La poètica musical de Josep Guinovart

Aquest text va ser un encàrrec de la Fundació Guinovart, en motiu de la inauguració de l'exposició GU-INNO-VART al Museu de la Música de Barcelona el 14 de juny del 2018, amb obres de l'artista relacionades amb el món musical:

Hi ha artistes amb una clara vocació omnicomprensiva. El seu esforç consisteix en oferir respostes a moltes de les preguntes sorgides en el context des d’on viuen, pensen i creen i així esdevenen portaveus d’una època. Sovint es dóna el cas que, a més, tenen un ferm compromís social i empatitzen, sobretot, amb els sectors més marginals de la societat. D’aquesta manera, ells mateixos han d’actuar al marge, i aquest és un indret que no està exempt de perill.

No parlem de la pretensiosa idea wagneriana de l’obra d’art total ni tampoc de la tan trillada multidisciplinarietat que ens arriba des del context de l’art contemporani sinó més aviat de l’actitud nietzscheniana que, a través d’una mirada artística del món, crea valors i fa que cada gest de la nostra vida sigui una creació artística. I aquest acte de crear valors és possible, és clar, des d’un terreny sòlid i des d’unes concepcions del món i de la societat curosament elaborades. En molts casos, aquesta mateixa actitud anhela entendre i plasmar els sentiments que deriven d’altres manifestacions artístiques en tant que amb elles hi ha una connexió directa o un ressò primordial.

És per això que les obres d’un artista així esdevenen polièdriques. Transcendeixen la pròpia disciplina. On hi veiem un quadro també hi podem llegir un poema o escoltar una peça musical.

Un dels principals interessos artístics d’en Guinovart va ser la música, i, més enllà que ell fos un melòman, va quedar tan integrada en moltes de les seves obres que unes vegades ens trobem davant d’autèntiques peces musicals i d’altres sembla com si la poguéssim escoltar a través d’un cos tangible que no és ni un instrument musical ni un aparell reproductor. Aquesta és la força de l’abstracció guinovartiana, amb les seves pròpies particularitats, amb el seu caràcter únic i inconfusible.

Pocs com ell han estat capaços d’acostar-nos al jazz des de d’una obra plàstica. A “John Coltrane” (1980) ens fa l’efecte que ens vol comunicar els sentiments que sorgeixen escoltant, per exemple, Giant Steps: una figura fràgil feta de tubs de ferro, enlairant-se cap al cel i alliberant-se del cos. La tonada ens posa els pèls de punta, el solo de saxo ens fa lleugers com àngels i ens evadeix d’allò físic. Però també ens vol presentar el músic més espiritual i fora del món que va ser en Coltrane.

John Coltrane, 1980
Ferro. 175,5 x 73 x 48 cm

Com a amant del jazz i, en concret, de la trompeta, dins aquesta col·lecció d’obres dedicades a aquesta música no podia faltar el seu peculiar homenatge a Dizzy Gillespie (1986), on hi apareix, és clar, l’instrument amb la campana cap amunt de qui fou un dels creadors del bebop i les seves mans sostenint-lo.

Dizzy Gillespie, 1986

Tècnica mixta sobre fusta. 250 x 85 cm

A “Homenatge a Alberta Hunter” (1987) hi ha un clarinet des d’on emana el so que ens porta cap a la llum de l’escenari on hi ha la presència de la cantant que sembla estar de retorn de tot plegat i que omple l’espai escènic amb les seves lletres iròniques que diuen veritats com a punys. És com una ascensió cap a la saviesa.

Homenatge a Alberta Hunter, 1987

Tècnica mixta sobre fusta. 217 x 19 cm

La tragèdia de la cantant de blues Bessie Smith, que després de ser aclamada als escenaris, va caure a l’oblit i va morir dessagnada en patir un accident de cotxe, la veiem reflectida al seu homenatge (1986). Al capdamunt de tot, sembla reposar un àngel blanc, en contrapartida a la emperadriu del blues que, per ser negra, es van negar a atendre-la a un hospital.

Homenatge a Bessie Smith, 1986

Tècnica mixta sobre fusta. 195 x 66 cm

En Guinovart també era un apassionat del cante jondo. Tot el que ens evoca aquesta manera de cantar ho va exposar a l’obra “Jondo” (s/a). En l’artista hi descobrim la recerca d’unes arrels molt profundes a través d’uns cants d’una terra concreta que emanen de les entranyes de l’ànima com si fossin pregàries. Perquè ell tenia el do de la terra adquirit, de ben petit, en el paisatge de rostoll d’Agramunt.

Jondo, s/a

Tècnica mixta sobre fusta. 61 x 121 cm

Degut al vincle estret que va mantenir amb la poesia, també va deixar testimonis de la seva passió per Lorca des d’una relació directa amb la música. Les “Guitarres lorquianes” (1988) són objectes poètics que, tot d’una, ens presenten l’imaginari del poeta andalús i la seva vinculació amb el flamenc, a més de tota mena de referències al cante jondo i, en definitiva, a la constel·lació de sentiments que se’n deriven de tot plegat.

Guitarra lorquiana XI, 1988

Tècnica mixta sobre fusta. 86,5 x 53,5 x 5 cm

Tot allò que pot arribar a expressar la veu humana era d’interès per a en Guinovart. Per això també ens va acostar a l’òpera i a les mitologies i temàtiques que trobem en obres com, per exemple, “Tannhäuser” de Wagner. Al quadro d’aquest mateix títol (2007) ens presenta la cara del poeta medieval alemany damunt de fragments de partitures. A “Luisa Miller 4” (2007) s’hi entreveu la difícil relació d’amor entre Rodolfo i Luisa, prohibida pel pare d’aquell, i que Verdi va plasmar en aquesta òpera.

Tannhäuser, 2007

Tècnica mixta. 29 x 28 cm

Luisa Miller 4, 2007

Tècnica mixta. 28,5 x 28,5 cm

Tot plegat, la música com a art abstracte ens evoca idees que per fer-les presents en peces tangibles calen ser reduïdes amb molta cura a uns símbols concrets que conformaran una obra abstracta. O bé, si es dóna el cas, hi ha el recurs del poema plasmat en un quadro: lletres convertides en dibuixos, paraules que es transformen en colors. Podem dir, per tant, que l’empatia d’en “Guino” per la poesia i la música el van fer un poeta i un músic.

Maig, 2018

*