dimecres, 30 d’abril del 2014

Martí Anson i el pavelló català

Martí Anson és un artista mataroní... Comencem bé! No. No només és un artista. O millor dit: cal entendre el perquè és un artista (aquest mot que solem utilitzar amb poca discreció i moltes vegades sense entendre ben bé què vol dir). És i ha estat moltes altres coses: arquitecte, futbolista, transportista, lladre de quadres, constructor de vaixells i paleta. Un artista es mou en una constel·lació de diverses disciplines. És més: un artista supera la seva pròpia disciplina. És quelcom més que un escultor, que un pintor, que un músic, que un pagès, que un paleta, que un futbolista, que un cuiner, que un cineasta. Un artista supera els límits que instaura una disciplina determinada. I reflexiona sobre el seu context històric, es planteja enigmes, proposa solucions (o no)... tot a partir de diversos oficis. Qualsevol via que crea realitats és vàlida. Aquest podria ser, és en Martí Anson.


Què em mou a parlar d'en Martí Anson? Una exposició. I què més? Seguiu llegint, que això es posa interessant.

El dia 24 d'abril del 2014, en Martí Anson va inaugurar "Pavelló català. Arquitecte anònim" a la Fundació Suñol, a Barcelona. L'exposició consistia en una casa de fusta, una gandula, un munt de material sobrant després de construir la casa, una pintura figurativa d'una casa i una auca. Tot això sembla no tenir cap mena de fil conductor. Però sí que el té. Perquè la dèria principal de Martí Anson a l'hora de fer aquesta exposició (que ja va fer el 2013 al Palais de Tokio, a París, amb el títol de "Catalan pavilion. Anonymous architect") és recuperar l'arquitectura i el disseny anònims. I d'on li ve aquesta dèria? Doncs sembla ser que de son pare.


Resulta que el senyor Joaquim Anson va emportar-se la seva família a Oix, a la Garrotxa. Allà hi va construir una casa i va dissenyar-ne el mobiliari (inclosa la gandula de la qual s'exposa una reproducció) seguint la influència de l'arquitecte Josep Antoni Coderch, entre d'altres. Sense ser ni arquitecte ni dissenyador. Un pur autodidacte. Una casa funcional i senzilla, però suficient perquè la família Anson pogués gaudir d'aquell entorn lluny de la ciutat. Res gens estrambòtic ni pretensiós. Una vivenda absolutament integrada al paisatge. Si voleu saber com ens ho explica el mateix artista, podeu anar aquí.

El que reivindica en Martí Anson, doncs, és tot allò que està lluny de l'ampulositat, les grans firmes, noms i empreses, de la destrucció del paisatge moguda per la cega avarícia (es comença a entendre ara el perquè l'exposició es titula "Pavelló català"?), de l'especulació del terreny, de l'economia del totxo, etcètera, posant èmfasi en el saber fer sense la necessitat d'un títol que ho testifiqui.

Però a l'exposició també hi havia una paret blanca -aquest és un element que encara no he mencionat- on s'hi havia de projectar una pel·lícula. I és ara quan estan a punt d'entrar dos músics en el terreny de joc.

La pel·lícula explica la construcció de la casa de fusta. Res més. Això sí, seguint els patrons de les pel·lícules mudes de les primeres dècades del segle XX: color sèpia o blavós, càmera fixa, personatges que es mouen al doble de velocitat que a la vida real i cartells que ajuden la narració. I en Martí Anson hi volia música. Més ben dit: volia que uns músics improvisessin la música en directe, tal i com feien els pianistes a les pel·lícules mudes. Però encara més concretament: hi volia un graller. I a qui va escollir? Doncs al també mataroní Pol Ducable, músic que treballa incansablement (i amb molt d'èxit, per cert) per tal que la gralla surti del sovint "caspós" context habitual que l'ha condemnat, i amb raó, a ser un instrument odiat per molta gent d'aquest país. I en Pol Ducable va contactar amb mi, suposem que encertadament, perquè fos el seu còmplice en aquesta mena d'experiment.

I allà estàvem posant música per a la pel·lícula de Martí Anson, tal i com ho va testificar la fotògrafa (i també artista) Luz Broto:


De la pel·lícula en Martí Anson n'ha fet un tràiler que dura cinc minuts -l'original en dura uns trenta cinc. I és aquest que podeu veure a continuació:



*