divendres, 8 d’agost del 2014

Reflexions en ruta (II)

Zurich, 12-VI-2014

‘Mzungo’ vol dir “el que viatja molt i no sap on va”.

·

I encara en Joan Puigdefàbrega ens diu: “escriure és situar-se precisament a l'inici d'alguna cosa.”

·

Me'n duc les paraules. M'ajuden a ancorar-me i a tocar fons en una memòria líquida: ‘horitzó’, ‘ocelleria’, ‘línies’, ‘cel’, ‘mar’, ‘sauló’... Però aviat se'm cremen i és quan vaig a la deriva, cec i sord, en un magma de símbols. Hauré de començar de nou.


Protvino, 13-VI-2014

Com si res no tingués un final i comencéssim de nou. La caravana sembla eterna.

·

I anem passant per pobles, per llocs.

·

Pluja d'insectes
sota el fanal. Espurnes
vives, volàtils.


De Moscou a Koroliev, 16-VI-2014

La gran ciutat esdevé líquida i els colossals edificis s'estoven mòrbids. Tot és un grumoll de paraules incomprensibles. Un remolí que ho xucla tot. Cal anar-se'n d'aquí.

·

Un crit inintel·ligible que no fos paraula. Que fos audible en tots els racons del món. Participar en el crit primigeni. Deixar de ser, en el crit. Transformar-se en so.

·

Quants símbols majestuosos queden enrere. Que petits es fan. Que insignificants! La història pot arribar a ser cruel. Però encara més ho pot ser la distància.


Alexandrov, 17-VI-2014

“(...) per desgràcia no conec cap història digna de ser escrita.”
Ryūnosuke Akutagawa

·

No hi ha cap paraula digna de ser escrita. No hi ha res que sigui digne de ser escrit. Per què no reclamar d'una vegada l'oralitat i després passar al so pur ja desproveït de paraules?

·

Ah, arbres que no reconec, bedolls que bedollegeu arreu, emparats per la pluja i el sol i el fred i la terra humida. Arbres de més al nord que contemplo atònit. No sigueu, almenys durant un temps, només paraules. Sigueu en mi i us explicaré les històries dels vostres germans de més al sud i que duc amb mi –i que potser penso erròniament com si fossin paraules. Recordeu un dia quan...

·

I la caravana es va fent. Per fi no hi ha centre i el punt de partida es va diluint a mesura que va quedant enrere. Sóc un centre enmig de molts de centres. Duc un centre en mi. Sé d'on vinc i no n'he de fer cap bandera.

·

On res no arrela. Només es formen arrels allargassades, petites, abraçant tots aquells que ens donen la benvinguda, que s'obren a les nostres paraules –que no entenen.


Tula, 18-VI-2014

Quan es repeteixen un cop i un altre, les paraules esdevenen esclòfies que no serveixen per a res. I molesten.


Riazan, 19-VI-2014

Allà on hi havia un home per terra, en coma etílic. Però més enllà d'aquest episodi, ara passejo per la ciutat, redescobrint-la com a ciutat líquida que es va fent sota el sol de principis d'estiu. Sense provar d'entendre res.


Electrostal, 20-VI-2014

Allà on pots tenir consciència de la mort. On la pots veure feinejar...


Nizhny Novgorod, 21-VI-2014

Amb aquestes paraules caldria començar un relat: “Els primers raigs de sol del matí encenien les cúpules de l'església de l'Ascensió”.


Cheboksary, 22-VI-2014

Gris i verd. El paisatge no vol canviar. De vegades sembla que les paraules per narrar-lo estan embarrancades en algun racó del pensament. És quan la vastitud del verd es fa inassolible i esdevé la nostàlgia del petit territori on hi passa de tot. Res no s'eleva fins al cel pel fil de la llum. Verd i gris, travessat transversalment: res no surt de la línia que es va dibuixant.

·

Es dibuixa un paisatge. S'inventa una línia. Es crea un mapa.

·

Quixotescament: “Non fuyades”. Perquè tots, de la caravana estant, esdevenim quixots. I ens cal inventar-nos així.


23-VI-2014

I ens inventem paraules per reconstruir allò que ens va envoltant. Com Quixots que no parem mai quiets, sense centres, en un mapa fictici, així va canviant constantment allò que ens envolta. La repetició no hi té lloc. Si hi ha una realitat que prové de la repetició, sempre és dubtosa.

·

I torna la llum i ho fa esclatar tot. L'atmosfera també canvia. I el verd. Inclús el gris.

·

La repetició dels edificis també es transforma quixotescament, i esdevé una poètica potser digna de ser narrada.


Samara, 24-VI-2014

“Sant Joan, feu-lo ben gran...”

·

L'espera constant. L'espera ens deu fer aptes per a la comprensió d'allò que anem creant. I també ens exercita en l’ofici de l'esperança.

·

Quina fila que fem! Mancats d'ubiqüitat, som, com en Quixot, cavallers de tristes figures. Cada cop que ens endinsem en el magma del sense-sentit per tal d'extreure'n sentis i línies transversals damunt de planúries verdes, emergim cansats, derrotats, espellifats en el món dels qui mantenen una lògica única i implacable i que ens miren amb menyspreu.


Ufa, 25-VI-2014

També la caravana fa canviar el paisatge.

·

“I els tristos aconsoleu”. Els qui viuen en la repetició humana i no en la del verd vegetal que es desplega creant l'Inconegut. Els qui creen el món a imatge de les seves pors. Els qui no poden escapar de l'analogia.

·

També els qui lluiten estan trists. Canten per foragitar la nostàlgia.

·

Allà lluny: es veu un llum. Allà, més lluny: cauen els llamps d’una tempesta. Ens hi anem acostant, fent el camí, per abocar-nos de ple a la tempesta.


Izhevsk, 26-VI-2014

“(...) y así, eso que a tí te parece bacía de barbero, me parece a mí el yelmo de Mambrino y a otro le parecerá otra cosa.”


Trànsit a Perm, 27-VI-2014

Repetició de blau, de verd, de núvols i bedolls. Oh solemne repetició del paisatge, en la seva vastitud!

·

Vistes des del cel
les ciutats són com cebes,
com el món en el temps del geocentrisme.
I a mesura que les esferes
s'allunyen del centre
es van enfosquint
i s'hi percep la natura nòmada
dels qui han perdut el centre
i vénen de lluny.
Al bell mig hi ha la pàtria
dels qui tot s'ho miren
a imatge de sí mateixos.
I es moren de por
perquè saben que un dia –per fi
seran conquerits.
Per això planten les banderes
i tallen els arbres
i arreu fan créixer
les cimentacions
dels seus cors trists.


Perm, 27-VI-2014

Claredat del cel. Mirar amunt amb els peus vinclats a una terra que no em pertany.


Entre Ekaterinburg i Cheliabinsk, 28-VI-2014

També repetició de troncs: els bedolls bedollejant.


Snezhinsk, 29-VI-2014

Vas. Però caus. I t'has de tornar a aixecar. Assaig i error. Per fer cançons que només sonaran un cop, irrepetibles.

·

Com poden emergir aquestes ciutats enmig dels boscos? Quina mà gegantina les mena entre el verd i el blanc? Repetides un cop i un altre, aquí i allà, en la vastitud!


30-VI-2014

“És evident que no necessitem –i que no podem– estar completament occidentalitzats o globalitzats. Per altra banda, mai no hauríem de rebaixar-nos a l'estretor del nacionalisme.
Haruki Murakami

·

L'equilibri deu estar en el territori que em sosté i que m'acull i que em convida a dibuixar línies cap a territoris inconeguts. Hi ha d'haver un inici, una mena de punt de partida. I transcendir, d'aquesta manera, les nacions.

·

De tant en tant, és necessari limitar-se a estar. Més enllà de l'habitual espera.

·

Per poder recomençar el quixotesc camí. La caravana polièdrica, irreal en les seves múltiples realitats i punts de vista. El camí que es fa és gairebé sempre sense final i sense retorn. Mena a una batalla d'entrada perduda contra un gegant indestructible. Però sempre en un terreny fèrtil des d'on podem crear sentit.

·

“(...) porque la experiencia me mostraba que la música compone los ánimos descompuestos (...)”.


Tyomen, 1-VII-2014

Enrere Europa! La terra és negra. Llacs d'immensa soledat. És d'aquí fins els confins de la terra que la vida passa lenta. Es van construint ciutats grises que ara ja volen tornar-se cada cop més líquides.

·

La caravana penetrant la vastitud. Només la poden seguir els núvols.


Trànsit Tyomen a Novosobirsk, 2-VIII-2014

Línies rectes, cavalcant damunt la terra negra. Repetició constant del verd. Extensions inhòspites. Vastitud!

·

Anar.
Cap a algun lloc.
Anar lluny.
Com havien anat,
temps ençà,
els conqueridors de l'inconegut.
Creant el camí
pel mar d'estepa.
No hi ha camí de retorn.
El temps es corba.
Enrere,
la distància s'escurça
i es fon amb la nostàlgia.

·

Es va, orient enllà. Tot esdevé una línia.


Novosibirsk, 3-VIII-2014

I enmig de la vastitud s'han fundat ciutats, com si hagués estat necessari trencar la vastitud amb la repetició. I aquest anar i venir, dins la ciutat, per poder-la mantenir en vida. És fita i origen, tot a l'hora.

Barnaul, 4-VIII-2014

“No pain, no gain”.
Algú de nosaltres

·

Quanta homogeneïtat! L'obstacle més perillós en el pelegrinatge no és l'estat de les carreteres, ni l'enorme distància entre dos punts, anomenats A i B respectivament, sinó la impossibilitat de percebre la diferència entre A i B. El tedi de la repetició. Sempre les mateixes paraules.

·

Homogeneïtat del pensament de l'analogia, imperial. Forçant-ho tot perquè sigui igual. Les mateixes fisonomies, els mateixos edificis. Però pel paisatge que no canvia, és per on l'ànima planeja alliberant-se del tedi. Aquest és l'autèntic crit de la llibertat.

·

La vastitud reclama punts, fites. Com si les volgués dibuixar en un mapa fictici.

·

Potser l'homogeneïtat fou l'únic remei per poder arribar a dominar la bèstia salvatge de la vastitud.

·

Nostàlgia de la llum!


Novokuznetsk, 5-VII-2014

És necessari posar-se a prova constantment, a cada passa que fem, en cada gest, en cada mirada i acció. Fer-ho tot diferent malgrat estar immers en la repetició i en la homogeneïtat. Remoure les mentalitats que el terror d'un imperi ha quadriculat i les ha impossibilitat per volar. Remoure els estómacs i els budells inflats de verins.

·

També el cor és necessari posar-lo a prova.

·

Posar-se a prova: intentar estar al límit, cara a cara amb la nostàlgia. Amb la intenció de llançar-se al buit. Intentar quedar-se sense paraules amb què apamar una realitat –que al cap i a la fi, no és la teva.

·

Les paraules que em vaig endur, que em vinculaven... passen els dies i es fan més necessàries que l'aliment. Ajuden a volar per damunt els arbres, per damunt del formigó i els laberints de portes tancades.

·

Per damunt dels imperis de la homogeneïtat.

·

“Uneix-te a tots. Inventa't
l'alegria.”
Joan Vinyoli


Kemerovo, 6-VIII-2014

Repetir llocs i redescobrir-los. Saber que hi ha parts de la caravana que sempre estan allà, relatant l'horitzó, cercant maneres de dir-se sempre diferents. Els Quixots estan allà i ens criden a nosaltres, que també som Quixots. Ens emmirallem els uns als altres. L'alegria entre nosaltres no té mesura. Riem i riem, com si fóssim déus.

·

És ben bé que hi ha llocs on hi ha un nosaltres.


Achinsk, 7-VIII-2014

Ves fins allà on puguis arribar.


Krasnoiarks, 8-VIII-2014

Com pot ser tot tant diferent des de l'homogeneïtat absoluta?

·

Un dia més per inventar el Quixot que falta, fins caure extenuat. Aconseguir ser prou lleuger per fer realitat el somni de volar per damunt els arbres.

·

I el Quixot serveix perquè apareguin altres Quixots i el món n'estigui ple. Per tal que el ciment i el formigó siguin possibilitats diferents o la base per ballar la dansa de l'alegria; per tal que els blocs d'apartaments prefabricats siguin malvats gegants a combatre.

·

És fatigant també l'homogeneïtat de fisonomies. I ho és més quant més t'endinses est enllà. En aquesta terra que hom ha anomenat “orient” des del lloc que, al seu torn, ha anomenat “centre”.


Zelenogorks

La ciutat secreta. La ciutat que no canvia. La ciutat estàtica. La ciutat nuclear. La ciutat verda. La ciutat no ubicada.

·

I més enllà del trànsit, s'ha de fer la nit. Hi ha estones en què les paraules s'esvaneixen. No poden establir ni un principi, ni un final, ni un lloc... es converteixen en sons inintel·ligibles.


Trànsit de Krasnoiarks al llac Baikal, 9-VIII-2014

Em demano per què cal escriure fragments de memòria. Per què cal deixar res escrit. Potser tan sols per aturar un temps d'espera que es percep buit i cal omplir-lo amb l'escriptura. I poder intuir que, malgrat tot, sentirem una nostàlgia indescriptible en acabar-se tot això. Jo l'he somniada, aquesta nostàlgia.

·

Qualsevol Quixot ha d'acabar moribund en un llit, a l'extrem de la lucidesa i mai no penedit d'haver dut l'armadura abonyegada.

·

La nostàlgia, malgrat tot, és inevitable quan, ni que sigui parcialment, s'han definit territoris en travessar-los, encara que amb paraules vagues. I no es defineix un territori sinó repetint-lo.

·

I em demano: què es deu sentir en néixer en una ciutat secreta, que no té cap lloc en cap mapa?


Seguint en trànsit, 10-VIII-2014

“(...) como por ver que es más el número de los simples que de los prudentes (...)”.

·

Amb aquella mitja rialla
de consternació
em venies a dir que sí,
que tenia raó d'indignar-me
per les condicions infames
d'aquell lloc.
I també secretament,
només mirant-me,
m'expressaves que tu
no en tenies la culpa,
que la teva vida ha girat
a l'entorn de la grisor
procurant escapar sempre
de la trinxadora de cossos i cervells;
que et comprengués,
que dins el decrèpits edificis prefabricats,
darrera els escenaris
dels teatres atrotinats
hi ha qui contempla les estrelles cada nit,
i en l'alegria de l'amistat
vol ser lliure tot maldant
per crear una realitat diferent.
Em deies: procura ser com nosaltres.
I així em vas calmar els ànims,
mirant-me, només mirant-me.
Al cap i a la fi,
després de tant de temps
tan sols volies estar una estona amb mi,
en silenci.

·

Aquests edificis no són el que són, sinó enormes i lletjos gegants grisos; malgrat la por que fan, cal combatre'ls a cops de llança. Gegants inamovibles de pensament unilateral que han usurpat tantes llibertats.

·

Andrey, Larissa, canteu per nosaltres. Repetiu-me un cop i una altre allò de: “i malgrat tot...”.


Baikalks, 11-VIII-2014

No em trec l'armadura ni per dormir,
Guaitant, des del capdamunt, sense por;
Canto, si em cal fer-ho, una cançó
I no m'aturo al marge del camí.

Sé que arribaré, al cap i a la fi,
I no seré ni heroi ni campió;
Trist aventurer, penós lluitador,
Sóc de natura talment pelegrí.

Mes em sé els indrets que ningú no sap,
Em sé la mar, les muntanyes i els rius,
I em bullen mil idees dins el cap.

Sóc amic del vent, de l'aigua i del foc,
M'allunyo dels iracunds i els gasius,
Conec la terra que em dóna un lloc.


Ulan Ude, 12-VIII-2014

Fins aquí arriba la caravana, com si fos el límit d'alguna cosa. Com si hagués estat quelcom que s'hagués submergit i hagués tocat fons i hagués de tornar a emergir. Com si fos un univers que no es pogués expandir més i s'hagués de contraure a un punt d'origen.


13-VIII-2014

Quan res no canvia, el món es percep essent un bloc de formigó impertorbable. Són les ments que malden per un món així les que necessiten el déu únic que castiga, l'etern vigilant. I ens cal més que mai la caravana.


A la vora del Baikal, 14-VIII-2014

El que impressiona d’una enorme massa d'aigua que no és el mar no és que es perd fins allà on la vista hi percep un horitzó, ni l'estat cristal·lí de la superfície, ni el fet de poder-ne beure, d'aquesta aigua. És el fet que resta en perpetu canvi, enllà de la febre homogeneïtzadora. És una constant exhalació de colors, invulnerable al paisatge urbà que l'envolta. És ben bé un miracle.


15-VIII-2014

“quan tot siguin simulacres de ciutat,
quan no quedin sinó suburbis,
impostures de comerç”
Joan Puigdefàbrega

·

Cal posar un límit. Veure més enllà de la imposició... Allò que va ser un imperi, amb un líder-déu, és ara un pou sense fons, a voltes ple de possibilitats. Més enllà del que en diem nació, inclús territori.

·

La gran pregunta, però, és: que cal fer en una terra que no t'acull? No dic una ciutat, ni un país: dic una terra.

·

“Però enllà dels límits la realitat és interminable”
De nou en Puigdefàbrega

·

Nosaltres, de la caravana estant, no posem límits. Perquè sabem –ho hem après a base de patir-ho– que les possibilitats són infinites.


Angarks, 16-VII-2014

Cal una base ferma. Encara que sigui gris, de formigó, en un terreny on s'han batut tants homes en innombrables guerres. Si no, les paraules voleien i no fonen. O resten ressonant per a no res dins el crani.


Irkutks, 17-VIII-2014

Cal una base-terra. Però és necessari sentir-se “arbre d'aèries arrels”.


Trànsit Irkutsk a Kansk

Es tracta de tenir la ment ingràvida; poder botar damunt aquesta llosa tant dura. Hi ha tants caps aferrissats, ferrosos que mai no podràs conquerir, que, al capdavall, tan sols et queda el teu càntic pouat des del fons de la nostàlgia per travessar cors que, com tu, malden per enlairar-se. Això deu ser allò que en diuen llibertat. Cal no confondre-la amb l'ànsia tossuda de voler apamar allò que no ens importa.


Kanks, 18-VIII-2014

“Volen tenir por. Volen creure i volen patir... patir i només patir i  ofeguen els que moren perquè encara pateixin més, perquè pateixin fins al darrer moment, perquè res no sigui bo (...)”.
Mercè Rodoreda

·

I si, tot el que veiem només és, al cap i a la fi, producte de la nostra ment emboirada? Quanta misèria hi ha al nostre voltant, a base de repetir-la un cop i un altre. I quant costa aixecar la vista cap als núvols o banyar-se d'aquesta llum no percebuda. Quant costa trencar els límits. Quant costa aprendre a estar més enllà de les aparences. Quant costa relatar els horitzons.


Dzershinskoe, 19-VIII-2014

És necessari unir-me a aquells que no entenc. I aprendre les seves paraules i a  escriure-les. I intentar percebre els colors, el volums, les temperatures, tot, des d'aquestes paraules que aprenc. Svoboda! Abandonar el meu llenguatge. Deixar de parlar. Deixar de descriure res amb el meu vocabulari. Contemplar-ho tot diferent. O almenys intentar-ho.

·

La caravana té la virtut de ser multiperspectiva.

·

Em planyo d'aquells que no poden o no volen aprendre. D'aquells que tot els rebota, com damunt de la pell d'un tambor.


20-VIII-2014

Allà, perdut en la immensitat hi ha un poble on res no s'eleva cap amunt cercant transcendències sinó que s'estén planament com intentant abraçar alguna engruna de la vastitud. S'apilona la llenya a l'entrada de les cases. Ningú no pretén res més que estar, aquí i ara. Les gents estenen les mans horitzontalment, cercant altres mans. De vegades s'horroritzen en veure que no obtenen cap resposta. Allà s'hi ha perdut un món que t'acolliria si hi estàs disposat. Però has de saber veure més enllà de la teva pròpia percepció i comprendre d’una vegada que les coses belles els agrada d'amagar-se.

·

Allà s'hi va aturar la caravana. De vegades costa ubicar-se. Costa saber quin és el punt exacte des d'on tot podria originar-se. I per què? Doncs perquè un cop i un altre hem de cometre el mateix error de tancar-nos dins les nostres closques plenes d'estranyes matèries.


Krasnoiarks, 21-VIII-2014

Allà, perdut en la vastitud hi ha un lloc on és plausible adonar-se que les nacions no existeixen. Que només hi ha territoris definits per les ànimes que hi habiten. Vist així, ningú no ha de delimitar res.

·

Cal aprendre a esperar. Com aquell qui aprèn una llengua, paraula per paraula, retenint-la en la memòria.


Moscou, 22i 23-VIII-2014

Quan un amor
és incommensurable
no es pot entendre
com una llevantada
s'ho pot endur tot.

·

La desintegració de la caravana fa basarda. Com si es propagués en totes les direccions.

·

Aquests són els sorolls: la ciutat es va construint, ben sòlida. La caravana líquida, però, es dilueix en la ciutat. Però tots sabem, perquè és ben sabut, que pot tornar-se a constituir. És indestructible. Les partícules que la conformen han de tornar-se a unir.


Dubna, 24-VIII-2014

Allà on ja hi has estat i sempre tot es mou. Perquè tot està en perpetu canvi.


Moscou, 25, 26, 27 i 28-VIII-2014

Tots aquests noms, que han relatat el seu paisatge, que l'han dibuixat, que l’han pintat: A. Rubliev, V. A. Serov, K. A. Korovin, Z. Y. Serebryakova, B. M. Kustodiev, K. F. Bogoevsky, V. Borisov-Musatov, M. C. Sarain, P. B. Kuznechov, V. A. Tropinin, L. L. Kamenev, V.G. Perov, N. N. She, I. Y. Repin, V. I. Surikov, V. V. Vereshchagin, V. M. Vasnetsov, M. A. Vrubel, F. Federovsky, A. Y. Golovin, D. Prigov...


Protvino, 29-VIII-2014

El temps és circular. La caravana retorna al punt d'inici. Es tanca en ella mateixa per tornar a explotar.


30-VIII-2014

Ja no hi ha res homogeni. Hi ha un riu en el qual no t'hi banyaràs dos cops en les seves aigües. Ni tan sols t'hi banyaràs. I tanmateix, hi ha signes del passat arreu, indestructibles.


Arenys de Mar, 31-VIII-2014

Les paraules. Els signes. Aquelles paraules que em vaig endur ara estan aquí, per tot, en el paisatge. Com punyals.

·

I de nou, l'horitzó, per relatar-lo un cop i un altre.

·

La caravana ara està dins meu com una forma de vida. Enllà de les paraules.


*