Stachel

“Els detentors del poder arrosseguen amb ells cap a la mort tot el seu entorn per tal que, en una existència al més enllà, retrobin tot allò al què estaven habituats. No hi ha res que caracteritzi més espantosament llur impotència més íntima. Ells maten en la vida, maten en la mort, un seguici de morts els segueix cap al més enllà.” 

ELIAS CANETTI, Massa i Poder

“Stachel, per a electrònica, trompeta, tárogáto, viola de roda, waterphone i percussió” és un reflexió a partir d'aquest llibre de l’escriptor Elias Canetti. En un dels capítols parla de l'ordre com a fibló (“stachel”) que es clava en aquell qui la compleix. Tan sols podrà desprendre's del fibló si, en una altra situació de poder, és capaç de repetir l'ordre a un tercer. Però hom és així realment lliure, repetint ordres per tal de desprendre's dels seus propis fiblons? No. Tan sols aquell qui ha après a eludir ordres.

El llibre s'acaba amb aquestes paraules: “El sistema de les ordres està universalment admès. Es va implantar d’una manera més clara en els exèrcits. Però, a més, molts altres àmbits de la vida civilitzada estan dominats i marcats per l'ordre. La mort com a amenaça és la moneda del poder. És fàcil col·locar aquí moneda damunt moneda i acumular enormes capitals. Qui vulgui reduir el poder, ha de mirar l'ordre de fit a fit sense temor i trobar els mitjans per treure-li el fibló.”

Mirar de fit a fit les ordres i potser, a més, ser conscient dels nostres propis fiblons per tal de no repetir el mateix joc que sembla no tenir fi. I, sobretot, saber que enguany hi ha enginys del poder d’una subtilitat racional espantosa en què l'ordre es disfressa o dissimula per tal que no es reconegui. És, per exemple, la tàctica d'inocular constantment temor. Aquesta és una ordre de les més extrema perillositat. Perquè és en estat de por constant que hom obeeix de més bon grat altres ordres i els fiblons es queden clavats immobilitzant-lo, deixant-lo incapaç de qualsevol acció.

Que la música intenti transmetre aquest neguit. I que ajudi, en qualsevol moment, a cercar solucions que ens permetin escapar del poder o, en l'extrem cas que això no sigui possible, afrontar-lo amb la convicció que ni tan sols la mort pot prendre la llibertat a algú que l'hagi cercat amb ànsia.

Novembre del 2009

*