L'Atalante, per a viola de roda i cobla

No fa ni dos mesos que la cobla "La flama de Farners" va presentar el disc Convidats. La peculiaritat d'aquest treball és que les obres presentades les hem composat diversos autors que, no pertanyent directament al món de la cobla, hem proposat, en la gran majoria dels casos, un maridatge entre aquesta i un instrument o instruments que li són aliens.

Les obres i els autors són, segons l'ordre en què aparèixen al disc, Rapsòdia per a tres quartans i cobla, de Marcel Casellas; L'Atalante per a viola de roda i cobla, meva; L'altra caravana per a acordió diatònic i cobla, de Perepau Jiménez; Encara hi som per a manola, timbales i cobla, de Eduard Iniesta i Ingilberga per a cobla, de Paco Viciana.

El projecte va ser ideat i dirigit per l'actual director de "La flama de Farners", company del nostre grup Kaulakau, Jordi Molina.

Som conscients que L'Atalante no representa cap innovació des d’un punt de vista musical tret del fet que per primera vegada es produeix un maridatge entre una viola de roda i una cobla, amb tots els riscos que això pot arribar a suposar –el més evident és el de l’afinació. El que sí podria ser d’interès, diguéssim que musical, és la gènesi de l’obra, ja que va ser escrita, a mode de work in progress, en tres etapes amb la finalitat de convertir-se, ja des del principi, en una peça per a aquesta instrumentació.

La primera versió va ser una obra per a viola de roda acústica solista, ja estrenada en diversos llocs amb una acústica favorable per tal que la viola de roda no calgui estar connectada a cap artefacte electrònic. Ja hi són presents els vuit compassos a 4/4 que conformen el tema principal (compassos 14 a 21 de la peça aquí presentada, que introdueix la viola de roda) amb els quals es duu a terme una sèrie de variacions i improvisacions. Més endavant s’introdueix el 3/4, tal i com també passa a la versió per a cobla.

La segona fase va ser una peça escrita per viola de roda i “live-looping”. Aquesta versió comença amb una base inicial en loop (creada en directe) en 4/4, damunt la qual es presenta el tema principal i una sèrie d’improvisacions. La base va patint diverses transformacions fins a convertir-se en una base ternària. Aquesta versió de L'Atalante es va convertir en una part de la Suite Catilèmica o Lemicàtica, presentada en ocasió del concert “Diagonals” que es va fer el 3 de juliol del 2010 al mirador de Montjuïc, a Barcelona, en què vam participar músics provinents del Centre Artesà Tradicionàrius i del Gràcia Territori Sonor. La suite és una peça tancada i que ja forma part del nostre repertori en el projecte “Marc Egea Solo Electroacúsic”.

Finalment, tenim aquesta versió per a viola de roda acústica i cobla. La intenció no és que la viola de roda adopti un paper protagonista a mode del format clàssic “concert”, sinó que s’integri en la instrumentació de la cobla, en la seva massa sonora, i dialogui amb alguns dels instruments que la conformen. Sí és cert que de vegades és la cobla qui sosté les intervencions de la viola, però en altres passatges és la viola qui fa de base harmònica per a algun o alguns instruments de la cobla. Des d’aquest punt de vista, hi ha intervencions per a gairebé tothom.

Caldria afegir alguna nota sobre el títol. L'Atalante és el nom del segon i darrer llargmetratge del malaguanyat director francès Jean Vigo (1905-1934). És una història d’amor tràgic entre un mariner i la seva dona a bord de l'Atalante, un vaixell que duu el nom de la pel·lícula. Vigo va acabar aquesta obra poc abans de morir als 29 anys de tuberculosi. La pel·lícula va ser mutilada sense escrúpols per la censura francesa i no es va presentar al públic, restaurada amb més o menys fortuna, fins al cap de vàries dècades. L'escassa filmografia de Vigo és precursora de la Nouvelle Vague, influenciant a importants autors posteriors, com Truffaut, Godard, Resnais, etc.

No cal dir que devem un agraïment a tots els col·legues de la Cobla “La Flama de Farners” per la bona disposició i voluntat a l'hora d’interpretar la peça, i a en Jordi Molina, que, com a director d’aquesta cobla, del projecte en conjunt, i de L'Atalante en particular, aporta noves idees sobre la manera d’entendre un conjunt instrumental com és la cobla i, indirectament, la viola de roda. A tots ells va dedicada L'Atalante. I a tots els que com, Jean Vigo, innoven i fan evolucionar l'art, tot i els riscos que això comporta, sense tenir la sort d’obtenir el més mínim reconeixement en vida.

Podeu sentir l'Atalante a continuació, en una interpretació de la Cobla Simfònica de Catalunya i jo mateix:

*

Omega (3)

Era només un punt opac que bategava.

M. E. Alfa

Latitud 19º 35’ 15” S, longitud 16º 53’ 14” E. Des d’aquest punt es va llançar un comunicat als caps de totes les nacions de la terra, en totes les llengües, el qual assegurava que allà mateix hi havia un petit poblat a imatge i semblança d’un poble conegut que es trobava a més de 500 km de distància al SE . EI comunicat demanava auxili a tots els habitants de la terra. Que aquell poblat desapareixeria per sempre més i que, abans, tenien l’extrema necessitat de comunicar una molt important informació.

Una expedició internacional de geologia va sentir la crida des dels seus escassos aparells de comunicació. Localitzada a poques milles del punt on, suposadament, es trobava el poblat, es va llençar a socórrer-lo d’algun estat catastròfic que suposés la seva immediata desaparició. Quan l’expedició estava a poca distància, va rebre un segon comunicat procedent del poblat avisant que només una persona hi podria entrar. Al cap de poca estona, tots els aparells electrònics van deixar de funcionar.

La persona que va entrar al poblat va ser escollida per sorteig entre els membres de l’expedició. En arribar-hi, va ser conduïda a una de les cabanes més grans del poblat, on l’esperaven tots els habitants, homes, dones i nens.

Aviat es va estendre el rumor d’aquell comunicat per tot el món. Tot i que els satèl·lits no van trobar cap indici que en aquell punt hi hagués hagut mai un poblat, totes les nacions van enviar corts de periodistes i científics al lloc assenyalat. Cap ésser humà no hi va poder arribar mai. Però just abans de l’entrada del visitant, un tercer comunicat va ser enviat al món sencer anunciant que tot ésser humà havia d’acomiadar-se dels seus en les properes hores, ja que un cataclisme imminent havia d’acabar amb l’espècie humana.

L’únic ésser humà que va poder escoltar el missatge en la seva totalitat va ser aquell a qui li va tocar entrar al poblat, en boca d’una dona jove que, posant-se en peus, va dir:

 <<Jo sóc la Memòria d’Hipàtia, la més sàvia de tots els savis de la meva època. La meva llum ha perdurat al llarg dels segles fins el dia d’avui. I a mi em toca dir ara el destí de tota la humanitat.

<<Des de que l’home és home la guerra ha esdevingut un estat permanent en ell, entre races, estirps, famílies i nacions. I les causes que les han provocat han estat incomptables. Perquè la guerra entre els humans és un reflex de la natura, sempre en constant pugna, segons les eternes lleis de la supervivència.

<<En nom dels déus i els profetes, hom ha matat i s’ha matat a sí mateix. Així ha estat des de temps immemorials.

<<Per defensar idees han corregut rius de sang. Tanta sang que podrien omplir-se fins a set vegades tots els oceans de la terra.

<<Jo mateixa vaig ser violada, torturada i esquarterada. Les meves despulles van ser llençades als gossos i les meves obres cremades. No per les meves idees sinó perquè no podien suportar que jo parlés en boca dels déus.

<<La humanitat ha conegut la desgràcia des de totes les dimensions possibles. Les civilitzacions han estat en pugna des dels seus albors. I no hi ha hagut mai cap tribu al món que hagi gaudit d’un període de pau gaire perllongat.

<<Ara que esteu en vies de crear una civilització que ocupi el món sencer, us encamineu cap a la pau perpètua. Ja no haureu de lluitar més els uns contra els altres i abolireu tots els sacrificis en nom dels profetes.

<<Però aquesta gran civilització que ja gairebé domina el planeta no podria ser possible si unes poques nacions no sotmetessin a la majoria d’elles i si no declaréssiu, tots els humans, la guerra ja no contra vosaltres sinó contra la terra, la vostra primera mare.

<<Des de que podeu escriure la història heu après ben poca cosa. Però heu desenvolupat una fascinant habilitat amb les mans. Tanmateix, els avenços que heu creat amb aquesta habilitat vostra us conduiran irremeiablement a la vostra desaparició.

<<No heu pogut escapar de la vostra condició. La natura que us ha creat us acabarà destruint. Porucs, sou esclaus de la vostra condició, que porteu en el vostre ésser l’espurna que fou possible que la vida fos. Car la matèria, després de titànics esforços, s’ha perpetrat en cossos sòlids, després en móns, més tard en matèria orgànica i finalment en intel·ligència. I alguna cosa d’un gran poder és necessari perquè quelcom sigui després d’un esforç d’una magnitud incalculable. I aquest gran poder vosaltres el porteu dins.

<<Conserveu el gran poder dels equilibris que us han conduit fins a vosaltres: els àtoms, els sistemes, les molècules i les cèl·lules. Perquè sense aquest gran poder aquests equilibris no haguessin estat possibles.

<<Conserveu el gran poder de tots els intents de la intel·ligència per tal de perpetrar-se: l’eina, la  consciència, el foc i el llenguatge. Perquè sense aquest gran poder la intel·ligència ho hagués estat possible.

<<I aquest poder us ha portat a ser com sou. I us ha de portar a la vostra desaparició. Ja no hi ha marxa enrere. Heu de desaparèixer com han desaparegut altres éssers intel·ligents que, moguts pel mateix poder universal també han desaparegut o hauran de desaparèixer.

<<Ja no hi ha marxa enrere. Heu destruït la terra. Allò que us ha fet ser com sou –la vostra natura, us ha de destruir.

<<Aquest és el preu que haureu de pagar, com a déus intel·ligents de la natura: saber que heu de desaparèixer.

<<I com que no heu pogut sortir d’allò que sou, esteu redimits. Perquè la natura es destrueix per poder crear altres formes. Perquè tot allò possible pugui ser.

<<Vosaltres no en teniu cap culpa. Des del moment en què vau aparèixer, havíeu de desaparèixer, després de tants i tants intents, processos, proves i lluites dins les entranyes de la natura. Així com quan neix una criatura, ha de morir.

<<La vostra intel·ligència no ha pogut crear un paradís en la terra malgrat els intents d’uns pocs. Perquè la natura no hi entén, de paradisos.

<<Tot allò que heu creat, inclús els vostres déus a qui heu obeït fins a la mort, us ha conduit a la vostra extinció.

<<El vostre destí és extingir-vos. Quantes vegades no ho heu comprès, observant primitius éssers fossilitzats, que havent esgotat els seus recursos, van extingir-se?

<<Us heu reproduït sense límit. Així ho ha decidit la vostra natura –la natura en sí mateixa. I la vostra civilització esgotarà els recursos de la terra. Aquesta és la gran tragèdia: per obeir les lleis eternes de la natura per perpetrar-se, heu d’acabar desapareixent.

<<I desapareixereu redimits. Cap dels vostres actes és injustificat ja que, essent fills de la natura, tota acció respon a uns impulsos l’origen dels quals es troba des del moment en què tot va ser. Cada acció humana conté els titànics processos que us han conduit a ser com sou. Els quatre equilibris, els quatre intents de la matèria per perpetrar-se, els quatre intents de la intel·ligència per perpetrar-se.

<<En vosaltres la intel·ligència ha pogut ser –la intel·ligència que no és una altra cosa que un procés de la matèria. La intel·ligència en el seu punt més culminant. I amb vosaltres, aquesta intel·ligència –i  per aquesta intel·ligència, desapareixerà, i també desapareixereu vosaltres com a entitats capaces de percebre.

<<Però altres entitats perceben. I altres entitats hi haurà que també percebran. Perquè el do de percebre no és tan sols vostre, sinó que és un do de la natura.

<<La pròpia intel·ligència us ha destruït. Però deixeu que altres éssers l’assoleixin –així ha de ser, que ells també desapareixeran.

<<Ni culpables ni innocents. Ni vençuts ni vencedors. Les trompetes del judici no sonaran i els morts no ressuscitaran ni ningú no serà jutjat. I tots els vius us haureu de reunir amb les morts –no a l’inrevés.

<<No heu pogut escapar de la natura. I no obstant, quants intents no hi ha hagut entre vosaltres per escapar de la natura? Venerats han estat al llarg de les generacions, a través dels segles.

<<Jo mateixa vaig poder escapar de la natura malgrat el meu destí final. I en memòria m’he convertit. Perquè només la memòria pot perdurar enllà de les eres, fins que l’univers es replegui en sí mateix.

<<Perquè la memòria conté allò que ha succeït i succeirà. I només qui escapa de la natura, essent sagrat, coneix els secrets més amagats.

<<Només perdurarà la memòria d’aquells que hagin escapat de la natura. D’aquells que han percebut els fenòmens i han creat bellesa.

<<Ells perduraran en una terra on faran possible allò que sí podia ser possible i que la vostra natura d’humans no us ha permès de fer possible. Crearan un món on tot podrà ser sense que res no hagi de morir.

<<Tal vegada aquest món serà enllà de les estrelles, però serà per la memòria d’allò que hagués pogut ser i no ha estat.

 I dirigint-se al visitant, va continuar dient:

 <<El teu viatge ja no té retorn. Et trobaràs en un nou món, després de molts i molts anys. I allà viuràs com a memòria lliure, en un somni que només tindrà final quan t’hagis mort.

<<Aquest món l’imaginaràs tal i com has imaginat aquest. I serà un món que no és, tal i com aquest tampoc no és.

<<I els homes del nou món et rebran amb els braços oberts com un germà seu. Perquè en aquest món no hi haurà separació entre races i pobles i nacions i estats sinó que tots els homes i dones formareu una única germandat de memòries lliures.

<< Memòries lliures que haureu sobreviscut a les tempestes més infernals, enllà de les civilitzacions. Sereu supervivents entre tots els morts que us han precedit. I com a supervivents, ningú de vosaltres no tindrà el poder per damunt dels altres. Perquè tots haureu sobreviscut, no només un cabdill que ha lluitat contra un altre cabdill i, que, en conseqüència, se sent en possessió del poder, inclús per lluitar contra un altre cabdill.

<<I aquells que sobreviureu no sereu escollits per ningú més que per la natura. I ella no farà distinció entre pobles i races. I els pocs que quedin en vida sabran reeixir d’entre la ruïna, ja que en ells també hi haurà el gran poder necessari perquè tot sigui. Així com hauran quedat en vida perquè en aquests mateixos instants saben com reeixir de la ruïna.

<<I aquells que ara saben com reeixir de la natura crearan una germandat de memòries lliures capaces de transcendir la natura. I els seus fills continuaran aquesta germandat. I els néts, i besnéts, fins a l’extinció del sol.

<<Perquè en els pocs que quedareu amb vida, la matèria haurà assolit un intent més de perpetrar-se: la vida espiritual.

<<I la vida espiritual serà la possibilitat perpetrada entre la natura i una de les seves filles, la intel·ligència. I per això, conviurà pacíficament amb la natura. I només els altres éssers de la natura podran lluitar ferotgement amb les memòries lliures.

<<Perquè entre les memòries lliures ja no hi haurà mai més cap cabdill. Però recordaran tots els cabdills com aquelles criatures la natura de les quals van fer possible que la vida espiritual pogués ser.

<<Tots conviureu harmònicament amb la natura que us ha engendrat: per fi dominareu la natura sense haver de destruir-la. I la natura us donarà allò que necessiteu. La natura us ha portat fins a perpetrar-se per cinquè cop. I vosaltres la venerareu i ella ja no us tornarà a destruir.

<<Aquesta possibilitat, la natura l’ha pogut materialitzar en vosaltres. I amb tota probabilitat, no haurà de destruir aquesta possibilitat perquè una altre pugui ser, sinó que serà la culminació dins un procés que acabarà amb el replegament de l’univers sobre sí mateix.

<<Així ha quedat dit i així haurà de ser.

 El visitant havia entrat en un estat d’hipnosi. Quan va despertar, tot el que l’envoltava havia desaparegut. Aquelles gents, aquella dona que es va presentar com a Memòria d’Hipàtia, aquella enorme cabana, el poblat sencer. Es va trobar sol i perdut i va decidir d’anar a trobar els companys de l’expedició. Però també havien desaparegut. I va comprendre que havia passat molt de temps.

Però semblava que ja no quedava ningú. I va decidir que caminaria pel món per veure si quedava algú. I si no quedava ningú no voldria seguir vivint.

I al cap de pocs dies de caminar va trobar un poblat habitat per unes gents que van resultar-li familiars per la seva manera de vestir i d’enraonar. Eren gents que potser ja havia visitat al llarg de la seva expedició. El van rebre com si fos un membre d’aquell poblat a qui feia molt de temps que no havien vist. Veient-lo en un estat d’esgotament i mig fora de sí, van dispensar-li tota mena d’atencions.

Però volia saber on es trobava i què havia passat amb els seus companys de l’expedició. Ells no van saber què respondre sobre els seus companys . Però van dir-li que es trobava prop de punt Zero i que vivien l’any 237 després de la gran desaparició.

Van alimentar-lo, van proporcionar-li roba i calçat. Van respondre totes les seves preguntes i van atendre tots els seus terribles dubtes. I al cap d’uns dies, ja recuperat, van exhortar-lo a que anés a voltar pel món, a la recerca d’altres éssers humans. Que allà on anés seria rebut com ells l’havien rebut. I van pronosticar-li què és el que aniria veient, al llarg del seu viatge, i com tot allò que ell recordava, ciutats, pobles, monuments, paisatges, ara estaria completament cobert per la vegetació. I no obstant, allà on anés mai no es trobaria sol. Perquè el món era poblat per gent com ells.

I va viatjar durant molts i molts anys i va veure allò que li van dir que veuria. I finalment va arribar al punt des d’on havia sortit –el punt Zero. I allà havia de ser el lloc on havia de deixar constància del que li havia dit la Memòria d’Hipàtia.

Havia entès, a la fi, que aquell món era la possibilitat d’allò que hagués pogut ser entre els seus germans que van viure l’extinció final i que mai no va arribar a ser.

*

Omega (2)

que trepitges la terra

i pots respirar

no seria possible

en un món mort

pels camins empolsegats

trinxades les roques

que han trepitjat

els teus avantpassats

per fer camins en el no-res

*

Omega (1)

 recordaràs un dia

-tornarà a ser

en la solitud

més extrema

recordaràs les ànimes, al cel

i el temps s’haurà d’aturar

  o transformar-se en quelcom imperceptible

des de la humana memòria 

enllà, cap a la llum 

des dels inicis

*

La lira organizzata

Com a apèndix a l'article anterior, m'agradaria escriure una nota sobre aquest increïbre instrument, la lira organizzata, lire organizzate, vielle organisée o hurdy gurdy with organ pipes, híbrid entre la viola de roda i l'orgue portatiu.

Lira organizzata de Wolfgang Weichselbaumer. 
Foto de Séverine Hostein (Ensemble Baroque de Limoges),

extreta de la plana web de Matthias Loibner.

Va aparèixer a França a mitjans del segle XVIII. En aquesta època, com ja dèiem en l'article anterior, la viola de roda gaudia de prestigi dins la música culta. No és difícil d'imaginar, doncs, algú creant una mena d'experiment entre la viola de roda i l'orgue. Però l'instrument no va triomfar. Va desaparèixer al cap de poc temps, en part per la desonsideració de la viola de roda després de la Revolució Francesa, ja en el classicisme, en part perquè era un instrument costós, dificícil de construir, de transportar i d'afinar. Tot i així, Joseph Haydn va escriure diverses obres per a lira organizzata, com veurem més endavant.

L'instrument consisteix en una viola de roda de cos pla (sembant a la forma "Louvet") que disposa en el lateral d'una una o dues fileres de tubs. Quan hom dóna voltes a la maneta, fa anar també una manxa situada a l'interior del cos de la viola de roda o bé a sota, en una caixa a part. La manxa proporciona aire als tubs perquè sonin. El teclat de la viola de roda acciona les tangents damunt les cordes cantores que frega la roda, però també acciona les vàlvules que deixen passar l'aire cap als tubs. Les cordes i els tubs poden sonar independentment o a l'hora. Quan es fa sonar només l'orgue, l'intèrpret pot tocar més d'una tecla a l'hora i fer acords, cosa que amb la viola de roda és impossible.

Per veure el funcionament esquemàtic de la lira organizzata i perquè la pogueu sentir potser per primera vegada podeu anar aquí. Per veure una secció esquemàtica de l'instrument podeu anar aquí. Aquest material està extret de la pàgina web de Wolfgang Weichselbaumer.

També, com tots els orgues, té un secret, una caixa que distribueix l'aire segons la voluntat de l'intèrpret, o bé l'emmagatzema per poder tocar durant un periode limitat de temps sense haver de fer voltar la maneta.

Plànols d'una lira organizzata

segons el constructor d'òrgues francès

Dom Bédos de Celles (1709 – 1779)

 Reproducció d'una lira organizzata de Dom Bédos de Celles

 Lira organizzata de César de Pons. Musikinstrumenten-museum, Berlin

Font: J. G. Bilbao: "Averiguaciones sobre la zanfona de Faustino Santalices".

A més del constructor d'orgues Dom Bédos de Celles, que menciona l'instrument en el seu llibre L'Art du facteur d`orgues, París (1778) i en facilita plànols, com els mostrats amunt, hi va haver altres luthiers com César Pons i Nicolás Melling, dels quals no podem facilitar cap informació. Actualment, que jo sàpiga, només hi ha un luthier dedicat a construir-ne, en Wolfgang Weichselbaumer. Les seves lire organizate estan basades en el model que hi ha al Victoria & Albert Museum de Londres. A la seva plana web hi podeu trobar més fotos dels seus models, àudios i informació, aquí. Part de la informació per a elaborar aquest article l'he extret del seu web.

Com deia, en Joseph Hayden va escriure diverses obres per a lira organizzata. En total ens han arribat vuit nocturns i cinc concerts per a dues lire organizzate composades per a Ferran IV de Nàpols, aficionat a tocar aquest instrument. També han sobreviscut un nocturn i un fragment per a dues lire organizzate del compositor i luthier austríac Ignaz Pleyel (1757 – 1831) i tres concerts del compositor i clavicembalista italià Vincenzo Orgitano (ca. 1738 – 1815).

D'Ignaz Pleyel podem sentir aquesta marxa, interpretada per Matthias Loibner, aquí. (Al web de Loibner podem sentir altres gravacions d'altres compositors, aquí.)

De Joseph Haydn podem sentir aquí el Concert per a dues lire organizzate, dos violins, dues violes, violoncel, contrabaix i dues trompes en Do major Hob VIIh :1. A les lire organizzate Matthias Loibner i Thierry Nouat. El primer moviment, Allegro con spiritu:

El segon moviment, Andante:

I el tercer moviment, Finale, allegro con brio:

*

La viola de roda barroca

Un dels errors més comuns és pensar que la viola de roda és un instrument medieval. Sovint, quan algú en veu una pregunta: "és un instrument medieval, oi?". El correcte és dir que és un instrument d'origen medieval. La viola de roda moderna, tal i com s'usava a França, té origen en el segle XV. Abans hi havia dos instruments que empraven la roda per fregar les cordes, i en ells cal establir l'origen de la viola de roda: l'organistrum, aparegut cap a l'any 1000, tocat entre dos músics, i la seva evolució, la symphonia, ja tocada per un sol músic, diatònica i amb cos quadrat.

Un altre dels errors més freqüents és notar la presència de la música celta en el so característic de la viola de roda. Per començar hom sol confondre la música celta amb la música irlandesa o escocesa. Ningú no pot saber exactament com era la música que feien els celtes si no és per hipòtesis aproximades. En la música irlandesa o escocesa, per altra banda, no hi ha hagut mai la presència de la viola de roda, tret que, modernament, alguna formació l'hagi inclòs. La viola de roda és un instrument que probablement va aparèixer a França. Amb el pas dels anys va anar viatjant per tota Europa i això explica que estigui present en el folklore de molts indrets d'Europa, des de Galícia fins a Ucraïna.

Va ser a França durant els segles XVII i XVIII on la viola de roda, que abans havia estat un instrument de joglars, romancers, músics errants, cecs, demanaires, prostitutes i rodamóns, va gaudir d'un cert prestigi dins la música culta i l'aristocràcia. En certa manera, la música barroca francesa "tolerava" el bordó. O més aviat caldria dir que en els ambients nobles de França estaven de moda instruments "rústics" que tenien bordó, com la viola de roda i la musette de cour. No era que les característiques de l'harmonia barroca francesa acceptessin el bordó, perquè per les progressions harmòniques més aviat el feien molest. Més tard, després de la Revolució Francesa i ja en el classicisme, quan la música encara va evolucionar més i es va suprimir el baix continu, el bordó era quelcom inacceptable i la viola de roda va tornar a ser el que havia estat: un instrument usat sobretot per pobres i marginats i tan sols present en la música popular.

 Jean Jacques Rousseau

En la música francesa d'aquesta època la viola de roda es va emprar més per a executar les danses que els nobles  agradava de ballar o bé en una cambra habilitada per aquesta activitat o bé quan feien sortides a l'aire lliure. Tot i que alguns compositors van escriure música de cambra on la viola de roda tenia un paper important, l'ús de l'instrument en aquesta època estava enfocat sobretot a la interpretació de danses.

Moltes composicions barroques franceses eren duets amb instrumentació oberta. Les tessitures s'adaptaven a diversos instruments per tal que els músics disponibles les poguessin interpretar. Així, no és estrany veure que en el títol de la suite, el mateix compositor deixa la possibilitat que l'obra pugui interpretar-se amb viola de roda, musette de cour, oboè, flauta de bec o violí.

Enciclopèdia Diderot & d'Alembert

La viola de roda tenia una doble funció. Per una banda complia un paper purament melòdic. Però també era útil per fer el baix continu pel bordó i per la trompette. Des d'aquest punt de vista, quan es tractava de fer balls a l'aire lliure per a la noblesa, era molt més útil utilitzar una viola de roda que un clavicèmbal en ser més transportable i fàcil d'afinar. Això no obstant, alguns compositors van escriure obres en què es demanava la presència d'una o dues violes de roda, musette, flautes i baix continu.

François-Hubert Drouais, Els fills del duc de Bouillon, 1956

En aquesta època, a França, hi havia algunes famílies de luthiers dedicats a la construcció de violes de roda. Les dues més conegudes van ser, per una banda, la dels parisencs Louvet, Jean Louvet (ca. 1720 – 1793) i el fill Pierre Louvet (1709 – 1784). L'altra família important, ja posterior al barroc, va ser la Pajot de Jenzat, que en van fer des del 1795 fins el 1939. El model Louvet i el Pajot van marcar les dues formes més característiques de viola de roda utilitzada a França. Un altre luthier important dedicat a la construcció de violes de roda, a més de violins, va ser el parisenc Jean-Nicolas Lambert (1708 – 1759).

  Model de Louvet

Model de Pajot

Model de Lambert

També hi havia mètodes per a aprendre a tocar i/o a construir la viola de roda. El més conegut és el de Michel Corrette publicat a París l'any 1783 titulat La Belle Vielleuse. Méthode pour apprendre facilement à jouer de la vielle, contenant des leçons ou les doigts son marqués pour les commençans; avec des jolis airs et ariettes en duo, deux suittes avec la basse et des chansons. No cal dir que en aquesta època hi van haver autèntics virtuosos de la viola de roda, com era el cas del mateix Corrette o Philippe Dugué.

Anem a veure una llista d'alguns compositors francesos que van escriure explícitament per a viola de roda o bé la van tenir present a l'hora de triar la instrumentació per a interpretar alguna suite:

Jean-Baptiste Anet (1676 – 1755), violinista i compositor. Va ser alumne de Corelli a Roma (c. 1695–96). Després del seu retorn a París, va estar al servei del Duc d'Orléans, entre 1700 i el 1701, i més tard va formar part del servei del rei Lluís XIV. A París se'l va reconèixer com un dels millors violinistes de França i com un mestre de la improvisació.

Aquí podeu escoltar quatre duets d'Anet que vaig enregistrar:

Nota: tots els arxius que ofereixo aquí gravats per mi no són ortodoxos tècnicament parlant. He fet servir una octava més greu que la que  indica la partitura i l'afinació és a La 440 hz, quan l'afinació barroca demana que sigui entre La 415 i 425 hz.

Els duets d'Anet els podeu descarregar aquí.

Jacques Aubert (1689 – 1753), violinista i compositor. Deixeble de Jean Baptise Senaillé, va entrar més tard al servei del príncep de Condé. Fou entre 1728 i 1752 primer violí a l'Òpera de París.

Aquí podeu escoltar dos duets que vaig enregistrar:

Els podeu descarregar aquí.

Joseph Bodin de Boismortier (1689 – 1755), flautista i compositor d'obres instrumentals, vocals, cantates i danses. Fou un dels primers compositors a Europa que no va haver de dependre mai d'un protector. Les seves obres vocals van aconseguir molta fama a França i li van proporcionar abundants recursos econòmics. Va ser el primer compositor a França en adoptar la forma italiana de concert. I va ser un dels primers compositors europeus en escriure obres per a instruments solistes.

Aquí podeu escoltar unes danses de Boismortier que vaig enregistrar:

Les podeu descarregar aquí.

I aquí podeu sentir el Quatrième ballet des Villages (Op. 52) / Le Concert Spirituel. A les viola de roda Matthias Loibner i Riccardo Delfino:

Charles Buterne (ca. 1700 – ca. 1750), organista i compositor. Gairebé no coneixem res de la seva vida.

Aquí podeu sentir la Sonata nº 4 de Charles Buterne. A les violes de roda de nou Matthias Loibner i Riccardo Delfino:

Nicolas Chédeville (1705 – 1782), musettista, violista de roda, luthier i compositor, també conegut com Chédeville le Jeune o Chédeville le Cadet. Cal no ser confós amb els seus germans Pierre Chédeville (1694-1725) i Esprit Philippe Chédeville (1696-1782). Va ser un dels musettistes més prestigiosos de la seva època, convertint-se en un popular mestre entre l'aristocràcia. Fins i tot tot va ser mestre de la princesa Victòria de França. Les primeres obres que va escriure van ser específicament per a viola de roda o musette. Van ser recollides en un quadern titulat Amusements champêtres. Pel que fa al món de la lutheria, va aconseguir innovar significativament la musette. Chédeville va escriure Il pastor fido, una obra per a musette, viola de roda, flauta, oboè i violí però la va publicar amb el nom d'Antonio Vivaldi, compositor molt reconegut a l'època. Ho devia fer per donar prestigi a la musette. També va fer arranjaments per a viola de roda o musette, violí i flauta de Les quatre estacions de Vivaldi.

Aquí podem sentir els tres moviments Allegro, Adagio sempre piano i Pastorello - Allegro de "La Primavera" de Vivaldi segons l'arranjament de Chédeville. A la viola de roda Nigel Eaton:

Michel Corrette (1707 – 1795), violinista, organista i compositor. Fou organista pel duc d'Angulema. A més d'un prolífic compositor va ser pedagog i organitzador de concerts. Va escriure una vintena de llibres sobre pedagogia musical i sobre l'art del perfeccionament del violí i la veu.

Philibert Delavigne (1700 – 1750). A part que va treballar a la cort de Lluís XV i que va estar sota el protectorat del compte d'Ayen, es coneixen pocs detalls més de la seva vida. Tampoc es conserven gaires de les seves obres.

Del seu op. 4, Les fleurs vaig enregistrar algunes de les 24 peces, a més d'una polonesa extreta d'una de les sis suites que formen el seu op. 1. Tot això ho podeu sentir a continuació:

I ho podeu descarregar aquí.

Philippe Dugué (ca. 1690 – ca. 1760), violista de roda i compositor. No sabem cap aspecte de la seva vida, excepte que era capellà i que devia ser un virtuós de la viola de roda. A part d'escriure obres per aquest instrument, també va deixar un legat força important de peces vocals.

Matthias Loibner i Riccardo Delfino ens ofereixen aquí la seva Oeuvre IV, Sonata en Trio I:

I la Oeuvre IV, Sonata en Trio IV:

Jean-Baptiste Dupuits (ca. 1700 –1757), compositor i violista de roda. Desconeixem qualsevol aspecte de la seva vida.

Mattias Loibner i Riccardo Delfino ens ofereixen la seva Oeuvre III, Sonanta I. La primera part:

I la segona part:

Jacques Martin Hotteterre (1674 – 1763), flautista, compositor i luthier. Va viure i estudiar a Roma. Allà va treballar per al príncep Francersco Ruspoli del 1698 al 1700. A partir del 1708 va ser músic per al rei Lluís XIV i posteriorment per al seu successor Lluís XV. El 1743 figurava entre els músics més importants de França. La seva fama li va venir com a flautista, tot i que també tocava l'oboè, el fagot i la musette de cour. Gran part de la seva obra és per a flauta travessera. Va escriure alguns mètodes per a aquest instrument. Excel·lent pedagog, els seus deixebles eren principalment membres de l'aristocràcia. També com a luthier va desenvolupar una tasca important. Va introduir canvis en la construcció de la flauta travessera: a partir d'ell es va dissenyar en tres peces, que encara es manté en l'actualitat.

Hotteterre no té obres específicament per a viola de roda, però sí que va escriure duets per a instrumentació indeterminada que contemplava la possibilitat de la viola de roda a l'hora d'executar-los. N'és exemple aquesta giga que vaig enregistrar i que podeu escoltar a continuació:

La podeu descarregar aquí.

Jean Noël Marchand (1700 – ca. 1781), compositor. No sabem res sobre la seva educació musical. Des de ben jove, però, va entrar a formar part de la Reial Acadèmia de la música. El maig del 1725 va succeir Jean S. Desjardins com a "tambour et fifre de la Chambre et Ecurie". No se sap exactament on i quan va morir.

Vaig enregistrar les 17 peces que conformen la Nouvelle suitte d'airs, que tenien el títol NOUVELLE SUITTE / d'AIRS / Pour Deux Tambourins, Musettes ou Vielles. Les podeu sentir aquí:

I les podeu descarregar aquí.

Jacques-Christophe Naudot (ca. 1690 – 1762), flautista i compositor. Va ser molt conegut a París, tant com a intèrpret com a professor, sobretot dins els cercles aristocràtics. Per les dedicatòries de les seves obres podem saber que gaudia de la protecció d'importants personalitats de la noblesa parisenca.

Aquí podem sentir l'Oeuvre XIV, Sonata en Trio IV.  De nou Matthias Loibner i Ricardo Delfino a les violes de roda. La primera part és:

I la segona:

Molts altres autors van escriure peces per a viola de roda, alguns dels quals molt coneguts, com el cas de Jean-Philippe Rameau o posteriorment Joseph Haydn, que va deixar un legat important de peces per a lira organizzatta.

*

Si voleu consultar un llistat d'obres barroques on apareix la viola de roda podeu anar aquí.

Existeix una tesi doctoral de Paul Fustier titulada La vielle à roue dans la musique baroque française, que podeu consultar aquí.

*