dijous, 28 de maig del 2015

Cercles



Poema de Joan Puigdefàbrega, recitat per l'Oriol Sauleda i musicat per mi mateix. El podeu sentir a continuació:



*

A la ribereta guaitem
l’última pedra, i com la músi-
ca dels cercles
s’estén i es trena al silenci de la
bassa.

Potser sí, potser el cap vist de dins
és tot aigua, i una ona-
da així de perfecta
no s’hauria expandit si l’espai no era, també, mental, si el
cap no hagués vibrat en una diguem-ne
limfàtica concordança amb els e-
lements, és a dir que la

música no podria ser música en realitat si la rea-
litat i el cap no eren absència l’un de l’altre,
ermitud mútua,

enyorances creuades de for-
ma que se cerquen. És un dir,

és clar, però té a veure amb nosaltres,
perquè encara que només siguin paraules
i no puguem assegurar
que la bassa s’enyori res, passa que

quan és qües-
tió de la dig-
nitat humana,
la ment s’entesta a
assenyalar el misteri com si el misteri existís
en algun lloc amagat i molt
alt, com si l’alçada tingués a veure
amb les qualitats humanes, i par-
lem de ‘sensacions’ en gestos rectili-
nis,
i vibrem en l’estesa plana i su-
prematista del
color. La pregunta acaba essent si

l’altra cara de
l’aigua i l’altra cara de la
nit es poden intuir, i això,
que seria la clara 
demostració d’una matemàtica no
planificada, també voldria dir que
la forma tenia a veure
amb la nostra dignitat.

Però tornem-hi: no sabem que hi hagi cap mà
que ens estiri els cabells des de l’altra banda del cel. Fet
i fet no sabem ni tan sols que hi ha-
gi cel, ni tenim tampoc massa clar
si la memòria ens enganya o no ens
enganya amb les seves combinacions de
símbols sagrats.

¿Per què doncs imaginem cercles
adormits
al fons del cos, con-
comitants amb els cercles de
la bassa?

Més aviat, a la vista del desori de les coses
hauríem d’adme-
tre que la memòria profunda no era
tanta, o que no era ni tan sols
memòria, que en qualsevol
cas no passava de ser una inquieta
forma del desig, o
de la por. Seria com si esmentar el cel
o la bassa o la
forma pura fos dir-nos simple-
ment plens
de terra, que
malgrat les pa-
raules, era una pasta mineral la que
ens omplia  el cor. 

Per això ara, amb les mans
buides i la forma fre-
da
enca-
ra de la pe-
dra al palmell,
ens aturem un moment,

considerem si la nit
o la mar o el fons del cap són o no són l’amagatall de cap idea
de puresa, si a un poema li-
ric li cal o no li cal fre-
mir a l’uní-
son
amb l’uni-
vers.

I així seguim parlant, i dient, empesos
per l’estranya força de ser-ho tot i no ser res,

que d’altra no en
tenim, que
tot plegat no es tracta sinó
de conviure amb la buidor, d’exercir
la llibertat
de dir ni que sigui a les palpentes i sen-
se forma pre-
vista, que

no se’ns acut manera
d’amollar
d’una en una i com a pe-
dres les paraules, que no si-
gui a-
questa.

*