Aquesta composició musical està concebuda i interpretada només amb copes de vidre. I forma part d'un projecte d'obres musicals en què només s'utilitzen estris de cuina -o que es poden trobar en una cuina- tocades per quatre instrumentistes, basades totes elles en contes africans. "Seetetelané", però, requereix tretze instrumentistes, un per cada una de les copes emprades, afinades de C4 a C3, passant per tota l'escala cromàtica.
*
La història de Seetetelané prové d'un conte del poble basotho (Àfrica del Sud) amb el mateix títol, recollit per l'escriptor suís Blaise Cendrars al llibre Anthologie nègre. La versió que he fet en català és aquesta:
Hi havia una vegada un pobre home que es deia Seetetelané,
que no tenia dona i només menjava ratolins, amb les pells dels quals s'havia
fet unes espardenyes, una capa i uns pantalons.
Un dia va sortir a caçar i es va trobar un ou d'estruç. El
va amagar dins la seva miserable cabana i va continuar caçant ratolins.
Quan va tornar a casa, hi havia, acabat de fer, un pa i un
plat de “ioala”. “Qui ha estat que m'ha preparat aquest menjat tant deliciós?”
va dir. Aleshores l'ou d'estruç es va trencar i va aparèixer una donzella molt
bonica. I li va dir: “Jo estaré sempre al teu costat, et cuidaré i et faré
plats suculents cada dia. Però mai, mai no em diguis ‘filla d'un ou d'estruç’”.
I van ser feliços junts durant uns dies. Ella el cuidava i
li explicava relats meravellosos. Un dia ella va dir-li:
“T'agradaria tenir gent a les teves ordres?” “Podries fer-me un cap important de tot un poble?”, va preguntar sorprès Seetetelané. Aleshores la preciosa dona va donar una cop de peu. La terra es
va obrir i va començar a sortir molta gent. I tothom honorava Seetetelané i el
tractaven com algú molt important. I Seetetelané esdevingué el cap d'una aldea molt
important en aquella comarca. I ja no vestia amb pells de ratolí sinó de xacal.
I tenia una casa fabulosa, amb un ramat que feia goig, i extensos camps de blat
de moro i de mill. I Seetetelané impartia justícia entre els seus súbdits els
quals tots es postraven als seus peus.
I així van passar algunes setmanes. Un dia al poblat es
va celebrar una festa i Seetetelané va beure molt de blat de moro fermentat i
es va embriagar. Aleshores va insultar alguns dels homes del poble. La seva
dona l'intentava calmar. Però ell, totalment fora de sí, li va donar una
empenta cridant-li: “Fuig del meu davant, miserable filla d'un ou d'estruç”.
I es va ficar al llit. Quan es va despertar s'adonà que ja
no dormia en un llit tou sinó a terra. I ja no l'abrigaven pells de xacal sinó de
ratolí. Casa seva tornava a ser la cabana miserable i del poble tan pròsper no n'havia quedat res. Però sobretot havia desaparegut la seva dona tant bonica.
Aleshores s'adonà del terrible error que havia comès. Però ja no hi havia
remei. I va continuar sol, pobre i miserable fins al final dels seus dies,
menjant de tant en tant algun ratolí que caçava.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada