Donant l’esquena al jove clam
tu, vella Europa, agonitzes
sense que hagin cicatritzat
les tantes nafres de la història.
Rebufen aires criminals
sota el postís somriure cínic,
exhibint principis corcats
damunt els quals creus elevar-te.
Tants desposseïts et vindran
reclamant el teu furt d’imperi!
Des del cim de la por cauràs
fent-te bocins tu i ta moneda.
Però amb els càntics és en va:
restes antiga i desvalguda
en aquest confús joc d’humans
d’uns pocs contra la majoria.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada