dilluns, 19 de desembre de 2011

Ironia i perversitat

L'art sense la ironia i la perversitat és impensable. I no obstant, veient el que ens arriba des de la cultura oficial, sembla que aquestes dues virtuts cada cop tenen menys pes, guanyant cada cop més terreny allò políticament correcte, el sentimentalisme, la manca de profunditat, allò convencional...

Però és el públic qui cada cop es torna més intolerable a propostes que realment remouen l'estómac, creen controvèrsia i xocs interns, deixen volar la imaginació cap a fites insospitades i posen de manifest l'eterna contradicció, el conflicte present en cada individu i en les coses de l'univers?

No m'atreviria a afirmar-ho. El públic, quan es troba davant d'una manifestació artística en què l'artista ha volgut comunicar una idea precisa, no acostuma a reaccionar amb indiferència -la pitjor de les reaccions. Què és el que falla, aleshores? Els mitjans que busquen l'audiència fàcil i complaent? Els polítics que cerquen recaptar el major nombre de vots? La televisió mediocritzant? Els sempre presents agents de l'espectacle que busquen en la mediocritat general la seva autoafirmació? Deu ser. Perquè si el públic només coneix allò que vessa sentimentalisme buit, no consumirà una altra cosa.

Per a mi el problema principal rau en el fet que l'audiència no coneix. I no coneix perquè no se li ofereix. I en aquest cercle ens quedem tancats.

L'art, sobretot la música, està estancat. Congelat dins els seu propi sistema d'acontentament i buit entreteniment. Caldrà estar sempre al marge per poder donar i rebre més enllà d'allò políticament correcte.

Què és irònic i pervers? Permeteu-me definir-ho ostensivament mostrant aquest vídeo. Un programa de televisió dels E.E.U.U. dels anys 50 del segle XX. Devia ser una època en què els mitjans no estaven tan amoïnats en mostrar allò que sempre es refereix a sí mateix, en provocar la llagrimeta fàcil, en dirigir-se a les ments mediocritzades per ells mateixos, en provocar accions buides i sense cap mena de profunditat? És interessant veure com reacciona el públic:


*

divendres, 9 de desembre de 2011

Cycles

And who art thou? said I to the soft-falling shower, Which, strange to tell, gave me an answer, as here translated: I am the Poem of Earth, said the voice of the rain, Eternal I rise impalpable out of the land and the bottomless sea, Upward to heaven, whence, vaguely form'd, altogether changed, and yet the same, I descend to lave the drouths, atomies, dust-layers of the globe, And all that in them without me were seeds only, latent, unborn; And forever, by day and night, I give back life to my own origin, and make pure and beautify it; (For song, issuing from its birth-place, after fulfillment, wandering, Reck'd or unreck'd, duly with love returns.)
Walt Whitman, Leaves of Grass


  

All "Cycles", here.

*