The Complexity Of The Simple

Deixeu-me escriure quatre ratlles sobre aquest disc, que és el darrer que he publicat en solitari. Un dia parlant amb la cantant Fàtima Miranda em comentava que la tanpura índia, que es fa servir per mantenir sons constants, representa la complexitat d'allò més simple. Aquesta idea em va impressionar i la vaig interioritzar pensant que havia de fer-la servir per realitzar alguna cosa creativa en un futur. Van passar uns quants anys i aquesta cosa creativa es va gestar durant l'estiu del 2021 en forma d'àlbum.

Després d'un període llarg de restriccions a causa de la pandèmia del Covid, l'estiu del 2021 va semblar ser una època d'alliberament. Però personalment jo percebia aquest alliberament com quelcom aparent. Sentia molta dispersió al meu voltant, com si tots nosaltres no sabéssim ben bé per quin mar navegàvem. Com si tots plegats haguéssim perdut una mica el nord. Veia un munt de gent anant a munt i avall sense saber ben bé a on anaven: al mar, a la muntanya, aquí i allà... però ben bé per què? Per alliberar-se? Segurament. Però realment va ser un alliberament conscient? O potser algun poder estrany ens feia anar per on volia? Tot això, és clar, es barrejava amb la por. Sentia dispersió i por al meu voltant. I és per això que vaig decidir enregistrar aquestes 9 peces intentant posar la màxima concentració en elles, com si fossin una meditació, volent arribar a una mena de destil·lació musical. Volia evitar virtuosismes innecessaris, melodies o fins i tot rítmiques complexes. La idea era assolir la màxima expressió amb els mínims elements possibles.

Cada una d'aquestes peces està dedicada a un músic que a mi em sembla especialment rellevant, a mode d'homenatge. La llista és, en aquest aquest ordre: Stefano Scodanibbio, Paul Giger, Fátima Miranda, Bismillah Khan, Tad Mike, Nik Bärtsch, Meredith Monk, Edward Vesala i Valentin Clastrier. Són artistes que m'inspiren, que m'ajuden a trobar pistes. N'hi hauria d'haver molts més, però jo pensava en ells a l'hora de compondre i enregistrar els temes que conformen aquest disc. La complexitat d'allò simple. Per cert, el podeu escoltar aquí mateix.

*

BOB ESPONJA I LA TEORIA DE L'ESTUPIDESA

És ben conegut el pamflet de l'economista, historiador i filòsof italià Carlo. M. Cipolla (1922-2000) Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana. Cipolla comença establint que hi ha un grup humà molt més poderós que la Mafia, la Internacional Comunista o qualsevol altre i més ben organitzat tot i no tenir cap líder ni associació, i és el dels individus estúpids. I passa a formular unes lleis universal inspirades en aquest grup d'individus:

1. hom sempre subestimarà el nombre d'individus estúpids que hi ha al món ja que, per exemple, es donen molt sovint casos de persones que d'entrada passen per intel·ligents i al final acaben desvelant-se com estúpides;

2. una persona és estúpida independentment de la seva condició -sexe, cultura, posició social, tendències polítiques, etc. El nombre d'estúpids és una constant invariable en tot el món i ha estat així en totes les èpoques que ha travessat la humanitat. 

3. l'individu estúpid sempre provocarà danys a altres persones, inclús a sí mateix.

En aquest punt, Cipolla desenvolupa un gràfic en què classifica els individus en quatre tipus:

1. els intel·ligents: generen guanys per als altres i per a sí mateixos;

2. els ingenus: generen guanys per als altres i pèrdues per a si mateixos;

3. els malvats: generen pèrdues per als altres i guanys per a sí mateixos;

4. els estúpids: generen pèrdues per als altres i per a sí mateixos.

A partir d'aquí continua amb les dues següents lleis universals de l'estupidesa humana:

4. els individus no estúpids subestimen el poder nociu que tenen els estúpids i gairebé mai no tenen en compte que qualsevol tracte amb estúpids els causarà danys terriblement greus;

5. l'estúpid és l'individu més perillós, més inclús que el malvat perquè és imprevisible, actua irracionalment i apareix en les circumstàncies menys inesperades causant danys irreparables al seu entorn, sense cap maldat ni objectiu, simplement de manera estúpida.

Dels quatre grups d'individus els tres primers poden ser intercanviables -potser en funció dels estats i de les circumstàncies de cada persona. Un intel·ligent pot ser a voltes ingenu, a voltes malvat; un ingenu pot actuar amb intel·ligència o amb maldat; un malvat pot ser un desgraciat o pot ser, de vegades, intel·ligent. Però una persona estúpida mai no pot pertànyer a qualsevol dels altres tres grups. És estúpida, ho ha estat sempre i ho continuarà sent. I santes pasqües.

Jo no sé si Stephen Hillenburg (1961-2018), el creador del popular Bob Espona, que a més d'animador era biòleg marí, coneixia aquest opuscle de Carlo Cipolla. Probablement sí, ja que les al·lusions artístiques i culturals sovintegen de manera subliminal als episodis de dibuixos animats dedicats a aquesta criatura marina (o fregall de cuina per netejar els plats, no ho sabem del cert) i als seus companys d'aventures. Els quatre personatges principals els podríem enquadrar, més bé o més malament, en els quatre tipus d'individus que descriu Cipolla:

1. Bob Esponja: és una criatura intel·ligent, tot i que de vegades actua com un ximplet, però més per ser juganer i pillet que no per ser estúpid. No genera danys als altres, sinó ben contrari i, a més, quasi sempre obté un benefici per a ell.

2. Calamard: se'l podria enquadrar en la categoria dels ingenus. Podria ser un estúpid considerant-se erròniament un gran artista, però fixem-nos que no causa greus danys als altres (excepte, potser, quan toca el clarinet o quan canta) sinó més aviat se'ls genera a ell mateix, sobretot en companyia de Bob Esponja i Patrici. En canvi sí que proporciona béns als altres, almenys al Sr. Cranc treballant al Crustaci Cruixent.

3. Sr. Cranc: avar i egoista, se'l podria considerar un malvat. A voltes simpàtic, però malvat. Els guanys són sempre per a sí i sovint Bob Esponja i Calamard es queixen dels sous miserables que reben d'ell estant empleats a l'hamburgueseria que regenta.

4. Patrici, l'estrella de mar: heus-lo, l'estúpid perfecte. Sempre actua igual, de manera estúpida. Mai no se situa en cap altre dels grups. Sempre causa danys, destrosses, catàstrofes, sense ell voler-ho, de manera irracional. No té un pla previ: és un estúpid.

Potser la comparativa entre el brillant i perspicaç article de Cipolla i la sèrie de dibuixos animats de Hillenburg sigui una estupidesa enorme. En qualsevol cas, estic del tot segur que aquestes línies no causaran greus danys a qui les llegeixi. I sempre podem aplicar aquella frase que diu “se non è vero, è ben trovato”.

*

24 hores sòniques VI o pujar-se a les espatlles del gegant

cartell de la Lali Pantone

La sisena edició de 24 Hores Sòniques, que duien el títol de "o pujar-se a les espatlles del gegant", en honor a Bernard de Chartres, es van celebrar els dies 13 i 14 de juliol del 2019 a l'Espai Guinovart, a Agramunt. A més de tot el que representen les 24 Hores Sòniques, aquest cop també van ser un homenatge al gran mestre pintor, Josep Guinovart.

En paraules de l'Oriol Sauleda, una acció com aquesta pot ser una representació de vitrina o un ritual capaç d'explorar els límits de la consciència creativa. Que cadascú triï allò que vulgui que sigui. Nosaltres ho tenim clar!

Cal agrair la col·laboració constant de la Maria Guinovart i de la Lluïsa Gavarra, dos dels pilars de la Fundació, la Meritxell Gené de Ràdio Sió Agramunt (per les seves cròniques) i, evidentment també, la participació de tothom que, activament o passiva, van estar fent possible que l'acció fos quelcom viu.

Totes aquestes fotografies són cortesia de l'Albert Malet, d'AMM Comunicació i Imatge:

*

La ploma de perdiu II

En aquesta entrada us anunciàvem el disc "La ploma de perdiu". Doncs bé, en Quirze Egea i jo l'hem publicat en un CD físic en el segell Discmedi, amb 2 cançons noves.

Com sempre, cal agrair a dos grans artistes: en Francesc Cardenyes per la magnífica portada i en Bertus Roig per la seva professionalitat en les mescles i el la masterització.

El podeu sentir a Spotify.

*

Cantarey mentre m'estau

Aquest és un sirventès de Guillem de Berguedà, que li hem posat música. L'adaptació al català és de Salvador Giralt:

Cantaré perquè em complau,

un cantaret gens banau,

cantat pels macips de Pau,

del bisbe fals, senyor del frau,

i d’en Folc cabrer, el papau:

quan res no els queda en el catau,

van amb el rei, al seu palau.

I van cantant liridunvau,

ballant, tocant, gentil i suau.

Gens al rei no deu pesar,

si els fa a la cort estar

sens  prometre i sens dar,

-així, tindria un joglar!-,

car només volen menjar!

Mes ara jo els faré pecar!,

que són a cort per estalviar.

I van cantant liridunvar,

ballant, notant, altet i clar.

Per ço li dic: Folc Cabrer,

perquè traí el seu cavaller

en Sabata, de Calders;

el va convidar al Soler

i el feu menjar amb la muller.

Ens guardi Déu i sant Leider

de pebrada de tal morter!

I van cantant liridunver,

ballant, tocant, cap mal no em ve.

Per ço dic: Folc Matamón,

no n’hi ha cap en tot el món

de traïció tal born.

Pere de Berga, el segon,

fa que el meu cant es torna grony.

Beseu de la mula el cony

si traïció el cor no li fon.

I van cantant liridonvon,

ballant, tocant, que això els confon.

El meu cant, en Folc, puneix,

i amb la cara l’amorteix!

Una soga al coll mereix!

Ai quina joia, quin engreix!;

em té content, vestit, em peix

i no són xufles de Rueix!

És l’alegria que adés neix!

I van cantant liridunveix,

ballant, tocant, m’agrada el deix.

Senyora:

Mai no veureu que em falli el bleix

mentre em quedi cap dent al queix!

*

La poètica musical de Josep Guinovart

Aquest text va ser un encàrrec de la Fundació Guinovart, en motiu de la inauguració de l'exposició GU-INNO-VART al Museu de la Música de Barcelona el 14 de juny del 2018, amb obres de l'artista relacionades amb el món musical:

Hi ha artistes amb una clara vocació omnicomprensiva. El seu esforç consisteix en oferir respostes a moltes de les preguntes sorgides en el context des d’on viuen, pensen i creen i així esdevenen portaveus d’una època. Sovint es dóna el cas que, a més, tenen un ferm compromís social i empatitzen, sobretot, amb els sectors més marginals de la societat. D’aquesta manera, ells mateixos han d’actuar al marge, i aquest és un indret que no està exempt de perill.

No parlem de la pretensiosa idea wagneriana de l’obra d’art total ni tampoc de la tan trillada multidisciplinarietat que ens arriba des del context de l’art contemporani sinó més aviat de l’actitud nietzscheniana que, a través d’una mirada artística del món, crea valors i fa que cada gest de la nostra vida sigui una creació artística. I aquest acte de crear valors és possible, és clar, des d’un terreny sòlid i des d’unes concepcions del món i de la societat curosament elaborades. En molts casos, aquesta mateixa actitud anhela entendre i plasmar els sentiments que deriven d’altres manifestacions artístiques en tant que amb elles hi ha una connexió directa o un ressò primordial.

És per això que les obres d’un artista així esdevenen polièdriques. Transcendeixen la pròpia disciplina. On hi veiem un quadro també hi podem llegir un poema o escoltar una peça musical.

Un dels principals interessos artístics d’en Guinovart va ser la música, i, més enllà que ell fos un melòman, va quedar tan integrada en moltes de les seves obres que unes vegades ens trobem davant d’autèntiques peces musicals i d’altres sembla com si la poguéssim escoltar a través d’un cos tangible que no és ni un instrument musical ni un aparell reproductor. Aquesta és la força de l’abstracció guinovartiana, amb les seves pròpies particularitats, amb el seu caràcter únic i inconfusible.

Pocs com ell han estat capaços d’acostar-nos al jazz des de d’una obra plàstica. A “John Coltrane” (1980) ens fa l’efecte que ens vol comunicar els sentiments que sorgeixen escoltant, per exemple, Giant Steps: una figura fràgil feta de tubs de ferro, enlairant-se cap al cel i alliberant-se del cos. La tonada ens posa els pèls de punta, el solo de saxo ens fa lleugers com àngels i ens evadeix d’allò físic. Però també ens vol presentar el músic més espiritual i fora del món que va ser en Coltrane.

John Coltrane, 1980
Ferro. 175,5 x 73 x 48 cm

Com a amant del jazz i, en concret, de la trompeta, dins aquesta col·lecció d’obres dedicades a aquesta música no podia faltar el seu peculiar homenatge a Dizzy Gillespie (1986), on hi apareix, és clar, l’instrument amb la campana cap amunt de qui fou un dels creadors del bebop i les seves mans sostenint-lo.

Dizzy Gillespie, 1986

Tècnica mixta sobre fusta. 250 x 85 cm

A “Homenatge a Alberta Hunter” (1987) hi ha un clarinet des d’on emana el so que ens porta cap a la llum de l’escenari on hi ha la presència de la cantant que sembla estar de retorn de tot plegat i que omple l’espai escènic amb les seves lletres iròniques que diuen veritats com a punys. És com una ascensió cap a la saviesa.

Homenatge a Alberta Hunter, 1987

Tècnica mixta sobre fusta. 217 x 19 cm

La tragèdia de la cantant de blues Bessie Smith, que després de ser aclamada als escenaris, va caure a l’oblit i va morir dessagnada en patir un accident de cotxe, la veiem reflectida al seu homenatge (1986). Al capdamunt de tot, sembla reposar un àngel blanc, en contrapartida a la emperadriu del blues que, per ser negra, es van negar a atendre-la a un hospital.

Homenatge a Bessie Smith, 1986

Tècnica mixta sobre fusta. 195 x 66 cm

En Guinovart també era un apassionat del cante jondo. Tot el que ens evoca aquesta manera de cantar ho va exposar a l’obra “Jondo” (s/a). En l’artista hi descobrim la recerca d’unes arrels molt profundes a través d’uns cants d’una terra concreta que emanen de les entranyes de l’ànima com si fossin pregàries. Perquè ell tenia el do de la terra adquirit, de ben petit, en el paisatge de rostoll d’Agramunt.

Jondo, s/a

Tècnica mixta sobre fusta. 61 x 121 cm

Degut al vincle estret que va mantenir amb la poesia, també va deixar testimonis de la seva passió per Lorca des d’una relació directa amb la música. Les “Guitarres lorquianes” (1988) són objectes poètics que, tot d’una, ens presenten l’imaginari del poeta andalús i la seva vinculació amb el flamenc, a més de tota mena de referències al cante jondo i, en definitiva, a la constel·lació de sentiments que se’n deriven de tot plegat.

Guitarra lorquiana XI, 1988

Tècnica mixta sobre fusta. 86,5 x 53,5 x 5 cm

Tot allò que pot arribar a expressar la veu humana era d’interès per a en Guinovart. Per això també ens va acostar a l’òpera i a les mitologies i temàtiques que trobem en obres com, per exemple, “Tannhäuser” de Wagner. Al quadro d’aquest mateix títol (2007) ens presenta la cara del poeta medieval alemany damunt de fragments de partitures. A “Luisa Miller 4” (2007) s’hi entreveu la difícil relació d’amor entre Rodolfo i Luisa, prohibida pel pare d’aquell, i que Verdi va plasmar en aquesta òpera.

Tannhäuser, 2007

Tècnica mixta. 29 x 28 cm

Luisa Miller 4, 2007

Tècnica mixta. 28,5 x 28,5 cm

Tot plegat, la música com a art abstracte ens evoca idees que per fer-les presents en peces tangibles calen ser reduïdes amb molta cura a uns símbols concrets que conformaran una obra abstracta. O bé, si es dóna el cas, hi ha el recurs del poema plasmat en un quadro: lletres convertides en dibuixos, paraules que es transformen en colors. Podem dir, per tant, que l’empatia d’en “Guino” per la poesia i la música el van fer un poeta i un músic.

Maig, 2018

*