dijous, 8 de setembre del 2011

L'Atalante, per a viola de roda i cobla

No fa ni dos mesos que la cobla "La flama de Farners" va presentar el disc Convidats. La peculiaritat d'aquest treball és que les obres presentades les hem composat diversos autors que, no pertanyent directament al món de la cobla, hem proposat, en la gran majoria dels casos, un maridatge entre aquesta i un instrument o instruments que li són aliens.

Les obres i els autors són, segons l'ordre en què aparèixen al disc, Rapsòdia per a tres quartans i cobla, de Marcel Casellas; L'Atalante per a viola de roda i cobla, meva; L'altra caravana per a acordió diatònic i cobla, de Perepau Jiménez; Encara hi som per a manola, timbales i cobla, de Eduard Iniesta i Ingilberga per a cobla, de Paco Viciana.

El projecte va ser ideat i dirigit per l'actual director de "La flama de Farners", company del nostre grup Kaulakau, Jordi Molina.


Som conscients que L'Atalante no representa cap innovació des d’un punt de vista musical tret del fet que per primera vegada es produeix un maridatge entre una viola de roda i una cobla, amb tots els riscos que això pot arribar a suposar –el més evident és el de l’afinació. El que sí podria ser d’interès, diguéssim que musical, és la gènesi de l’obra, ja que va ser escrita, a mode de work in progress, en tres etapes amb la finalitat de convertir-se, ja des del principi, en una peça per a aquesta instrumentació.

La primera versió va ser una obra per a viola de roda acústica solista, ja estrenada en diversos llocs amb una acústica favorable per tal que la viola de roda no calgui estar connectada a cap artefacte electrònic. Ja hi són presents els vuit compassos a 4/4 que conformen el tema principal (compassos 14 a 21 de la peça aquí presentada, que introdueix la viola de roda) amb els quals es duu a terme una sèrie de variacions i improvisacions. Més endavant s’introdueix el 3/4, tal i com també passa a la versió per a cobla.

La segona fase va ser una peça escrita per viola de roda i “live-looping”. Aquesta versió comença amb una base inicial en loop (creada en directe) en 4/4, damunt la qual es presenta el tema principal i una sèrie d’improvisacions. La base va patint diverses transformacions fins a convertir-se en una base ternària. Aquesta versió de L'Atalante es va convertir en una part de la Suite Catilèmica o Lemicàtica, presentada en ocasió del concert “Diagonals” que es va fer el 3 de juliol del 2010 al mirador de Montjuïc, a Barcelona, en què vam participar músics provinents del Centre Artesà Tradicionàrius i del Gràcia Territori Sonor. La suite és una peça tancada i que ja forma part del nostre repertori en el projecte “Marc Egea Solo Electroacúsic”.

Finalment, tenim aquesta versió per a viola de roda acústica i cobla. La intenció no és que la viola de roda adopti un paper protagonista a mode del format clàssic “concert”, sinó que s’integri en la instrumentació de la cobla, en la seva massa sonora, i dialogui amb alguns dels instruments que la conformen. Sí és cert que de vegades és la cobla qui sosté les intervencions de la viola, però en altres passatges és la viola qui fa de base harmònica per a algun o alguns instruments de la cobla. Des d’aquest punt de vista, hi ha intervencions per a gairebé tothom.

Caldria afegir alguna nota sobre el títol. L'Atalante és el nom del segon i darrer llargmetratge del malaguanyat director francès Jean Vigo (1905-1934). És una història d’amor tràgic entre un mariner i la seva dona a bord de l'Atalante, un vaixell que duu el nom de la pel·lícula. Vigo va acabar aquesta obra poc abans de morir als 29 anys de tuberculosi. La pel·lícula va ser mutilada sense escrúpols per la censura francesa i no es va presentar al públic, restaurada amb més o menys fortuna, fins al cap de vàries dècades. L'escassa filmografia de Vigo és precursora de la Nouvelle Vague, influenciant a importants autors posteriors, com Truffaut, Godard, Resnais, etc.


No cal dir que devem un agraïment a tots els col·legues de la Cobla “La Flama de Farners” per la bona disposició i voluntat a l'hora d’interpretar la peça, i a en Jordi Molina, que, com a director d’aquesta cobla, del projecte en conjunt, i de L'Atalante en particular, aporta noves idees sobre la manera d’entendre un conjunt instrumental com és la cobla i, indirectament, la viola de roda. A tots ells va dedicada L'Atalante. I a tots els que com, Jean Vigo, innoven i fan evolucionar l'art, tot i els riscos que això comporta, sense tenir la sort d’obtenir el més mínim reconeixement en vida.

Podeu sentir l'Atalante a continuació, en una interpretació de la Cobla Simfònica de Catalunya i jo mateix:



*