dimecres, 29 de setembre de 2010

Glimpse



Fa cosa d'un any vaig publicar el meu disc Glimpse al netlabel de Florida "Lunar Flower", qui gestionava el percussionista i compositor Justin Robert. En Justin m'havia avisat que el Glimpse no podia estar gaire temps a "Lunar Flower" ja que en breu hauria de tancar el segell donat que no disposava de temps per seguir-lo gestionant.

Com que Glimpse és un disc que està en constant revisió i procés creatiu, ja m'anava bé que temporalment es pogués sentir a "Lunar Flower". Quan el netlabel es va acomiadar del ciberespai, vaig donar-lo a Internet Archive per tal que continués estant en algun lloc públic per a ús d'aquell qui volgués sentir-lo o usar-lo per a finalitats creatives.

A l'espera d'editar-lo algun dia, ampliat i revistat, en un soport fisic, la qual cosa penso que és encara possible de fer i més tractant-se d'un disc així, està, a disposició, aquí.

Ara per ara el disc conté 8 temes. Per fer-lo he utilitat una viola de roda alto construïda per en Wolfgang Weichselbaumer, totalment acústica, i, en alguns moments, la meva veu i uns picarols lligats al peu.

La segona part de Glimpse (Glimpse#2), més dos temes nous seran la propera entrega de cara a la revisió del disc, concebut, com dic, com un work in progress.

Gairebé tot el contingut de Glimpse forma el meu espectacle com a solista "Marc Egea solo acústic", ofert en llocs petits, preferentment tancats i on l'acústica és adequada, amb una reverberació més o menys ideal.

Aquí teniu un video amb un fragment del tema "Clinamena", el segon track de Glimpse. El video va ser enregistrat al Museu Etnològic de Barcelona, a principis de l'any 2009:

dimarts, 28 de setembre de 2010

Josep M. Mestres Quadreny: Aronada



El dia 14 d'octubre del 2010 a les 19:00, alguns músics de la Big Bang Valona i altres de convidats, vam tenir l'honor i el plaer d'interpretar l'obra de Josep Maria Mestres Quadreny Aronada en motiu de la inauguració d'una exposició sobre el compositor al Centre d'Arts Santa Mònica. L'exposició duia el títol "Josep M. Mestres Quadreny. De cop de poma a trànsit boreal. Música, art, ciència i pensament" i va restar oberta al públic del 15 d'octubre al 12 de desembre d'aquest mateix any. Els músics vam haver d'interpretar aquesta obra tot fent una cercavila per un tram de la Rambla de Barcelona, partint del Santa Mònica.

Aquest video és un testimoni d'aquell acte:



La tasca de Mestres Quadreny en el terreny de la composició musical contemporània abasta molts diversos àmbits, des de la partitura convencional fins a la partitura gràfica, passant per l'ús d'ordinadors. A més de ser un dels pioners en l'Estat espanyol en l'ús de la informàtica per tal de generar no només sons sinó també composicions, basant-se en algorismes matemàtics, també ho va ser en la construcció de partitures gràfiques enllà del convencional pentagrama, tal i com ho feren John Cage, Morton Feldman o Earle Brown als Estats Units, Sylvano Bussotti, Karlheinz Stockhausen, György Ligeti o Iannis Xenakis a Europa, tan sols per anomenar-ne alguns d'ells.

Una de les partitures gràfiques més interessants d'en Mestres Quadreny va ser Aronada i per tal de conèixer-la el millor és citar les seves pròpies paraules:

"Crec que no resulta gens sorprenent que, després de tant de temps descodificant nombres amb significats simulats, un dia se m'acudís que en determinades circumstàncies podia presentar els nombres directament extrets de la taula i deixar que fos el músic qui fes directament la descodificació. És el que vaig fer a Aronada (paraula del sànscrit que significa: cercle dels sons audibles), que vaig compondre el 1972 com a música d'ambientació per a una exposició de pintura de Xavier Coll en una galeria de París. Per complir amb la funció d'ambientació havia de reunir unes característiques determinades, la principal de les quals era que no tingués perfils molt acusats ni intervencions que cridessin l'atenció; en definitiva, que pogués ser oïda sense ser escoltada i que no destorbés les converses. D'altra banda requeria una llarga durada. Vaig idear una partitura generativa que conté la informació suficient i la disposició adequada per generar un flux musical durant un temps indefinit, que pot ser de moltes hores o dies, és a dir, tant com es vulgui. És una configuració oberta que correspon a una estructura de distribució aleatòria del temps i que pot ser utilitzada per a qualsevol instrument. La partitura és circular i està formada per una sèrie de 16 cercles concèntrics, com els d'una diana. Cada corona està dividida en caselles i dins de cada casella hi ha un nombre. De tant en tant s'hi troben caselles negres. Travessant unes quantes corones circulars hi ha, distribuïts per tota la partitura, una quinzena de pentagrames curts que contenen notes". (Josep M. Mestres Quadreny, Pensar i fer música, Proa, 2000, pàg. 165).


El que ha de fer el músic en trobar-se davant d'aquesta partitura és triar primer un cercle i després una casella, a l'atzar. Quan algú dóna l'ordre de començar, es van seguint les caselles del cercle triat en sentit de les agulles del rellotge, tocant un mateix to (o acord en cas que l'obra s'interpreti amb piano), sense canviar-lo, fins arribar a una casella negra de les diverses que hi ha repartides per la partitura. A la casella negra es descansa un temps indeterminat que decideix el mateix músic. Quan el músic considera que ha de reiniciar, ho fa des del cercle triat al principi o des d'un altre, a escollir, però obligatòriament ha de canviar de nota (o acord), fins a la següent casella negra. Quan s'arriba a un dels 15 pentagrames, es toca el que hi ha escrit. Cada número de dins la casella significa una dinàmica i una fracció de temps en segons, que és el que ha de durar la nota escollida a l'atzar:

1 segon = fff
2 segons = f
3 segons = p
4 segons = ff
5 segons = ppp - fff
6 segons = mf
7 segons = fff - ppp
8 segons = pp
9 segons = ppp - fff - ppp

Per als instruments de percussió hi ha unes altres indicacions. Es segueix el mateix recorregut però els números indiquen dinàmiques i el temps que cal esperar en segons fins fer la següent intervenció, i quan reinicien després de la pausa de la casella negra, canvien d'instrument si és que en disposen de varis:

1 = ppp
2 = pp
3 = p
4 = mp
5 = mf
6 = f
7 = ff
8 = fff
9 = ffff


Com diu el mateix compositor, la partitura pot ser interpretada amb qualsevol instrument, però és recomanable que tingui un gran ventall dinàmic. És per això que un instrument com la flauta de bec és poc adequat per a interpretar Aronada. Cal dir també que cal un nombre mínim de sis instrumentistes per tal que l'obra faci l'efecte desitjat pel compositor. No hi ha un nombre màxim d'instrumentistes.
 
Aquí teniu, per acabar, quatre versions que vàrem enregistrar de l'Aronada amb la Big Bang Valona de Sant Pol de Mar. Les dues primeres són del maig del 2009; les dues darreres de l'octubre del 2010: http://www.archive.org/details/aronada



 *

dimarts, 21 de setembre de 2010

Arròs amb bacallà i figues seques

De vegades ofereixo casa meva per fer assajos amb els diversos projectes que vaig manegant com bonament puc. Normalment, proposo de dinar, també, si és que l'assaig s'ha d'allargar per la tarda. I no és estrany que darrerament digui: "us faré un arròs amb bacallà i figues seques". La cara del personal acostuma a ser de sorpresa i escepticisme, si no de mitja angúnia. Diuen: "vols dir que lliga, això del bacallà i les figues seques?"

Lliga extraordinàriament bé. Aquesta recepta la va inventar una gran cuinera de Sant Pol de Mar, la Montserrat Sagristà i us puc dir que, si es va moure per intuïció, va encertar de totes totes -de fet, la cuina, al meu parer, no deixa de ser un art purament intuïtiu quan es tracta de barrejar ingredients que no han estat mai barrejats.

Una de les grans especialitats de la Montserrat Sagristà és el bacallà, i el sap cuinar de moltes maneres diferents, fins al punt que a Noruega li han proposat que faci tallers culinaris, ja que allà de bacallà en tenen a dojo, el problema és que no saben com cuinar-lo.

La recepta la calco del seu llibre El bacallà. Com preparar-lo 10 vegades, sd - edicions, Barcelona, 2006, pàg. 10:

PER A 4 PERSONES:
4 talls de bacallà
Arròs (una tassa de cafè per persona)
1 ceba petita
1 tomàquet
1 pebrot verd
6-8 grans d'all
Oli d'oliva
Julivert
Una dotzena de figues seques tipus pajarera
Sal, pebre i tres brins de safrà

SOFREGIR LA CEBA, UN GRA D'ALL I EL PEBROT, TOT TALLAT PETIT I A FOC BAIX, JUNTAMENT AMB ELS GRANS D'ALL SENCERS I SENSE PELAR.

QUAN TOT JUST COMENCI A AGAFAR COLOR, AFEGIR-HI EL TOMÀQUET PELAT, SENSE GRANA I TALLAT BEN PETIT (NO RATLLAT, PERQUÈ FA MASSA SUC). SALPEBRAR.

UN COP EL SOFREGIT ESTIGUI FET, AFEGIR-HI EL BACALLÀ DESSALAT I BEN ESCORREGUT. DONAR-HI UN PARELL DE VOLTES.

TOT SEGUIT, TIRAR-HI L'ARRÒS I LES FIGUES. REMENAR-HO I SOFREGIR-HO LLEUGERAMENT.

AFEGIR L'AIGUA BULLENT (EL DOBLE D'AIGUA QUE D'ARRÒS I UNA MICA MÉS). SALAR.

MENTRESTANT, FER UNA PICADA DE MIG GRA D'ALL, FORÇA JULIVERT I UNS BRINS DE SAFRÀ. UN COP BEN PICAT, REMENAR-HO AMB UNA MICA D'OLI I TIRAR-HO A LA CASSOLA. DEIXAR QUE ACABI DE COURE.

Com advertència, cal vigilar amb la sal, com sempre que es cuina bacallà, ja que aquest sol estar força salat.

El plat es pot servir amb un vi negre de bona qualitat, que no vol dir car. Serveix, és clar, un vi jove.

El contrast entre el bacallà salat i la dolçor de les figues és realment sorprenent, així com la barreja de les textures dels dos ingredients. Val a dir que les figues poden menjar-se a part o acompanyades d'una mica d'arròs, i l'efecte no deixa de ser igualment sorprenent.

És un plat laboriós però crec que val la pena de tastar-lo. Aquesta recepte inventada per la Montserrat Sagristà s'ha convertit en una de les meves (poques) especialitats.

Qui vol venir a tastar-lo, ara que aviat començaran a haver-hi figues seques als mercats?

dimarts, 14 de setembre de 2010

Guillem de Peitieu: Babariol

El dia 26 de setembre del 2010, a les dotze del migdia, el poeta i escriptor Salvador Giralt i jo mateix vam estrenar l'espectacle "Babariol" al cicle Poesia als Parcs. Va ser a la Font del Pradelló, a Olzinelles, Sant Celoni.

El nucli d'aquest espectacle serà el poema "Farai un vers, pos mi sonelh" de Guillem de Peitieu (ca. 1071-ca.1126). Considerat el primer trobador en llengua romànica de qui es té notícia, d'aquest noble d'Occitània es conserven onze poesies algunes de les quals, pel to obscè, posen de manifest la vida desenfrenada que va dur: segons les biografies, Guillem de Peitieu era amant de la vida llicenciosa, de la companyia femenina i dels bons àpats, i sovint és titllat de despietat amb els seus vassalls. D'altres, però, són poemes amorosos sensuals i delicats, emmarcats dins la temàtica de l'amor cortès. 

Però, a més, va tenir una carrera militar fructífera. Va ser comandant de la croada del 1101 promoguda pel papa Pasqual II i va emprendre diverses guerres contra els comptes de Tolosa. Ell i Alfons I el Batallador van emprendre una batalla en què intentaren prendre als musulmans el regne de València. 

Fou excomulgat dues vegades, una per abandonar la seva muller legítima; l'altra per prendre la dona del seu vassall el vescomte de Châtellerault, Amauberga, a qui anomena Dangerosa (Perillosa). Potser aquest és el motiu pel qual, sovint, la temàtica dels seus poemes és una crítica i burla als poders eclesiàstics.

Noble de llinatge, heretà de son pare uns dominis que superaven el doble dels del rei. Era novè duc d'Aquitània i Gascunya (per això fou conegut també com Guillem IX d'Aquitània) i setè comte de Poitiers. 

El poema "Farai un vers, pos mi sonelh" tracta d'un cavaller que, per obtenir el favor de dues dames, es fa passar per mut, pronunciant tan sols els mots "babariol, babariol, babarian". Les dues dames, Agnès i Ermessèn, el posen a prova treient-li un gat que el deixa malferit. No obstant, no pronuncia ni un sol mot, per tant les dames es convencen que realment és mut i el guareixen i l'obsequien.

Heus-lo:

Farai un vers, pos mi sonelh,
E•m vauc e m'estauc al solelh.
Donnas i a de mal conselh,
Et sai dir cals:
Cellas c'amor de cavalier tornon a mals.

Donna no fai pechat mortal
Que ama cavalier leal!
Mas s'ama monge o clergau
Non es raizo:
Per dreg la deuri'hom cremar ab un tezo.

En Alvernhe, part Lemozi,
M'en anei totz sols a tapi:
Trobei la moller d'En Guari
E d'En Bernart;
Saluderon mi sinplamentz per san Launart.

La una•m diz en son latin:
"O, Deus vos salv, don pelerin;
Mout mi semblatz de belh aizin,
Mon escient;
Mas trop vezem anar pel mond de folla gent."

Ar auzires qu'ai respondutz;
Anc no li diz ni ba ni butz,
Ni fer ni fust no ai mentagutz,
Mas sol aitan:
"Babariol, babariol, babarian."

So diz n'Agnes a n'Ermessen:
"Trobat avem que anam queren:
Sor, per amor Deu l'alberguem,
Que ben es mutz,
E ja per lui nostre conselh non er saubutz."

La una•m pres sotz son mantel
Et mes m'en la cambra, el fornel:
Sapchatz qu'a mi fo bon e bel,
E•l foc fo bos,
Et eu calfei me volentiers als gros carbos.

A manjar mi deron capos,
E sapchatz agui mais de dos,
Et no•i ac cog ni cogastros,
Mas sol nos tres;
E•l pans fo blancs e•l vins fo bos.

La traducció al català, "Us faré un vers, tinc son a frec" és de Lola Badia:

Us faré un vers, tinc son a frec,
camino un xic, al sol m’ajec.
Hi ha dames de seny temorenc.
Sabeu qui són?
Les qui d’amor de cavaller
diuen afront.

Dama poc ha pecat mortal
que estima un cavaller lleial-
Estimar clergue sí que és mal.
Té gran raó
si algú crema isardament
amb un tió.

A Alvèrnia, ran Llemosí
anava sol com pelegrí.
Topo la dona d’en Guari
i d’en Bernart.
Em fan salut, pel bon patró
Sant Lleonard.

L'una que em diu amb veu galant:
“Que Déu us guardi, vianant!
Sembleu persona benanant
de bon regent.
Massa veiem com va pel món
la folla gent.”

Ara sabeu el so que els fiu:
No contestí ni Pau ni piu,
no esmentí flames ni caliu,
sols aquest cant:
“Babariol, babariol,
babarian.”

N’Agnès avisa n’Ermessèn:
“Heus ací aquell que estem volent.
Bona germana, qui no el pren?
Sembla ben mut, -
Si l’alberguem, el nostre afany
poc és sabut.”

Amb son mantell em tapa un poc
i em porta vora d’un bon foc,
dins de sa cambra, que és bon lloc.
Més d’un buscall
em dóna escalf de voluptat
en llur fogall.

Per menjar em feren mant capó,
més de dos foren, Déu n’hi do.
No hi hagué coc ni marmitó,
només tots tres.
El pa era blanc, el vi, dolçor,
el pebre, espès.

“N’Agnès, potser és home dubtós.
Per descobrir si és enganyós,
portem-li en nostre gatet ros
ben prestament.
Veuràs que el fa parlar sobtós
si de cert ment.”

N’Agnès que cerca l’odiós:
de grans bigotis, grandiós;
així que el viu, haguí paors
i patiment.
Per poc no perdo la valor
i l’ardiment.

En havent begut i menjat
em despullí ben de llur grat.
Darrera em posen aquell gat
galifardeu.
L’una l’arria del costat
fins sobre el peu.

Tiren la cua del dolent
que m’esgarrinya iradament.
De nafres foren més de cent
tot d’un seguit;
jo no em moguí pas, baldament
em creguí occit.

I fa una dona a l’altra, amén:
“És mut, això em dóna entenent.
Banyem-lo prest, fem-lo content,
dem-li delit.”
Més de vuit dies restí allí
molt ben servit.

Amb cent vuitanta-vuit assalts
de cavaller sense rivals
me les vaig fotre, pro certs mals
elles m’han mes.
I encar si perdo el corretjam
i el bon arnès.

Monet, porta’ls demà al matí
aquest vers meu de bon sentir,
dret a la dona d’en Guarí
i d’en Bernat,
i digue’ls que pel meu amor
matin el gat!


Per a l'espectacle "Babariol", vaig musicar aquest poema; el canto i m’acompanyo de la viola de roda. Sona així:



Els poemes que va preparar en Salvador per a l'espectacle, tots seus, poc o molt giren a l'entorn de la temàtica del poema de Guillem de Peitieu o bé de la seva personalitat extravagant, desenfrenada i aventurera. Almenys, aquest seria l'ideal de vida però sempre és estroncat per la imposició de les normes i actituds de la societat d'enguany. Són poemes que expliquen situacions quotidianes que sovint poden arribar a ser grotesques, sempre des d'una ironia finíssima i des d'un humor subtil i elegant.

El mateix poema "Babariol" d'en Giralt, parla d'un personatge que enyora un altre tipus de vida a un altre lloc, que no pas la seva existència gris i monòtona pròpia de l'home real d'avui, que es desplaça dia rera dia en cotxe per l'autopista per anar a la feina, travessant llocs on la natura no sembla tenir-hi lloc i on la mà de l'avarícia especulativa senyoreja arreu. Ideal de sortir dels paràmetres que imposa la vida d'avui: feines inestables, factures interminables, amors impossibles, ciment, especulació, anuncis... Tal és la "realitat" que cau com un cop de puny però que el personatge sembla gairebé no afectar-li, com si aquesta "realitat" la somniés, com si l'acceptés i digués: "quin remei", com si no se l'acabés de creure. Aquests versos es repeteixen tres vegades al llarg del poema:

per curar l’avorriment
d’una vida que no entenc,
i lliurar-me a l’aventura
de ser amic de la Natura
-que no faig literatures!-,
tornaria a la cançó
que animava el trobador:
babariol, babariol, babarian!

Aquí teniu, per acabar, un video d'en Salvador Giralt recitant "Indigestió", que també forma part de l'espectacle. Espero que disfruteu:




*

dilluns, 6 de setembre de 2010

Alfa


 
silence tel que ce qui fut
avant jamais ne sera plus
Samuel Beckett


Era només un punt opac que bategava. No podrà saber-se mai la pulsació eterna d’aquest batec. Però aquell pols contenia qualsevol forma possible de medició. Contenia totes les fórmules i lleis, tots els estats i totes les formes possibles d’energia. Contenia tot allò que és possible, tots els elements i cada un dels pensaments de qualsevol entitat intel·ligent. Totes les formes i forces, tot allò que pot arribar a apercebre’s i tot allò que no, tots els elements, totes les dimensions estaven i no estaven allà, i la finitud i la infinitud, i tot el que havia de passar i haurà de passar.

Aleshores es va produir el més gran dels esdeveniments que no han passat mai, la més misteriosa de les reaccions de tots els temps i eres i instants. El punt va esclatar creant el temps i l’espai. L’espetec d’aquell incommensurable esclat no va poder ser audible fins al cap d’eons, quan ens intel·ligents van ser i seran capaços de percebre’l, fins a la seva absoluta extinció. Els bocins d’aquell esclat foren partícules que van començar a pul·lular com boges allunyant-se del punt inicial; i com més s’allunyaven, més espai tenien per moure’s amb llibertat absoluta. Durant una porció infinitament petita del primer temps, tot era ben simple, i una sola força contenia la matèria en un estat primigeni. Però, al cap i a la fi, el gran esclat no podia contenir-se més. Les forces es van separar de la primera força i van alliberar aquell incommensurable nombre de partícules.

Al principi les partícules només xocaven entre sí sense unir-se, a voltes anihilant-se, a voltes creant altres partícules. Fou en l’afany d’expandir-se que s’acabaren unint per formar partícules més grans, i aquestes es van unir per formar àtoms, el primer dels equilibris perfectes jamai ocorregut. Perquè els àtoms, alliberant de sobte la llum, expressaven una premonició absoluta que, en un esforç incalculable, havia d’ocórrer, de ser. I perquè des dels àtoms tot és i serà com va ser, és i serà, en una repetició aquí i en qualsevol indret fins al final dels temps.

L’espai, impulsat per la matèria que mantenia l’afany de les primeres partícules, era cada cop més gran. L’espai creixia i creixia i un sol centre acabà convertint-se en infinits centres. La matèria, en un espai tan gran, s’anà concentrant creant llocs en el gran lloc. I dins aquests llocs acumulats hi van haver terribles reaccions de fusió que van encendre l’espai fosc, formant punts de llum arreu dels arreus. Eren estrelles, que s’encenien i es van encenent per tots els confins de l’espai i del temps; duien la llum que maldava per encendre’s des del temps dels primers àtoms, inclús de molt abans, ja que la llum també estava continguda en el punt opac inicial. I fou gràcies a les estrelles que es van acabar de coure els elements que encara mancaven. I d’elles neixen i naixeran els cossos que, havent-se refredat, esdevenen sòlids: temps era temps, els elements havien d’estar en constant ignició, però d’ells sorgiren generacions d’elements que pogueren reposar unint-se per fer possibles els cossos sòlids. D’aquest descans va néixer la fredor en contrast a la calor, allò gran a allò petit, allò brillant a allò opac. Però aquests contrastos ja estaven dins el punt que bategava com a possibilitats eternes.

Els cossos sòlids foren el primer intent de la matèria en perpetuar-se més enllà dels àtoms. Eren com imatges gegantines de les primeres partícules. I així mateix, a imatge dels àtoms, els cossos sòlids van anar estant uns sota les ordres dels altres i tots sota les ordres de les estrelles nascudes de les acumulacions de gas. I les estrelles s’uniren formant galàxies. I les galàxies també s’acumularen.

I així fou com sorgí, per segona vegada, un delicat equilibri capaç de crear les coses més meravelloses no hagin existit mai. Equilibris dins d’equilibris, sistemes dins de sistemes en què cada peça era fonamental. I tot era gràcies a les quatre forces: fonien, unien, alliberaven, atreien trossos de matèria sòlida. I en aquests sistemes hi haurà móns equilibrats que representen el segon intent de la matèria per perpetuar-se.

En algun d’aquests cossos sòlids els elements s’uneixen per formar elements més complexos, aigua, aire, foc i terra. En alguns es combinen de dos en dos, d’altres de tres en tres, i en alguns altres existeixen tots quatre. Aleshores, el tercer equilibri es va produir, es produeix i es produirà quan, en algun indret on els quatre elements compostos s’equilibren en perfecta harmonia, aquests, al costat dels elements simples es combinen per formar els primers signes de matèria orgànica. Les molècules aviat maldaven per alliberar-se per mars d’aigua on tot pot ser possible. I elles, les molècules, a voltes unint-se, a voltes separant-se van formar la matèria orgànica com a tercer intent de la matèria per perpetuar-se.

D’allà sorgí allò que fou, és i serà el miracle i equilibri definitiu. El miracle en què els elements simples, els elements compostos i les forces hagueren, després de molts intents, d’equilibrar-se per formar les primeres cèl·lules vives. Això succeí en diversos indrets d’un sol món, i ha passat en altres móns, i seguirà passant fins al final dels temps en molts altres indrets d’altres móns.

I les cèl·lules s’uniren en l’afany de ser i perpetuar-se i expandir-se. I aquesta unió formà éssers unicel·lulars i després pluricel·lulars, tots ells capaços de repetir-se segons unes impecables lleis genètiques. Els éssers unicel·lulars eren com taques enmig d’un silenci descomunal. Foren els primers que van dirigir-se al sol i van saber transformar la llum còsmica en alguna cosa beneficiosa per a ells mateixos i per als éssers que haurien de venir després. Mentrestant, no podien fer res més, tot i ser tan complexos. Perquè no podien encara sentir les col·lisions i explosions d’aquell món que, encara refredant-se, era ple de vida.

I la vida d’aquell món volia perpetuar-se enllà dels confins del temps, segons s’assemblaven a les primeres partícules que, alliberant-se, van crear el temps i l’espai estant posseïdes per la llibertat absoluta. Aquells éssers xocaven entre sí. A voltes es fagocitaven, a voltes aconseguien unir-se simbiòticament. A voltes romanien sols i encara hi romanen i hi romandran. A voltes creixien tan i tan en nombre que, en l’afany de multiplicar-se i expandir-se esgotaven els recursos i desapareixien, essent aquest fet una llei amb què la vida aconsegueix perpetuar-se en sí mateixa, més enllà de fer-ho en els individus d’una espècie.

Amb l’ajut de la diferència unida van desenvolupar-se organismes més complexos. Fins que, després de tot, cada cèl·lula només complia una sola funció dins un ésser complex, multicel·lular. I van haver-hi plantes i fongs. I animals. I els animals van desenvolupar els sentits al cap de molt de temps. Hi van haver cèl·lules que van unir-se per formar l’ull. I l’oïda. I tots els sentits.

Els animals van voler caminar després de nedar, perquè la terra era ferma i coberta de plantes i flors que podien lliurar aliment. I la vida va anar ocupant tots els espais possibles d’aquell món en què tot creixia mogut per una voluntat cega i desenfrenada. I les espècies s’anaven succeint i s’aniran succeint, fins al temps en què el sol, fill de l’eterna llum, enllà del temps, deixarà de lluir damunt el món. I un nombre inquantificable de sols germans va naixent i va morint, fent possibles i extingint tota forma de vida possible.

Aquelles formes de vida del món il·luminat pel sol han de conviure juntes en l’harmonia de matar-se les unes a les altres per poder existir en individus agrupats. I les espècies es van succeint damunt el món amb el pas de les eres. I el grup que aconseguia dominar altres grups governant-los al seu gust, esdevingué el més intel·ligent entre tots els intel·ligents. Perquè la intel·ligència, com a darrer intent de la matèria per perpetuar-se, és l’afany de continuar existint. Així, la darrera generació de transformacions de la matèria, ja contingudes en el punt abans de tots els abans, fou el neguit de sobreviure, impuls inconscient, reflex de les partícules que van ser llençades en el moment en què allò incommensurable explotà com una veu còsmica dient: “sigui”.

Un animal anà posant-se dret i la seva debilitat el va dur a construir aparells amb què defensar-se d’altres animals i d’altres entre els seus semblants. Al principi els animals drets vivien agrupats i isolats. Van inventar algunes nocions com “gana”, “perill” i “satisfacció”. I també van comprendre què era la vastitud. Sols, perduts en una immensitat damunt aquell món, es creien els únics entre ells mateixos. Sabien quines plantes havien de menjar i quines no. Convivien amb uns animals i amb d’altres se’n protegien. Van crear una mena un lloc en el gran món. Però enllà de la vastitud, va aparèixer un altre grup d’aquells animals drets cercant elements per sobreviure. I tant necessari era per a ells sobreviure que pugnaren amb aquells que estaven primer en el lloc.

Encara massa dèbil i sempre exposat al perill de la mort, aquell animal hagué d’inventar l’eina. I l’eina fou el primer intent de la intel·ligència per perpetuar-se. Perquè amb l’eina, aquells éssers es defensaven millor. I podien sobreviure millor. I créixer en nombre.

La consciència ja havia aparegut. A poc a poc, es coneixia la utilitat de les eines i com construir-les. I la intel·ligència cada cop sabia millor com sobreviure. I aquell animal es relacionava cada cop més amb el món que l’envoltava. I s’obria al món. I cada cop més ferotge era capaç de dominar gairebé totes les espècies, algunes de les quals eren molt més fortes però sense consciència de ser. Quantes vegades s’ha produït, es produeix i es produirà el fet de saber-se en la incommensurabilitat de l’univers? Tantes com descobriments. Perquè essent conscient, aquell animal anava descobrint, a cops d’anar-se morint, un cop i un altre.

Aquell animal descobrí el foc. O potser li fou procurat com un regal del cel, perquè en altres llocs ja havien descobert el foc; perquè en algun altre món s’està descobrint el foc. I el foc, al cap i a la fi, ja existia. El foc, parent llunyà de la primera llum, en el món dels organismes va ser de gran utilitat per a la intel·ligència. Aquells qui coneixien el foc van dominar per damunt aquells qui no el coneixien. I entre els qui el coneixien hi hagueren lluites cruentes, com des del primer moment que hi van haver éssers vius. Potser enmig d’aquelles lluites fou quan s’inventà el llenguatge. O potser en períodes de repòs.

I el llenguatge apaivagà les lluites. Perquè amb el llenguatge es va aprendre a pactar, a bescanviar, a oferir, a ajudar en cas que alguna malastruga dugués a la mort. Passava que, quant més semblants entre sí eren aquells animals, més comprenien que el camí cap a supervivència era una responsabilitat comuna. Però enllà de la vastitud ha havia altres grups que van comprendre el mateix. Els grups d’enllà l’horitzó s’enfrontaren els uns amb els altres, essent entre ells quelcom diferents. A voltes uns n’exterminaven d’altres; a voltes aconseguien comprendre’s i, barrejant la diferència, fer quelcom nou i únic. Perquè aquell animal també va aprendre a sentir, a riure i a plorar. I quan va aprendre tot això va ser aleshores quan, damunt d’aquell món aparegué el llenguatge.

A mesura que transcorren les eres per aquell món hi creixen, s’expandeixen i moren les civilitzacions. Cada una deixa la seva empremta damunt el mon, ja no en forma d’organisme petrificat sinó en forma de llenguatge com a darrer intent de la intel·ligència per perpetuar-se.

Del llenguatge van sorgir les arts i els oficis. I gràcies a ell, aquell animal va aprendre a saber què olorava, què sentia, què escoltava, què veia i què menjava. I gràcies al llenguatge, en alguns indrets aquell animal es féu sedentari perquè va descobrir que podia sobreviure amb més comoditat.

I gràcies al llenguatge també aparegué el poder. Aquell cabdill capaç de fer lluitar els seus semblants que mai no van voler ser cabdills amb els semblants d’altres cabdills. Perquè volien ser enllà de les primeres vastituds, saber què hi trobarien horitzó enllà. Alguns d’ells aconseguiren anar enllà, deixant súbdits darrera seu. Pel camí arrossegaren pedres i indrets sencers. Quant més sofisticades i resistents es feien les armes, segons l’element amb què estaven fetes, més agosarat i cruel era el cabdill.

Mentrestant, aquella bèstia volia saber qui era i d’on venia a mesura, també, que es diferenciava de les altres bèsties ja temoroses de la seva presència bípeda. Al llarg de les eres múltiples realitats han maldat per a entendre-ho tot. I totes elles eren tan falses com certes. Perquè tan certa és la realitat d’un infant o la d’una bèstia que tot just acaba d’inventar el llenguatge com la de l’ens més dotat en intel·ligència gràcies a uns processos evolutius que no tenen marxa enrere.

També inventà déus, aquella bèstia, perquè l’ajudaven a entendre-ho tot. I cada déu és un petit reflex del punt que batega, continent de tot. A voltes, algun déu ensenyà a son creador que s’havia de convertir en criatura capaç de copsar, en el seu interior, allò que conté el punt opac que bategava, creador de la llum.

Només el cabdill no podia suportar els esforços d’aquells que no comprenien les coses com ell. Creia que el seu esforç era l’únic que tenia sentit, així com la seva manera de relacionar-se amb el món, el seu aspecte i la seva imatge reflectida en ell mateix. I en aquell intent salvatge de travessar muntanyes, i mars, i rius, i deserts, i inabastables regions de glaç, el cabdill, amb l’esforç de tots aquells que el seguien, anà escrivint la seva història, succeïda per la història d’un altre cabdill. I un altre, i un altre. I així anaren teixint diverses històries en una sola història. I totes les històries s’anaren succeint en el camp de batalla, on lluitaven dos bàndols entre iguals. A voltes, l’afany del cabdill era tan descomunal que la única cosa que deixava mentre passava era la mort.

Però la història no només la fan els cabdills. També aquells qui han estat enllà de la història sabent que la història dels cabdills no és la única història. O aquells qui, malgrat els designis del cabdill van morint comprenent els destins de llurs vides. O els qui han estat visionaris i han transformat el llenguatge animal al seu pler, creant temples, i jardins, i simfonies, i escriptures a voltes sagrades; aquells qui han representat l’eternitat amb colors, formes, sons, olors, conceptes, càlculs, proves, sempre impulsats per l’afany de perpetuar-se, a imatge de la matèria. O aquells que, estant més enllà d’ells mateixos, han estat capaços de percebre la llum eterna dins seu. I sentint-se infinits, mai no han temut la desaparició: han estat per primera vegada els qui han intentat superar la matèria i llur intel·ligència és l’esperit de l’univers. Perquè a l’univers només hi ha esperit si algun ens pot percebre’l com una part d’un tot, essent una sola cosa. I aquest ens va estar, està i podria estar arreu dels confins de l’univers.

I en un temps aquesta bèstia desapareixerà de damunt el món com altres criatures han desaparegut i desapareixeran del món. Desapareixerà enllà del temps i les històries. Potser haurà descobert portes en el cel que el duran a altres indrets on tot canvia de cop i volta, i les dimensions són unes altres, i les realitats i la manera de copsar allò real. Seria possible que hi hagués damunt d’aquest món una civilització formada per éssers capaços de percebre l’univers en llur interior. Perquè abans de desaparèixer, aquest animal comprendrà, i tots els misteris se li desvetllaran. Aleshores, d’ençà d’aquest fet, potser hi haurà un darrer camp de batalla amb dos bàndols disposats a anihilar-se mútuament. O potser, simplement, es repetiran els cicles i aquest animal capaç de tot s’extingirà per manca de recursos per poder sobreviure, com els seus parents més remots, els primers ésser amb vida. I els mars, els glaços i les plantes enterraran per sempre més els seus signes deixats al llarg de les civilitzacions. I el fang ho anirà petrificant tot mentre altres criatures senyoregin damunt aquell món en què la vida continuarà existint fins a l’extinció del sol.

I el sol serà una cendra en el firmament com ho són i ho seran incomptables sols gràcies als quals la vida es féu més enllà de la possibilitat continguda en el punt inicial. Perquè aquella possibilitat es féu en el temps i l’espai havent esclatat en infinites possibilitats que es combinaven entre sí. Tan sols d’una combinació d’entre incomptables combinacions va sorgir la intel·ligència, que també haurà de desaparèixer de qualsevol indret de l’univers i haurà de retornar al punt on tan sols era una possibilitat.

Perquè també s’hauran d’extingir els sols, tots els sols. I sense sols no hi ha res. Aleshores la vida no tornarà a ser enlloc de l’espai i el temps. Tot l’univers serà, aleshores, fosc. Esdevindrà la tenebra que mai no haurà existit, i cobrirà la grandària que els àtoms, impulsats per les partícules, van anar estenent pel temps i l’espai que ells mateixos crearen. Tota la matèria, coneguda o inconeguda, tant si va crear cossos opacs com lluminosos, serà una sola cosa en la gran tenebra. Tot serà matèria fosca.

Al llarg de la gran tenebra potser esdevindrà una inabastable magnitud freda i fosca eternament, amb totes les possibilitats ja esgotades. O possiblement l’univers haurà de replegar-se sobre sí mateix. Els cúmuls de matèria dispersos pel buit s’aniran unint formant un cúmul incommensurable. Els àtoms es descompondran en partícules. I en l’intent d’anihilar-se les unes a les altres cada cop n’hi haurà de menys tipus fins que l’univers tornarà a ser allò més simple. Ja sense espai ni temps i amb les quatre forces unides en una i les possibilitats reduïdes a una sola. Serà la gran possibilitat un altre cop. I totes les formes i mides, i reaccions, i varietats combinatòries, tot serà una sola cosa. Tot plegat no haurà durant ni un instant. Un buf lleuger, un simple batec. Tot serà un punt que bategava eternament.

Tot ésser amb consciència ha de copsar, quan es mori i per un sol cop, el punt que bategava. Perquè és a ell on ha de tornar, essent una possibilitat més a formar part de la gran possibilitat, enllà del temps i l’espai. I aquesta consciència que mai no podrà relatar la visió del punt que batega serà una sola cosa amb ell. I a ell hi hauran d’anar a parar infinites consciències, eternament. I eternament d’ell en rajaran en forma de possibilitats que iniciaran titàniques curses per ser, un cop, i una altre, i un altre. Perquè les possibilitats combinatòries hauran de ser eternament.

O potser allò va passar un cop i no tornarà a passar mai més. Ningú no podrà saber-ho mai. Ningú no sabrà mai si allò que s’explica tan sols és un relat d’una simple consciència. Si les lleis no són una altra cosa que explicacions parcials d’un observador atònit. Potser des del punt que batega no ha ocorregut res de res. Tal vegada algú imagina un temps i un espai que no ha existit mai i tot només és un miratge. I les lleis són fruits de càlculs i prediccions d’esdeveniments que no han existit mai. O si allò que existeix tan sols existeix mentre una consciència és capaç de percebre-ho.

Si així fos, honrat sigui el món i l’espectador que el contempla, perquè temps serà temps en què ni hi haurà món ni espectador per a contemplar-lo i intentar entendre’l. I si una altra consciència és capaç d’entendre, també, altres consciències, honrada sigui. I si una consciència en té prou amb la seva consciència, tingui o no present que allò de què és conscient potser és un engany, honrada sigui. I si una consciència és capaç de predir el destí de la intel·ligència, honrada sigui. Més enllà de tots els temps, existeixi o no, es cregui existent o no, honrada sigui qualsevol tipus de consciència, ja que ella serà capaç de crear un món i tal vegada entendre’l.

*

Cinc impressions de les muntanyes


Fotos: Marc Egea

1




2



3




4




5