dijous, 29 de desembre del 2016

Amb ales invisibles


                                   A en Simó

Amb ales invisibles
cercava un punt de llum
i veus que es fan profundes
per fer-se al so del món.

Amb l'ànima de dia
pouava en el nocturn,
la joia de les rutes
trenades amb cançons.

Amb l'ànsia la vida
traçava inconeguts,
les ratlles totes mudes
lliurant-se de la por.

*

dimarts, 6 de desembre del 2016

L'hora H


Espellifat, l’Albert Einstein es mira un paio: com podria convertir-li la massa muscular en energia? Es fixa en la tia que l’acompanya, en les seves curvatures.

*

“He perdut el nas, però he demostrat a aquest tros de quòniam que jo en sé més de matemàtiques!” –va dir proferir triomfal en Tycho Brahe.

*

“Vendré un vell telescopi a aquests tanoques venecians, dient-lis que enlloc en trobaran un d’igual. Ja és hora que em pugin el sou, a mi, al gran Galileu Galilei!”

*

En Johannes Kepler està desolat: “Això és un frau, un engany, una estafada: les òrbites són el·líptiques! On és la perfecció divina del cercle? Quin nyap!”

*

En veu passar tres cap a la forca, mentre es menja circumspecte una poma. Ell, l’Isaac Newton en persona, els ha denunciat per estafadors!

*

“Apa: F=K(q1xq2/r2)” –va anunciar en Charles Augustin de Coulomb. “I ara deixeu-me tranquil que festegi amb la bella Louise”.

*

“Déu és aquí entre nosaltres! Però Ell no ens dirà com es comporta l’Univers: us ho diré jo, Pierre-Simon Laplace, quan hagi trobat les lleis que ho regeixen tot.”

*

“He estat criat pobre com una rata! Ara, senyors, no em fotreu pas un ‘sir’ davant el meu nom, que sempre serà, senzillament, Michael Faraday!”

*

“Hi ha alguna equació que em faci sortir d’aquesta situació?” –pensa en James C. Maxwell. “Fa tres dies que ni dormo ni menjo cuidant la meva pobra dona malalta!”

*

“Va, Albert, t’ajudaré una mica, que sóc jueu com tu: pensa en quatre dimensions i no separis l’espai del temps. I anomena-ho espai de Hermann Minkowski en honor meu”.

*

“Ei! –va dir en Hendrik Lorentz. “Jo també vaig ajudar l’Albert! La llum és una constant per a tot observador. Que encara estaríem amb la transformació de Galileu!”

*

“I jo també vaig ajudar l’Albert i molts altres amb el meu teorema de 3-esfera, carai!” –diu en Henri Poincaré.

*

-Ei, els de dalt! –diu en Hermann Minkowski. I què me’n dieu de la meva geometria 4-dimensional? Si no fos per ella no hi hauria curvatura d’espaitemps!

*

En Max Born està molt emprenyat: “Si no fos pel cony de neutró, podríem aplicar l’equació de Dirac al protó i llestos. Aleshores, s’acabaria tot!”

*

L'Erwin Schrödinger passejava cautelós perseguint un gat. "Vine, mixeta, vine: et fotré dins d'una caixa d'acer amb un comptador Geiger i substància radioactiva."

*

“A aquesta conclusió arribo” –va dir en Karl Shwarzschild: “Rs=2GM/c2: si el sol es compactés en un radi de 3 km, seria un forat negre!”

*

A palau, Louis de Broglie sap que la seva teoria, que la llum és ona i partícula, la consideraran un disbarat, però no s’atreviran a dir-ho: és un noble. I té raó en tot!

*

“Malgrat haver-la publicat en una editorial de temes esotèrics, temps vindrà en què per fi es reconeixerà la meva Teoria del Tot!” –va assegurar en Burkhard Heim.

*

Anys després que en Heinrich R. Hertz morís, emetent en freqüència de 1500 kHz, la ràdio proclamà: “No hi ha èter, amics! Les ones viatgen lliures!”

*

Spasiva per la teva teoria, Albert, però adona't d'una puta vegada i deixa't de constants cosmològiques! L'univers està en expansió!” –va dir l'Alexander Fridman.

*

“A fe de Déu que allò de Tuguska no va ser un cometa! Va ser un raig electromagnètic d’una bobina que vaig inventar jo mateix!” –va confessar en Nikola Tesla.

*

I aixecant l’ou, en Georges Lemaître digué als seus deixebles: “Mireu-lo bé: això és l’Origen de Tot. Preneu aquest Ou Còsmic i mengeu-ne tots!”

*

Va ser anant en bici que sir Arthur Eddington va concloure que era impossible declarar-se a l’indi que tant s’estimava. “Brrr! Doncs li fotré per terra la seva teoria!”

*

“Vell quàquer dels collons!” –pensa en Chandrasekar. “La meva teoria de la massa màxima d’una estrella que la fa col·lapsar en forat negre és correcta!”

*

Ara que la bomba està acabada, en J. Robert Oppenheimer es demana quin efecte tindrà. Farà que tot es contragui indefinidament, com les estrelles?

*

“Ho sento, Bethe, xato” –diu en Gamow. “La idea de signar tots tres l’article, l’Alpher, tu i jo, va ser maca, però conté una teoria incorrecta. Ei, canvia’t el cognom!”

*

“Humason, fes els espectres, cony! Com que ets tan simpàtic, cony, diràs al món el meu descobriment, el de l’antipàtic Edwin Hubble: que les galàxies s’allunyen, cony!”

*

“Estimada meva” –li deia en Paul Dirac a la seva dona en el viatge de noces: “La relació entre N1 i N2 és 1E+40.”

*

“CCC: Cicles, cicles, cicles... infinits!” –murmurava en Roger Penrose. “Això no s’acaba mai! Tot és cíclic! Les explosions són infinites!”

*

“Just avui que més en necessito” –pensa l’Stephen Hawking “la secretària em dóna només una cullerada de cafè. Que un forat negre se l’empassi!”

*

“Ni Big Bang ni hòsties, l’Univers és estacionari! –va sentenciar en Fred Hoyle. “M’hi deixaré la vida per demostra-ho. Si cal, escriuré un musical que ho proclami!”

*

“Quin èxit!” –diu en Richard Feynmann. “Celebrem que hem acabat la bomba i la gent es mor a milers. Em dedicaré a fer alguna cosa més important, com tocar el tambor.”

*

Dalt del pòdium, amb altivesa, l’Alan Guth sentencià: “La clau està entre els 1E−35 i els 1E−32 segons. La resta són punyetes!”

*

Weinberg, Salam i Glashow han reservat una taula al restaurant més car de la ciutat per celebrar la troballa de la teoria de la interacció electrofeble.

*

John H. Schwarz i Jöel Scherk van sortir de festa i es van emborratxar. La policia els va detenir per escàndol. Cantaven: “Cordes, cordes, el món és ple de cordes!”

*

"5 teories de cordes?" -es pregunta l'Edd Witten. "Reduïm-les a una: la teoria de Supercordes. Fora el problema taquiònic. I les dimensions són 11, que 26 són moltes!"

*

“Company! –va dir l’Arno Penzias a en Robert Wilson. “Per aquesta puta radiació ens forrarem! Ens daran el Nòbel i ens forrarem! Ja ho veuràs! I a en Gamow que el bombin!”

*

“Company! –va dir en Bob Dicke a en Jim Peebles. “Aquests dos han trobat el que buscàvem. I es pensaven que eren cagades d’ocell! S’enduran Nòbel i nosaltres... no res!”

*

“Què és això que sento?” –va dir la Jocelyn Bell. “Veus extraterrestres?” “No” –digué l’Antony Hewish. “Són púlsars! Els has descobert tu, però el Nòbel serà per a mi!”

*

"Com és que les estrelles més allunyades del centre de la galàxia Andròmeda es mouen igual de ràpides que les de més a prop? Fosc, ho veig tot fosc!" –deia la Vera Rubin.

*

“N’estic fins els collons de la puta frase de l’Einstein: Déu no juga als daus, Déu no juga als daus! Hòstia santa! És que no sap dir res més?” –remugava en Niels Bohr.

*

“Doncs sí, noi! Encara que no t’agradi” –deia en Werner Heisenberg “no podem mesurar la posició i la velocitat d’una partícula en el mateix instant. Toca’t els pebrots!”

*

“Queda totalment prohibit que dos electrons de dins un mateix àtom tinguin els mateixos nombres quàntics al mateix temps” –va sentenciar en Wolfgang Pauli.

*

I l'Enrico Fermi va dir: “Ecco amici! Questa è la partícula que buscàvem: el neutrí. No té massa, per tant, è impossibile di fare una pizza.”

*

Chen Ning Yang deia a en Tsung Dao-Lee: “Els occidentals ens volen fer cleule que hi ha simetlia en les dèbils. Els demostlalem que no n'hi ha. Guanyalem el plemi Nòbel!”

*

“Tot i ser un prodigi, vaig llegir Finnegans Wake de Joyce i no vaig entendre-hi un borrall” –confessà en Murray Gell-Mann. “Però em va servir per batejar els quarks!”

*

Per què l'anomeneu 'partícula de Déu', al meu bosó, colla de lluços? Foteu-li nom de lletra grega, cony!" -remugava en Peter Higgs davant d'una allau de periodistes.

*

“Com hi ha Déu que allà hi ha un planeta! Els càlculs ho demostren” –deia apassionat en Percival Lowell. “Voleu dir, mestre?” –respongué, prudent, en Vesto Slipher.

*

“Toca, Albert, toca. Jo sóc el pare de la quàntica, sí, però, ai, també d’un fill que han matat els nazis. Toca, amic, toca!” –gemegava en Max Planck. I van seguir tocant.

*

-E=mc² –va dir l’Albert Einstein.
-No, E=hv –va dir en Max Planck. On v=m(c²/h).
-Au va!

*

dimarts, 29 de novembre del 2016

El lament de Guilgameix

A la taula número 8 de l'Epopeia de Guilgameix, aquest es lamenta de la mort del seu amic Enkidu:



Al primer raig de l'alba,
Guilgameix va començar a plorar l'amic:
—Oh Enkidu, et van pujar la teva mare, una gasela,
i el teu pare, un ase salvatge,

les someres salvatges et van donar el pit,
les bèsties salvatges et van ensenyar les pastures,
oh Enkidu, que et plorin els camins del Bosc dels Cedres
sense parar, dia i nit, dia i nit sense parar.

Que et plorin els vells d'Uruk!
Que et plori la multitud que ens va beneir!
Que et plorin els cims de turons i muntayes!
Que gemeguin les pastures com la teva mare!

Que et plorin els boscos de xiprers i cedres
per on tu i jo fèiem camí amb fúria!
Que et plorin l'ós, la hiena, la pantera, el lleopard, el cérvol i el xacal,
el lleó, el toro salvatge, la daina, la cabra, totes les bèsties salvatges!

Que et plori el riu sagrat Ulai,
per les seves riberes vam caminar en plena força!
Que et plori el pur Eufrates,
vam beure'n l'aigua de la bóta en libació!

Que et plorin els joves d'Uruk,
que van veure la nostra batalla quan vam fer caure el Toro Celeste!
Que et plori el pagès al seu cau,
quan enalteix el teu nom amb dolç cant!

Que et plori el pastor a la seva cleda,
que va fer dolça als teus llavis la llet i la mantega!
Que et plori el mestre cerveser,
que et va posar la cervesa a la boca!

Que et plori la puta,
que t'avorria amb l'oli perfumat!
Que plorin per Enkidu son pare i sa mare.
Jo avui, jo Guilgameix, et ploraré.

Escolteu-me, oh joves, escolteu-me!
Escolteu-me, oh vells d'Uruk, escolteu-me!
Ploraré per Enkidu, amics,
com una ploranera llogada cridaré el meu amarg lament.

*

divendres, 4 de novembre del 2016

El disc Through The Looking-Glass

Com sempre que surt a la llum un disc nou nostre, és un plaer per a nosaltres poder-lo presentar per tots els mitjans possibles. I com veníem anunciant fa alguns mesos, ara li toca el torn al primer àlbum del quartet Alenky Through The Looking-Glass, del qual en podeu sentir un tast aquí mateix.


Per fer possible aquest projecte hem creat un equip de treball fantàstic: la Lali Pantone va fer la portada i les il·lustracions del llibret; l'Alba Sauleda va fer el magnífic "teaser"; en Bertus Roig el va enregistrar de manera impecable al teatre de Sant Cugat Sesgarrigues, Barcelona, els dies 17, 18 i 19 de juny del 2016; el vam mesclar amb l'Amanda Pazos i l'Ángel Ontalva a Fuensalida, Toledo, del 20 al 23 de juliol del 2016, tot bevent algun que altre glop de vi claret; en Carles Xirgo va fer la masterització al sempre necessari 44.1 estudi de gravació, a Aiguaviva, Girona; en Francesc Cardenyes va fer el disseny de la portada (li costarà superar-la!), l'Oriol Sauleda ens ajudarà a presentar-lo en directe; el Peter Skuce va recitar el darrer poema del llibre Through The Looking-Glass de Lewis Carroll en el qual es basa aquest àlbum; i nosaltres quatre, en Manu Sabaté, l'Arnau Obiols, en Joan Antoni Pich i jo mateix, membres d'Alenky, vam posar la música.

L'àlbum l'ha emparat el segell de l'Ángel i l'Amanda OctoberXart. I finalment, part de la producció executiva l'ha fet el sempre compromès amb la Música Francisco Macías, gerent de la botiga en línia Discos Pat.

Però també hi ha hagut nombrosos micro-mecenes des de la plataforma Verkami. Sense la seva meravellosa i amable ajuda, aquest projecte no hagués estat possible:


Maria Sabaté, Susanna Díaz, Maria Fernandez Mallart, Oliver Novelles, Pep Planas, Núria Melero, Víctor Ramon Fernández, Mateu Marcet i Blasi, Matias Kauppi, Miquel i Mercè, Xavier Escribano, Joan Danés, Carme Juliana, Francesc Marimon, Núria Espejo, Sevada Sahakyan, Pau Puig Olives, Josep Promeu Miret, Marina Culubret Alsina, Iraida Cano, Josep Solà i Bohigas, María Teresa i José Ramón, Marta Medico, Marc Figuerola Balañá, Ivo Jordà, Lluís Gómez Hernando, Marta Carbonell, Jan, Xènia, Joan i Olga, Montserrat Hernàndez Gasch, Alicia Rios Ivars, Joan-Francesc Escrihuela Niubò, Cris Arteta, Mertxe Arteta, Concha Gómez, Juli Sabaté, Arturo González-Pola, Fátima Miranda, Juliette Lemerle, Patrick Jaques, Anco Romaguera, Alicia Rios Ivars, Cristina Arteta, Josep Mª Esquerdo, Maria Àngels i Jordi, Mont Plans, Genís Roselló Causí, Eduard Casals, Mario d’Onofrio, Miquel Botella Pahissa, Xavi Figueras, Clara Garí, Toni Pedragosa, Raul Suhett de Morais, Roser Comas i Jordi Espona, Julia, Elena, Aina Massuet i Marcel Sala Parra, M. S. Lucio Pellón, Claudi Mans, Jordi Quintana, Toni Madueño, Jordi Ibort, Jèssica Ayala, Laia Sánchez Castro, Ferran Esquerdo, Philip David Ellwand, Sergi Egea i Núria Buenafuente, Joan Puigdefabrega, Quim Pla, Álvaro Canelo Noriega, Natalia Montoro, Antoni Pedragosa, Manolo Pérez Galiana, Concepció Ger Puñet.

A tots ells, els hi estem profundament agraïts!


*

diumenge, 23 d’octubre del 2016

African Tales

Aquest disc va sortir a la llum l'estiu del 2016. Es tracta d'un àlbum en què els únics instruments utilitzats són estris de cuina -o que habitualment poden trobar-se en una cuina. El vaig enregistrar entre el març i el desembre del 2014. I el podeu escoltar i/o descarregar aquí mateix.


Els temes que composen l'àlbum estan basats en contes africans. I les fonts han estat bàsicament dues: la meravellosa antologia Mis cuentos africanos de Nelson Mandela (Siruela, 2007) i el llibre Antología Negra del poeta i escriptor suís Blaise Cendrars (Árdora, 2010) i traduït per Manuel Azaña, qui fou president de la República Espanyola entre els anys 1931-1933, el 1936 i entre el 1936-1939.

Vaig publicar una entrada relacionada amb un dels temes del disc, "Seetetelané" (que podeu llegir aquí) com una nota prèvia a aquest treball. I vaig afegir una versió en català del conte que va inspirar aquesta peça musical. La idea, per a un futur, és fer una versió personal i en català de cada un dels contes que inspiren African Tales, partint de la base que els contes d'arreu es van transformant a mesura que passen per diferents imaginaris. O en altres paraules, un poble es fa seves històries l'origen de les quals pot ser molt remota. Com diu Mandela al pròleg Mis cuentos africanos: "Un conte és un conte i qualsevol pot explicar-lo com li dicti la seva imaginació, la seva forma de ser i el seu entorn; i si al conte li surten ales i altres se l'apropien, no hi ha manera de retenir-lo al costat nostre. Qualsevol dia tornarà a nosaltres enriquit amb nous detalls i amb una veu nova".

De moment, la meva versió d'aquests contes queda registrada en forma de música.

Un cop més, he d'agrair a la gent de Discordian Records per haver acollit aquest àlbum, a El Pricto i a en Ralph Lopinski -aquest darrer va fer la masterització final de tots els temes. També, un cop més, la participació de la Lali Pantone, que va fer el meravellós dibuix per a la portada. I per últim a en Jordi Martí per la crítica que va fer del disc a Sons de la Mediterrània, i que podeu llegir aquí.

*

dijous, 20 d’octubre del 2016

Edgar Varèse: Ecuatorial



Així com hi ha compositors del segle XX molt reconeguts pel gran públic, tot i que, moltes vegades, no coneix les seves obres, el cas d'Edgar Varèse sembla que no hagi quallat en l'imaginari col·lectiu. L'any 1995 es va programar Déserts al Palau de la Música de Barcelona. Gran part del públic assistent va xiular l'obra. Era l'any 1995, i Déserts s'havia escrit i estrenat quaranta anys abans! Evidentment, això és un símptoma clar de l'estat cultural i perceptiu que gaudeix el nostre país. Les coses, més de quinze anys després, no sembla que hagin canviat gaire.

Varèse va néixer a París l'any 1885. El 1915 va emigrar als EEUU on fou adoptat. Va morir a Chicago l'any 1965. No va ser fins al final de la seva vida que les seves obres van gaudir d'un cert èxit. A la seva mort, un dels seus seguidors més fidels, Pierre Boulez, va escriure: "Ara que el teu temps s'acaba, tot comença".

Aquest article no pretén fer un recorregut exhaustiu per la vida i l'obra d'aquest compositor. Però sí que voldria destacar un parell d'anècdotes relacionades amb dos grans músics del segle XX que van tenir una certa relació amb Varèse. El primer d'ells fou Charlie Parker. Parker sempre havia tingut la dèria d'ampliar els seus coneixements musicals i compondre obres més enllà de les tonades jazzístiques. Poc abans de morir va visitar Varèse a casa seva i li va demanar que fos el seu mestre. Varèse, coneixedor del geni del saxofonista, li va dir que no podia ser, que havia d'anar-se'n una temporada a Europa, però que quan tornés als EEUU, tindria molt de gust en ensenyar-li allò que li demanés. Malauradament, Parker va morir poc després d'aquest episodi, a 35 anys, víctima de la vida al límit que havia dut des de l'adolescència.

També Varèse va tenir un encontre amb Frank Zappa. Zappa volia aprendre a orquestrar i va recórrer al compositor, a qui admirava des de ben jove, perquè fos el seu mestre. Però pel que sembla, el nivell de coneixements que li exigia era tan elevat, que Zappa va desistir. Tot i així mai no va deixar d'admirar-lo i moltes vegades va reconèixer que va ser una de les seves influències més destacades.

Pioner de la música electrònica realitzada manualment amb cinta -en aquella època es trigaven dies per completar pocs segons de música-, mai no va deixar d'investigar en el terreny de la matèria sonora.

Les principals obres de Varèse són Amériques (1920-21), Offrandes (1921), Hyperprism (1923), Octandre (1924), Intégrales (1925), Arcana (1925-1927), Ionisation (1929-1931), Densité 21,5 (1936), Déserts (1954), Poème électronique (1958) i Nocturnal (1961).

Una de les meves obres preferides és Ecuatorial. La va compondre i estrenar l'any 1934. La partitura fou escrita per cantant baix solista, orgue, piano, conjunt de metall i percussió i dues ones martenot (visiteu aquest enllaç on l'ondista Jean Laurendeau fa una preciosa explicació de les ones martenot).

El text de l'obra per a baix solista és en castellà i està extret del llibre sagrat dels Mayes Popol Vuh. Aquesta obra, escrita en llengua quitxé, fou traduïda pel frare sevillà Francisco Ximénez:

Oh constructores, oh formadores.
Vosotros véis. Vosotros escucháis.
No nos abandonéis!
Espíritu del cielo, espíritu de la tierra.
Dadnos nuestra descendencia, nuestra posteridad,
Mientras haya días, mientras haya albas.
Que numerosos sean los verdes caminos,
Las verdes sendas que vosotros nos dáis!
Que tranquilas, muy tranquilas estén las tribus!
Que perfectas, muy perfectas sean las tribus!
Que perfecta sea la vida,
La existencia que nos dáis!
Oh, maestro gigante,
Huella del relámpago, esplendor del relámpago,
Gavilán.
Maestros magos dominadores, poderosos del cielo,
Procreadores, engendradores.
Antiguo secreto, antigua ocultadora,
Abuela del día, abuela del alba,
Que la germinación se haga!
Que el alba se haga!
Hengh hongh whoo!
Salve belleza del día!
Dadores del amarillo, del verde.
Hoo hoo hoo whoo!
Dadores de hijas, de hijos.
Hongh hengh whoo whengh!
Dad la vida, la existencia a mis hijos, a mi prole!
Que no haya desgracia ni infortunio.
Vuestra potencia, vuestra hechicería.
Que buena sea la vida de vuestros sostenes,
De vuestros nutridores.
Antes vuestras bocas, antes vuestros rostros.
Espíritus de cielo,
Espíritus de la tierra.
Hooh oh ah whoo hé oh ha!
Dad la vida, dad la vida, dad la vida!
Ho hé whoo!
Dad la vida, oh fuerza envuelta en el Cielo,
En la tierra, en los cuatro ángulos,
En las cuatro extremidades.
En tanto exista el alba,
En tanto exista la tribu.

Espero que gaudiu d'aquesta meravellosa composició:



*

Em moc en el dibuix
























Un altre poema de Joan Puigdefàbrega, també recitat per l'Oriol Sauleda i musicat per mi mateix. El podeu sentir a continuació:



*

Em moc en el dibuix,
com si altre moviment no hi ha-
gués que la ratlla al paper que el fa
a ell i a mi
se m'emporta.

A cops m'encamino i a cops em de-
sencamino, dies
m'hi trobo i dies m'hi
perdo, mai
no n'he dut el compte.

Si que sé que el temps ha passat
com si un estrany cos-
tum ni après ni heretat m'hagués
fet caminar
amb un dibuix a dintre, pot-
ser una sola ratlla ella amb ella
trenada, el
dibuix que és camí
i el dibuix que és senalla.

Hi ha di-
visions i fractures,
interseccions, l'om-
bra dels esborronaments, la precisió
dels talls,
i un agut
travessament als punts, perquè
el dibuix és ell mateix,
real,

i en parlo
no tant pel gest que el fa,
per la mà que crea el seu
espai, que el diu i que
s'hi diu,

sinó que segueixo la
ratlla
com a camí carener, que
tot arrenca i acaba a la carena
d’on el traç es
multiplica i es tor-
ça i es parteix,
com si a la mà el di-
buix
se li escapés, com
si deixar-lo anar fos
la única manera
que tingués
de servar
l'impuls que l'encetava.

La mirada és golafre d'aquest
gest que no
li pertany, per això surt, i va
de dintre cap a fora,
ens buida d’una llum que corre
i que tremola
dins el  magí
per abocar-se en el ne-
gre aclariment del carbonet,
fent-se llum sobre un blanc
que perd fons,

sobre to-
ta la incertesa i la profunditat que enca-
ra no hem fet nostra i
que només per
això, pel fet de no ser nos-
tra, resulta incomprensible,

perquè clavem les mans i la
llengua en la
cosa que ningú
no posseeix
sinó que es genera,
com si de molt endins ressonés, i
així anem,
descabdellant l'exacte
pes de cada cosa.

I és que davant el dibuix, res
no es coneix d'entrada,
cap cosa ens pot fer seus
ni res podem
fer nostre, cap
seducció mimètica
no pot endur-se'ns els ulls
ni ens guia cap semblança.

No existeix el camí sinuós
del record, les
coses conegudes no són
conegudes sinó
que són precisament allò
que qui sap si sabrem
algun dia conèixer.

Només l'espai és allò que era abans
abans de
reconèixer, abans que el
pensament pogués lligar-hi caps.

Com si efecti-
vament l'encaix i la
memòria, qui sap
quins, haguessin d'omplir l'instant
que precedeix la primera
experiència.

I així em mi-
ro la ratlla amb l'espai tot davant,
ample i buit i desert amb un
‘encara’ escrit
com si hagués de venir
un insospitat moviment,
una mena d'alba,
una cosa que falta,
com si una hora incom-
pleta ens anés empenyent.

Però, ¿com es pot
pensar en la ratlla
i en l'espai
que de la ratlla
neix sense que vingui al cap
el no-res? Com si
fos condició de l'obertura, en allò
tot just obert,
no és l'absència la única
cosa que hi pot caber?

I després de l'obertura,
no ha de vindre el tancament?

El no-res, ¿no és també
on s'escola l'espai
quan l'espai es desinfla?

Entre el gest que ens obre
i el gest que ens tanca
¿no és la vida la única
cosa capaç de ser,
la única resposta?

¿Estic
parlant doncs dels espais
habitats?

¿Quina mena d'arquitectura
tremola en el dibuix?

Ara, amb els ulls
tancats, poso
la mà en el paper,
moc els dits per la ratlla.

El fregament ressona una mica
i mentre sona dura. Viure, ¿no és fer
l'espai durador? Allargar-lo?

I quan el so habita l'espai
¿no és llavors que es desplega
el temps de la paraula?

Perquè alguna cosa tenen
les paraules de rat-
lla, de gest que s'obre i fa camí
i en l'anar discurseja,

quan
surten de la boca, suspeses en l'espai,
i corren
com butllofes
sense encara
esclatar
si no és a les orelles;
i són so
que rodola,
i són espai
que dura, no sé

ben bé com dir-ho, un
dibuix que s'ha fet temps,
i ara és pura vida.

I penso en les
paraules i penso en la mirada,
les veig com corren
amb una expressió
estranya, en un
és i no és
de gos abandonat
que volta cercant l'amo
i que encara
no sap
que els camins desertats són
la única casa
que podrà dir-ne seva.

La pregunta central és si arribarem a
compartir alguna cosa ve-
rament,
si el dibuix o
la paraula
poden ser-nos avui espai
compartit,
si des de la
mirada
i des de la paraula es
pot viure huma-
nament, i quin
dibuix pot sortir
d'un espai que puguem dir-ne
casa nostra.

No ho sé, les co-
ses són confuses a vegades.

Miro a fora i plou,
la gent trepitja un fang
de blanca porcellana encara
sense forn.
Al costat hi ha un museu
d'antiga arqueologia.

Jo també camino, com si hagués
de refer
a cada pas

totes les passes.

*

dimecres, 19 d’octubre del 2016

24 hores sòniques IV o seure a veure què passa


Cartell de la Lali Pantone

Enguany la crònica arriba tard, però arriba. "Quant anys fa que dura aquest deliri?". Les 24 hores sòniques IV es van celebrar entre les 12h del dia 21 a les 12h del dia 22 de maig del 2016, a Capdevila de l'Espà, entre Saldes i Gósol. Els pals de paller vàrem ser l'Oriol Sauleda i jo mateix. I la Lali Pantone, que no va poder venir per raons majors. I els nostres incondicionals amfitrions van ser la Roser Comas i en Jordi Espona de la Capdevila, que ens van rebre amb els braços oberts!

Entre els molts participants, a més de la Roser i en Jordi, van ser en Pep Solà, la Caterina, en J. M. Berenguer "Charli", en Xose Valdivieso, en Patrick Jaques, la Núria de Calella, en Jordi Folgado, la Clara Folgado, la Violeta Folgado, la Neus Borrell, en Francesc Quintana, la Nuné Grigor, en Guim Valls, la Joana Pineda, la Ferrer Escandell i molts altres els noms dels quals, malauradament, no em vénen a la memòria.

Aquestes són algunes fotos que va fer en Xose Valdivieso:






Aquestes les va fer en Pep Solà:











I aquestes darreres me les va fer arribar en Patrick Jaques:




L'Oriol va escriure una crònica prèvia a l'acte que podeu llegir aquí. L'Oriol també ha fet un bloc on recull gran part de la informació (perquè és impossible recollir-la tota) d'edicions passades i esperem que futures! El podeu trobar aquí.

Com sempre, gràcies a tots i a totes els qui feu possible aquesta gran aventura!

*

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Beauvois

1

2

3

4

5

6

7

8

9

Beauvois. Del festival Pianoscope, on vaig participar el 15 i 16 d'octubre del 2016.

*

Alenky: Through The Looking-Glass

Aquest és el "teaser" oficial del primer projecte del quartet Alenky, Through The Looking-Glass, basat en la novel·la de Lewis Carroll:



Charles Lutwidge Dodgson, més conegut com a Lewis Carroll (1832-1898) fou un sacerdot, matemàtic, fotògraf i escriptor anglès que va passar a la història sobretot per la seva famosa i conegudíssima novel·la Alícia al país de les meravelles. Degut a l'èxit que va obtenir amb la publicació d'aquest llibre, en va escriure una segona part, Alícia a través del mirall.

M'he inspirant en la lectura d'Alícia a través del mirall per escriure 16 peces musicals que són interpretades en directe pel quartet "Alenky" (en homenatge al cineasta txec Jan Švankmajer, que va fer una pel·lícula titulada Alenky basada en Alícia al país de les meravelles).

En escena Alenky està integrat per Manu Sabaté a la gralla i al clarinet baix, Joan Antoni Pich al violoncel, Arnau Obiols a la bateria i jo mateix a la viola de roda electroacústica. En presentacions a Catalunya, la formació s'estén a cinc membres, amb l'Oriol Sauleda, actor i rapsode, que ajudarà a explicar-nos la història de Lewis Carroll.

No hi ha un estil musical concret que pugui definir la música interpretada per Alenky, però sí que hi conflueixen elements del folk, el jazz, el rock i la improvisació lliure.

El vídeo l'ha fet l'Alba Sauleda. Del so se n'ha encarregat el Bertus Roig. I les il·lustracions les ha fetes la Lali Pantone.

*

dimecres, 16 de març del 2016

He travessat el mirall




He travessat el mirall
i he trepitjat el jardí inconegut.
Allà sempre plou
-no manca l’aigua quan parles amb les flors.
Corres i corres
i quan estàs al límit del darrer alè
t’adones que no has arribat enlloc.
I recules, encara,
però no t’amoïnes:
ets en un altre pla
d’allò que anomenem “realitat”.
Et juro que aquí res no és ensopit.
Ni tan sols hi ha lloc
per a la moral o la política.
Creu-me: jo hi he estat,
darrera el mirall.
Saps què vol dir no tenir nom?
Vol dir que t’oblides que tens un nom,
no sols el nom amb el que t’anomenen,
sinó, encara, el nom que fa que tu siguis
algú o alguna cosa.
I vas avançant com en un joc:
al cap i a la fi
aquí la vida és una partida,
reflex de l’altra banda,
o potser l’altra banda
és un reflex deformat d’aquesta.
La diferència
(perquè, és clar, aquí
tot és igual però diferent)
és que jugues però sempre perds
i alhora sempre guanyes.
I les companyies!
Mai no coneixeràs ningú
i coneixeràs tothom.
I et diran que no ets real,
que tan sols ets el somni d’algú que dorm.
Sí: com a l’altra banda.
Però la gràcia és que aquí
res no s’assembla a res.
Encara més: mai no diries
que les persones actuen
mogudes pels instints
o les passions de l’altra banda.
Recorda que aquí
les lleis són unes altres,
i la moral també és una altra.
I la intel·ligència no està al servei de res
sinó de tu mateix.
Ai de tu si despertes d’aquest somni!
Tornaràs a caminar i a conviure
amb l’ensopida realitat.
























Música i poema: Marc Egea (per a Alenky)
Dibuix: Lali Pantone
Rapsòdia: Oriol Sauleda

*