Encapçalar un article o assaig sobre Duchamp dient "l'artista dadaista" és començar malament. Si hi ha alguna cosa impossible és encasellar Duchamp dins algun "isme".
Però això no és un assaig sobre Duchamp ni res que se li assembli. És simplement constatar un dels seus arguments per a justificar l'actitud que manifestava davant de l'art, i que al meu parer és del tot aplicable en els nostres dies. I en qualsevol terreny artístic.
Fa uns dies en Salvador Giralt va presentar el seu darrer llibre Orgia numeral en una llibreria de Girona. Abans de començar el seu espectacle, una dona que l'havia vingut a veure donava una ullada als llibres exposats a la venda. Per iniciar una conversa amb ella vaig referir-me a la gran quantitat de llibres que es vénen i a la dificultat d'escollir-ne algun. Quan ella ja n'havia adquirit dos, vaig mostrar-li un de petit. Marcel Duchamp, Cartas sobre el arte (Elba, 2010). Li vaig llegir la cita. Me'l va prendre de les mans. Va anar al mostrador. El va comprar i me'l va tornar dient-me que me'l deixava.
No sé si dedicar-li aquest escrit compensa el seu bell gest. Si mes no, haver llegit les poques pàgines del llibre (Duchamp no va ser, volgudament, gaire prolífic) m'ha format una opinió més sòlida del que representa ser artista enguany, abandonant, potser, vells prejudicis provinents de concepcions antiquades de l'Estètica i de l'Art.
Citem un fragment d'una carta de l'any 1952 que Duchamp va dirigir a Jean Crotti, un pintor francès, segon marit de sa germana. Crotti li demana a son cunyat opinió sobre la seva obra. I la resposta, recollida en aquesta carta és:
<<Me pides opinión sobre tu obra, mi querido Jean. Es difícil decirlo en pocas palabras, sobre todo para mí, que no tengo ninguna fe -de tipo religioso- en la actividad artística como valor social.
<<Los artistas de todos los tiempos son como jugadores de Montecarlo, y la lotería ciega hace sobresalir a los unos y arruina a los otros. A mi parecer, ni los ganadores ni los perdedores merecen que uno se ocupe de ellos. Es un buen negocio personal para el ganador y uno malo para el perdedor.
<<No creo en la pintura en sí. Todo cuadro está hecho no por el pintor sino por los que lo miran y le conceden sus favores; dicho de otro modo, no existe pintor que se conozca a sí mismo o sepa lo que hace -no hay ningún signo externo que explique por qué un Fra Angélico y un Leonardo son igualmente "reconocidos".
<<Todo elllo no es más que un golpe de suerte. Los artistas que, en vida, han sabido hacer valer sus baratijas son excelentes vendedores, pero nada garantiza la inmortalidad de su obra. E incluso la posteridad es una hermosa cabrona que escamotea a unos y hace renacer a otros (El Greco), sin que nada le impida volver a cambiar de opinión cada 50 años.
(...)
<<No te hablaré de tu sinceridad porque ése es el lugar común más corriente y el menos válido. Todos los mentirosos, todos los bandidos son sinceros. La falta de sinceridad no existe. Los pícaros son sinceros, la malicia es la clave de su éxito, pero todo su ser está hecho de sinceridad maliciosa.
<<En dos palabras: haz menos autoanálisis y trabaja con placer sin preocuparte de las opiniones, la tuya o la de los demás.>>
No crec que pugui expressar-se més clarament. Un artista té sort o no en té. Juga a la la loteria.
I és el públic qui fa els quadres i no l'artista. L'artista no sap el que fa. No és representant de res.
Evidentment, Duchamp es refereix a la pintura. Però crec que això pot aplicar-se a qualsevol disciplina artística.
En algun lloc de la seva autobiografia Groucho Marx diu que per ser un artista reconegut, potser afortunat econòmicament parlant, no n'hi ha prou en tenir talent. També cal tenir sort. Quan això m'ho digui un individu que va amassar una autèntica fortuna (i que també la va perdre quan l'havia de perdre, concretament a la gran crisi del 29, per especulador), és més digne de creure. Però també és creïble si la font ve d'algú que, malgrat haver tingut talent, no ha tingut sort.
Evidentment, perquè et toqui la loteria cal jugar. Qui tingui més recursos, del tipus que siguin, tindrà més opcions a guanyar. Conec un cas d'un milionari que va comprar tota una sèrie de la loteria del "Niño", gastant una fortuna, i va guanyar. Si ets milionari encara ho seràs més.
Però no només recursos econòmics. Hi ha una àmplia gama de recursos, innats o adquirits, que poden afavorir que a un artista li "toqui la loteria".
El talent és un recurs. Però no és l'únic. I de vegades tampoc no és indispensable. Això estem acostumats a constatar-ho, dia rera dia, en els mitjans de comunicació, aparador dels artistes que han estat "seleccionats" per la loteria cega.
El "saber fer" és requeriment indispensable per a desenvolupar qualsevol ofici, exeptuant, en molts casos, el d'artista. No és, per tant, un recurs necessari perquè toqui la loteria.
Un altre recurs és tenir la virtut de saber què necessita el públic en una època determinada. Ara són molts els artistes que busquen la complicitat de l'audiència evadint-los dels problemes de la societat dels quals pocs n'estem exclosos. Aquests tenen més números perquè els toqui.
Però que cap artista guanyador es cregui que tot ha estat degut al seu geni. El divisme, gran mal entre artistes guanyadors, és un dels principals defectes que la societat tolera. Perquè és la societat qui, en certa mida, tria l'artista i ella l'ha de tolerar després sigui com sigui. La societat, al cap i a la fi, fa de mà innocent a l'hora de triar l'artista que ha de ser el seu "representant".
També estan tota la colla de representants, mànagers, programadors, tècnics de cultura, agents, etc.. Sí, tots ells també fan la seva tasca a l'hora de triar els artistes. Són els qui jutgen quins artistes guanyen i quins perden. I el seu selectiu principal és el negoci que podran fer a costa d'una artista i si, a més, aquest farà les delícies del públic per tal que puguin penjar-se la medalla.
Tampoc un artista perdedor ha de pensar que la societat no el valora prou o que no l'entén. O que el país on viu no funciona perquè no entén el seu art. Com a molt, l'artista perdedor ha de lamentar la seva mala sort en no ser guanyador. Res més.
Tot artista ha de continuar jugant, és clar, sabent que el nombre d'artistes a ser escollits, enguany, és molt nombrós. No hi ha hagut abans una altra època en la història que hagi produit tans artistes. Ara tothom ho pot ser. Els recursos estan a l'abast de tothom.
Però des d'aquest punt de vista, un es pregunta quin és el paper bàsic de l'artista en la societat. Una pregunta deixada a l'aire. Si més no la resposta podria estar davant de cent turistes en xancletes visitant "El Guernica" de Picasso. Evidentment, el sentit d'aquest quadre ja no és el mateix que suposadament li va donar l'autor.
Potser tan sols queda jugar a escacs. I entre jugada i jugada, per descansar la ment, donar una ullada irònica, distant, freda i despreocupada a tot plegat.
O potser continuar "creant" i intentar, si es vol, vendre aquestes creacions de la millor manera possible per tal de no perdre gaire en la inversió. Això sí, treballant amb plaer i despreocupat de les opinions pròpies i dels altres, tal i com recomana Duchamp al seu cunyat.
Aleshores, des d'aquesta concepció de Duchamp, és possible que s'entengui millor tot això:
No cal dir els títols. Estan en qualsevol enciclopèdia de l'art del segle XX. Aquests objectes, accions, conceptes artístics, readymades o com ho vulgueu dir formen part de la Història de l'Art Universal. Sembla irònic, oi?
*
