Ciutats i trànsits a Rússia (II)

Com l'any passat, aquest any també he tingut l'honor i el plaer de participar al "Muzenergo Tour 2014", un festival ambulant que ha recorregut en autocar diverses ciutats de Rússia, de Dubna fins a Ulan Ude, al llac Baikal, organitzat per Iouri Lnograsdki. Aquestes són algunes de les fotografies que he fet:

Arkangelskoye

Koroliov

Alexandrov

Tula

Entre Tula i Riazan

Riazan

Nizhny Novgorod

Entre Nizhny Novgorod i Cheboksary

Cheboksary

Samara

Ufa

Entre Ufa i Izhevsk

Izhevsk

Perm

Snezhinsk

Tyumen

Entre Tyomen i Novosibirks

Barnaul

Novokuznetsk

Kemerovo

Achinsk

Zelenogorsk

Krasnoiarsk

Baykalsk

Ulan-Ude

Prop del llac Baikal

Irkutsk

Kansk

Dzershinskoe

Dubna

Moscou

Protvino

Totes les fotos que he anat fent durant la gira les podeu veure aquí.

*

As Três Ladeiras presenta...

(per a en Ponç, ja que el disc va sortir el dia 11 de maig!)

Ingredientes secretos. És el primer àlbum del trio As Três Ladeiras el formem el baixista Eduard Altaba, la violinista sarda Adele Madau i jo mateix.

El disc vam enregistrar-lo el dia 9 de desembre del 2013 a l'Edy Baby Studio, a Barcelona. Hi van treballar, tant en la gravació com en la masterització, en Lopinski i El Pricto. La portada és d'Antoni Lafayette, a partir d'un quadre de Chaïm Soutine anomenat "Nature morte aux herenes avec plat ovale", del 1917. La producció ha anat a càrrec del trio i de Discordian Records, que és on ha estat publicat el disc.

El podeu sentir i/o descarregar aquí mateix. Llarga vida a la cuina especulativa i experimental que acaba produint no només plats tangibles que s'assaboreixen amb el gust sinó també música que s'assaboreix amb l'oïda! És aquí on rau la relació entre l'art de la cuina i el de la improvisació lliure...

*

Martí Anson i el pavelló català

Martí Anson és un artista mataroní... Comencem bé! No. No només és un artista. O millor dit: cal entendre el perquè és un artista (aquest mot que solem utilitzar amb poca discreció i moltes vegades sense entendre ben bé què vol dir). És i ha estat moltes altres coses: arquitecte, futbolista, transportista, lladre de quadres, constructor de vaixells i paleta. Un artista es mou en una constel·lació de diverses disciplines. És més: un artista supera la seva pròpia disciplina. És quelcom més que un escultor, que un pintor, que un músic, que un pagès, que un paleta, que un futbolista, que un cuiner, que un cineasta. Un artista supera els límits que instaura una disciplina determinada. I reflexiona sobre el seu context històric, es planteja enigmes, proposa solucions (o no)... tot a partir de diversos oficis. Qualsevol via que crea realitats és vàlida. Aquest podria ser, és en Martí Anson.

Què em mou a parlar d'en Martí Anson? Una exposició. I què més? Seguiu llegint, que això es posa interessant.

El dia 24 d'abril del 2014, en Martí Anson va inaugurar "Pavelló català. Arquitecte anònim" a la Fundació Suñol, a Barcelona. L'exposició consistia en una casa de fusta, una gandula, un munt de material sobrant després de construir la casa, una pintura figurativa d'una casa i una auca. Tot això sembla no tenir cap mena de fil conductor. Però sí que el té. Perquè la dèria principal de Martí Anson a l'hora de fer aquesta exposició (que ja va fer el 2013 al Palais de Tokio, a París, amb el títol de "Catalan pavilion. Anonymous architect") és recuperar l'arquitectura i el disseny anònims. I d'on li ve aquesta dèria? Doncs sembla ser que de son pare.

Resulta que el senyor Joaquim Anson va emportar-se la seva família a Oix, a la Garrotxa. Allà hi va construir una casa i va dissenyar-ne el mobiliari (inclosa la gandula de la qual s'exposa una reproducció) seguint la influència de l'arquitecte Josep Antoni Coderch, entre d'altres. Sense ser ni arquitecte ni dissenyador. Un pur autodidacte. Una casa funcional i senzilla, però suficient perquè la família Anson pogués gaudir d'aquell entorn lluny de la ciutat. Res gens estrambòtic ni pretensiós. Una vivenda absolutament integrada al paisatge. Si voleu saber com ens ho explica el mateix artista, podeu anar aquí.

El que reivindica en Martí Anson, doncs, és tot allò que està lluny de l'ampulositat, les grans firmes, noms i empreses, de la destrucció del paisatge moguda per la cega avarícia (es comença a entendre ara el perquè l'exposició es titula "Pavelló català"?), de l'especulació del terreny, de l'economia del totxo, etcètera, posant èmfasi en el saber fer sense la necessitat d'un títol que ho testifiqui.

Però a l'exposició també hi havia una paret blanca -aquest és un element que encara no he mencionat- on s'hi havia de projectar una pel·lícula. I és ara quan estan a punt d'entrar dos músics en el terreny de joc.

La pel·lícula explica la construcció de la casa de fusta. Res més. Això sí, seguint els patrons de les pel·lícules mudes de les primeres dècades del segle XX: color sèpia o blavós, càmera fixa, personatges que es mouen al doble de velocitat que a la vida real i cartells que ajuden la narració. I en Martí Anson hi volia música. Més ben dit: volia que uns músics improvisessin la música en directe, tal i com feien els pianistes a les pel·lícules mudes. Però encara més concretament: hi volia un graller. I a qui va escollir? Doncs al també mataroní Pol Ducable, músic que treballa incansablement (i amb molt d'èxit, per cert) per tal que la gralla surti del sovint "caspós" context habitual que l'ha condemnat, i amb raó, a ser un instrument odiat per molta gent d'aquest país. I en Pol Ducable va contactar amb mi, suposem que encertadament, perquè fos el seu còmplice en aquesta mena d'experiment.

I allà estàvem posant música per a la pel·lícula de Martí Anson, tal i com ho va testificar la fotògrafa (i també artista) Luz Broto:

De la pel·lícula en Martí Anson n'ha fet un tràiler que dura cinc minuts -l'original en dura uns trenta cinc. I és aquest que podeu veure a continuació:

*

Homo Kaulakensis

El quartet Kaulakau inaugura una nova època, després que abandonessin la banda primer el percussionista Enric Canada i després el tenorista Jordi Molina. L'antiga etapa es va acomiadar amb el disc Mare Uut, ja amb el baterista Vasco Trilla, que vam enregistrar amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona -probablement un dels discs més injustament ignorats de la història de la música catalana, cal dir-ho.

La nova formació compta, a més de Vasco Trilla a la bateria, amb el saxofonista navarrès Miguel Fernández. Dels antics membres només quedem el contrabaixista Franco Molinari al contrabaix i jo mateix a la viola de roda. I per donar-nos a conèixer en públic, hem editat un disc amb cinc temes a Discordian Records.

El disc va ser enregistrat a Barcelona el 18 de gener del 2014 a T.U.R.F. per Ralph Lopinski, qui també va fer la mescla i el màster. La portada l'ha feta la Lali Pantone (us convido que intenteu endevinar a qui representa aquest dibuix) i el disseny per a Discordian Records l'ha fet "Aorita". La producció ha anat a càrrec de Kaulakau.

Gràcies a tots els qui l'han fet possible!

El disc el podeu escoltar i/o descarregar aquí mateix. Esperem de tot cor que el gaudiu!

*

Dindùn presenta...

Al Vicenzo "Chacho" Marchelli

Fa més de deu anys, quan jo tocava a El Pont d'Arcalís, vam editar un disc juntament amb el grup piemontès Ariondassa. El disc, titulat "Del Piemont als Pirineus", el vam enregistrar en directe a partir d'un concert que sens dubte va ser memorable. Potser un dels concerts en què més he gaudit de la meva vida. És inquantificable l'energia que hi havia damunt d'aquell escenari, en gran part per la simpatia que ens teníem entre els membres de totes dues formacions. (També suposo que devia ajudar el fet que el músic Robert Amyot, que venia convidat a per Ariondassa, repartís, com a regal, una ampolleta d'aiguardent a cada músic, el contingut de la qual, almenys en el meu cas, s'havia exhaurit abans de començar el concert).

Fa dos anys, la cantant Piemontesa Alessandra Patrucco, que aleshores vivia a Barcelona, em va proposar de participar en un projecte musical que tenia al cap. Em va explicar que la música es basaria en tonades piemonteses, que el grup estaria obert a la improvisació i que hi participaria el pianista Angelo Conto. Per la meva experiència a El Pont d'Arcalís i Ariondassa, per la meva experiència dins el món de la improvisació i pel fet de tocar amb un pianista com l'Angelo, em va faltar temps per dir-li que m'interessava molt la idea. I aleshores va sorgir el trio Dindùn.

Un cop més la música tradicional ens pot oferir una base ferma damunt la qual es pot crear quelcom nou. Però no tan sols és això. És també el fet que, no sabria dir per què, les tonades catalanes i les piemonteses tenen molts elements en comú -és una de les coses que també vaig aprendre amb Ariondassa- no només quant a l'estructura sinó també quant a les lletres. Per tant, tot el material musical aportat per l'Alessandra em va resultar des del primer moment més o menys familiar.

Un exemple de similitud entre les temàtiques catalanes i piemonteses el podríem trobar en "La cançó de les mentides", la lletra de la qual en català és:

El pare va anar al mercat

a comprar una burra cega, trau, trau

Li talla els quatre peus,

la burra arrenca a córrer, trau, trau.

I en troba un cirerer

carregat de figues verdes, trau, trau

Li tira un cop de roc

i en fa caure una ametlla, trau, trau

Li cau l'ametlla al peu,

li surt sang de l'orella, trau, trau.

De la sang que li va sortir,

en corren set rieres, trau, trau.

Pel mar corren conills,

pels boscos les anguiles, trau, trau.

I a sota els garrofers

s'hi crien les sardines, trau, trau.

Aquesta és la cançó,

la cançó de les mentides, trau, trau.

Qui la vulgui saber

que vagi a Filipines, trau, trau.

I en Piemontès és:

L’me marì l’è ‘ndà al mercà quand’agli altri vena

Larallalà.

L’è andà a cumprà ‘n cavà e la mena cà na mula

Larallalà.

U la purtà a mangia intu na cotura

Larallalà.

U l’ha purtà a beivi intu na rusa succia

Larallalà.

L’è  pasà da suta an pei cl’era cargà ‘d sigule

Larallalà.

Ne drivà una sun pè i ughè marsì l’uregia

Larallalà.

El que hi ha en comú entre les dues lletres és el concepte, el joc. Evidentment, la meva idea no és cercar analogies entre la tradició musical catalana i la piemontesa. Només vull posar de manifest el per què les tonades d'aquest indret em poden resultar tant familiars. Inclús quan les cantava en "Chacho" a Ariondassa.

La versió que en fem Dindùn d'aquesta cançó, "L'me marì" sona així:

Amb Dindùn presentem el nostre primer disc "Majin", que va ser enregistrat a Bartcelona entre el maig i el juny del 2013.

Totes les cançons del disc provenen de la tradició oral Piemontesa. Algunes d'elles han estat recollides directament per l'Alessandra Patrucco.

Aquí podeu sentir dues cançons d'aquest disc:

1) Il mio castello:

2) La soca:



3) Peru:

*

Tonada de Santa Eulàlia

Per a tres flabiols i dos tambors:

I es pot sentir aquí.

*

Maram Trio

Amb Maram Trio, format per la Mariona Sagarra a la veu, la Marina Albero al salteri i per mi a la viola de roda, portem set anys investigant i creant un nou so enllaçant les melodies més ancestrals amb les harmonies més contemporànies i amb la improvisació aportant-li un relleu creatiu.

El projecte va veure la llum l'any 2006 amb el títol de "Sine Mare Nihil", gràcies al suport i mecenatge de tres festivals: el Mercat de Música Viva de Vic, el Festival de Música de Torroella de Montgrí i el Festival LEM de Barcelona.

L'any 2012, el MNAC va convidar Maram Trio a posar música a l'exposició "Catalunya 1400", on troben l'equilibri natural entre el llenguatge de la música medieval (Ars nova i Ars Subtilior) i la improvisació i el contrapunt més actual interpretats amb instruments de l'època.

L'any passat, quan vam pensar que teníem el repertori prou madur, vam decidir de gravar el nostre primer disc.

Aquí podeu sentir tres temes d'aquest disc, que es titula Sonos:

1) "Laudemus virginem", una improvisació a partir del famosíssim cànon del Llibre vermell de Montserrat:

2) "Sine mare nihil", una improvisació a partir d'un tema que potser reconeixereu:



3) "Imperayritz", un arranjament de la Marina d'una de les cançons del Llibre vermell de Montserrat:

Per poder cobrir les despeses de les mescles del disc, fetes pel gran professional Ferran Conangla, així com l'edició, hem fet crowdfunding a través de la plataforma Verkami. Hem aconseguit la xifra demanada amb escreix, gràcies a la generosa aportació d'aquests 67 mecenes:

Mont Plans, Carles Duarte, Eulàlia Sagarra, Eugenio Navarro, Anna Sagarra, Laura Tàpias, Victòria Quintana, Joaquin Turina, Arnau Vilardebo, Eugènia Carrasco, Chano Domínguez, Oriol Sagarra, Eduardo Ferrer, Oscar Vilarroya, Mariona Benet, Montserrat Morales, Sandro Massari, Pedro Lluch, Carles Ferrer, Angel Antonio Mozota, Elisabet Sagarra, Ines C. Pasquin, Martí Ribas, Patrick Jaques, Sol Picó, Montse Colomé, Glòria Augusto i Albert Vinyals, Hanz Araki, Marc Fargas, Violeta Albero, Carol Brunet, Anna López, Àgata Albero, Albert Gasull, Ramon Martí, Aurora Navarro, Cinta Massip, Anna R. Casadevall, Jordi Obiols, Coral Albero, Marina Culubret, Consol Vendrell, Ines Boza, Lis Costa, Leopoldo Simó, Joaquim Trias, Sonia Obach, Josep Maria Cortina, Pablo Larraguibel, Núria Casado, Agnès Rovira, Joan Puigdefàbrega, Mercè Ferres, Jordi Borrel, Maica Duaigües, Roser Aymar, Jojo Bé, Jordi Ibort, Maria Antònia Massanet, Xeixa Rosa, Victòria Riera, Carme Durich, Montse Massaguer, Joana Panadès, Carme Juliana, Elisenda Vernal i Lluís Vallès.

A tots ells, agraïm de tot cor la seva generosa aportació. No tenim paraules!

En temps difícils per la societat, la vida artística es torna més activista i arriscada. És una situació inquietant però que genera també nous marcs de creació i un nou paper al públic que entoma amb curiositat i responsabilitat el rol de productor col•lectiu.

Nosaltres coneixem la importància que adquireix el micro-mecenatge en un moment en el que el recolzament de l'administració vers la cultura ha minvat o en molts casos ha desaparegut completament.

Ja el disc Sonos va ser enregistrat  gràcies a l'aportació del públic assistent al concert dins la programació Art Just a la Casa Vicens que crea experiències de micro-producció en viu.

Un cop hem tingut la música, hem buscat un camí per fer-la arribar al públic més sensibilitzat que creix cada dia, ja que són moltes persones que valoren allò ben fet i que recolzen especialment allò ben fet i de casa.

Per a Maram Trio aquest camí pot ser, a més, una via per continuar col·laborant amb altres institucions i ajuntar esforços en la difusió de la cultura contemporània.

*

Erbil: una de les ciutats més antigues del món

Aquesta és una selecció de fotos que vaig fer a la ciutat d'Erbil, al Kurdistan iraquià, durant el 3er festival de teatre internacional celebrat a aquesta ciutat del 7 al 13 d'octubre del 2013. Hi vaig anar com a músic per a la posada en escena de l'obra "Senyor Gripau, senyora Mort", amb textos del poeta rossellonès de Josep Sebastià Pons i dirigida per l'Albert Mestres:

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

Totes les fotos les podeu veure aquí.

*

Plantar cara a la vida

No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda,  plantar cara a la vida.

Aquest poema de Vicent Andrés Estellés es titula "El vi", i pertany al poemari Llibre de meravelles del 1971, any en què també publicà una altra de les seves obres més representatives, La clau que obri tots els panys, que conté el poema "Coral romput".

L'Ovidi Montllor ja en va fer una versió l'any 1973, al disc Crònica d'un temps amb música de Xavier Batllés. És ni més ni menys que aquesta.

Nosaltres no hem fet una revisió d'aquesta magna obra. Simplement n'hem fet una nova versió, tot sabent que, amb humilitat, fem un homenatge al poeta de Burjassot i al cantant d'Alcoi.

La nostra versió, la de Marc Sempere "Marquet" (peça clau del col·lectiu Compartir Dóna Gustet) i meva, apareix al llibre-disc que acaba de sortir a la llum i que hem volgut titular Plantar cara a la vida, potser donats els temps que corren, potser per deixar constància de l'homenatge, potser per ambdues coses. Sona així.

Plantar cara a la vida s'inscriu dins el projecte del "Marquet" El ball del vetlatori, un road movie (o "arròs movie", millor) en què en Tomàs, el protagonista, pateix la pèrdua més dolorosa: un fill, enllaçant amb el poema d'Estellés "La casa, ara sí", que parla de quan el poeta va perdre la seva filla i que també està inclòs en el nostre llibre-disc.

"El ball del vetlatori" era, a més, un ritual que es celebrava a la conca del Mediterrani, des de temps immemorials, quan moria un infant. Es ballava i cantava al voltant del "cos present" amb companyia dels pares i la seva comunitat. Aquest ritual es va perseguir i prohibir fins que es va realitzar per últim cop a un poble de València l’any 1915.

El llibre-disc l'ha publicat l'editorial valenciana 3i4. El crèdits vénen a continuació:

Marc Sempere "Marquet": veu, "ouet" i selecció dels textos.
Marc Egea: viola de roda, duduk, guimbarda i veu.
Música de Marc Sempere i Marc Egea.
Enginyer de so, edició i mescles: Bertus Roig.

El disc va ser enregistrat a la Caseta de la Coma de Burg (Pallars Sobirà), els dies 11 i 12 de juliol del 2012.

Des d'aquí voldríem agrair al Jaume i la Maite, coordinadors de la Caseta de la Coma de Burg, la seva hospitalitat durant els dies de l'enregistrament. I a en Ferran Armengol la seva feina com a càmera durant aquest dies. Aviat presentarem en públic uns quants vídeos...

*

24 hores sòniques II o ultrapassar els límits del pensament

La primera vegada van ser "24 hores sòniques o coquetejar amb la bogeria" i exactament van ser 23 hores i 10 minuts. Aquest cop sí que van ser 24 hores exactíssimes, "24 hores sòniques o ultrapassar els límits del pensament". Un títol prou adient, com ho va ser l'anterior. I, a diferència de la primera vegada, aquest cop no vaig voler justificar de cap manera aquest acte amb cap escrit ni amb cap declaració de principis. Anem progressant...

A tall d'informació: va ser una performance de 12 a 12 del migdia, entre els dies 7 i 8 de setembre del 2013, a la Nau Côclea, a Camallera. I van col·laborar artistes de totes les disciplines: els ballarins Isidre Rebenaque, Ariadna Sarrats i Rosa Suñer, els poetes i rapsodes Salvador Giralt, Oriol Sauleda i Pia Sommer, el poeta i pastisser Lluís Riera, les pintores Neus Dalmau i Lali Pantone, els músics Frances Bartlett, Gilles i Jordi Rallo, la video instal·ladora Rosa Brugat i el grafiter i rotulista Carles Gonzàlez. La Clara Garí, coordinadora de la Nau Côclea, cuinava, feia la intendència, fotografiava i enregistrava videos. I també actuava. Així com també van actuar el gos Denver i les gates Blanca i Okupa. Agraïments especials a la Teresa Miquel, l'Ester Baulida i la Glòria Teixidor.

Em sembla que citant aquest text de l'Oriol Sauleda (també ell va estar les 24 hores, una darrera l'altra), i que a mi em va arribar com un e-mail, n'hi ha suficient per fer aquesta presentació. "El dia no va ser fet en un món":

En un dia, el món, de matins o de gresques on el sol campa la llum i esgarrapa la forma, d'obagues, de tardes cardades o cardades de tarda, de nits fascinants i flipades de nòria (allà on els nens donen voltes i pensem que només som un altre astre amb records enfonyats a les anelles orbitant repetint la cançó amb l'agulla), en aquest dia, no passa res o passa tot. El dia va necessitar més d'un món sencer per fer-se ell i rutilar tot l'impuls que el fes morir fins fer-se fort en la inconsciència (allà on el somni és tarat i la taula té un bon vi, i tot encega) per continuar el mateix dia des de cada món, esllenegar la fúria que em mira des de mi i cap algú (i seràs tu?) i amb ulls d'oracle. Aleshores, dansarem com folls gratant la lluna (amb caretes de diables i una desobediència esparracada, de nen trapella i Prometeu), tenir basques del basqueig, trencar un teló i pintar una estrella (fins i tot aquells tan savis la cercaven pel desert).

Quan tinc totes les cèl·lules amunt i avall flagrants i anades d'olla, començo a escriure i veig que no, que és un devessall de paraules que no mena ni mina ni mana, cap intenció, seny o sentiment, però allò d'allà es tracta, doncs, d'obrir l'aixeta, no posar-li distinció, només arribar-te i fer cassoleta amb els impulsos i abeurar-te'n de la música ancestral que fan persones - com tu! - i que et bressoli.

Aleshores, a quina hora surt un carruatge de Sant Pol demà a la tarda? Com tenim allò dels llits, em cal la tenda? Què va nèixer abans, l'ou o la gallina? Què s'esdevé més enllà dels astres?

En un dia, hi caben vint-i-quatre hores. En una hora hi caben tres o quatre mil embolics, dues o tres històries de la humanitat en perspectives diferents, seixanta cinc records alternats en seqüències irreals, una infància ben latent però que surt sigui com faci, a més a més de filosofies, de pintures, d'arqueologies, religions, cinc o sis granets de pebre i tot ben barrejat fins que llampegui.

I què cal dir, Oriol, més enllà de les paraules?

Aquesta obra la va fer la Neus Dalmau. I es titula "Qui no es mou no sent les cadenes. Encendré la llum de l'Abat Oliva":

Aquest és un dels cinc dibuixos de la Lali Pantone -ella també va fer fotos i videos:

Els altres quatre dibuixos restants que també va fer la Lali Pantone els podeu veure aquí.

Totes les fotos que va fer la Clara Garí les podeu veure aquí.

Les fotos de la Lali Pantone estan aquí.

Això és un resum del seguiment que va tenir aquest acte a través de Twitter, on hi podeu veure també algun video. Cortesia especial de la Teresa Miquel.

I de moment això és tot. On transcorreran les properes "24 hores sòniques"? Esperem que el temps desvetlli aquest misteri, si és que té la possibilitat o és necessari fer-ho. En qualsevol cas, el dia no va ser fet en un món.

*