dijous, 22 de setembre del 2011

Sunt lacrimae rerum

Ja fa temps que volíem editar aquest CD. Finalment hem tirat pel dret amb una edició limitada de 100 còpies autoeditades. El treball, realitzat conjuntament entre l'Anna Maluquer i jo, deu el seu origen a un encàrrec que ens van fer el 2009 per a l'homenatge a Joan Vinyoli en motiu del 25è aniversari de la seva mort. El recital-homenatge es va fer primer a Begur el 15 de setembre del 2009 i després a Barcelona, a l'Arts Santa Mònica, el 27 de novembre del 2009.


El disc consta de de 23 poemes recitats per l'Anna i musicats per mi, extrets de les obres El callat (1956), Realitats (1963), Tot és ara i res (1970), Vent d'aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Domini màgic (1984) i Passeig d'aniversari (1984). La tria dels poemes la va fer la biògrafa Cristina Badosa, tenint Begur, el lloc d'estiueig de Vinyoli, com a fil conductor: "La tria de poemes que proposo s’adapta a un itinerari poètic de Joan Vinyoli que té com a escenari interior Begur, un espai molt important a la seva poesia a partir dels seus estiuejos del 1954 fins al 1978, que va haver de deixar, en patir la trombosi cerebral."


Voldria introduir aquí tres exemples, tres, que apareixen al disc, els poemes amb el seu àudio corresponent. El tres poemes pertanyen al llibre El callat, 1956:

1) "El camí"

Aquest és el camí: pel recremat areny,
he sentit el cruixir de la neu en el bosc;
on jo queia ferit sota el pes de les ombres,
m’he trobat de genolls entre el vent i la llum.

Abocat a l’incendi del matí gloriós,
o petjant la planura de la nit sense temps,
l’aigua vera no és per als llavis la pedra;
en la set del qui cerca neix profunda la deu.

Podeu sentir l'aùdio aquí.

2) "Diumenge"

Quan ja per entre els pins
fresseja el mar de l’aire
i les copes són plenes
de l’hidromel solar;
quan esclaten les roses
i les flors de migdia cremen
a les terrasses vora l’aigua,
Diumenge, dret a les escales,
en el replà d’un alt silenci
ric dels secrets de cel·les i de pòrtics,
mira per sobre les teulades
la llisa mar guspirejant i sap.

Després de molta lluita, sols després
de l’incessant combat entre la roca
i el foc, madura i pren la flama.
Després de molta lluita, sols després,
pot la mirada omplir-se i retenir
calladament. I el gra madura als camps.

Podeu sentir l'aùdio aquí.

3) "El callat"

M’endinso pel teu àmbit, primavera
del càntic, una veu entre les veus
ofertes al Callat, que per les coses
m’envia el seu alè. Quina avinguda
secreta tot de sobte m’ha portat
a delitós paratge? Selva muda,
com els infants camino, lliure, lliure,
sentint la quasi veu del Callat
arriba a mi, bevent el seu somriure.

Podeu sentir l'aùdio aquí.

Tot el disc el podeu sentir sencer i descarregar aquí.

*

diumenge, 11 de setembre del 2011

Pierrot Lunaire

Un dels origens de l'art més representatiu del segle XX van ser els cabarets. Llocs que inspiraven grans talents, provinents de tot terreny artístic. Cultura subversiva, sorgida purament de la independència a qualsevol norma establerta. Experimentació sense experiència. Allà es treballava, es creava sense referents de cap mena. Moltes vegades aquells talents eren menyspreats, però intuïen que les seves creacions eren quelcom important. Seguien implacables un camí, dugués on els dugués.

Pierrot Lunaire fou concebuda des del cabaret i la seva estructura polièdrica de varietats artístiques aparentment inconnexes.

L'obra ha perdurat com una joia de la música contemporània, fonament evident de tota la música posterior, fins als nostres dies, potser en part gràcies a que l'actriu i cantant Albertine Zehme la comissionés a Schoenberg suggerint-li ella mateixa els textos: 21 dels poemes de l'obra Pierrot lunaire: rondels bergamasques del poeta belga Albert Giraud, traduïts a l'alemany per un altre poeta: Otto Erich Hartleven. Tres mesos després d'estar acabada, Zehme la va estrenar, cantant ella mateixa, en un teatre (el Berlin Choralion Saal) on sabia que tindria bona acollida. Zehme era cantant especialitzada en melodrama i experta en el  Sprechstimme. Zehme tenia molt clar què volia i com ho volia dur a terme. Va ser ella qui es va valdre dels dots compositius de Schoenberg i la molta experiència que tenia en compondre cançons per a cabaret. El resultat entre els dos artistes va ser increïble. Al cap de poc temps d'haver-se estrenat, tothom parlava d'aquesta obra, ja sigui per lloar-la, ja sigui per a menysprear-la com a quelcom decadent. Schoenberg no sabia ni tan sols que aquell esbós per a una obra de gran calibre místic seria el "punt de partida" de la música que es fa enguany. Ni tan sols la invenció del dodecafonisme va superar la troballa d'Albertine.

Per a més informació sobre Pierrot Lunaire i per poder sentir cadascun dels 21 poemes musicats per Schoenberg (7 en cadascuna de les 3 parts), podeu anar aquí.

Algú va tenir la cortesia de penjar al youtube l'obra i poder-la seguir a través de la partitura:

1era part:



2ona part:



3era part:



*

dijous, 8 de setembre del 2011

L'Atalante, per a viola de roda i cobla

No fa ni dos mesos que la cobla "La flama de Farners" va presentar el disc Convidats. La peculiaritat d'aquest treball és que les obres presentades les hem composat diversos autors que, no pertanyent directament al món de la cobla, hem proposat, en la gran majoria dels casos, un maridatge entre aquesta i un instrument o instruments que li són aliens.

Les obres i els autors són, segons l'ordre en què aparèixen al disc, Rapsòdia per a tres quartans i cobla, de Marcel Casellas; L'Atalante per a viola de roda i cobla, meva; L'altra caravana per a acordió diatònic i cobla, de Perepau Jiménez; Encara hi som per a manola, timbales i cobla, de Eduard Iniesta i Ingilberga per a cobla, de Paco Viciana.

El projecte va ser ideat i dirigit per l'actual director de "La flama de Farners", company del nostre grup Kaulakau, Jordi Molina.


Som conscients que L'Atalante no representa cap innovació des d’un punt de vista musical tret del fet que per primera vegada es produeix un maridatge entre una viola de roda i una cobla, amb tots els riscos que això pot arribar a suposar –el més evident és el de l’afinació. El que sí podria ser d’interès, diguéssim que musical, és la gènesi de l’obra, ja que va ser escrita, a mode de work in progress, en tres etapes amb la finalitat de convertir-se, ja des del principi, en una peça per a aquesta instrumentació.

La primera versió va ser una obra per a viola de roda acústica solista, ja estrenada en diversos llocs amb una acústica favorable per tal que la viola de roda no calgui estar connectada a cap artefacte electrònic. Ja hi són presents els vuit compassos a 4/4 que conformen el tema principal (compassos 14 a 21 de la peça aquí presentada, que introdueix la viola de roda) amb els quals es duu a terme una sèrie de variacions i improvisacions. Més endavant s’introdueix el 3/4, tal i com també passa a la versió per a cobla.

La segona fase va ser una peça escrita per viola de roda i “live-looping”. Aquesta versió comença amb una base inicial en loop (creada en directe) en 4/4, damunt la qual es presenta el tema principal i una sèrie d’improvisacions. La base va patint diverses transformacions fins a convertir-se en una base ternària. Aquesta versió de L'Atalante es va convertir en una part de la Suite Catilèmica o Lemicàtica, presentada en ocasió del concert “Diagonals” que es va fer el 3 de juliol del 2010 al mirador de Montjuïc, a Barcelona, en què vam participar músics provinents del Centre Artesà Tradicionàrius i del Gràcia Territori Sonor. La suite és una peça tancada i que ja forma part del nostre repertori en el projecte “Marc Egea Solo Electroacúsic”.

Finalment, tenim aquesta versió per a viola de roda acústica i cobla. La intenció no és que la viola de roda adopti un paper protagonista a mode del format clàssic “concert”, sinó que s’integri en la instrumentació de la cobla, en la seva massa sonora, i dialogui amb alguns dels instruments que la conformen. Sí és cert que de vegades és la cobla qui sosté les intervencions de la viola, però en altres passatges és la viola qui fa de base harmònica per a algun o alguns instruments de la cobla. Des d’aquest punt de vista, hi ha intervencions per a gairebé tothom.

Caldria afegir alguna nota sobre el títol. L'Atalante és el nom del segon i darrer llargmetratge del malaguanyat director francès Jean Vigo (1905-1934). És una història d’amor tràgic entre un mariner i la seva dona a bord de l'Atalante, un vaixell que duu el nom de la pel·lícula. Vigo va acabar aquesta obra poc abans de morir als 29 anys de tuberculosi. La pel·lícula va ser mutilada sense escrúpols per la censura francesa i no es va presentar al públic, restaurada amb més o menys fortuna, fins al cap de vàries dècades. L'escassa filmografia de Vigo és precursora de la Nouvelle Vague, influenciant a importants autors posteriors, com Truffaut, Godard, Resnais, etc.


No cal dir que devem un agraïment a tots els col·legues de la Cobla “La Flama de Farners” per la bona disposició i voluntat a l'hora d’interpretar la peça, i a en Jordi Molina, que, com a director d’aquesta cobla, del projecte en conjunt, i de L'Atalante en particular, aporta noves idees sobre la manera d’entendre un conjunt instrumental com és la cobla i, indirectament, la viola de roda. A tots ells va dedicada L'Atalante. I a tots els que com, Jean Vigo, innoven i fan evolucionar l'art, tot i els riscos que això comporta, sense tenir la sort d’obtenir el més mínim reconeixement en vida.

Podeu sentir l'Atalante a continuació, en una interpretació de la Cobla Simfònica de Catalunya i jo mateix:



*