diumenge, 19 de desembre de 2021

The Complexity Of The Simple


Deixeu-me escriure quatre ratlles sobre aquest disc, que és el darrer que he publicat en solitari. Un dia parlant amb la cantant Fàtima Miranda em comentava que la tanpura índia, que es fa servir per mantenir sons constants, representa la complexitat d'allò més simple. Aquesta idea em va impressionar i la vaig interioritzar pensant que havia de fer-la servir per realitzar alguna cosa creativa en un futur. Van passar uns quants anys i aquesta cosa creativa es va gestar durant l'estiu del 2021 en forma d'àlbum.

Després d'un període llarg de restriccions a causa de la pandèmia del Covid, l'estiu del 2021 va semblar ser una època d'alliberament. Però personalment jo percebia aquest alliberament com quelcom aparent. Sentia molta dispersió al meu voltant, com si tots nosaltres no sabéssim ben bé per quin mar navegàvem. Com si tots plegats haguéssim perdut una mica el nord. Veia un munt de gent anant a munt i avall sense saber ben bé a on anaven: al mar, a la muntanya, aquí i allà... però ben bé per què? Per alliberar-se? Segurament. Però realment va ser un alliberament conscient? O potser algun poder estrany ens feia anar per on volia? Tot això, és clar, es barrejava amb la por. Sentia dispersió i por al meu voltant. I és per això que vaig decidir enregistrar aquestes 9 peces intentant posar la màxima concentració en elles, com si fossin una meditació, volent arribar a una mena de destil·lació musical. Volia evitar virtuosismes innecessaris, melodies o fins i tot rítmiques complexes. La idea era assolir la màxima expressió amb els mínims elements possibles.

Cada una d'aquestes peces està dedicada a un músic que a mi em sembla especialment rellevant, a mode d'homenatge. La llista és, en aquest aquest ordre: Stefano Scodanibbio, Paul Giger, Fátima Miranda, Bismillah Khan, Tad Mike, Nik Bärtsch, Meredith Monk, Edward Vesala i Valentin Clastrier. Són artistes que m'inspiren, que m'ajuden a trobar pistes. N'hi hauria d'haver molts més, però jo pensava en ells a l'hora de compondre i enregistrar els temes que conformen aquest disc. La complexitat d'allò simple. Per cert, el podeu escoltar aquí mateix.

*

dimarts, 21 de setembre de 2021

BOB ESPONJA I LA TEORIA DE L'ESTUPIDESA

És ben conegut el pamflet de l'economista, historiador i filòsof italià Carlo. M. Cipolla (1922-2000) Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana. Cipolla comença establint que hi ha un grup humà molt més poderós que la Mafia, la Internacional Comunista o qualsevol altre i més ben organitzat tot i no tenir cap líder ni associació, i és el dels individus estúpids. I passa a formular unes lleis universal inspirades en aquest grup d'individus:

  1. hom sempre subestimarà el nombre d'individus estúpids que hi ha al món ja que, per exemple, es donen molt sovint casos de persones que d'entrada passen per intel·ligents i al final acaben desvelant-se com estúpides;

  2. una persona és estúpida independentment de la seva condició -sexe, cultura, posició social, tendències polítiques, etc. El nombre d'estúpids és una constant invariable en tot el món i ha estat així en totes les èpoques que ha travessat la humanitat. 

  3. l'individu estúpid sempre provocarà danys a altres persones, inclús a sí mateix.

En aquest punt, Cipolla desenvolupa un gràfic en què classifica els individus en quatre tipus:

  1. els intel·ligents: generen guanys per als altres i per a sí mateixos;

  2. els ingenus: generen guanys per als altres i pèrdues per a si mateixos;

  3. els malvats: generen pèrdues per als altres i guanys per a sí mateixos;

  4. els estúpids: generen pèrdues per als altres i per a sí mateixos.

A partir d'aquí continua amb les dues següents lleis universals de l'estupidesa humana:

  1. els individus no estúpids subestimen el poder nociu que tenen els estúpids i gairebé mai no tenen en compte que qualsevol tracte amb estúpids els causarà danys terriblement greus;

  2. l'estúpid és l'individu més perillós, més inclús que el malvat perquè és imprevisible, actua irracionalment i apareix en les circumstàncies menys inesperades causant danys irreparables al seu entorn, sense cap maldat ni objectiu, simplement de manera estúpida.

Dels quatre grups d'individus els tres primers poden ser intercanviables -potser en funció dels estats i de les circumstàncies de cada persona. Un intel·ligent pot ser a voltes ingenu, a voltes malvat; un ingenu pot actuar amb intel·ligència o amb maldat; un malvat pot ser un desgraciat o pot ser, de vegades, intel·ligent. Però una persona estúpida mai no pot pertànyer a qualsevol dels altres tres grups. És estúpida, ho ha estat sempre i ho continuarà sent. I santes pasqües.

Jo no sé si Stephen Hillenburg (1961-2018), el creador del popular Bob Espona, que a més d'animador era biòleg marí, coneixia aquest opuscle de Carlo Cipolla. Probablement sí, ja que les al·lusions artístiques i culturals sovintegen de manera subliminal als episodis de dibuixos animats dedicats a aquesta criatura marina (o fregall de cuina per netejar els plats, no ho sabem del cert) i als seus companys d'aventures. Els quatre personatges principals els podríem enquadrar, més bé o més malament, en els quatre tipus d'individus que descriu Cipolla:

  1. Bob Esponja: és una criatura intel·ligent, tot i que de vegades actua com un ximplet, però més per ser juganer i pillet que no per ser estúpid. No genera danys als altres, sinó ben contrari i, a més, quasi sempre obté un benefici per a ell.

  2. Calamard: se'l podria enquadrar en la categoria dels ingenus. Podria ser un estúpid considerant-se erròniament un gran artista, però fixem-nos que no causa greus danys als altres (excepte, potser, quan toca el clarinet o quan canta) sinó més aviat se'ls genera a ell mateix, sobretot en companyia de Bob Esponja i Patrici. En canvi sí que proporciona béns als altres, almenys al Sr. Cranc treballant al Crustaci Cruixent.

  3. Sr. Cranc: avar i egoista, se'l podria considerar un malvat. A voltes simpàtic, però malvat. Els guanys són sempre per a sí i sovint Bob Esponja i Calamard es queixen dels sous miserables que reben d'ell estant empleats a l'hamburgueseria que regenta.

  4. Patrici, l'estrella de mar: heus-lo, l'estúpid perfecte. Sempre actua igual, de manera estúpida. Mai no se situa en cap altre dels grups. Sempre causa danys, destrosses, catàstrofes, sense ell voler-ho, de manera irracional. No té un pla previ: és un estúpid.

Potser la comparativa entre el brillant i perspicaç article de Cipolla i la sèrie de dibuixos animats de Hillenburg sigui una estupidesa enorme. En qualsevol cas, estic del tot segur que aquestes línies no causaran greus danys a qui les llegeixi. I sempre podem aplicar aquella frase que diu “se non è vero, è ben trovato”.

*