dilluns, 30 de gener del 2012

Perucho's: quan aquesta música no tenia nom



Aquests nois eren uns genis. I les generacions posteriors no ho hem sabut fins que no hem tingut l'oportunitat de sentir la música que feien. I l'hem sentit gràcies a l'aportació dels mateixos components supervivents, de molts companys que o bé els havien seguit quan actuaven o bé, havent-los descobert posteriorment, han tingut la gentilesa de reeditar el seu únic disc o de recuperar material inèdit d'algun dels seus concerts.

Aquests concerts es van desenvolupar al llarg de tota la dècada dels 70 del segle XX. I el que feien no era free jazz, ni rock progressiu, ni rock simfònic, ni improvisació lliure. I, no obstant, era una mica de tot això. Era quelcom incatalogable que, potser, avui es mouria en una escena determinada, dins el món de la lliure improvisació o el jazz més experimental. Sigui com sigui, enguany un grup com els Perucho's tindria absoluta vigència. Era una música avançada al seu temps en una escena on aquest tipus de propostes eren incatalogables, inimaginables.


Iconoclastes, perversos, irònics (sobretot amb la premsa o, millor dit, amb les poques vegades que van tenir l'ocasió de ser entrevistats), creatius, els Perucho's, com és de suposar, no van tenir l'acollida que ells mateixos haguessin volgut. Amb tot, creien amb fermesa en allò que feien i el resultat era, encara que pugui haver-hi algú no s'ho cregui, rigorós i sòlid. Els seus concerts eren una aventura total i absoluta. Mai no van fer dos concerts iguals. I no era només per utilitzar la improvisació com a base (tot i la meticulositat amb què estructuraven els temes) sinó per una actitud de renovar-se i reinventar-se constantment.

La formació original estava formada per l'Oriol Perucho a la bateria, en Jordi Graells a la guitarra (el "guitaferrista", li deien, degut a que utilitzava sovint el slide per tocar el seu instrument), l'Oriol Pons de Vall, "Ginger" al saxo soprà i l'Albert Subirats al saxo alt. De tots ells queden vius els dos Oriols.


Tan sols van enregistrar un disc, el Vermell, com se l'anomena, o simplement "disc vermell". I ho van fer pòstumament, l'any 1979, un cop ja s'havien separat, en col·laboració amb uns quants músics més (entre molts altres en Víctor Nubla i l'Eduard Altaba). En el disc no hi va gravar en Jordi Graells. Temps abans havia caigut en l'addicció a l'heroïna. Entre el 1977 i el 1978 els seus companys havien hagut de buscar altres músics per a substituir-lo als concerts -i també perquè algun membre era cridat a fer el servei militar. A l'hora de gravar el disc van convidar en Jordi Graells a l'estudi però va ser incapaç d'enregistrar res. El "disc vermell" va aparèixer al segell "Umyu" fundat pels membres de Macromassa. I va passar sense pena ni glòria per l'escena barcelonina del moment tot i la distribució posterior que en va fer el segell "Filobus Records".


El "disc vermell", juntament amb documents sobre el grup, tot dins una capsa de cartró, va ser reeditat el 2011 per La Olla Express i Cabaret Hoffman. Per a més informació, podeu anar a la mateixa entrada publicada al web de La Olla Express, aquí. També podeu anar al magnífic i imprescindible bloc de Jack Torrance, Overlook Hotel, on hi ha cinc entrades sobre els Perucho's, la primera aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la cinquena aquí.

Ara ve la meva reflexió sobre tot plegat. Òbviament és un luxe poder sentir aquest disc. D'ell n'hem d'aprendre. És un referent obligat per als qui, poc o molt, ens dediquem a la lliure improvisació i a l'experimentació. Les generacions d'ara hem de saber que fa dècades ja hi havia ments disposades a arriscar-se artísticament parlant. Però sense caure en la mitomania, ni en el victimisme, ni en allò de "és que en aquest país"... És cert que si els Perucho's, enlloc de ser catalans, haguessin estat nord-americans, anglesos o alemanys, ara gaudirien d'un lloc privilegiat en l'escena de la improvisació mundial. I serien un referent per a molta gent d'arreu del món. Ja sabem també que la cultura oficial, mancada gairebé sempre d'ironia i perversitat (d'això n'hem parlat aquí), no accepta, no tolera, i menys fa més de trenta anys, propostes artístiques com la dels Perucho's. Però també és cert que el que cal és insistir. És la única manera. Jo no en conec d'altre. De ningú no és la culpa que els Perucho's s'haguessin separat com a banda l'any 1979, quan encara, segurament, tenien moltes coses a dir. Probablement, amb el temps, haguessin trobat un racó on ser apreciats i valorats. Tothom té dret a tenir un racó, en aquest món del material sensible. Un reconeixement més gran per part de l'audiència, que és, en definitiva, el que busca qualsevol artista, faci el que faci. No ens enganyem: és així. Perquè la música, el teatre, el cinema, tot, és impossible sense públic.

L'ofici de músic és un dels més difícils que existeix. Ningú no ho té fàcil d'entrada. I ningú no s'escapa de la loteria cega que fa que alguns tinguin èxit i siguin reconeguts i d'altres oblidats. D'això també n'hem parlat aquí. El que avui és minoritari i underground, demà pot ser majoritari i oficial. Per cada artista que té èxit, n'hi ha centenars que s'estan podrint fent coses meravelloses que ningú no coneix. I avui un artista és valorat i reconegut i demà pot ser un autèntic indigent de l'art. Que ningú no s'enganyi: tot és una qüestió de sort. Jugues amb material sensible i al cap i a la fi, res no depèn de tu.

Cal repetir-ho: la única manera és continuar tirant els daus. Insistir. Seguir endavant, malgrat tot. Creient en el que fas (d'això n'hem d'aprendre dels Perucho's, sobretot d'això) i sent sincer en el que fas.

La resta, és pura banalitat.

*

dissabte, 21 de gener del 2012

Valentin Clastrier: viola de roda contemporània



L'any 1982 un músic que havia estat trompetista i guitarrista i que s'havia fet anomenar Gérard Clavel quan fou acompanyant, entre l'any 1968 i 1969, de Jacques Brel amb l'espectacle L'Homme de la Mancha, sorprenia tota França amb un disc anomenat La vielle à roue de l'imaginaire. Aleshores ja no es feia dir Gérard Clavel sinó Valentin Clastrier. I ja no tocava ni la trompeta ni la guitarra sinó la viola de roda. I ja era (com encara és) el millor violista de roda de tots els temps. I el creador de la viola de roda contemporània. Amb aquest disc va guanyar el Grand prix du disque el mateix 1982 i, dos anys més tard, l'ordre de Chevalier des Arts et des Lettres.

A La vielle à roue de l'imaginaire utilitzava tècniques amb l'instrument fins aleshores mai no sentides. No només quant al virtuosisme tocant a la manera "clàssica" sinó també quant als sons emprats: pizzicatos, glissandos, sons percudits, etc.. I innovacions organològiques damunt l'instrument, la més evident, el fet d'haver incrementat el nombre de cordes respecte al model de viola de roda tradicional francesa, que en tenia només sis.


Però també en aquest disc cantava en un idioma inventat per ell, d'una manera que fins aleshores mai ningú no havia cantat acompanyant-se amb aquest instrument, usant en algunes cançons la tècnica de la difonia; xiulava, utilitzava el peu per a percudir un cub de fusta -tocava la viola de roda dempeus, amb el peu dret damunt el cub. Inclús va acompanyar-se ell mateix a la guitarra en el meravellós tema "Abzébef béassda". Un disc amb la intenció de fer música, més que no pas mostrar les habilitats d'algú que havia passat més d'una dècada investigant i experimentant amb l'instrument.

Gairebé 10 anys més tard, el 1991, va publicar Hérésie. En La vielle à roue de l'imaginarie van quedar assentades les bases de la viola de roda contemporània. En aquest en Clastrier i la seva viola de roda dialogaven amb instruments i músics provinents del món del jazz contemporani europeu, com el clarinet baix de Louis Sclavis o de Michael Riessler. És a dir, que la viola de roda ja s'havia integrat en l'escena de la música contemporània. Havia sortit del ghetto de la música tradicional i antiga. Havia deixat de ser un instrument tocat pels vells d'Auvergne. I, a més, juntament amb el luthier Denis Siorat, havia creat la viola de roda electroacústica, encara amb més cordes (en total 27), més capodastres i amb un so fins aleshores mai no sentit. També la intenció d'aquest disc, més enllà de totes les innovacions, va ser la de fer música. I amb un tema molt més que profund: el càtars.


Amb tot, la discografia de Valentin Clastrier és minsa: tres discs com a solista (els dos ja mencionats més un entre mig d'ells, Les esprits de la nuit, amb Les Philharmonistes De Chateauroux, un disc gairebé descatalogat i per a autèntics col·leccionistes); un amb el que va ser el seu grup "Le bûcher des silences", sense títol, amb Michael Riessler (saxos i clarinets), Carlo Rizzo (pandereta politímbrica), Jean-Louis Matinier (acordió), Michel Godard (tuba i serpent) i Gérard Siracussa (bateria); un amb el seu trio amb Riessler i Rizzo anomenat Palude; i sis més com a col·laborador en formacions diverses. Una discografia, però, suficient com per haver deixat una magnífica herència a tots els qui ens considerem deixebles seus. I, d'alguna manera, aquesta herència arriba al punt culminant amb la publicació l'any 2006 del seu mètode La Vielle & l'univers de l'infinie roue-archet.

Una màxima podria resumir a la perfecció aquest mètode: Jouer sans souffrir. Podríem dir que sobre ella Clastrier argumenta el per què del mètode i de les innovacions que presenta respecte la viola de roda tradicional. Havent reinventat l'instrument per tal que es pugui interpretar qualsevol tipus de música imaginable, cal dissenyar un sistema que ho permeti sense haver de patir les conseqüències de les lesions físiques.

La viola de roda és un instrument melòdic, harmònic i rítmic. La rítmica es fa fent cops amb la mà dreta a mesura que aquesta gira la maneta. Doncs bé, la tècnica rítmica tradicional es feia a partir de quatre punts dins la mà dreta: polze = posició 1; índex-mig = posició 2; anular = posició 3; metacarp = posició 4.

Aquesta tècnica és excel·lent per interpretar música barroca i música tradicional. Però què passa quan volem fer rítmiques més complexes, com ara síncopes i figures com cinquets, sisets, etc.? Que la tècnica tradicional ens queda curta.

El cop de quatre tradicional es fa usant el polze, l'índex-mig, l'anular i el metacarp. El resultat és aquesta figura:


A la pràctica, però, el cop es fa polze-polze-anular-anular. Què passa quan volem fer aquestes figures (cops de sis) partint de la base que a la mà tenim quatre punts per realitzar els cops?



Que hem de fer servir la fórmula següent: polze-polze-polze-anular-anular-anular. Per a algú que no toca la viola de roda aquesta informació no li deu suposar cap mena d'inquietud. Però un violista de roda que passa temps assajant aquesta manera de fer el cop de sis, purament a base de cop de muscle, pot acabar tristament amb una tendinitis.

Jouer sans souffrir: heus aquí la qüestió. El primer que cal és redissenyar la distribució dels cops a la mà dreta. Aquest és un dels tres pilars bàsics del mètode Clastrier. Aleshores la mà queda dividida d'aquesta manera:


Enlloc de quatre, són vuit punts. I el cop de sis pot fer-se utilitzant sis d'aquests punts. Però també el simple cop de quatre, que ja no ha de ser polze-polze-anular-anular sinó en quatre punts dels vuit de què disposem actualment.

El segon pilar del mètode és la divisió dels cops en primaris, secundaris i terciaris, mentre que tradicionalment es dividien en regulars i irregulars. Efectivament, com tothom sap, les rítmiques emprades en jazz o en música contemporània són molt més complexes que les usades en la música tradicional o barroca. Per tant, des del punt de vista de la viola de roda, ens cal tenir un bon arsenal de possibilitats. Clastrier considera que els cops primaris són el cop d'un, de dos, de tres... fins al cop de nou. És a dir, cada 360º un, dos, tres... fins a nou cops. Musicalment s'expressa així: cada mig compàs dins d'un 2/4, un, dos, tres... fins a nou cops.

Els cops secundaris serien els cops irregulars, per a figures rítmiques com:


I finalment tenim els cop terciaris, que són els cops relaxats regulars i irregulars (aquells que requereixen més d'una volta per a la realització d'un patró rítmic) i els cops compostos regulars i irregulars (aquells que requereixen més d'una volta per tal de completar un compàs rítmic, com el 5/8, el 7/8, etc.).


Tenim, com a tercer pilar del mètode, les tres tècniques per fer els cops, la horitzontal, la central i la vertical, més la tradicional, que també la contempla i l'absorbeix dintre de tot el sistema.


D'aquesta manera, ens obre el ventall de cara a executar les rítmiques: usarem una o altra en funció d'allò que haguem d'interpretar, segons sigui la manera que ens resulti més fàcil. Per exemple, el cop de quatre es pot fer de quatre maneres:


En definitiva, el mètode Clastrier, mitjançant aquestes tres tècniques, deixa de banda l'antiga concepció segons la qual l'u del compàs està o bé al polze (a la posició 1) o bé a l'anular (a la posició 3). La tècnica antiga, per altra banda, no contemplava la possibilitat dels accents dins d'un mateix compàs. Ara els uns i els accents poden estar en qualsevol dels punts de la mà.

Finalment, i com a eina important de cara a la concepció del mètode, tenim un sistema de fletxes que ens ajuden a la comprensió i execució dels cops. A nivell pràctic, alguns dels cops s'expressen amb la següent nomenclatura de fletxes:


El mètode de Valentin Castrier està publicat a l'editorial francesa Modal. Les dades per obtenir-lo són:
90, Rue Jean Jaurès, BP 136, 79204 Parthenay cedex
tel.: 05 49 95 99 90
mail: accueil@famdt.com

El web de Valentin Clastrier, per consultar la seva biografia, discografia, escoltar la seva música, etc. és aquest.


Acabarem aquest article amb dos vídeos. En el primer veurem en Valentin Clastrier amb els músics Behsat Üvez (veu, saz, percussió), Steven Kamperman (clarinet alto i saxo soprà), Bart Lelivelt (acordió) i Carlo Rizzo (pandereta politímbrica) interpretant el tema de Clastrier "Et la roue de la vie" amb una espectacular introducció dels dos percussionistes:


 
En el segon vídeo em veureu a mi interpretant el tema "Madranque" que pertany al disc La vielle à roue de l'imaginaire. És el meu homenatge al mestre als quatre vents:



*

diumenge, 15 de gener del 2012

Light

1
I don't believe in omens or fear
Forebodings. I flee from neither slander
Nor from poison. Death does not exist.
Everyone's immortal. Everything is too.
No point in fearing death at seventeen,
Or seventy. There's only here and now, and light;
Neither death, nor darkness, exists.
We're all already on the seashore;
I'm one of those who'll be hauling in the nets
When a shoal of immortality swims by.

2
If you live in a house - the house will not fall.
I'll summon any of the centuries,
Then enter one and build a house in it.
That's why your children and your wives
Sit with me at one table,
The same for ancestor and grandson:
The future is being accomplished now,
If I raise my hand a little,
All five beams of light will stay with you.
Each day I used my collar bones
For shoring up the past, as though with timber,
I measured time with geodetic chains
And marched across it, as though it were the Urals.

3
I tailored the age to fit me.
We walked to the south, raising dust above the steppe;
The tall weeds fumed; the grasshopper danced,
Touching its antenna to the horse-shoes - and it prophesied,
Threatening me with destruction, like a monk.
I strapped my fate to the saddle;
And even now, in these coming times,
I stand up in the stirrups like a child.
I'm satisfied with deathlessness,
For my blood to flow from age to age.
Yet for a corner whose warmth I could rely on
I'd willingly have given all my life,
Whenever her flying needle
Tugged me, like a thread, around the globe.
Arseny Tarkovsky



*

dimarts, 3 de gener del 2012

Flower of Death

És hora de presentar el meu darrer treball, Flower of Death, un homenatge al meu pare que va morir el 15 de desembre del 2010. Segurament, aquest serà el darrer disc en format CD que faré. Així ho estipula la història de l'edició musical, enllà de les nostàlgies del format en vinil o CD, que les tenim.


El disc, d'una volguda fredor hivernal, allunyada de qualsevol mena de virtuosisme, va ser gravat durant el 2010 i el 2011, tot a casa meva. He enregistrat tots els instruments, d'una manera completament artesanal. A més de les fotografies de la portada i del llibret (dissenyats per en Francesc Cardenyes, com ve fent amb algun dels meus darrers treballs), jo mateix he fet l'edició i les mescles i el company d'aventures "gravacionals", en Carles Xirgo, n'ha fet la masterització a 44.1 estudi de gravació. Tots els temes són composats per mi excepte tres, una bressolada d'Okinawa (Japó), titulada "Banga Muri", una altra de Múrcia, titulada simplement "Canción de cuna" i una antífona de la que cal ser considerada com una de les creadores de la polifonia occidental, la Hildegarda von Bingen, titulada "O Rubor Sanguinis".

He triat tres cançons del disc perquè les pogueu sentir aquí: Rulemán, Canción de cuna i Lullaby for Kora (aquesta darrera està dedicada a la filla de l'amic clavicembalista i arpista Peter Skuce, feta una mica a l'estil del gran violista de roda i manetaire Germán Díaz).

*