Supper's Ready: la cançó més increïble de la història

Per a en Carles Valero in memoriam

I. Lovers' Leap

Walking across the sitting-room, I turn the television off.
Sitting beside you, I look into your eyes.
As the sound of motor cars fades in the night time,
I swear I saw your face change, it didn't seem quite right.
...And it's hello babe with your guardian eyes so blue
Hey my baby don't you know our love is true.

Coming closer with our eyes, a distance falls around our bodies.
Out in the garden, the moon seems very bright,
Six saintly shrouded men move across the lawn slowly.
The seventh walks in front with a cross held high in hand.
...And it's hey babe your supper's waiting for you.
Hey my baby, don't you know our love is true.

I've been so far from here,
Far from your warm arms.
It's good to feel you again,
It's been a long long time. Hasn't it?

II. The Guaranteed Eternal Sanctuary Man

I know a farmer who looks after the farm.
With water clear, he cares for all his harvest.
I know a fireman who looks after the fire.

You, can't you see he's fooled you all.
Yes, he's here again, can't you see he's fooled you all.
Share his peace,
Sign the lease.
He's a supersonic scientist,
He's the guaranteed eternal sanctuary man.
Look, look into my mouth he cries,
And all the children lost down many paths,
I bet my life you'll walk inside
Hand in hand,
gland in gland
With a spoonful of miracle,
He's the guaranteed eternal sanctuary man.
We will rock you, rock you little snake,
We will keep you snug and warm.

III. Ikhnaton and Itsacon and their Band of Merry Men

Wearing feelings on our faces while our faces took a rest,
We walked across the fields to see the children of the West,
But we saw a host of dark skinned warriors
standing still below the ground,
Waiting for battle.

The fight's begun, they've been released.
Killing foe for peace...bang, bang, bang. Bang, bang, bang...
And they're giving me a wonderful potion,
'Cos I cannot contain my emotion.
And even though I'm feeling good,
Something tells me I'd better activate my prayer capsule.

Today's a day to celebrate, the foe have met their fate.
The order for rejoicing and dancing has come from our warlord.

IV. How Dare I Be so Beautiful?

Wandering through the chaos the battle has left,
We climb up a mountain of human flesh,
To a plateau of green grass, and green trees full of life.
A young figure sits still by a pool,
He's been stamped "Human Bacon" by some butchery tool.
(He is you)
Social Security took care of this lad.
We watch in reverence, as Narcissus is turned to a flower.
A flower?

V. Willow Farm

If you go down to Willow Farm,
to look for butterflies, flutterbyes, gutterflies
Open your eyes, it's full of surprise, everyone lies,
like the focks on the rocks,
and the musical box.
Oh, there's Mum & Dad, and good and bad,
and everyone's happy to be here.

There's Winston Churchill dressed in drag,
he used to be a British flag, plastic bag, what a drag.
The frog was a prince, the prince was a brick, the brick was an egg,
the egg was a bird.
(Fly away you sweet little thing, they're hard on your tail)
Hadn't you heard?
(They're going to change you into a human being!)
Yes, we're happy as fish and gorgeous as geese,
and wonderfully clean in the morning.

We've got everything, we're growing everything,
We've got some in
We've got some out
We've got some wild things floating about
Everyone, we're changing everyone,
you name them all,
We've had them here,
And the real stars are still to appear.

ALL CHANGE!

Feel your body melt;
Mum to mud to mad to dad
Dad diddley office, Dad diddley office,
You're all full of ball.

Dad to dam to dum to mum
Mum diddley washing, Mum diddley washing,
You're all full of ball.

Let me hear you lies, we're living this up to the eyes.
Ooee-ooee-ooee-oowaa
Momma I want you now.

And as you listen to my voice
To look for hidden doors, tidy floors, more applause.
You've been here all the time,
Like it or not, like what you got,
You're under the soil (the soil, the soil),
Yes, deep in the soil (the soil, the soil, the soil!).
So we'll end with a whistle and end with a bang
and all of us fit in our places.

VI. Apocalypse in 9/8 (Co-starring the Delicious Talents of Gabble Ratchet)

With the guards of Magog, swarming around,
The Pied Piper takes his children underground.
Dragons coming out of the sea,
Shimmering silver head of wisdom looking at me.
He brings down the fire from the skies,
You can tell he's doing well by the look in human eyes.
Better not compromise.
It won't be easy.

666 is no longer alone,
He's getting out the marrow in your back bone,
And the seven trumpets blowing sweet rock and roll,
Gonna blow right down inside your soul.
Pythagoras with the looking glass reflects the full moon,
In blood, he's writing the lyrics of a brand new tune.

And it's hey babe, with your guardian eyes so blue,
Hey my baby, don't you know our love is true,
I've been so far from here,
Far from your loving arms,
Now I'm back again, and babe it's gonna work out fine.

VII. As Sure as Eggs is Eggs (Aching Men's Feet)

Can't you feel our souls ignite
Shedding ever changing colours, in the darkness of the fading night,
Like the river joins the ocean, as the germ in a seed grows
We have finally been freed to get back home.

There's an angel standing in the sun, and he's crying with a loud voice,
"This is the supper of the mighty one",
Lord of Lords,
King of Kings,
Has returned to lead his children home,
To take them to the new Jerusalem.

Tony Banks – organ, acoustic and electric pianos, mellotron, acoustic guitar, backing vocals

Phil Collins – drums, percussion, backing vocals

Peter Gabriel – lead vocals, flute, oboe, percussion

Steve Hackett – electric and acoustic guitars

Mike Rutherford – bass guitar, bass pedals, cello, acoustic guitar, backing vocals.

*

24 hores sòniques o coquetejar amb la bogeria

Van ser exactament 23 hores i 10 minuts. Del dia 22 de desembre del 2012 a les 20:20 al 23 de desembre a les 19:30.

1) El text de presentació de l'acte (per Marc Egea)

Se n’ha parlat abastament. Alguns s’ho creuen. D’altres no. Es diu que el dia 21 de desembre del 2012, coincidint amb el solstici d’hivern, s’acaba el món. Què passarà després? Potser no tenim ocasió de comprovar-ho. O potser tot plegat no és més que una gran broma organitzada per una antiga civilització –si no recordo malament, els maies- que tenien fama de bromistes.

Sigui com sigui un servidor no es pensa quedar amb els braços creuats. El món continua i la broma també. Un no sap si damunt un munt de cendra i runa o si en un lloc reconeixible. Si tal com jo era abans o si transformat en un ésser espiritualment superior. I doncs? diguem-ho ja i deixem d’embolicar la troca: estaré 24 hores seguides tocant –tret de les pauses oportunes per fer les necessitats menors.

“I per què?” “Quin és el motiu?” Estàs bé?” “Què vols demostrar?” Són preguntes que potser em fareu. Però jo us dic: és necessari justificar aquesta acció?

Qualsevol justificació d’un acte, diguem que artístic, implica, una mica tràgicament, que ha de perdre la força que l’ha impulsat a fer-lo. Perquè és molt possible que provingui de la pura i simple intuïció.

Tan sols diré que a mi em fascinen els actes de protesta silenciosos, pacífics, fent, creant i treballant desproporcionadament enlloc de la protesta sorollosa, violenta i que implica deixar de fer, de crear i de treballar.

“Ah, d’acord”, diu un interlocutor més alleujat, “és tan sols un acte de protesta. I per què protestes?” La resposta és ben simple: pel mateix que tu, si és que protestes. Para’t a pensar. Tanca els ulls i sentiràs que tu i jo estem a bord del mateix barco que s’enfonsa. I com que nosaltres no hem provocat aquest enfonsament, aleshores protestem. Perquè el que volíem era navegar per arribar a algun port, o illa o a Eldorado. Oi?

“I tu sol?” Doncs no. En aquesta acció hi pot participar qui vulgui proveït d’un estri amb el qual pugui produir so –sí, la veu també serveix... i un paper, i un llenç, i un grumoll de fang i una càmera de fotos o de vídeo: i el que sigui. Només hi ha una regla: cal que entris i surtis de l’acció amb convenciment.

I ja veuràs que sí que funciona! I, a més, em donaràs ànims a mi i, evidentment, te’ls donaràs a tu mateix...

2) Un fragment Silenci de John Cage (traducció de Jordi Folgado, Núria Navarro i Oriol Sauleda)

No podem saber ara si estem continuant o si d’aquí poc hi haurà una interrupció, després de la qual ens enganxarem allà on ens havíem quedat. Tenim una manera de saber però estem conscientment no utilitzant-la. Estem cultivant desordre en nosaltres mateixos. Potser això sembla ridícul però sembla sensat quan  veiem que l’ordre que hem cultivat també és del nostre mateix fer. Així que d’alguna manera estem simplement fent el que vam deixar sense fer, però no estem estenent el nostre coneixement. Estem aprenent a dir: "No ho sé." Una altra manera de dir-ho és: "No necessitem una alliberació perquè ja estem alliberats."

3) Un altre fragment de Silenci de John Cage dit cap a les 4 del matí (traducció de Jordi Folgado, Núria Navarro i Oriol Sauleda)

En un sentit ampli, faig el que feu i vosaltres el que jo faig. Per tant, resulta econòmic per cadascú de nosaltres ser original. Aconseguim fer més si no fem el que una altra persona està fent. D’aquesta manera podem accelerar la història - la que estem fent. Sense necessitat de competir, ni tan sols amb nosaltres mateixos. Al capdavall, tots som de la mateixa espècie i tots vivim en el mateix planeta. I jo ja no sóc el que era.

4) El text (per oriol Sauleda)

Enmig de les hores sòniques que hi ha al museu, que en Marc ens brinda, i ell seu al meu costat brandant cordes de la viola de roda, la viola que roda, la maneta que gira i que gira i les cordes crepitant i el foc del so i de la llum que fa la música, i la música que és llum si sona bé, quan sona bé, sempre sona bé: no existeix enlloc del món on cap soroll no sigui ben rebut, no tingui una possible referència corresposta a ser libat de dalt a baix. Anem tensant el so. El so s’avança i crida i rebrega l’aire fent papiroflèxia pròpia d’un estel endimoniat empès pel vent: i l’infant n’és de feliç de l’alegria que fa el mar. Anar fent, anar fent, és tard però avui anem fent i anem refent o anem desfent. Ignorant del Bé i del Mal i essent-ho pròpiament però tot alhora, al mateix torn. A l’hora que no és, i no seria. Mai estarà i sempre serà, i anirà sent fins l’infinit com una escala escola de foc de colors de notes pujant corrent en espiral però cap amunt, enfilant-se i filant teixint brodant al vent dins els plecs del vendaval. El ventall de so com un fruit sec. El crepitar. Cremar-se en foc. Abrusant-se. Encenent-se. Cremant-ho tot, fulgurant, brunzint, senyal, senyor i s’enyora el temps i allò que en van endreçant dins dels calaixos. La roda gira i la maneta n’és còmplice i conscient del concert d’aquella insigne ciutat de qualsevol racó de món, punyetamón!, aquella bella dansa dels minuts són monument del que és etern: una presència intemporal del què és amor, mor per tots, pertot, perllongament del frec de la trompeta: parapanèmia! Crit. Angoixa forta del badar-se de la veu, crestejant en l’harmonia de tardor feta de foc per fulles malfiades. La p(o)es(i)a, vocals encapsades que demanen sortir i surten: orxegada forta i violenta devessall de qui vibra en la tenebra. Abraçada de comiat. El comiat és sempre o no és.

Agraïments: Amics de les Arts de Sant Pol de Mar, Ferran Armengol, Jèssica Ayala, Neus Borrell, Cau el Nus, Neus Dalmau, Carme Durich, Albert Fàbregas, Jordi Folgado, Ricard Ibernon, Pol Maresma, Fina Morgana, Hugo Nubiola, Oriol Sauleuda, Bibiana Puigdefàbregas, Joan Puigdefàbregas i tots aquells i aquelles que hi heu participat ja sigui sònicament o com a audiència mai no passiva...

*

Ramificacions

1

 2

3

4

5

6

*

The Hunter

*

Bettinelli, Egea, Ortiz

Aquest disc, enregistrat en directe al Museu de Pintura de Sant Pol de Mar, el dia 21 de gener del 2012, apareix ara al netlabel Test Tube.

Leo Bettinelli: electrònica

Marc Egea: viola de roda

Carola Ortiz: veu i clarinet baix

http://www.monocromatica.com/netlabel/releases/tube260.htm

*

Tardoral, tardorenc, tardorada

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

*

L'me marì

L’me marì l’è ‘ndà al mercà quand’agli altri vena
Larallalà

L’è andà a cumprà ‘n cavà e la mena cà na mula

Larallalà

U l’ha purtà a beivi intu na rusa succia

Larallalà

U la purtà a mangia intu na cotura

Larallalà

L’è  pasà da suta an pei cl’era cargà ‘d sigule

Larallalà

Ne drivà una sun pè i ughè marsì l’uregia

Larallalà

(cançó tradicional piemontesa)

*

Cheikh Lô: una veu espiritual

Una barreja entre el funcky, l'afro-jazz i la música cubana és el que s’anomena mbalax, la música contemporània de l’ètnia wòlof a la qual pertany en Cheikh Lô i que ha influenciat molts altres estils com per exemple el rap i el reggae. És un so que barreja els ritmes africants més frenètics amb sons elèctrics importats del rock i el pop europeu. També és característic d’incorporar-hi una secció de fustes i metalls –sobretot saxos i trompetes o aquests instruments com a solistes. 

En Cheikh N'Digël Lô Va néixer el 1959 a Bobo Dioulasso, un poble petit de Burkina Fasso tocant amb la frontera de Mali. El 1978 es va establir definitivament al Senegal, d’on eren els seus pares, on va tocar la percussió en diverses bandes de mbalax com ara la Orquesta Volta Jazz. Uns quants anys més tard es va interessar per la guitarra i va començar a composar les seves pròpies cançons. Després d’alguns intents d’enregistraments en solitari, fets amb escassos recursos i amb una mínima distribució, arriba el 1996 el seu gran debut a l’escena internacional gràcies a l’ajut del qui també és un artista senegalès reputat internacionalment, en Yussou N'Dur, produint-li el seu primer àlbum anomenat “Ne La Thiass” (1996) per al segell “World Circuit”.

Pertany a la germandat “Baye Fall”, un branca de la gran germandat Mouride la qual manté el precepte de Cheikh Amadou Bamba M’Becke, fundador de Mouridisme al segle XIX en plena lluita dels senegalesos contra els colonitzadors francesos: “resa com si haguessis de morir demà i treballa com si mai no haguessis de morir”. Els membres d’aquesta branca Mouride es caracteritzen per dur llargues rastes, inclús de molt abans de la tradició rasta jamaicana. Al deixeble més notable de Bamba, en Cheikh Ibra Fall, conegut també com a Lamp Fall, en Cheikh Lô va dedicar un disc l'any 2005. 

Heus aquí un video on presenta Jamm (2010), el seu quart i darrer disc –fins a hores d'ara:

I aquí en una actuació en directe:

I al final de tot, dues cançons: "Cheikh Ibra Fall"  del seu primer disc Ne La Thiass (1996), que podeu sentir aquí. I "Zikr" del segon disc Bambay Gueej (1999) que podeu sentir aquí.

*

Divuit visions de Cuceglio

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

Cuceglio / Cusele

*

Ustad Bismillah Kahn

Per a l'Agustí Fernàndez

Bismillah Khan. Cal no oblidar-se mai dels músics que han fet que la raça humana sigui una mica més digna. En general, tots els músics del món ho procuren, facin el gènere que facin. Però n'hi ha uns pocs escollits que s'eleven per damunt de les eres, els gèneres, les races i qualsevol tipus de definició i classificació. El problema és el desconeixement. Els compartiments estancs. Vull dir, quan per exemple pensem en un gènere com la improvisació (si és que és correcte parlar de "gènere de la improvisació") ens vénen al cap noms i estils de la nostra cultura. No s'hi pot fer res. Però i si intentem anar més enllà? És aquí on rau el problema: que no hi ha gèneres. I ens adonem de l'absurditat de classificar les músiques. I que parlar de 'jazz' o de 'folk', per exemple, significa parlar d'uns móns en què no hi ha regles establertes quant a formes, sons, estructures i altres. D'aquí que John Coltrane i Bismillah Khan són la mateixa cosa. Cerquen el mateix: la espiritualitat, creant el poble que encara falta. I d'aquí que ustad Bismillah Khan sigui quelcom més que un simple músic, més que un virtuós del shehnai (com ho podria ser d'un altre instrument). Perquè està absolutament arrelat a la seva cultura però la transgredeix i la fa universal. És algú que no ens ensenya a tocar. No ens dóna classes de shehnai. Ni tan sols ens ensenya a improvisar. Ens ensenya a escoltar. A restar en silenci. A callar.

Raga. Què vol dir improvisar? Si analitzem mínimament la música occidental dels darrers 1000 anys, ens adonarem que descansa sobre la gran base de la improvisació. Això ho dic una mica a la babalà. Perquè en aquest terreny, qualsevol hi pot dir la seva, i evidentment, sempre tindrà raó. Però si partim d'aquesta idea, que tota la música es basa en la improvisació, aleshores ens adonem que torna ser absurd parlar de gèneres i de classificacions. I la música esdevé quelcom indefinible. I entenem la frase de Bismillah Khan: "encara que l'espècie humana desaparegui, la música continuarà existint". No cal un ser que la percebi perquè sigui. Això va més enllà de les dues grans corrents filosòfiques europees, sempre en pugna: l'empirisme i el racionalisme. Va més enllà, en definitiva, de qualsevol filosofia diem que racional. I una raga, com a tal, només és una estructura, una excusa, si es vol, per tal que això sigui possible. Aleshores, què diferencia, en essència, una raga d'un estàndard jazzístic? Dic en essència, no en la forma. Si del que es tracta és d'arribar a la música en estat pur (evidentment una cançó comercial de tres minuts no ho aconseguirà), no hi ha cap diferència. No res o ben poca cosa ens separa d'un músic que "toca ragues". Encara que ens reunim uns quans músics i improvisem "sense cap mena d'estructura pactada" (la qual cosa, és impossible: de totes maneres sempre hi ha una estructura, ni que sigui inconscient) el que estarem fent és el mateix que uns quans músics interpretant una raga: música en estat pur. Un cop més, ens toca escoltar. Restar en silenci. Callar.

Shehnai. Sempre és mal rebut un instrumentista que col·loca un instrument en un indret on "no hi pertoca", on d'entrada no ha estat mai col·locat. I és que les estructures estilístiques, les tradicions, en definitiva, quan se solidifiquen, són indestructibles. Només en casos molt concrets es veu amb bons ulls la inclusió d'un instrument "nou" dins un estil: quan aquest instrument dóna un caire exòtic a tot plegat, a un tipus de música ja d'entrada destinada a consumir-se massivament. O quan un individu molt famós descobreix, com qui descobreix la sopa d'all, una música exòtica i decideix aprendre un dels instruments propis d'aquesta música. Tot això expressa d'una manera superba l'esnobisme que per desgràcia regeix el món. En realitat tot això són bloquejos mentals. De vegades no ens adonem que no és la trompeta el que fa que en Miles Davis sigui en Miles Davis, o la guitarra el que fa que en Paco de Lucía sigui en Paco de Lucía. Etc. Ens aquests casos, la trompeta i la guitarra són simples excuses, eines amb les quals s'expressen dues ments que van més enllà de qualsevol gènere i definició. I que 'jazz' i 'flamenc' només són etiquetes per a col·locar els discos de Davis i de De Lucía a FNAC. Aleshores, on han d'estar ubicats els discos de Bismillah Khan en una botiga? En la secció d'instruments exòtics? En la secció 'Índia'? Què ridícul, oi? Doncs és així. Però, en realitat, com a consumidors occidentals, si entrem en una botiga a comprar un disc de Bismillah Khan, ens hauria d'agradar trobar-lo a la secció de jazz, o de música clàssica. Perquè el que busquem no és un virtuós del shehnai, sinó aquesta persona que va més enllà del shehnai. I que el shehnai del Bishmillah Khan hauria de poder entrar, sense cap dificultat en un grup de jazz, o de rock, o d'improvisació lliure, o en una orquestra simfònica, si és que en aquests contextos no hi predomina l'anècdota musical -l'esnobisme, en definitiva.

*