<<Les formes del relleu d’un territori vénen donades per l’acció del clima sobre la roca. Ara fa uns 500 milions d’anys, al territori ocupat per l’actual serralada litoral, l’escorça terrestre estava constituïda majoritàriament per grans muntanyes de pissarres i roques similars, formades en el Paleozoic.
<<Posteriorment, ara fa un 260 milions d’anys, el magma que es trobava sota l’escorça va exercir diverses intrusions dins d’ella. Els magmes intrusius, amb pressions i temperatures formidables, van dissoldre les capes inferiors de les pissarres i van modificar l’estructura de les capes immediates que no van arribar a fondre, mitjançant el procés anomenat metamorfisme de contacte. Aquests magmes, intruïts en successives onades ben diferenciades, originaren diferents tipus de granitoides, compostos bàsicament de quars, feldspats i miques.
<<Un cop cristal·litzats i, per tant, consolidats els granitoides, una munió de fractures d’amplades molt variables (de pocs mil·límetres a desenes de metres) permeteren la intrusió de filons o dics de magma procedents de la cambra magmàtica inferior. Aquests magmes no arribaren a la superfície.
<<Actualment, els granitoides afloren allà on l’erosió ha eliminat les pissarres: a la major part de la serralada. Només els cims del Montnegre les conserven actualment. La diferent proporció de minerals del magma ha originat diferents tipus de granitoides, amb diferents nivells de resistència a l’erosió: granits (o leucogranits) als cims del Corredor i granodiorites a la resta del territori, en ordre decreixent de duresa. La distribució d’aquests materials diferents i també la localització dels dics, conforma els relleus de la zona. La presència d’esquistos (pissarres metamorfitzades) al Montnegre i de granits àcids al Corredor explica la diferenciació d’ambdues muntanyes. Les granodiorites, més toves, facilitaren la xarxa de fondalades que és Vallgorguina i que es troba a l’entreforc dels dos massissos.>>
Joan Manel Riera, Treballs
Biòleg. Escola de Natura del Corredor
El projecte "Out of Silence - Reflections On Samuel Beckett's Work", de Wolfgang Peter Menzel ha aparegut finalment, en forma de doble CD. El treball, que recull músiques d'autors diversos basades en l'obra de Samuel Beckett, ha estat una col·laboració mútua entre dos netlabels, el del mateix Wolfgang Peter Menzel "Podalida", i el netlabel madrileny gestionat per Pedro López "Modisti". Totes les pistes les podeu descarregar en qualsevol dels dos llocs:
Els autors que hem participat en el projecte som: John Duncan, Sarah Boothroyd, Leo Bettinelli, 2l2code (Merran Laginestra & Pedro Lopez), Antanas Kučinskas, Philip Julian, Jefferson Boss, Robin Parmar, Richard Carr, Marc Egea, Ola Ståhl, Seth Guy, Charlie Williams i Wolfgang Peter Menzel.
Per la meva banda, ja vaig fer una entrada en aquest blog sobre la peça que vaig presentar per aquest projecte, el poema de Samuel Beckett "What is the word". Podeu llegir-la aquí.
La B.I.B. a l'Auditori del Caixa Fòrum. Foto: César Medino
Quan en una orquestra, banda o fanfàrria, de les dimensions que sigui, al marge del nombre de components i dels instruments emprats, hi intervé un director que condueix amb signes, sembla que en la música que produeix hi conflueixen diversos gèneres. El jazz, la improvisació lliure, el sorollisme, la música clàssica contemporània... tots aquests ingredients formen el flux sonor d'una orquestra com la Banda d'Improvisadors de Barcelona.
Però també hi ha un component important: la relació que es crea entre el compositor i l'executant. A l'hora de presentar un concert, els dos pols estan íntimament lligats en tant que creen la música a l'instant, alimentant-se mútuament i en el mateix pla. Per tant, es trenca l'antiga relació temporal entre compositor, director i executant. Aquí el director no diu com s'ha d'executar una música escrita amb anterioritat, sinó que dóna pautes o pistes sobre com s'ha de crear la música en aquell precís moment. El director esdevé compositor in situ. Però també és compositor l'executant. El trangle compositor-director-executant es redueix al binomi director-executant. I tots dos esdevenen creadors en aquell precís moment. I la creació serà irrepetible, a diferència de l'antiga relació entre tots dos membres, en què una composició podia repetir-se, cert que amb lleugeres variacions del caràcter però que no la faran irreconeixible per a l'audiència.
Ídem.
Un dels iniciadors d'aquest mètode de conduccions per signes va ser el californià Butch Morris. Cornetista provinent del jazz en les seves vessants més experimentals, va desenvolupar un sistema de signes amb els quals dirigeix formacions amb un nombre variable de components i d'instruments. Un sistema que l'ha portat més enllà del jazz i que li ha permès crear projectes interdisciplinaris, enllà del concert de música convencional, amb teatre, dansa, cinema i televisió. Podeu consultar el seu web aquí.
Butch Morris
La popularització del sistema de Morris ha fet que altres directors se'l fessin seu i el personalitzessin donant lloc a nous signes i a caracteritzar-los en funció de l'imaginari de cadascun d'ells. Un d'aquests directors és el gallec, guitarrista i músic electrònic Pablo Rega, director de la Banda d'Improvisadors de Barcelona. Però també és membre de la madrilenya Orquesta Foco, a Galícia forma part i dirigeix l'orquestra O.M.E.G.A. i a Barcelona col·labora amb el Col·lectiu IBA. A les seves mans, la B.I.B.pot adoptar matisos que poden anar del sorollisme minimalista, passant pel hardcore fins al free-jazz. Però el fet d'haver treballat en teatre, li ha proporcionat una visió escènica extraordinària. Hi ha conductors que potser s'ocupen més de la part estètica musical en sí mateixa, arribant a creacions instantànies sublims, com podria ser el cas del pianista i conductor Agustí Fernàndez. El resultat musical d'en Pablo Rega, més teatral, a voltes pot ser volgudament caòtic, però sempre dins d'un ordre i un ritme escènics impecables.
Pablo Rega. Foto: César Medino
Els components de la B.I.B. som, per ordre alfabètic: Olga Ábalos (saxo alt i flauta travessera), Eduard Altaba (contrabaix i baix elèctric), Frances Bartlett (violoncel), Javier Carmona (percussions), Juan Crek (veu i sorollismes), Tom Chant (saxo soprà i clarinet baix), Daniel Domínguez (bateria), Marc Egea (viola de roda), Javier García (contrabaix), Alfonso Muñoz (saxo baríton), Pope (trompeta), Ramses (violí), Pablo Rega (conducció), Tino Regueira (guitarra elèctrica), John Williams (saxo baríton i trombó). La B.I.B. és gestionada i produïda per Serapi Soler.
Per completar l'article que vam escriure el 14 setembre del 2010 (que podeu llegir aquí) sobre l'espectacle "Babariol" que fem en Salvador Giralt i jo, heus aquí uns videos que han aparegut recentment. Els va fer la poetessa Ester Xargay el dia d'una actuació a la Font del Pradelló, Olzinelles, Sant Celoni.
El primer que volem presentar és el nucli de l'espectacle, en què cantem i expliquem el poema "Babariol" de Guillem de Peitieu:
Aquesta és la versió d'en Salvador del "Babariol", modernitzat, posat al dia, ben adaptat a les circumstàncies personals d'un home qualsevol que s'adona que la vida que porta no l'omple ni el fa feliç (per matar l'avorriment d'una vida que no entenc / i lliurar-me a l'aventura de ser amic de la natura / que no faig literatures / tornaria a la cançó / que animava un trobador / babariol, babariol, babarian):
En aquest sentireu el poema de Salvador Giralt "Canvi de parella":
I per últim, el poema "Liver flush" recitat per mi, on tinc el plaer de sortir fumant, desafiant així la maleïda llei anti-tabac:
No es tracta de ser oportunista. Ja ens agradava la música d'Egipte molt abans que esclatés la revolta que va foragitar en Hosni Mubarak del poder i que va fer que es parlés a tot arreu del país i de la seva gent. Però sí és cert que a causa d'aquesta revolta s'han donat a conèixer al gran públic aspectes culturals del país, com per exemple que el 70% del cinema àrab és egipci, entre molts d'altres.
És en aquest context que ens plau parlar d'un personatge egipci que, en certa part, ha tingut un paper rellevant en el cinema egipci. És l'oudista, compositor i cantant Mohammed Abdel Wahab. Nascut a El Caire l'any 1907 i mort a la mateixa ciutat el 1991, Wahab va ser i és considerat un dels grans artistes que ha produït la cultura egípcia. La prova fou el dia del seu enterrament, en què hi van assistir centenars de milers de persones, semblant al de la cantant també egípcia Umm Kulthum, que, a la seva mort, va aplegar una de les concentracions més multitudinàries de la història de la humanitat -segons diuen.
Umm Kulthum
L'èxit d'Abdel Wahab li va venir principalment de les bandes sonores per a pel·lícules i obres teatrals, més que no pas pel seu virtuosisme amb l'oud o per la seva faceta de cantautor, exhibint una preciosa veu amb uns matisos sorprenents i una tessitura molt àmplia. Però també per composar per a cantants d'èxit com la ja mencionada Umm Kulthum o la preciosa libanesa Fairouz (de qui, per cert, des d'aquí ens considerem uns fans absoluts: algun dia escriurem un article dedicat a ella). Heus ací un vídeo de Fairouz cantant "Sakan el Layl", una cançó d'Abdel Wahab:
Compositor d'una producció inabastable, Abdel Wahab va llegar més de dues mil cançons, moltes de les quals van ser un èxit absolut als països àrabs, fins i tot algunes d'instrumentals. L'any 1988 va publicar un dels seus darrers àlbums i va vendre més de dos milions de còpies en pocs dies. Coneixia a la perfecció la música clàssica àrab, la qual cosa no li va impedir d'introduir elements occidentals en la que ell composava: 1) instruments com l'acordió cromàtic (que no pot fer quarts de to com l'oud o el violí en mans d'un àrab), la guitarra elèctrica o el sintetitzador; 2) ritmes mai no sentits en la música àrab com el compàs ternari del vals; 3) gèneres moderns com el rock & roll. Per tot això, Abdel Wahab va ser un innovador de la música àrab.
Fairouz amb Abdel Wahab
Fa cosa de tres anys, el percussionista i musicòleg Mauricio Molina va fundar el grup Adufera on em va convidar a participar. En aquest quartet tenim el plaer d'interpretar peces instrumentals de Mohammed Abdel Wahab, com per exemple la meravellosa "Aziza":
El quartet, a més d'en Mauricio Molina a les percussions (bendir i riqq) i jo mateix (viola de roda i duduk) el completa en Pepe Luna (oud, lavta i saz) i la Laia Pedrol (veu i bendir).
Dins les tradicions culturals dels Països Catalans, hi ha dos elements amb els quals se celebra l'entrada dels dos solsticis d'hivern i d'estiu, el foc i la fusta. La foguera de Sant Joan n'és l'exemple més conegut per a tothom. Forma part de l'imaginari popular. Dóna pas al solstici d'estiu i amb la foguera es vol espantar els mals esperits que ronden durant la nit més curta de l'any.
Foguera de sant joan, extreta d'una auca del segle XIX
Als indrets de muntanya, la foguera també simbolitzava el moment en què la pastura pujava a muntanya per tal que s'alimentés durant tot l'estiu fins a principis de la tardor i s'iniciava el període de la sembra de les terres. Aquesta pregària a la Natura ha sobreviscut a Era Val d'Aran. Cada 23 de juny a Lés es fa la Crema de l'Haro, una celebració d'evident origen precristià. L'Haro no és més que un tronc d'avet d'entre 10 i 12 metres d'alçada.
També a muntanya han sobreviscut les Falles d'Isil, a la Vall d'Àneu, Pallars Sobirà, on a la Nit de Sant Joan es "baixen falles", és a dir, un grup de fallaires baixen de la muntanya per camins estrets fins arribar al campanar del poble on prenen foc a un tronc situat just al costat. Aquesta celebració es duia a terme en tota la Vall però enguany només ha sobreviscut a Isil. Sobre aquesta festa, és interessant l'escrit de l'especialista en cultura popular i tradicional Jan Grau, que podeu llegir aquí.
Però potser no és tan conegut el fet que a la nit de Nadal, és a dir, pels volts de l'entrada del solstici d'hivern, encara hi ha indrets a Catalunya on també es fa una foguera. És el Fia-Faia, que se celebra a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola el 24 de desembre. L'origen d'aquesta celebració és pre-cristià. Seria com una mena de pregària col·lectiva a l'entorn del foc per demanar que els dies s'allarguin i que la Natura proveeixi a la gent d'allò necessari per a poder passar l'hivern i, evidentment, tot l'any: bones collites i bona salut per al bestiar.
El que sí que ha quedat en l'imaginari popular és el Tió de Nadal, també celebrat el 24 de desembre, no només a Catalunya sinó també a Aragó i a Occitània. El tronc regala escalfor durant la freda nit més curta de l'any. Però també simbolitza la força de la Natura, la Fertilitat i, com en el cas del foc del Fia-Faia, se li demana prosperitat, bones collites, llenya per a escalfar-se, salut per al bestiar, etc. És doncs un clam a la Natura que ens ha de proveir de tot allò necessari per a viure.
Representació del "Caga Tió", del segle XVII
L'espectacle "Músiques d'Arbre" és un recorregut per diverses tradicions catalanes que abarquen el període de l'any comprès entre el solstici d'hivern (el Caga Tió) i el solstici d'estiu (la foguera de Sant Joan, les Falles d'Isil, la crema de l'Haro a Lés). Cinc personatges, que són cinc músics que s'han reunit per a l'ocasió, interpretaran les cançons de cada moment de l'any on hi ha una celebració representativa o simplement faran un càntic a un període en sí mateix, com per exemple l'arribada del florit mes de maig. I totes aquestes cançons les faran a l'entorn d'un arbre que és, per dir-ho d'alguna manera, l'autèntic protagonista de la història. És ell qui assenyala cada moment del periode entre els dos solsticis.
"Músiques d'arbre" es representarà a l'Auditori de Barcelona dins el cicle "Auditori Educa" els dies 14, 15, 21 i 28 de març del 2011 en format concert escolar i el dia 12 de març del 2011 com a concert familiar. I aquest és l'equip que l'ha fet possible: la Bibiana Puigdefàbregas i l'Alfred Cases han fet la direcció escènica, han triat el vestuari i han dissenyat l'espai escènic, en Jordi Fàbregas ha triat el repertori i l'ha arranjat, la Cristina Losantos ha fet els dibuixos, "La Forja del Vallès" i en Tero Guzmán han construit l'arbre, en Joan Teixidor ha fet la il·luminació, en Jordi Palet ha escrit els textos, la Vicky Gilisbars ha fet la guia didàctica, l'Imma Bandera s'ha encarregat de la producció i la coordinadora del projecte i de l'equip ha estat l'Assumpció Malagarriga. Els cinc personatges-músics som, per ordre alfabètic:
·Jordi Barbet: veu, bateria, caixó, caixa de cartró, olla de cuina, reclam d'ocell;
·Marc Egea: veu, viola de roda, taragot, flabiol, flautes de béc soprà i contralt, duduk, paella i triangle;
·Eloi Escudé: veu, teclats, acordió cromàtic, acordió diatònic, plata de cuina i ampolla d'anís;
·Jordi Fàbregas: veu, guitarra, gralla, flauta de béc, tapa d'olla i culleres;
·Jordi Macaya: veu, viola, tarota, ximbomba, whistle i tapa d'olla.
Detall del dibuix per a l'espectacle de Cristina Losantos
Quan l'any 1956 Ligeti va decidir marxar d'Hongria degut a la pressió del règim soviètic damunt les seves obres, va anar a parar a Viena i des d'allà va prendre contacte amb compositors avantguardistes que no eren coneguts al seu país. Un d'ells va ser Karlheinz Stockhausen, qui va oferir Ligeti la possibilitat de col·laborar amb ell a l'Estudi de Música Electroacústica de la Ràdio Oest de Colònia (WDR), on hi treballava des del 1953 com a assitent del director Herbert Eimer (l'any 1962 Stockhausen va succeir Eimert como a director de l'estudi).
A Colònia Ligeti va composar dues obres electròniques. La primera va ser Glissandi, de l'any 1957. Un any més tard va enllestir Artikulation. En tenia prevista una tercera amb el títol inicial d'Athmosphères i que després va canviar per Pièce électronique Nr. 3. Però Ligeti no va acabar aquesta tercera peça. Tenia en ment uns plans sonors que les limitacions tècniques de l'estudi van impedir d'executar-los. Va ser acabada l'any 1996 pels dos compositors alemanys Kees Tazelaar i Johan van Kreij.
No és necessari explicar com es composaven les peces electròniques als anys 50 del segle XX. Tot es feia manualment, tallant les cintes i enganxant-les, capgirant-les, accelerant-les, afegint-hi efectes damunt de certs fragments, etc. Per completar una obra com Artikulation calien setmanes de feina. Ligeti va composar aquesta obra en dos mesos. La versió original era per a quatre pistes (tot i que existeix una versió per a dues pistes). La durada és de 3'47". Es va estrenar el 25 de març del 1958 a Colònia, dins d'unes sèries de concerts que oferia la mateixa WDR.
L'any 1970, l'analista musical i artista Rainer Wehinger, amb col·laboració amb Ligeti, va crear la "partitura" d'Artikulation no com a pauta per a ser interpretada sinó com a recolzament visual a l'hora de ser escoltada:
Per a una descripció detallada d'aquesta obra podeu anar aquí.
Totes les fonts d'energia de la nostra era tendeixen a ser colossals. Una central tèrmica, una central hidroelèctrica, una central nuclear, una planta d'energia solar. L'era de la energia demana construccions gegantines. Com gegantines eren aquelles manifestacions humanes que rendien culte als éssers sobrenaturals, des dels dolmens del neolític, passant per les piràmides d'Egipte, fins a les catedrals europees. L'energia i els mecanismes que la produeixen són el déus venerats per l'home actual. I sembla lògic ja que la nostra civilització depèn completament de l'energia elèctrica i s'ensorraria irremeiablement si aquesta manqués.
Una de les coses més impressionants que ens ofereix la tecnologia energètica contemporània és col·locar-se just a sota d'un aerogenerador. El so continu que produeixen les aspes conté un misteri indescriptible. Gairebé angoixant. El soroll del vent esdevé fraccionat, temporitzat, amb un ritme i un tempo constants i no pas deixats a uns alts i baixos atzarosos. Com en aquesta gravació.
Vaig fer aquestes fotografies a Forès (Conca de Barberà). I són un intent de narració des del moment en què els aerogeneradors semblen petits molins de vent de l'alçada d'un escuradents (tot i que des de l'òptica de Don Quixot ja haguessin estat percebuts com a gegants des de ben lluny) fins al moment en què hom pot percebre els seus 120 metres d'alçada des de la punta d'una pala situada en el punt més alt fins a terra.
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
Més informació sobre els aerogeneradors i l'energia eòlica en general, aquí.
Un espai creat per a la ocasió. No compleix les mesures d'un escenari convencional. És obvi: el so emana de qualsevol racó d'un espai on hi hagi una entitat que el pugui percebre. Més enllà d'questa entitat, el so continuarà emanant fins que ja no pugui fer-ho més.
A la recerca sempre d'un tercer membre -o quart, o cinquè. El duet mai no sona igual. És un duet que es fa trio, quartet, quintet, sextet, octet, nonet... desafiant els límits de l'espai. I el so mai no perpetrat. Sempre es voldria etern. I com etern, absolutament efímer.
Els Duot (Albert Cirera, saxo soprano i tenor, tenora, violí; Ramon Prats, bateria), catalans, fan un recerca similar: Un so diferent cada vegada, segons les demandes d'allò efímer i a la vegada inacabable. Perquè el so s'ha de recercar. Escoltar-lo i recrear-lo, com si fos un material mal·leable i exposat a que sigui manipulat. Com una massa de pa. Com un full o una tela en blanc.
Fins que l'Albert no va marxar a Lisboa, podíeu sentir els Duot cada dijous a les 19:00 a Robadors 23 (Barcelona). I el tercer dijous de cada mes, el duot es feia Triot. I podria fer-se Quartot, Quintot... fins als límits de l'espai. I en aquest espai, com a nòmades en un campament, és on buscaven el so que no pot definir-se. Efímer i present a algú que pugui percebre'l. Fins a no poder ser ja mai més.
D'aquí en podríem treure un petit bocí d'allò que pot donar de sí l'efímer, una petita tensió de la molla, molt petita (i amb el plaer d'haver-hi col·laborat jo mateix):
Podria ser que algun dia us la trobéssiu a Calella de Palafrugell, pel camí de ronda que, seguint el mar, us porta fins a Llafranc, tot recitant en Josep Pla. Un altre dia us la podeu trobar en algun indret de Folgueroles -a la Font Trobada, a l'ermita de la Damunt- recitant Jacint Verdaguer. Un altre dia a Caldes d'Estrach, un altre a Sarrià, al peu del Canigó... Allà on sigui, us adonareu que allò que diu és com si fos dit pel mateix autor que ho va escriure, si és que aquest tingués la capacitat comunicativa més enllà de la lletra impresa -la qual cosa no sempre és així en el cas de molts grans escriptors. Com si fos capaç d'anar a l'arrel d'una obra literària, l'Anna és capaç d'extreure el caràcter essencial d'aquesta obra i el seu autor -la sornegueria de Pla, el misticisme sempre arrelat a la terra de Verdaguer, el dubte constant en Palau i Fabre, allò juganer de Brossa, la lletania sempre present en Vinyoli...
I això no és gens fàcil. No només cal endinsar-se en l'obra del poeta o escriptor sinó tenir la capacitat de saber-ne extreure aquells elements primordials, les constants sempre tant variables, les preocupacions, el caràcter, les dèries, tot això present dins d'una obra llegada i que de vegades no és pot copsar ni tan sols després d'haver-se aventurat a llegir-la amb cura. Cal, en suma, capacitat de síntesi.
Així com un actor ha de transmutar la seva personalitat pel personatge que interpreta, el rapsode ha de fer el mateix amb el poeta que llegeix. Deixa de ser ell mateix. Com ens diu Plató a Ió, el poeta-rapsode no sap ben bé què diu, ja que ho diu en boca de la musa que l'inspira. L'Anna es converteix en Verdaguer, en Pla, en Vinyoli. Fins i tot en ella mateixa quan diu la seva pròpia poesia.
No és autora d'una obra extensa. Com l'Albert Roig, l'Anna Maluquer poetessa fa del conjunt dels seus poemes una obra que cal anar revisant amb el temps, estant en procés constant. Autora de molts poemes inèdits, la seva obra donada al públic és el seu llibre La Patètica Poemàtica, el qual ella mateixa el divideix en tres blocs de poemes: afectes, desafectes i patetisme social.
Amb l'Anna tinc el plaer de col·laborar en alguns projectes, dels quals m'agradaria parlar-vos-en. En un d'ells la posada en escena es basa en el fet tant senzill com que ella va recitant i jo improviso en funció del que vaig sentint. La música, segons el meu parer, no ha d'interferir en la rapsòdia si no és per a realçar els moments dramàtics, arribant, en molts casos, a la mínima expressió, inclús al silenci. Des d'aquesta perspectiva d'acompanyament musical per a poesia, em sento especialment còmode i a gust quan l'Anna recita Vinyoli. Com a exemple, vull mostrar aquí aquest vídeo que ens van enregistrar al Centre d'Art Santa Mònica en motiu d'una actuació que vam fer en honor a Joan Vinyoli i que va ser presentat pel pintor i poeta Perejaume:
Un altre projecte és l'espectacle difícil de catalogar "Paraules a Banda". Segons l'Anna és un cercavila recital de manera transversal, on la banda de Sant Pol de Mar, la "Big Bang Valona" volta pels carrers d'una població amb l'Anna al capdavant recitant o ballant, segons el moment. Però la banda pot acompanyar la rapsòdia amb improvisacions diverses. Cal a dir que aquesta fanfàrria, de la que m'ocupo de la direcció, va donar un gir important a partir que l'Anna es va incorporar a ella. Ens va obrir els horitzons. Ens va fer canviar de perspectiva a l'hora d'entendre el que podia ser una fanfàrria realment particular i irrepetible. Ens va endinsar en terrenys que fins aleshores mai no havíem trepitjat, com la improvisació lliure o el simple fet de treballar amb poesia, més enllà de la música. El saber fer de l'Anna, l'ofici que desenvolupa amb destresa, ens ha fet i ens fa entendre la poesia d'una altra manera. Perquè, com deia al principi, és capaç d'extreure els trets més rellevants d'un escriptor, ja sigui en vers o en prosa.
També hem desenvolupat altres projectes junts, com "L'arròs i paraules a banda", estrenat a Forès el maig del 2010, gràcies a la iniciativa i la confiança de la Carme Juliana i en Ramon Rubio. En realitat es tracta del mateix que "Paraules a Banda" però aquest cop s'hi afegeix "Jalam Jalem" per tal de proveir d'una bon arròs a l'audiència.
O "Estramp Jam" estrenat a Folgueroles l'abril del 2010 dins la "Quinzena Literària" gràcies a la iniciativa, aquest cop, de la Carme Torrent en què, a més de l'Anna Maluquer hi van participar els poetes Enric Casasses, Josep Pedrals i Salvador Giralt, i les poetesses Anna Aguilar-Amat i Marta Darder. La conducció de la Banda, quan va caldre la vam compartir en Xavier Maristany i jo. D'aquest esdeveniment en disposem d'un vídeo en el qual, a més, hi ha un estracte de la gravació que van fer amb la Big Bang Valona el dia 11 d'octubre del 2011 del "Paraules a Banda":
I altres projectes que ens ballen pel cap. Tan sols caldrà esperar el moment oportú per tal de dur-los a terme. De moment aquí us deixo amb el poema "Rau-rau" escrit i dit per l'Anna Maluquer. Després d'enregistrar-la hi vaig posar la música:
Sant Iscle de Vallalta, Maresme - Barcelona - Catalunya - Ibèria - Euràsia - Terra - Sistema Solar - Via Làctia - Grup Local - Supercúmul de Virgo - Univers en expansió: Déu
"Que content estic d'haver-me'n adonat! Sí, tot és ruqueria, engany, fora d'aquest cel infinit. Fora d'ell no hi ha res. Però ni aquest mateix cel tampoc existeix; no hi ha sinó la calma i el repòs".
Lev Tolstoi
