divendres, 29 de desembre del 2017

Uccellino



El dia de Nadal vaig tenir el plaer de presentar el meu nou disc "Uccellino", enregistrat només amb flabiols, tambors i tambors de cordes. Només he utilitzat la viola de roda en el tema "L'Enlévement des Géants".

Dedicat a tots els ocellets, ocells i ocellots del món, i sempre que sigui possible en llibertat!

Com sempre, agrair a la Lali Pantone el dibuix i el disseny de la portada.

En Jordi Martí, sempre atent a les novetats discogràfiques, en va escriure aquesta ressenya. Gràcies, Jordi!

El disc el podeu escoltar aquí mateix!

*

dimarts, 31 d’octubre del 2017

Europa

Donant l’esquena al jove clam
tu, vella Europa, agonitzes
sense que hagin cicatritzat
les tantes nafres de la història.
Rebufen aires criminals
sota el postís somriure cínic,
exhibint principis corcats
damunt els quals creus elevar-te.
Tants desposseïts et vindran
reclamant el teu furt d’imperi!
Des del cim de la por cauràs
fent-te bocins tu i ta moneda.
Però amb els càntics és en va:
restes antiga i desvalguda
en aquest confús joc d’humans
d’uns pocs contra la majoria.

*

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Carta a una amiga espanyola

Aquesta és la carta que li vaig escriure a la cantant i performer Fátima Miranda, amb qui treballo en un espectacle que es diu "aCuerdas". En un principi només anava destinada a ella, però em va animar a que la publiqués. Ella em va demanar que li expliqués què estava passant a Catalunya, després d'assabentar-se dels fets de l'1 d'Octubre.

Querida Fátima:

Voy a intentar explicarte todo lo que siento y lo que vivimos el 1 de Octubre. Tal vez te sirva teniendo en cuenta que, como sabes, los medios casi nunca explican lo que realmente sucede y tú vives en Madrid donde la prensa se ha manipulado hasta el absurdo.

Yo considero que el arte está muy por encima de la política. Me he procurado mantener siempre al margen de ella porque no me aporta casi nada personalmente -a excepción de todo aquello que, políticamente, debemos entender hasta el fondo para garantizar una sociedad justa y libre.

Sin embargo, en las últimas semanas, he tenido que hacer un gran esfuerzo para comprender todas las opciones políticas que están en juego. De lo contrario, uno tiene la sensación de estar divagando en un mar de indefiniciones. La situación, pues, me ha obligado a estar al día de lo que sucede en los hemiciclos. Y me he tenido que posicionar, claro está.

Por otro lado, estoy totalmente convencido de que, como seres humanos, tenemos que luchar para que haya paz. Es contradictorio, pero es así. Pocos como Lev Tolstoi han detallado tan bien lo que es la guerra y sus horrores. Pero él la detestaba y sabía que no era posible la paz sin la guerra. Es la teoría de los contrarios, ya sabes. Heráclito ya habló de esto.

Dicho lo anterior, y entrando ya en el tema, creo firmemente que lo mejor para todos es que Catalunya sea una república independiente y que conviva pacíficamente con todos los países, no sólo con España sino con todos.

Y eso no será posible sin confrontación y hasta violencia, como sucedió el domingo 1 de Octubre, aunque nosotros intentábamos vivirlo de una manera totalmente pacífica porque nunca quisimos una confrontación con la policía. Y todas las manifestaciones que ha habido hasta este momento han sido completamente pacíficas. Y así queremos que continúe.

Confrontación policial en las calles tras la confrontación verbal en los hemiciclos, en las redes y en los medios. El domingo 1 de Octubre nos pegaron y nos humillaron. Hay documentos visuales: espero que te habrán llegado.

Creo que no es cierto lo que se dice referente a que el independentismo está manipulado políticamente. Se ha ido gestando cada vez con más intensidad desde los últimos 5 años (pongamos desde que se mutiló el nuevo Estatut en Madrid, o desde la crisis, o desde la ley mordaza o tal vez fue una suma de todo). Lo que ha pasado, al menos yo lo entiendo así, es que los políticos empezaron un proceso para representar esa voluntad creciente del pueblo, cada vez más firme; para representar concentraciones masivas que han ido incrementándose en número de participantes. Y como muestra tienes las manifestaciones pacíficas y festivas del 11 de septiembre, en las que, desde los últimos 5 años, han aumentado más y más en participantes. Hasta que en el pasado 11 de septiembre hubo más de 1.000.000 de personas en Barcelona (añado este dato porque en la prensa española se habló de "unos pocos participantes, tal vez 50.000"). Son cifras que se pueden consultar fácilmente sin estar manipuladas.

Hasta desembocar en el referéndum del 1 de octubre.

Sólo se hizo campaña del SÍ. Porque los que no estaban de acuerdo con la posibilidad de que Catalunya se separase de España, a saber, federalistas y unionistas, en lugar de hacer una campaña por el NO (lo cual hubiera sido completamente legítimo y lógico) lo que han hecho ha sido una campaña para desprestigiar el referéndum tachándolo de ilegal e inconstitucional. Y todo eso no ha hecho más que enervar a la población, ya no sólo a los independentistas sino, en las últimas semanas, a los que creemos en la Democracia en mayúsculas, que pueden ser o no independentistas, evidentemente.

Y yo también me iba enervando, aunque no lo quería. Y por eso he estado al tanto de lo que pasa en política en las últimas semanas.

A mi no me ha manipulado partido alguno porque yo no estoy afiliado a ninguno de ellos y menos en el de Puigdemont, que es de derechas, como sabes. En cualquier caso, me ha manipulado la situación absurda. A mí y a muchísima gente.

Yo siempre he sido independentista pero muy crítico y pensando que para nada me gustaría un país de banderas y culturalmente mediocre. No me gustan para nada las banderas ni los uniformes. Nunca tuve colgada una estelada en mi ventana. Pero desde finales de agosto que la tengo. ¿Por qué? Pues por la situación absurda de confrontación que ya empezaba a inquietarme y, aunque no veo la televisión ni leo periódicos, es imposible escapar de la confrontación que había en los hemiciclos ocupando día a día los titulares -que lees cuando pasas por delante de un quiosco o vas al estanco a comprar papel para liar cigarrillos. Y los titulares de todos los perdiódicos -precísamente por ello.

Hasta lo del domingo 1 de octubre. Cuanta más porra, más gente venía a votar. En Sant Iscle de Vallalta, el pueblo donde ahora vivimos, de 1.100 habitantes, vino un escuadrón de 60 policías o más (tal vez me quedo corto) con escudos y dando porrazos a la gente. Debíamos ser no más de 100 personas en ese momento. Yo estaba detrás de los escudos y miraba a los ojos de los policías. Y veía en ellos TANTO ODIO...

La gente que estaba allí, como la Matilde, que tiene 90 años, más fresca que una rosa diciendo que ella no había dormido, esperando ese momento, los que estábamos intentado defender una urna para votar libremente, los que iban apareciendo de otros pueblos a los que la policía les requisó a la fuerza las urnas, toda esa gente no está manipulada. Si acaso la ha manipulado la situación. Y es entonces cuando conforma un pueblo que se siente unido.

Sí. Al cabo de unas horas, había tanta gente allí votando que los sistemas informáticos se colapsaron.

La policía danesa puede irrumpir a porrazos para desintegrar un grupo de ecologistas de Grempeace. Hacen su trabajo por indigno que sea (¿cómo alguien se puede ganar el pan pegando a la gente?), pero dudo que en sus ojos haya esa mirada de odio. Si acaso algo opaco, sin nada detrás, sin ideología, pero no odio.

Tal vez lo que pasó el 1 de Octubre va más allá del franquismo o del fascismo y que creo que tiene más que ver con una, podríamos llamarla, DICTADURA NEOLIBERAL bajo la cual todo el planeta está subyugado. Los estados actuales son unionistas por decreto porque en la economía global no interesan las fracturas ni las divisiones. Y son represores para garantizar esta unidad, teniendo como base de acción tiranías del siglo XX como el fascismo de origen italiano o, en el caso de España, el franquismo. Eso último lo digo, sobretodo, por respeto a tantos españoles republicanos y de izquierdas, como por ejemplo tú misma, muchos de los cuales sufrieron la dictadura y la represión de Franco: nunca me ha gustado eso que se decía aquí en los últimos días: "ha vuelto Franco". Yo no hablaría de franquismo sinó de represión dictatorial con herencias claramente franquistas.

Pero las miradas de odio de los polícías del domingo 1 de Octubre tiene un origen claro: el desprecio que en general hay en España por los catalanes. Por mil motivos históricos y documentados en los que ahora no quiero entrar.

Pues ese odio y desprecio ya no se soporta más aquí. Hemos dicho basta.

Se dice que Catalunya es España desde la dinastía de los Reyes Católicos, etc. Vale. Posiblemente. Pero Catalunya hace siglos que es despreciada y sometida a leyes y valores españoles, y no sólo hablo de la lengua. Perdió su independencia en el 1714 cuando la dinastía borbónica se instauró como régimen absoluto. No hace falta ser un gran historiador para saber esto.

La cultura catalana y el catalán han sido despreciados, desde hace muchos años, décadas, siglos.

Por lo tanto, hemos dicho basta. No nos representa ni el rey, ni la bandera y ni mucho menos el gobierno actual, que ha sido incapaz de dialogar mínimamente. Ni ese ni los gobiernos pasados.

Sé que a muchos españoles tampoco les representa todo eso. Lo sé y lo sabemos. Pero tal vez no se sientan (o no os sentís) despreciados como cultura diferente que somos. Entre otras cosas, aquí tenemos una lengua materna que es distinta del castellano. Y eso no se entiende. No hay manera. Ni explicándolo con las mejores palabras.

No a todos los que viven en Catalunya les pasa lo mismo, obviamente. Pero sí a mucha, muchísima gente. Y eso ha ido creciendo y creciendo en proporciones gigantescas en los últimos 5 años.

Por otra parte, aquí muchos se siente españoles y quieren ser parte de España. ¡Pues hay que respetarlo! Pero el día 1 podrían haber votado NO y muchos no lo hicieron. Sólo desprestigiaron el referendum diciendo que era ilegal.

Por lo tanto: nos queremos ir. El 90% de los votos fueron SÍ. Y fueron 2.200.000 (sin contar los de las urnas que se requisaron). Pero no sólo eso: sentimos que ya no formamos parte de algo que se llama España.

¿Y cuál va a ser el problema? ¿Va ser peor, España? ¿Será menos bella? ¿Más pobre? ¿Los españoles tendrán las puertas cerradas, aquí? Por favor, ¡que alguien me digal cuál es el problema! ¿Es que los españoles creen que Catalunya les pertenece? ¿Por qué? ¿Por motivos históricos? ¿Es que un territorio puede pertenecer a alguien y menos a alguien que no vive en él?

¿Y aquí? ¿Vamos a dejar de leer a Lorca? ¿De disfrutar el cine de Buñuel? ¿Vamos a dejar de comer torta del Casar? ¿No iremos más admirar ciudades maravillosas como Córdoba, Santiago de Compostela o Salamanca? ¿No haremos más aCuerdas? Que absurdo, ¿verdad?

Espero de todo corazón que lo que pasó el 1 de Octubre sea un motivo para que en todo el Estado español se reflexione acerca de lo que significa dignidad y democracia. Creo que España necesita librarse de muchos fantasmas del pasado a los que todavía se les tiene miedo. En España hace falta una revolución en todos los sentidos. Y me gustaría pensar que nosotros, los catalanes, hemos contribuído algo en ello. De hecho, muchas veces hemos sido la punta de lanza de posteriores revoluciones.

Y creo que eso es todo. Tal vez soy imparcial o tendencioso. Pero es lo que siento y lo que quiero contarte a tí, que eres española, compañera artística y amiga.

*

dimecres, 20 de setembre del 2017

Deixeu-nos en pau!

Un poema molt visceral, sens dubte, que he escrit avui mateix:

Deixeu-nos en pau,
estol de sapastres,
riota dels pobles
de les nacions.
Només us sostenen
els més mediocres
que són els qui us voten.
Per sempre exhibiu
la pensa més vil
i mal educada,
i la hipocresia
en els hemicicles.
Sou restes d'història
del tot resclosida.
Només teniu força
per les amenaces
-cinisme podrit
de trepa quartera.
Les vostres paraules,
els vostres discursos
són vils i dejectes.
Deixeu-nos en pau.
Deixeu-nos ser lliures!

*

dimarts, 19 de setembre del 2017

Les Eixides



Són dues les idees principals d'aquest cicle. Una és crear escenaris i arrenca d'una carta del director d'escena anglès Peter Brook, que ja vaig publicar en aquest bloc, i que sempre es pot llegir aquí.

L'altre és oferir. Oferir cultura, donar a conèixer propostes no gaire habituals. Fugir del que ens aclapara sonorament i mediàtica dia rere dia i donar cabuda a allò que encara s'ha de dir, escoltar, fer, sentir. Crear audiències, en definitiva.

Tot això, sigui per bé, sigui per malament, sense el suport de cap mena d'organisme oficial. Tot es fa de manera independent, amb la millor de les voluntats.

I els llocs des d'on parteix el cicle són dos. Un és l'eixida de la casa de la cuinera Míriam Soetekou. L'altre és el taller de la dibuixant Lali Pantone. Evidentment, el cicle es pot deslocalitzar si és necessari. En aquesta edició el motiu de la deslocalització va ser la pluja. Va passar amb el concert que vam fer en Quirze Egea i jo mateix, organitzat per la Míriam a Sant Pol, que es va traslladar al Museu de Pintura. Va passar amb el darrer concert a Sant Iscle, amb "L'últim Indi en acústic", que es va fer a l'església del poble. I passarà sempre que hagi de passar, sigui per un motiu o per un altre.

La programació a Sant Iscle va ser aquesta, en aquest ordre:

L'obra de teatre "Tres guinees de xocolata", de la mà de la directora Núria Navarro i de la Míriam Soetekou, que cantava i actuava. Una fantàstica posada en escena a partir de texts de la Virginia Woolf, tot denunciant les injustícies que provoca el racisme, el sexisme i la guerra.


L'espectacle de titelles "El peix d'or", amb en Biel Porcel de Binixiflat (i al so el poeta i artista polifacètic Karlos Kosas). Tot i l'amplària de l'escenografia, es va muntar còmodament al taller. I tothom que hi va ser, a l'espectacle, va poder gaudir d'aquesta història que parla de la cobejança humana per mitjà d'aquest conte d'origen rus i de la poesia que en Biel transmetia.


El concert "De vacances", del músic arpista Joan Manuel Chouciño. No és gaire habitual sentir un concert per a arpa sola. El fet d'haver-lo gaudit amb la mestria d'en Joan Manuel, va ser una experiència única, oferint-nos obres de Mozart, de Cage, de Zabaleta, d'Andrès, del Cancionero de Palacio, etc.


El recital "Pagèsiques" de l'artista i poeta santpolenc Perejaume. De fet, va ser entre conferència i recital de poesia. La paraula i el lloc, dos dels principals temes tractats per en Perejaume, van ser posats de relleu, ja sigui per parlar de Sant Iscle, ja sigui per posar de manifest el (petit-gran) lloc on vivim. Va ser una acció íntima, voltada de bons amics. I en Perejaume les va dir ben dites!


El concert "L'últim indi en acústic", de la mà del cantant i compositor Eduard Costa, el guitarrista Caïm Riba i el percussionista Carlus Llamas. Va ser l'actuació més multitudinària i, a causa de la pluja, es va haver de celebrar a l'església de Sant Iscle -i encara sort, perquè al taller no hi haguéssim cabut. Va ser meravellosa l'energia que es va estendre per l'església, aportant un aire renovat en aquest temple on feina molts anys que no passava una cosa així. Una gran festa per al final del cicle d'estiu.


Dues d'aquestes actuacions, "El Peix d'or" i "De vacances" es van programar a l'eixida de Sant Pol de Mar, on la Míriam Soetekou també va portar l'espectacle musical "Mundos para Lelos", amb la Tania Gandioso i en Ferran Casajoana, "Imàtgia", amb el mag Jordi Guri i el concert "Tonades i cançons" amb en Quirze Egea a la tenora i jo mateix a la viola de roda i a la veu.

Cal agrair a en Francesc Cardenyes per ajudar-nos amb el cartell general, a la Lali Pantone per haver fet els cartells de cada actuació i alguns sopars, als frares caputxins d'Arenys de Mar per haver-nos cedit l'església de Sant Iscle de Vallalta i a tots els artistes que han accedit a participar malgrat les condicions.

I LES EIXIDES CONTINUARAN.

*

dimarts, 13 de juny del 2017

24 hores sòniques V o comptades amb els dits d'una mà


cartell de la Lali Pantone

Les cinquenes 24 hores sòniques es van celebrar a la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, els dies 10 i 11 de juny.

Entre d'altres coses, possibles i impossibles, vam honrar al Gloriós Patantum, i de tant en tant li dúiem flors. Gràcies!

A més de la quatríada de l'Alt Maresme, els participants, més o menys per ordre d'aparició van ser: Simó Egea, Jèssica Vaquerizo, Leo Roche, Albert Mestres, Eulàlia Rubió, Tina Mestres, Lídia Noguerol, Mari, Pau Cabruja, Mateu Ciurana, Núria Martínez-Vernis, Francisco Botello, Guim Valls, Víctor Bonet, Irene Agrafojo, Alba Sauleda, Berta Osés, Núria de Calella, Míriam Soetekou, Salvador Giralt, Mireia Farré, David Marcos, Joma.

Agrair a tots els qui van venir a treure el nas per aquell espai indefinible en el que les lleis d'això que en diem "món real" es transmuten a cada un dels 84.600 segons. Però sobretot a la Mercè Barnades (de tot cor) i al restaurant Tèrmic, la flor i nata de la gastronomia malavellenca.

Algunes fotografies de la Lali Pantone:



















(aquests dos dibuixos són de la Lali Pantone)

Algunes de la Míriam Soetekou:




Un parell de la Mercè Barnades Serrallonga (sens dubte, d'abans que la Llei de l'Entropia comencés a entrar en rigor en aquell sistema aïllat):



I alguns dibuixos del Joma:




Com sempre diem, no trobem les paraules justes i necessàries per...

*

dimarts, 16 de maig del 2017

La cançó més banal




Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
si en som capaços.

Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
no en som capaços.

A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l'hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.

Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me'n vaig és que jo me n'anava.
No hi miris massa.

Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s'acaba.

La faldilla et curteja un mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t'enfades, l'amor s'embolica,
ai, Josefina!

Josep Palau i Fabre, L'alienat, Ròssec

*

dimarts, 4 d’abril del 2017

Cançó a trossos




Un cel postís
sense vernís.
Dóna-li aire
al teu promès.
Si es mostra ofès
o fa el pagès
el ser garlaire
no li val res.
Fer el pidolaire
no costa gaire,
a cal drapaire
no donen res.
Si un gos rastreja
la teva flaire
o es mor d’enveja
un criticaire
dansa i punteja
sota el paraigua.
Quin rondinaire
per no dir res!

Josep Palau i Fabre, Les veus del ventríloc.

*

divendres, 31 de març del 2017

lletanies hivernals

                                                                                 terrenal
                                                                                 al fang cercant cucs
                                                                                 pedres aflorant
                                                                                 al cap de milions d'anys


Lletania:

Oració formada per una sèrie de peticions i d'invocacions que una persona diu o canta i altres persones repeteixen o hi responen.

Aquesta oració, en succeir-se de manera uniforme i repetitiva, crea un flux caracteritzat per una insistent lloança i, alhora, súplica.

Una súplica és el que Egea va cridant a través dels seus versos, una súplica a un món moltes vegades, massa vegades, diria, incomprensible,  buit, erm, convertit en no-res, fosc, fred... fred com aquestes lletanies escrites al llarg de l’hivern.

La incomprensió d’aquesta existència ens porta a qüestionar-nos-ho tot contínuament, a recitar insistentment llargues lletanies, per tal de poder arribar, al final, no a una simple resposta concreta i repetitiva i buida sinó a la veritable resposta de tot plegat, si és que n’hi ha, si és que hi és.

L’amor, la rutina, la pobresa, la misèria, la gana, les guerres, la soledat, la destrucció del paisatge, els records... formen part d’aquest món, un món on hi som només per acabar morint, com mor el pare en una carta final que es converteix en un bucle en què la vida i la mort, paradoxalment, se succeeixen i s’acaben unint.

El filòsof i músic Marc Egea i Ger canta, doncs, unes lletanies esperant i suplicant la gran resposta a tot allò que moltes vegades no entenem. Amb tot, hi podem intuir encara un bri d’esperança.


*

Aquest llibre, que vaig escriure entre el 2006 i el 2016, el podeu trobar aquí mateix.

*

dijous, 23 de març del 2017

El Cavaller




No m'esguardis, donzella:
porto la mort als ulls.

No m'esguardis, donzella
que et prendré el somni pur.

No m'esguardis, donzella:
vull estimar i no puc.

Josep Palau i Fabre, L'aprenent de poeta, Llibre segon, Balades amargues.

Podeu veure i sentir aquí el mateix poeta recitant-lo.

*

dimarts, 21 de març del 2017

Si tu cerques


                                   A en Quirze

Si tu cerques
entre els plecs
sense por
dimensions
–realitats
més enllà.

Si t’allunyes
cercant rutes
i altres llocs,
entre els sons
que et voldran
elevar.

Si fas mapes
de distàncies
que recorres
a les fosques
amb ull nu,
resolut.

Si travesses
les esferes
dels espais
que has creat
tirant línies
a la vida.

Si t’enlaires
sense obstacles,
com un fil
trencadís
cap al cel
tan serè.

*


dilluns, 20 de març del 2017

Mireu-los com torcen la boca

                                   
                                   A en Ponç

Mireu-los com torcen la boca
de tanta bondat i bon grat;
sabent de les pors i les penes,
les crostes del món carretegen;
la gana la passen clamant
amb càntics que al cel sempre entonen.

Són amos d’un temps que no fuig,
prolífics de mena i valents;
la llum clara i neta reclamen
en amplis espais saludables;
es passen les hores tement
el gran cataclisme futur.

Són ells els qui cerquen sortides
de dins la caverna dels llecs;
exalten l’ocell a la roca
enllà de la vana cridòria;
rient fan ferm glavi i coltell
per vèncer la pensa enemiga.

*

divendres, 24 de febrer del 2017

Through The Looking-Glass

El llibre Alícia al país de les meravelles va tenir tant d'èxit, que el seu autor, en Lewis Carroll, sis anys després, el 1871, va publicar una segona part, o més aviat una continuació, Through the Looking-Glass, and What Alice Found There.

Amb Alenky, com ja he dit en altres entrades, fem un homenatge a en Lewis Carroll en general i a aquesta novel·la en particular.

El tema que dóna nom a l'àlbum (i aquesta novel·la) està dividit en tres parts.

La primera és aquesta:



La partitura de la peça és aquesta:


La segona, aquesta:



I la partitura:


I de la tercera part? No, d'aquesta no hi ha cap vídeo -de moment. Com dic més amunt, l'heu de sentir interpretada pel meravellós quartet Alenky!

*

divendres, 3 de febrer del 2017

Horitzó dels Esdeveniments

"L'Horitzó dels Esdeveniments és la frontera que hi ha en un forat negre, i si alguna cosa la traspassa, inclosa la llum, ja no en pot escapar mai més".

Això és el que dic en aquest vídeo. Però potser podria afegir alguna cosa més. Hi ha regions de l'espaitemps tant massives que no deixen escapar res. Aquestes regions són els forats negres. La frontera d'un forat negre, l'horitzó dels esdeveniments, és just la zona on els raigs de llum intenten escapar, però no ho poden fer. Si un astronauta estigués en aquest límit, no seria percebut per un altre astronauta més llunyà, donat que no li arribarien els seus raigs de llum. Diem, doncs, que aquesta frontera és el límit on els successos poden percebre's. Enllà d'això, ja no podem saber què passa. L'astronauta captat pel forat negre, a més de no poder escapar, seria estirat cap a la singularitat, on l'espaitemps esdevé d'una curvatura infinita.

Però "Horitzó dels esdeveniments", no és més que una cançó. I és aquesta que podeu sentir a continuació -espero que no us atrapi de manera que us sigui impossible de sortir-ne!:



I la partitura de la peça és aquesta:

*