dilluns, 28 de novembre del 2011

Lux aeterna

Lux aeterna luceat eis, Domine:
cum Sanctis tuis in aeternum, quia pius es.
Requiem aeternam dona eis, Domine:
et lux perpetua luceat eis.


*

dissabte, 26 de novembre del 2011

Un nou àlbum: Chuveirinho



Aquest disc ja té uns quants anys. Vaig acabar-lo a finals del 2006. I he decidit no publicar-lo físicament. Ni penjar-lo a cap netlabel. Sinó posar-lo a la venda en diverses botigues virtuals. Una d'elles a iTunes, aquí mateix:


Heus aquí, un comentari de cada un dels títols:

1) Hanuman: déu mono venerat en la mitologia hindú. 

2) Neti, neti: expressió iòguica que significa "ni això ni allò". És a dir, que no es pot assolir Brahma a base de coneixements, descripcions o comparacions: és "neti neti".

3) Marcabrú: poeta trobador i joglar del segle XII. Es diu que era tan lleig que no va tastar mai cap dona. Aquesta cançó està dedicada al meu fill Ponç.

4) Hel: podria significar "infern", però la cançó està dedicada a la Hel que apareix a la pel·lícula "Metròpolis" de Fritz Lang.

5) Majada: una mena de barraca enmig de la muntanya per tal de protegir el pastor i el seu ramat de la intempèrie durant l'època de la transhumància (és a dir, l'època en què els pastors duien el ramat a pasturar a les muntanyes, a finals d'hivern i durant tot l'estiu).

6) Noli me tangere: una història curiosa. Santa Cecília, patrona dels músics, volia restar al servei de Déu, per tant, no volia casar-se. Son pare, però, la va obligar a casar-se amb un home. La primera nit de noces, ell s'acostà a Santa Cecília i ella li va dir "Noli me tangere", és a dir, "no em toquis".

7) Olala: no significa absolutament res, tret de l'expressió francesa. Però aquí és més aviat com un crit d’alegria inventat per mi.

8) Ignorantiae asylum: l'asil de la ignorància. Hi ha una frase de John Wilkins, filòsof anglès del segle XVI, que diu: "Miraculum est ignorantiae asylum". Jo, però, aquesta expressió l'entenc en un bon sentit, ja que la ignorància pot ser el camí recte cap a la veritat (almenys, des del punt de vista del budisme, el zen o l'hinduisme).

9) Xestobium rufo-villosum: Una història divertida: Noè va construir l'arca i hi va ficar totes les bèsties, excepte el xestobium rufo-villosum, és a dir, l'”escarabat del rellotge de la mort" (què maco!): el corc comú, que es menja la fusta, tant la larva com l'adult. Els motius d’aquesta exclusió són evidents. Ja és hora de retre-li homenatge a aquesta bestieta. 

10) Pali-palan: flor del Brasil.

11) Chuveirinho: flor del Brasil, també.

12) Vigilàmbul: paraula poètica. Que cadascú la interpreti com vulgui. Això tan sols és un epíleg...

No ens oblidem dels crèdits:

Marc Egea: viola de roda, flautes, loops, marimba, berimbau, arpa de boca, waterphone, kazoo i percussions.
Pilar Subirà: marimba i vibràfon.
Franco Molinari: contrabaix.
Enric Canada: bateria.

Composicions i arranjaments: Marc Egea.
Enregistrat al taller de la Pilar Subirà el desembre del 2006.
Enginyer de so: PeterSkuce.
Edició i mescles: Ferran Conangle.

I per últim, no està de menys afegir una crítica del Jack Torrance en persona. Si, heu llegit bé: en Jack Torrance:

"En el quefer de Marc Egea, sovint un mateix moviment comporta dues coses. Qüestionar sobre l’origen de tot, endinsar-se en el fosc. Buscar una solució estètica innovadora, topar amb una forma vella i incontestable. Un pas endavant, un pas enrere, per què no? Allò esotèric, allò misteriós es confon amb la llum, amb el despertar. I cercar el coneixement no és una altra cosa que la forma que tenen alguns de trobar-se bé en aquest món. Com els trobadors medievals o com els pensadors de l’època fosca, tan estimats per ell.

"En la seva música existeix, erecta, una noció verbal. Treballa amb les notes i sons més com si aquests fossin paraules. Allò tradicional és una qualitat, no un simple tret. De la mateixa manera que passa amb la poesia popular o amb el blues rural. Està plena de girs, entonacions i inflexions més propis d’una llengua, que pot traficar amb significats simbòlics, mitges veritats i mentides fabuloses.

"Explicar coses, aquesta és la qüestió. Per això no és estrany que la forma d’aquesta bella planta brasilera, que és el Chuveirinho, ens remeti a les tremoloses flames d’un foc, amb els seus pistils i estams volent abraçar l’aire. O també al Big Bang, aquell instant corbat, sostingut i increïble.

"Potser en aquest disc s’ha acostat més a aquestes coses que ell explica sobre què vol fer. Hi ha aquesta base tradicional, que ell concep d’una manera àmplia, mal·leable i constructiva, i en la qual inclou Orient i Occident, el Mediterrani i l’Europa de l'Est. Hi ha també aquesta inclinació característica seva cap al jazz, cosa que definitivament fa la seva música molt especial. I trobem aquest afecte pels vells instruments populars, fins i tot per als petits instruments als quals pocs hi presten atenció, i que ell sap integrar amb finor, extraient d’ells un color especial.

"Chuveirinho és l’últim viatge que ens proposa Marc Egea, ple de força i inspiració, geocèntric i heliocèntric, amb el cor en el passat però albirant el futur."

*


dilluns, 14 de novembre del 2011

Una carta de Peter Brook

Per tal de pujar-nos a tots els ànims i la moral, per tal que res no ens aturi a qui alguna cosa oculta ens impulsa a crear i a presentar al públic les creacions, per tal d'estar més enllà dels esdeveniments, cal llegir atentament aquesta carta del dramaturg, escenògraf i realitzador anglès Peter Brook, extreta del seu llibre Más allá del espacio vacío, que reprodueixo íntegrament aquí:


Estimado Mr. Howe,

Su carta llega inesperadamente y me pone en aprietos.
Se pregunta usted cómo ser director.
Los directores de teatro son sus propios empleadores. Un director que está sin trabajo es un contrasentido explícito; es como decir que un pintor está sin trabajo, y muy diferente a decir que es un actor quien está sin trabajo; el actor es siempre víctima de circunstancias ajenas. Uno se hace director creyéndose director, y después convenciendo a los demás de que eso es verdad. De manera tal que, en cierto modo, conseguir trabajo es un problema que tiene que ser resuelto apelando a las mismas habilidades y recursos que hacen falta para ensayar. No conozco otra manera que no sea la de convencer a la gente para que trabaje con usted, lograr así emprender algún trabajo -incluso sin recibir paga por ello- y presentarlo al público; donde sea, en un sótano, en la trastienda de un pub, en la guardia de un hospital, en una cárcel. La energía que produce el trabajo es más importante que ninguna otra cosa.
De manera que no permita que nada ni nadie le impida estar en activo, aun en las circunstancias más precarias, en vez de perder tiempo buscando las condiciones ideales, que quizá nunca lleguen. En última instancia, el trabajo llama al trabajo.
Sinceramente.

*