Zurich, 12-VI-2014
‘Mzungo’
vol dir “el que viatja molt i no sap on va”.
·
I
encara en Joan Puigdefàbrega ens diu: “escriure és situar-se precisament a l'inici
d'alguna cosa.”
·
Me'n
duc les paraules. M'ajuden a ancorar-me i a tocar fons en una memòria líquida:
‘horitzó’, ‘ocelleria’, ‘línies’, ‘cel’, ‘mar’, ‘sauló’... Però aviat se'm
cremen i és quan vaig a la deriva, cec i sord, en un magma de símbols. Hauré de
començar de nou.
Protvino, 13-VI-2014
Com
si res no tingués un final i comencéssim de nou. La caravana sembla eterna.
·
I
anem passant per pobles, per llocs.
·
Pluja
d'insectes
sota
el fanal. Espurnes
vives,
volàtils.
De Moscou a Koroliev, 16-VI-2014
La
gran ciutat esdevé líquida i els colossals edificis s'estoven mòrbids. Tot
és un grumoll de paraules incomprensibles. Un remolí que ho xucla tot. Cal
anar-se'n d'aquí.
·
Un
crit inintel·ligible que no fos paraula. Que fos audible en tots els racons del
món. Participar en el crit primigeni. Deixar de ser, en el crit. Transformar-se
en so.
·
Quants
símbols majestuosos queden enrere. Que petits es fan. Que insignificants! La
història pot arribar a ser cruel. Però encara més ho pot ser la distància.
Alexandrov, 17-VI-2014
“(...)
per desgràcia no conec cap història digna de ser escrita.”
Ryūnosuke Akutagawa
·
No
hi ha cap paraula digna de ser escrita. No hi ha res que sigui digne de ser
escrit. Per què no reclamar d'una vegada l'oralitat i després passar al so pur
ja desproveït de paraules?
·
Ah,
arbres que no reconec, bedolls que bedollegeu arreu, emparats per la pluja i el
sol i el fred i la terra humida. Arbres de més al nord que contemplo atònit. No
sigueu, almenys durant un temps, només paraules. Sigueu en mi i us explicaré
les històries dels vostres germans de més al sud i que duc amb mi –i que potser
penso erròniament com si fossin paraules. Recordeu un dia quan...
·
I
la caravana es va fent. Per fi no hi ha centre i el punt de partida es va
diluint a mesura que va quedant enrere. Sóc un centre enmig de molts de
centres. Duc un centre en mi. Sé d'on vinc i no n'he de fer cap bandera.
·
On
res no arrela. Només es formen arrels allargassades, petites, abraçant tots
aquells que ens donen la benvinguda, que s'obren a les nostres paraules –que no
entenen.
Tula, 18-VI-2014
Quan
es repeteixen un cop i un altre, les paraules esdevenen esclòfies que no
serveixen per a res. I molesten.
Riazan, 19-VI-2014
Allà
on hi havia un home per terra, en coma etílic. Però més enllà d'aquest episodi,
ara passejo per la ciutat, redescobrint-la com a ciutat líquida que es va fent
sota el sol de principis d'estiu. Sense provar d'entendre res.
Electrostal, 20-VI-2014
Allà
on pots tenir consciència de la mort. On la pots veure feinejar...
Nizhny Novgorod, 21-VI-2014
Amb
aquestes paraules caldria començar un relat: “Els primers raigs de sol del matí
encenien les cúpules de l'església de l'Ascensió”.
Cheboksary, 22-VI-2014
Gris
i verd. El paisatge no vol canviar. De vegades sembla que les paraules per
narrar-lo estan embarrancades en algun racó del pensament. És quan la vastitud
del verd es fa inassolible i esdevé la nostàlgia del petit territori on hi
passa de tot. Res no s'eleva fins al cel pel fil de la llum. Verd i gris,
travessat transversalment: res no surt de la línia que es va dibuixant.
·
Es
dibuixa un paisatge. S'inventa una línia. Es crea un mapa.
·
Quixotescament:
“Non fuyades”. Perquè tots, de la
caravana estant, esdevenim quixots. I ens cal inventar-nos així.
23-VI-2014
I
ens inventem paraules per reconstruir allò que ens va envoltant. Com Quixots
que no parem mai quiets, sense centres, en un mapa fictici, així va canviant
constantment allò que ens envolta. La repetició no hi té lloc. Si hi ha una
realitat que prové de la repetició, sempre és dubtosa.
·
I
torna la llum i ho fa esclatar tot. L'atmosfera també canvia. I el verd. Inclús
el gris.
·
La
repetició dels edificis també es transforma quixotescament, i esdevé una
poètica potser digna de ser narrada.
Samara, 24-VI-2014
“Sant
Joan, feu-lo ben gran...”
·
L'espera
constant. L'espera ens deu fer aptes per a la comprensió d'allò que anem
creant. I també ens exercita en l’ofici de l'esperança.
·
Quina
fila que fem! Mancats d'ubiqüitat, som, com en Quixot, cavallers de tristes
figures. Cada cop que ens endinsem en el magma del sense-sentit per tal
d'extreure'n sentis i línies transversals damunt de planúries verdes, emergim
cansats, derrotats, espellifats en el món dels qui mantenen una lògica única i
implacable i que ens miren amb menyspreu.
Ufa, 25-VI-2014
També
la caravana fa canviar el paisatge.
·
“I els tristos aconsoleu”. Els qui viuen
en la repetició humana i no en la del verd vegetal que es desplega creant
l'Inconegut. Els qui creen el món a imatge de les seves pors. Els qui no poden
escapar de l'analogia.
·
També
els qui lluiten estan trists. Canten per foragitar la nostàlgia.
·
Allà
lluny: es veu un llum. Allà, més lluny: cauen els llamps d’una tempesta. Ens hi
anem acostant, fent el camí, per abocar-nos de ple a la tempesta.
Izhevsk, 26-VI-2014
“(...) y así, eso que a tí te parece
bacía de barbero, me parece a mí el yelmo de Mambrino y a otro le parecerá otra
cosa.”
Trànsit a Perm, 27-VI-2014
Repetició
de blau, de verd, de núvols i bedolls. Oh solemne repetició del paisatge, en la
seva vastitud!
·
Vistes
des del cel
les
ciutats són com cebes,
com
el món en el temps del geocentrisme.
I
a mesura que les esferes
s'allunyen
del centre
es
van enfosquint
i
s'hi percep la natura nòmada
dels
qui han perdut el centre
i
vénen de lluny.
Al
bell mig hi ha la pàtria
dels
qui tot s'ho miren
a
imatge de sí mateixos.
I
es moren de por
perquè
saben que un dia –per fi
seran
conquerits.
Per
això planten les banderes
i
tallen els arbres
i
arreu fan créixer
les
cimentacions
dels
seus cors trists.
Perm, 27-VI-2014
Claredat
del cel. Mirar amunt amb els peus vinclats a una terra que no em pertany.
Entre Ekaterinburg i Cheliabinsk,
28-VI-2014
També
repetició de troncs: els bedolls bedollejant.
Snezhinsk, 29-VI-2014
Vas.
Però caus. I t'has de tornar a aixecar. Assaig i error. Per fer cançons que
només sonaran un cop, irrepetibles.
·
Com
poden emergir aquestes ciutats enmig dels boscos? Quina mà gegantina les mena
entre el verd i el blanc? Repetides un cop i un altre, aquí i allà, en la
vastitud!
30-VI-2014
“És
evident que no necessitem –i que no podem– estar completament occidentalitzats
o globalitzats. Per altra banda, mai no hauríem de rebaixar-nos a l'estretor
del nacionalisme.
Haruki
Murakami
·
L'equilibri
deu estar en el territori que em sosté i que m'acull i que em convida a
dibuixar línies cap a territoris inconeguts. Hi ha d'haver un inici, una mena
de punt de partida. I transcendir, d'aquesta manera, les nacions.
·
De
tant en tant, és necessari limitar-se a estar. Més enllà de l'habitual espera.
·
Per
poder recomençar el quixotesc camí. La caravana polièdrica, irreal en les seves
múltiples realitats i punts de vista. El camí que es fa és gairebé sempre sense
final i sense retorn. Mena a una batalla d'entrada perduda contra un gegant
indestructible. Però sempre en un terreny fèrtil des d'on podem crear sentit.
·
“(...) porque la experiencia me
mostraba que la música compone los ánimos descompuestos (...)”.
Tyomen, 1-VII-2014
Enrere
Europa! La terra és negra. Llacs d'immensa soledat. És d'aquí fins els confins
de la terra que la vida passa lenta. Es van construint ciutats grises que ara
ja volen tornar-se cada cop més líquides.
·
La
caravana penetrant la vastitud. Només la poden seguir els núvols.
Trànsit Tyomen a Novosobirsk,
2-VIII-2014
Línies
rectes, cavalcant damunt la terra negra. Repetició constant del verd.
Extensions inhòspites. Vastitud!
·
Anar.
Cap
a algun lloc.
Anar
lluny.
Com
havien anat,
temps
ençà,
els
conqueridors de l'inconegut.
Creant
el camí
pel
mar d'estepa.
No
hi ha camí de retorn.
El
temps es corba.
Enrere,
la
distància s'escurça
i
es fon amb la nostàlgia.
·
Es
va, orient enllà. Tot esdevé una línia.
Novosibirsk, 3-VIII-2014
I
enmig de la vastitud s'han fundat ciutats, com si hagués estat necessari
trencar la vastitud amb la repetició. I aquest anar i venir, dins la ciutat,
per poder-la mantenir en vida. És fita i origen, tot a l'hora.
Barnaul, 4-VIII-2014
“No
pain, no gain”.
Algú
de nosaltres
·
Quanta
homogeneïtat! L'obstacle més perillós en el pelegrinatge no és l'estat de les
carreteres, ni l'enorme distància entre dos punts, anomenats A i B
respectivament, sinó la impossibilitat de percebre la diferència entre A i B.
El tedi de la repetició. Sempre les mateixes paraules.
·
Homogeneïtat
del pensament de l'analogia, imperial. Forçant-ho tot perquè sigui igual. Les
mateixes fisonomies, els mateixos edificis. Però pel paisatge que no canvia, és
per on l'ànima planeja alliberant-se del tedi. Aquest és l'autèntic crit de la
llibertat.
·
La
vastitud reclama punts, fites. Com si les volgués dibuixar en un mapa fictici.
·
Potser
l'homogeneïtat fou l'únic remei per poder arribar a dominar la bèstia salvatge
de la vastitud.
·
Nostàlgia
de la llum!
Novokuznetsk, 5-VII-2014
És
necessari posar-se a prova constantment, a cada passa que fem, en cada gest, en
cada mirada i acció. Fer-ho tot diferent malgrat estar immers en la repetició i
en la homogeneïtat. Remoure les mentalitats que el terror d'un imperi ha
quadriculat i les ha impossibilitat per volar. Remoure els estómacs i els
budells inflats de verins.
·
També
el cor és necessari posar-lo a prova.
·
Posar-se
a prova: intentar estar al límit, cara a cara amb la nostàlgia. Amb la intenció
de llançar-se al buit. Intentar quedar-se sense paraules amb què apamar una realitat
–que al cap i a la fi, no és la teva.
·
Les
paraules que em vaig endur, que em vinculaven... passen els dies i es fan més
necessàries que l'aliment. Ajuden a volar per damunt els arbres, per damunt del
formigó i els laberints de portes tancades.
·
Per
damunt dels imperis de la homogeneïtat.
·
“Uneix-te
a tots. Inventa't
l'alegria.”
Joan
Vinyoli
Kemerovo, 6-VIII-2014
Repetir
llocs i redescobrir-los. Saber que hi ha parts de la caravana que sempre estan
allà, relatant l'horitzó, cercant maneres de dir-se sempre diferents. Els Quixots
estan allà i ens criden a nosaltres, que també som Quixots. Ens emmirallem els
uns als altres. L'alegria entre nosaltres no té mesura. Riem i riem, com si
fóssim déus.
·
És
ben bé que hi ha llocs on hi ha un nosaltres.
Achinsk, 7-VIII-2014
Ves
fins allà on puguis arribar.
Krasnoiarks, 8-VIII-2014
Com
pot ser tot tant diferent des de l'homogeneïtat absoluta?
·
Un
dia més per inventar el Quixot que falta, fins caure extenuat. Aconseguir ser
prou lleuger per fer realitat el somni de volar per damunt els arbres.
·
I
el Quixot serveix perquè apareguin altres Quixots i el món n'estigui ple. Per
tal que el ciment i el formigó siguin possibilitats diferents o la base per
ballar la dansa de l'alegria; per tal que els blocs d'apartaments prefabricats
siguin malvats gegants a combatre.
·
És
fatigant també l'homogeneïtat de fisonomies. I ho és més quant més t'endinses
est enllà. En aquesta terra que hom ha anomenat “orient” des del lloc que, al
seu torn, ha anomenat “centre”.
Zelenogorks
La
ciutat secreta. La ciutat que no canvia. La ciutat estàtica. La ciutat nuclear.
La ciutat verda. La ciutat no ubicada.
·
I
més enllà del trànsit, s'ha de fer la nit. Hi ha estones en què les paraules
s'esvaneixen. No poden establir ni un principi, ni un final, ni un lloc... es
converteixen en sons inintel·ligibles.
Trànsit de Krasnoiarks al llac Baikal,
9-VIII-2014
Em
demano per què cal escriure fragments de memòria. Per què cal deixar res
escrit. Potser tan sols per aturar un temps d'espera que es percep buit i cal
omplir-lo amb l'escriptura. I poder intuir que, malgrat tot, sentirem una
nostàlgia indescriptible en acabar-se tot això. Jo l'he somniada, aquesta
nostàlgia.
·
Qualsevol
Quixot ha d'acabar moribund en un llit, a l'extrem de la lucidesa i mai no
penedit d'haver dut l'armadura abonyegada.
·
La
nostàlgia, malgrat tot, és inevitable quan, ni que sigui parcialment, s'han
definit territoris en travessar-los, encara que amb paraules vagues. I no es
defineix un territori sinó repetint-lo.
·
I
em demano: què es deu sentir en néixer en una ciutat secreta, que no té cap
lloc en cap mapa?
Seguint en trànsit, 10-VIII-2014
“(...) como por ver que es más el
número de los simples que de los prudentes (...)”.
·
Amb
aquella mitja rialla
de
consternació
em
venies a dir que sí,
que
tenia raó d'indignar-me
per
les condicions infames
d'aquell
lloc.
I
també secretament,
només
mirant-me,
m'expressaves
que tu
no
en tenies la culpa,
que
la teva vida ha girat
a
l'entorn de la grisor
procurant
escapar sempre
de
la trinxadora de cossos i cervells;
que
et comprengués,
que
dins el decrèpits edificis prefabricats,
darrera
els escenaris
dels
teatres atrotinats
hi
ha qui contempla les estrelles cada nit,
i
en l'alegria de l'amistat
vol
ser lliure tot maldant
per
crear una realitat diferent.
Em
deies: procura ser com nosaltres.
I
així em vas calmar els ànims,
mirant-me,
només mirant-me.
Al
cap i a la fi,
després
de tant de temps
tan
sols volies estar una estona amb mi,
en
silenci.
·
Aquests
edificis no són el que són, sinó enormes i lletjos gegants grisos; malgrat la
por que fan, cal combatre'ls a cops de llança. Gegants inamovibles de pensament
unilateral que han usurpat tantes llibertats.
·
Andrey,
Larissa, canteu per nosaltres. Repetiu-me un cop i una altre allò de: “i
malgrat tot...”.
Baikalks, 11-VIII-2014
No
em trec l'armadura ni per dormir,
Guaitant,
des del capdamunt, sense por;
Canto,
si em cal fer-ho, una cançó
I
no m'aturo al marge del camí.
Sé
que arribaré, al cap i a la fi,
I
no seré ni heroi ni campió;
Trist
aventurer, penós lluitador,
Sóc
de natura talment pelegrí.
Mes
em sé els indrets que ningú no sap,
Em
sé la mar, les muntanyes i els rius,
I
em bullen mil idees dins el cap.
Sóc
amic del vent, de l'aigua i del foc,
M'allunyo
dels iracunds i els gasius,
Conec
la terra que em dóna un lloc.
Ulan Ude, 12-VIII-2014
Fins
aquí arriba la caravana, com si fos el límit d'alguna cosa. Com si
hagués estat quelcom que s'hagués
submergit i hagués tocat fons i hagués de tornar a emergir. Com si fos un
univers que no es pogués expandir més i s'hagués de contraure a un punt
d'origen.
13-VIII-2014
Quan
res no canvia, el món es percep essent un bloc de formigó impertorbable. Són
les ments que malden per un món així les que necessiten el déu únic que
castiga, l'etern vigilant. I ens cal més que mai la caravana.
A la vora del Baikal, 14-VIII-2014
El
que impressiona d’una enorme massa d'aigua que no és el mar no és que es perd
fins allà on la vista hi percep un horitzó, ni l'estat cristal·lí de la superfície,
ni el fet de poder-ne beure, d'aquesta aigua. És el fet que resta en perpetu
canvi, enllà de la febre homogeneïtzadora. És una constant exhalació de colors,
invulnerable al paisatge urbà que l'envolta. És ben bé un miracle.
15-VIII-2014
“quan
tot siguin simulacres de ciutat,
quan
no quedin sinó suburbis,
impostures
de comerç”
Joan
Puigdefàbrega
·
Cal
posar un límit. Veure més enllà de la imposició... Allò que va ser un imperi,
amb un líder-déu, és ara un pou sense fons, a voltes ple de possibilitats. Més
enllà del que en diem nació, inclús territori.
·
La
gran pregunta, però, és: que cal fer en una terra que no t'acull? No dic una
ciutat, ni un país: dic una terra.
·
“Però
enllà dels límits la realitat és interminable”
De
nou en Puigdefàbrega
·
Nosaltres,
de la caravana estant, no posem límits. Perquè sabem –ho hem après a base de
patir-ho– que les possibilitats són infinites.
Angarks, 16-VII-2014
Cal
una base ferma. Encara que sigui gris, de formigó, en un terreny on s'han batut
tants homes en innombrables guerres. Si no, les paraules voleien i no fonen. O
resten ressonant per a no res dins el crani.
Irkutks, 17-VIII-2014
Cal
una base-terra. Però és necessari sentir-se “arbre d'aèries arrels”.
Trànsit Irkutsk a Kansk
Es
tracta de tenir la ment ingràvida; poder botar damunt aquesta llosa tant dura.
Hi ha tants caps aferrissats, ferrosos que mai no podràs conquerir, que, al
capdavall, tan sols et queda el teu càntic pouat des del fons de la nostàlgia
per travessar cors que, com tu, malden per enlairar-se. Això deu ser allò que
en diuen llibertat. Cal no confondre-la amb l'ànsia tossuda de voler apamar
allò que no ens importa.
Kanks, 18-VIII-2014
“Volen tenir por. Volen
creure i volen patir... patir i només patir i
ofeguen els que moren perquè encara pateixin més, perquè pateixin fins
al darrer moment, perquè res no sigui bo (...)”.
Mercè Rodoreda
·
I
si, tot el que veiem només és, al cap i a la fi, producte de la nostra ment
emboirada? Quanta misèria hi ha al nostre voltant, a base de repetir-la un cop
i un altre. I quant costa aixecar la vista cap als núvols o banyar-se d'aquesta
llum no percebuda. Quant costa trencar els límits. Quant costa aprendre a estar
més enllà de les aparences. Quant costa relatar els horitzons.
Dzershinskoe, 19-VIII-2014
És
necessari unir-me a aquells que no entenc. I aprendre les seves paraules i a escriure-les. I intentar percebre els colors,
el volums, les temperatures, tot, des d'aquestes paraules que aprenc. Svoboda! Abandonar el meu llenguatge.
Deixar de parlar. Deixar de descriure res amb el meu vocabulari. Contemplar-ho
tot diferent. O almenys intentar-ho.
·
La
caravana té la virtut de ser multiperspectiva.
·
Em
planyo d'aquells que no poden o no volen aprendre. D'aquells que tot els
rebota, com damunt de la pell d'un tambor.
20-VIII-2014
Allà,
perdut en la immensitat hi ha un poble on res no s'eleva cap amunt cercant
transcendències sinó que s'estén planament com intentant abraçar alguna engruna
de la vastitud. S'apilona la llenya a l'entrada de les cases. Ningú no pretén
res més que estar, aquí i ara. Les gents estenen les mans horitzontalment,
cercant altres mans. De vegades s'horroritzen en veure que no obtenen cap
resposta. Allà s'hi ha perdut un món que t'acolliria si hi estàs disposat. Però
has de saber veure més enllà de la teva pròpia percepció i comprendre d’una
vegada que les coses belles els agrada d'amagar-se.
·
Allà
s'hi va aturar la caravana. De vegades costa ubicar-se. Costa saber quin és el
punt exacte des d'on tot podria originar-se. I per què? Doncs perquè un cop i
un altre hem de cometre el mateix error de tancar-nos dins les nostres closques
plenes d'estranyes matèries.
Krasnoiarks, 21-VIII-2014
Allà,
perdut en la vastitud hi ha un lloc on és plausible adonar-se que les nacions
no existeixen. Que només hi ha territoris definits per les ànimes que hi
habiten. Vist així, ningú no ha de delimitar res.
·
Cal
aprendre a esperar. Com aquell qui aprèn una llengua, paraula per paraula, retenint-la
en la memòria.
Moscou, 22i 23-VIII-2014
Quan
un amor
és
incommensurable
no
es pot entendre
com
una llevantada
s'ho pot endur tot.
·
La
desintegració de la caravana fa basarda. Com si es propagués en totes les direccions.
·
Aquests
són els sorolls: la ciutat es va construint, ben sòlida. La caravana líquida,
però, es dilueix en la ciutat. Però tots sabem, perquè és ben sabut, que pot tornar-se
a constituir. És indestructible. Les partícules que la conformen han de
tornar-se a unir.
Dubna, 24-VIII-2014
Allà
on ja hi has estat i sempre tot es mou. Perquè tot està en perpetu canvi.
Moscou, 25, 26, 27 i 28-VIII-2014
Tots
aquests noms, que han relatat el seu paisatge, que l'han dibuixat, que l’han
pintat: A. Rubliev, V. A. Serov, K. A. Korovin, Z. Y. Serebryakova, B. M.
Kustodiev, K. F. Bogoevsky, V. Borisov-Musatov, M. C. Sarain, P. B. Kuznechov,
V. A. Tropinin, L. L. Kamenev, V.G. Perov, N. N. She, I. Y. Repin, V. I.
Surikov, V. V. Vereshchagin, V. M. Vasnetsov, M. A. Vrubel, F. Federovsky, A.
Y. Golovin, D. Prigov...
Protvino, 29-VIII-2014
El
temps és circular. La caravana retorna al punt d'inici. Es tanca en ella
mateixa per tornar a explotar.
30-VIII-2014
Ja
no hi ha res homogeni. Hi ha un riu en el qual no t'hi banyaràs dos cops en les
seves aigües. Ni tan sols t'hi banyaràs. I tanmateix, hi ha signes del passat
arreu, indestructibles.
Arenys de Mar, 31-VIII-2014
Les
paraules. Els signes. Aquelles paraules que em vaig endur ara estan aquí, per
tot, en el paisatge. Com punyals.
·
I
de nou, l'horitzó, per relatar-lo un cop i un altre.
·
La
caravana ara està dins meu com una forma de vida. Enllà de les paraules.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada