Em moc en el dibuix

Un altre poema de Joan Puigdefàbrega, també recitat per l'Oriol Sauleda i musicat per mi mateix. El podeu sentir a continuació:

*

Em moc en el dibuix,

com si altre moviment no hi ha-

gués que la ratlla al paper que el fa

a ell i a mi

se m'emporta.

A cops m'encamino i a cops em de-

sencamino, dies

m'hi trobo i dies m'hi

perdo, mai

no n'he dut el compte.

Si que sé que el temps ha passat

com si un estrany cos-

tum ni après ni heretat m'hagués

fet caminar

amb un dibuix a dintre, pot-

ser una sola ratlla ella amb ella

trenada, el

dibuix que és camí

i el dibuix que és senalla.

Hi ha di-

visions i fractures,

interseccions, l'om-

bra dels esborronaments, la precisió

dels talls,

i un agut

travessament als punts, perquè

el dibuix és ell mateix,

real,

i en parlo

no tant pel gest que el fa,

per la mà que crea el seu

espai, que el diu i que

s'hi diu,

sinó que segueixo la

ratlla

com a camí carener, que

tot arrenca i acaba a la carena

d’on el traç es

multiplica i es tor-

ça i es parteix,

com si a la mà el di-

buix

se li escapés, com

si deixar-lo anar fos

la única manera

que tingués

de servar

l'impuls que l'encetava.

La mirada és golafre d'aquest

gest que no

li pertany, per això surt, i va

de dintre cap a fora,

ens buida d’una llum que corre

i que tremola

dins el  magí

per abocar-se en el ne-

gre aclariment del carbonet,

fent-se llum sobre un blanc

que perd fons,

sobre to-

ta la incertesa i la profunditat que enca-

ra no hem fet nostra i

que només per

això, pel fet de no ser nos-

tra, resulta incomprensible,

perquè clavem les mans i la

llengua en la

cosa que ningú

no posseeix

sinó que es genera,

com si de molt endins ressonés, i

així anem,

descabdellant l'exacte

pes de cada cosa.

I és que davant el dibuix, res

no es coneix d'entrada,

cap cosa ens pot fer seus

ni res podem

fer nostre, cap

seducció mimètica

no pot endur-se'ns els ulls

ni ens guia cap semblança.

No existeix el camí sinuós

del record, les

coses conegudes no són

conegudes sinó

que són precisament allò

que qui sap si sabrem

algun dia conèixer.

Només l'espai és allò que era abans, 

abans de

reconèixer, abans que el

pensament pogués lligar-hi caps.

Com si efecti-

vament l'encaix i la

memòria, qui sap

quins, haguessin d'omplir l'instant

que precedeix la primera

experiència.

I així em mi-

ro la ratlla amb l'espai tot davant,

ample i buit i desert amb un

‘encara’ escrit

com si hagués de venir

un insospitat moviment,

una mena d'alba,

una cosa que falta,

com si una hora incom-

pleta ens anés empenyent.

Però, ¿com es pot

pensar en la ratlla

i en l'espai

que de la ratlla

neix sense que vingui al cap

el no-res? Com si

fos condició de l'obertura, en allò

tot just obert,

no és l'absència la única

cosa que hi pot caber?

I després de l'obertura,

no ha de vindre el tancament?

El no-res, ¿no és també

on s'escola l'espai

quan l'espai es desinfla?

Entre el gest que ens obre

i el gest que ens tanca

¿no és la vida la única

cosa capaç de ser,

la única resposta?

¿Estic

parlant doncs dels espais

habitats?

¿Quina mena d'arquitectura

tremola en el dibuix?

Ara, amb els ulls

tancats, poso

la mà en el paper,

moc els dits per la ratlla.

El fregament ressona una mica

i mentre sona dura. Viure, ¿no és fer

l'espai durador? Allargar-lo?

I quan el so habita l'espai

¿no és llavors que es desplega

el temps de la paraula?

Perquè alguna cosa tenen

les paraules de rat-

lla, de gest que s'obre i fa camí

i en l'anar discurseja,

quan

surten de la boca, suspeses en l'espai,

i corren

com butllofes

sense encara

esclatar

si no és a les orelles;

i són so

que rodola,

i són espai

que dura, no sé

ben bé com dir-ho, un

dibuix que s'ha fet temps,

i ara és pura vida.

I penso en les

paraules i penso en la mirada,

les veig com corren

amb una expressió

estranya, en un

és i no és

de gos abandonat

que volta cercant l'amo

i que encara

no sap

que els camins desertats són

la única casa

que podrà dir-ne seva.

La pregunta central és si arribarem a

compartir alguna cosa ve-

rament,

si el dibuix o

la paraula

poden ser-nos avui espai

compartit,

si des de la

mirada

i des de la paraula es

pot viure huma-

nament, i quin

dibuix pot sortir

d'un espai que puguem dir-ne

casa nostra.

No ho sé, les co-

ses són confuses a vegades.

Miro a fora i plou,

la gent trepitja un fang

de blanca porcellana encara

sense forn.

Al costat hi ha un museu

d'antiga arqueologia.

Jo també camino, com si hagués

de refer

a cada pas

totes les passes.

*