La viola de roda barroca

Un dels errors més comuns és pensar que la viola de roda és un instrument medieval. Sovint, quan algú en veu una pregunta: "és un instrument medieval, oi?". El correcte és dir que és un instrument d'origen medieval. La viola de roda moderna, tal i com s'usava a França, té origen en el segle XV. Abans hi havia dos instruments que empraven la roda per fregar les cordes, i en ells cal establir l'origen de la viola de roda: l'organistrum, aparegut cap a l'any 1000, tocat entre dos músics, i la seva evolució, la symphonia, ja tocada per un sol músic, diatònica i amb cos quadrat.

Un altre dels errors més freqüents és notar la presència de la música celta en el so característic de la viola de roda. Per començar hom sol confondre la música celta amb la música irlandesa o escocesa. Ningú no pot saber exactament com era la música que feien els celtes si no és per hipòtesis aproximades. En la música irlandesa o escocesa, per altra banda, no hi ha hagut mai la presència de la viola de roda, tret que, modernament, alguna formació l'hagi inclòs. La viola de roda és un instrument que probablement va aparèixer a França. Amb el pas dels anys va anar viatjant per tota Europa i això explica que estigui present en el folklore de molts indrets d'Europa, des de Galícia fins a Ucraïna.

Va ser a França durant els segles XVII i XVIII on la viola de roda, que abans havia estat un instrument de joglars, romancers, músics errants, cecs, demanaires, prostitutes i rodamóns, va gaudir d'un cert prestigi dins la música culta i l'aristocràcia. En certa manera, la música barroca francesa "tolerava" el bordó. O més aviat caldria dir que en els ambients nobles de França estaven de moda instruments "rústics" que tenien bordó, com la viola de roda i la musette de cour. No era que les característiques de l'harmonia barroca francesa acceptessin el bordó, perquè per les progressions harmòniques més aviat el feien molest. Més tard, després de la Revolució Francesa i ja en el classicisme, quan la música encara va evolucionar més i es va suprimir el baix continu, el bordó era quelcom inacceptable i la viola de roda va tornar a ser el que havia estat: un instrument usat sobretot per pobres i marginats i tan sols present en la música popular.

 Jean Jacques Rousseau

En la música francesa d'aquesta època la viola de roda es va emprar més per a executar les danses que els nobles  agradava de ballar o bé en una cambra habilitada per aquesta activitat o bé quan feien sortides a l'aire lliure. Tot i que alguns compositors van escriure música de cambra on la viola de roda tenia un paper important, l'ús de l'instrument en aquesta època estava enfocat sobretot a la interpretació de danses.

Moltes composicions barroques franceses eren duets amb instrumentació oberta. Les tessitures s'adaptaven a diversos instruments per tal que els músics disponibles les poguessin interpretar. Així, no és estrany veure que en el títol de la suite, el mateix compositor deixa la possibilitat que l'obra pugui interpretar-se amb viola de roda, musette de cour, oboè, flauta de bec o violí.

Enciclopèdia Diderot & d'Alembert

La viola de roda tenia una doble funció. Per una banda complia un paper purament melòdic. Però també era útil per fer el baix continu pel bordó i per la trompette. Des d'aquest punt de vista, quan es tractava de fer balls a l'aire lliure per a la noblesa, era molt més útil utilitzar una viola de roda que un clavicèmbal en ser més transportable i fàcil d'afinar. Això no obstant, alguns compositors van escriure obres en què es demanava la presència d'una o dues violes de roda, musette, flautes i baix continu.

François-Hubert Drouais, Els fills del duc de Bouillon, 1956

En aquesta època, a França, hi havia algunes famílies de luthiers dedicats a la construcció de violes de roda. Les dues més conegudes van ser, per una banda, la dels parisencs Louvet, Jean Louvet (ca. 1720 – 1793) i el fill Pierre Louvet (1709 – 1784). L'altra família important, ja posterior al barroc, va ser la Pajot de Jenzat, que en van fer des del 1795 fins el 1939. El model Louvet i el Pajot van marcar les dues formes més característiques de viola de roda utilitzada a França. Un altre luthier important dedicat a la construcció de violes de roda, a més de violins, va ser el parisenc Jean-Nicolas Lambert (1708 – 1759).

  Model de Louvet

Model de Pajot

Model de Lambert

També hi havia mètodes per a aprendre a tocar i/o a construir la viola de roda. El més conegut és el de Michel Corrette publicat a París l'any 1783 titulat La Belle Vielleuse. Méthode pour apprendre facilement à jouer de la vielle, contenant des leçons ou les doigts son marqués pour les commençans; avec des jolis airs et ariettes en duo, deux suittes avec la basse et des chansons. No cal dir que en aquesta època hi van haver autèntics virtuosos de la viola de roda, com era el cas del mateix Corrette o Philippe Dugué.

Anem a veure una llista d'alguns compositors francesos que van escriure explícitament per a viola de roda o bé la van tenir present a l'hora de triar la instrumentació per a interpretar alguna suite:

Jean-Baptiste Anet (1676 – 1755), violinista i compositor. Va ser alumne de Corelli a Roma (c. 1695–96). Després del seu retorn a París, va estar al servei del Duc d'Orléans, entre 1700 i el 1701, i més tard va formar part del servei del rei Lluís XIV. A París se'l va reconèixer com un dels millors violinistes de França i com un mestre de la improvisació.

Aquí podeu escoltar quatre duets d'Anet que vaig enregistrar:

Nota: tots els arxius que ofereixo aquí gravats per mi no són ortodoxos tècnicament parlant. He fet servir una octava més greu que la que  indica la partitura i l'afinació és a La 440 hz, quan l'afinació barroca demana que sigui entre La 415 i 425 hz.

Els duets d'Anet els podeu descarregar aquí.

Jacques Aubert (1689 – 1753), violinista i compositor. Deixeble de Jean Baptise Senaillé, va entrar més tard al servei del príncep de Condé. Fou entre 1728 i 1752 primer violí a l'Òpera de París.

Aquí podeu escoltar dos duets que vaig enregistrar:

Els podeu descarregar aquí.

Joseph Bodin de Boismortier (1689 – 1755), flautista i compositor d'obres instrumentals, vocals, cantates i danses. Fou un dels primers compositors a Europa que no va haver de dependre mai d'un protector. Les seves obres vocals van aconseguir molta fama a França i li van proporcionar abundants recursos econòmics. Va ser el primer compositor a França en adoptar la forma italiana de concert. I va ser un dels primers compositors europeus en escriure obres per a instruments solistes.

Aquí podeu escoltar unes danses de Boismortier que vaig enregistrar:

Les podeu descarregar aquí.

I aquí podeu sentir el Quatrième ballet des Villages (Op. 52) / Le Concert Spirituel. A les viola de roda Matthias Loibner i Riccardo Delfino:

Charles Buterne (ca. 1700 – ca. 1750), organista i compositor. Gairebé no coneixem res de la seva vida.

Aquí podeu sentir la Sonata nº 4 de Charles Buterne. A les violes de roda de nou Matthias Loibner i Riccardo Delfino:

Nicolas Chédeville (1705 – 1782), musettista, violista de roda, luthier i compositor, també conegut com Chédeville le Jeune o Chédeville le Cadet. Cal no ser confós amb els seus germans Pierre Chédeville (1694-1725) i Esprit Philippe Chédeville (1696-1782). Va ser un dels musettistes més prestigiosos de la seva època, convertint-se en un popular mestre entre l'aristocràcia. Fins i tot tot va ser mestre de la princesa Victòria de França. Les primeres obres que va escriure van ser específicament per a viola de roda o musette. Van ser recollides en un quadern titulat Amusements champêtres. Pel que fa al món de la lutheria, va aconseguir innovar significativament la musette. Chédeville va escriure Il pastor fido, una obra per a musette, viola de roda, flauta, oboè i violí però la va publicar amb el nom d'Antonio Vivaldi, compositor molt reconegut a l'època. Ho devia fer per donar prestigi a la musette. També va fer arranjaments per a viola de roda o musette, violí i flauta de Les quatre estacions de Vivaldi.

Aquí podem sentir els tres moviments Allegro, Adagio sempre piano i Pastorello - Allegro de "La Primavera" de Vivaldi segons l'arranjament de Chédeville. A la viola de roda Nigel Eaton:

Michel Corrette (1707 – 1795), violinista, organista i compositor. Fou organista pel duc d'Angulema. A més d'un prolífic compositor va ser pedagog i organitzador de concerts. Va escriure una vintena de llibres sobre pedagogia musical i sobre l'art del perfeccionament del violí i la veu.

Philibert Delavigne (1700 – 1750). A part que va treballar a la cort de Lluís XV i que va estar sota el protectorat del compte d'Ayen, es coneixen pocs detalls més de la seva vida. Tampoc es conserven gaires de les seves obres.

Del seu op. 4, Les fleurs vaig enregistrar algunes de les 24 peces, a més d'una polonesa extreta d'una de les sis suites que formen el seu op. 1. Tot això ho podeu sentir a continuació:

I ho podeu descarregar aquí.

Philippe Dugué (ca. 1690 – ca. 1760), violista de roda i compositor. No sabem cap aspecte de la seva vida, excepte que era capellà i que devia ser un virtuós de la viola de roda. A part d'escriure obres per aquest instrument, també va deixar un legat força important de peces vocals.

Matthias Loibner i Riccardo Delfino ens ofereixen aquí la seva Oeuvre IV, Sonata en Trio I:

I la Oeuvre IV, Sonata en Trio IV:

Jean-Baptiste Dupuits (ca. 1700 –1757), compositor i violista de roda. Desconeixem qualsevol aspecte de la seva vida.

Mattias Loibner i Riccardo Delfino ens ofereixen la seva Oeuvre III, Sonanta I. La primera part:

I la segona part:

Jacques Martin Hotteterre (1674 – 1763), flautista, compositor i luthier. Va viure i estudiar a Roma. Allà va treballar per al príncep Francersco Ruspoli del 1698 al 1700. A partir del 1708 va ser músic per al rei Lluís XIV i posteriorment per al seu successor Lluís XV. El 1743 figurava entre els músics més importants de França. La seva fama li va venir com a flautista, tot i que també tocava l'oboè, el fagot i la musette de cour. Gran part de la seva obra és per a flauta travessera. Va escriure alguns mètodes per a aquest instrument. Excel·lent pedagog, els seus deixebles eren principalment membres de l'aristocràcia. També com a luthier va desenvolupar una tasca important. Va introduir canvis en la construcció de la flauta travessera: a partir d'ell es va dissenyar en tres peces, que encara es manté en l'actualitat.

Hotteterre no té obres específicament per a viola de roda, però sí que va escriure duets per a instrumentació indeterminada que contemplava la possibilitat de la viola de roda a l'hora d'executar-los. N'és exemple aquesta giga que vaig enregistrar i que podeu escoltar a continuació:

La podeu descarregar aquí.

Jean Noël Marchand (1700 – ca. 1781), compositor. No sabem res sobre la seva educació musical. Des de ben jove, però, va entrar a formar part de la Reial Acadèmia de la música. El maig del 1725 va succeir Jean S. Desjardins com a "tambour et fifre de la Chambre et Ecurie". No se sap exactament on i quan va morir.

Vaig enregistrar les 17 peces que conformen la Nouvelle suitte d'airs, que tenien el títol NOUVELLE SUITTE / d'AIRS / Pour Deux Tambourins, Musettes ou Vielles. Les podeu sentir aquí:

I les podeu descarregar aquí.

Jacques-Christophe Naudot (ca. 1690 – 1762), flautista i compositor. Va ser molt conegut a París, tant com a intèrpret com a professor, sobretot dins els cercles aristocràtics. Per les dedicatòries de les seves obres podem saber que gaudia de la protecció d'importants personalitats de la noblesa parisenca.

Aquí podem sentir l'Oeuvre XIV, Sonata en Trio IV.  De nou Matthias Loibner i Ricardo Delfino a les violes de roda. La primera part és:

I la segona:

Molts altres autors van escriure peces per a viola de roda, alguns dels quals molt coneguts, com el cas de Jean-Philippe Rameau o posteriorment Joseph Haydn, que va deixar un legat important de peces per a lira organizzatta.

*

Si voleu consultar un llistat d'obres barroques on apareix la viola de roda podeu anar aquí.

Existeix una tesi doctoral de Paul Fustier titulada La vielle à roue dans la musique baroque française, que podeu consultar aquí.

*