Conlon Nancarrow i els límits del tempo

Per a l'Angelo Conto

Conlon Nancarrow va néixer a Texarkana l'any 1912 i va morir a Ciutat de Mèxic el 1997. Des del 1935 va treballar com a trompetista de jazz fins el 1936, quan es va embarcar en un vaixell cap a Europa i va lluitar a Espanya contra Franco com a soldat ras. El 1939 és l'any clau de la seva vida: arriba fins a Barcelona i, travessant els Pirineus, marxa a peu cap a França per escapar-se dels feixistes; des d'allà se'n tornà als EEUU; s'instal·la a Nova York; estrena sense cap mena d'èxit el seu Septet i decideix utilitzar el piano mecànic per a expressar la seva música. Tot això en un any! El 1940 el govern nord-americà li reté el passaport per comunista i decideix escapar-se a Mèxic d'on obté la nacionalitat.

Cansat que els compositors es neguessin a tocar les seves obres o les toquessin malament, va explorar la possibilitat de composar música sense l'obstacle de les limitacions humanes, i la pianola va esdevenir l'eina més adequada. Nancarrow mateix perforava el paper del rotllo, sense l'ajut de ningú. El resultat és una música amb una complexitat i una rapidesa mai no sentida fins aleshores. La música expressada a través d'una pianola també li va permetre explorar els límits del tempo. Perquè en un paper perforat hi poden haver dos o més tempos diferents en pugna. El resultat pot ser aparentment caòtic, però el compositor sempre cercava un efecte emotiu.

Aquest és l'"Estudi per a Piano Mecànic nº 3". Noteu les influències del blues, provinents de les seva anterior etapa de músic de jazz:

A més de 18 obres per a piano, cambra i orquestra, la monumental obra de Nancarrow per a piano mecànic consta de més d'una cinquantena de peces, les primeres de les quals parteixen d'una evident influència jazzística. A poc a poc va anar cedint terreny a l'abstracció, sempre traspassant els límits del contrapunt.

Aquest és l'"Estudi per a Piano Mecànic nº 43", un dels seus darrers:

A partir dels anys 70, la seva música va despertar l'interès de molts compositors contemporanis, en especial, de John Cage i de György Ligeti. Aquest darrer va quedar fascinat per l'obra de Nancarrow. D'ell va dir: "Per a mi és simplement el compositor més important del moment. Ha fet quelcom original i diferent a tots els altres, al nivell de Johan Sebastian Bach i de la obra del Beethoven tardà":

És evident que Ligeti va ser influenciat per Nancarrow en obres com els Estudis per a piano (1985-2001). D'aquests estudis, el nº 13 es titula L'escalier du diable. Aquí el tenim, tocat per Greg Anderson:

Nancarrow va dedicar, una obra a Ligeti. Aquesta:

Per a més informació sobre Nancarrow, podeu llegir aquest article. Podeu obtenir una entrevista que li va fer Charles Amirkhanian aquí. Aquest vídeo exposa una introducció a la seva obra:

*

Lux aeterna

Lux aeterna luceat eis, Domine:
cum Sanctis tuis in aeternum, quia pius es.
Requiem aeternam dona eis, Domine:
et lux perpetua luceat eis.

*

Le Grand Macabre

György Ligeti va estrenar aquesta obra amb èxit aclaparador el 12 d'abril de l'any 1978 a Estocolm, nord enllà. Està dividida en dos actes i conté quatre escenes. El llibret el va escriure el mateix Ligeti juntament amb el dramaturg i titellaire Michael Meschke. Tots dos es van basar en l'obra La ballade du grand macabre de le l'escriptor belga Michel de Ghelderode (1898-1962), el qual tenia la mort com a tema principal de totes les seves obres.

Michel de Ghelderode

La història succeeix a Brueghelland (referència claríssima al pintor belga Brueghel). L'època és indeterminada. Succeeix que Nekrotzar, el Gran Macabra, una mena d'àngel de la mort, arriba a la cort del príncep Go-Go per anunciar la fi del món, que l'ha de provocar ell mateix junt amb Piet von Fass, un borratxo. A la cort del príncep tot és disbauixa i desordre. El mateix príncep es dóna contínuament a la beguda i a l'orgia. Tots plegats s'emborratxen a la cort i Nekrotzar s'oblida de destruir el món.

El llibret de l'obra en alemany original (l'òpera s'ha interpretat també en suec, en italià i en anglès), traduit al castella, el podeu trobar aquí.

Per tenir una idea del to irònic i grotesc de l'obra, de bon començament tenim una magnífica obertura interpretada amb bocines. Podeu sentir la versió de l'any 1979, dirigida per Elgard Howarth, amb Inga Nielsen (soprano), Olive Fredricks (mezzo), Peter Haage (tenor), Dieter Weller (baríton), i el Cor i l'Orquestra de la Ràdio Danesa, recollida en doble CD a Wergo. Aquí.

Per a mi aquesta òpera representa un bon compendi de les troballes musicals de Ligeti. Hi sentim passatges que ens recorden moltes de les seves obres. Continuament hi ha referències a altres compositors a qui Ligeti admirava i va saber transgredir amb absolut mestratge. I també moments de gran lirisme i misteri barrejats amb humorisme i escalogia. Com aquest exemple extret de l'acte primer, escena segona, que podeu sentir aquí. O aquest altre extret de l'acte segon, escena tercera, on hi sentim fragments clarament ligetians, aquí.

Aquí podem veure dos videos magnífics de dos moments de l'òpera, interpretats per la Filarmònica de Nova York. En el primer tenim la Gepopo, la cap de policia, interpretada per la soprano Barbara Hannigan:

En aquest altre, tenim la brillant interpretació dels dos ministres, el Blanc i el Negre, al començament de l'acte segon. També hi apareix el príncep Go-Go:



Més tard, entre 1988 i 1991, Ligeti va escriure Mysteries of the Macabre, una mena de versió reduïda de l'òpera, per a soprano i conjunt de càmera. Podem veure i sentir dues versions magnífiques. La primera l'interpreta la mateixa Barbara Hannigan:



La segona és interpretada pel pianista Carlos Chamorro i la soprano Silvia Spinatto:



De Mysteries of the Macabre hi ha una versió per a trompeta. S'explica que no la va fer Ligeti sinó que un trompetista va suggerir de fer-ne una versió per a trompeta en un moment en què s'havia d'estrenar l'obra i la soprano no estava disponible perquè estava malalta.

*