Cercles

Poema de Joan Puigdefàbrega, recitat per l'Oriol Sauleda i musicat per mi mateix. El podeu sentir a continuació:

*

A la ribereta guaitem

l’última pedra, i com la músi-

ca dels cercles

s’estén i es trena al silenci de la

bassa.

Potser sí, potser el cap vist de dins

és tot aigua, i una ona-

da així de perfecta

no s’hauria expandit si l’espai no era, també, mental, si el

cap no hagués vibrat en una diguem-ne

limfàtica concordança amb els e-

lements, és a dir que la

música no podria ser música en realitat si la rea-

litat i el cap no eren absència l’un de l’altre,

ermitud mútua,

enyorances creuades de for-

ma que se cerquen. És un dir,

és clar, però té a veure amb nosaltres,

perquè encara que només siguin paraules

i no puguem assegurar

que la bassa s’enyori res, passa que

quan és qües-

tió de la dig-

nitat humana,

la ment s’entesta a

assenyalar el misteri com si el misteri existís

en algun lloc amagat i molt

alt, com si l’alçada tingués a veure

amb les qualitats humanes, i par-

lem de ‘sensacions’ en gestos rectili-

nis,

i vibrem en l’estesa plana i su-

prematista del

color. La pregunta acaba essent si

l’altra cara de

l’aigua i l’altra cara de la

nit es poden intuir, i això,

que seria la clara 

demostració d’una matemàtica no

planificada, també voldria dir que

la forma tenia a veure

amb la nostra dignitat.

Però tornem-hi: no sabem que hi hagi cap mà

que ens estiri els cabells des de l’altra banda del cel. Fet

i fet no sabem ni tan sols que hi ha-

gi cel, ni tenim tampoc massa clar

si la memòria ens enganya o no ens

enganya amb les seves combinacions de

símbols sagrats.

¿Per què doncs imaginem cercles

adormits

al fons del cos, con-

comitants amb els cercles de

la bassa?

Més aviat, a la vista del desori de les coses

hauríem d’adme-

tre que la memòria profunda no era

tanta, o que no era ni tan sols

memòria, que en qualsevol

cas no passava de ser una inquieta

forma del desig, o

de la por. Seria com si esmentar el cel

o la bassa o la

forma pura fos dir-nos simple-

ment plens

de terra, que

malgrat les pa-

raules, era una pasta mineral la que

ens omplia  el cor. 

Per això ara, amb les mans

buides i la forma fre-

da

enca-

ra de la pe-

dra al palmell,

ens aturem un moment,

considerem si la nit

o la mar o el fons del cap són o no són l’amagatall de cap idea

de puresa, si a un poema li-

ric li cal o no li cal fre-

mir a l’uní-

son

amb l’uni-

vers.

I així seguim parlant, i dient, empesos

per l’estranya força de ser-ho tot i no ser res,

que d’altra no en

tenim, que

tot plegat no es tracta sinó

de conviure amb la buidor, d’exercir

la llibertat

de dir ni que sigui a les palpentes i sen-

se forma pre-

vista, que

no se’ns acut manera

d’amollar

d’una en una i com a pe-

dres les paraules, que no si-

gui a-

questa.

*