dijous, 20 d’octubre de 2011

Glenn Gould i l'atonalisme

És probable que associem el nom de Glenn Gould a Bach. No manquen raons: el seu debut com a instrumentista van ser les Variacions Goldberg, les quals va enregistrar l'any 1955 als estudis de la CBS de Nova York quan només tenia 22 anys. Va ser l'única obra que va enregistrar dues vegades. Hi ha també la versió de l'any 1981, amb un tempo molt més calmat, a diferència de l'ímpetu juvenil que va impregnar en la primera versió. Les Variacions van ser com una mena de targeta de presentació del pianista, tot i que el legat que va deixar de Bach és monumental.


Però també cal associar-lo a molts altres compositors: a W. A. Mozart (de qui va enregistrar totes les sonates per a piano, tot i que les darreres no li agradaven, amb la qual cosa es permetia ironitzar dient que Mozart potser no va morir massa d'hora sinó massa tard), a L. van Beethoven, a G. Bizet, a R. Wagner, a J. Brahms, a M. Ravel, a R. Strauss, J. Sibelius, a P. Hindemith, a D. Shostakovich i, inclús, a un compositor poc conegut del segle XVII, l'anglès Orlando Gibbons, de qui havia dit que era el seu compositor preferit.

Com a exemple, aquí el tenim fent una sublim interpretació de La Valse de Ravel:


Però sobretot, en Glenn Gould cal associar-lo també a A. Schoenberg, A Webern i A. Berg. De Schoenberg va enregistrar la integral per a piano i tots els lieder, a més d'incloure'l en programes concertístics i escriure alguns articles sobre ell. Qualificava les seves primeres obres atonals com a autèntiques obres mestres, al nivel de compositors com Bach, Mozart i Brahms. Deia que la música de Schoenberg, a més d'haver acabat amb la tonalitat vigent durant tants segles, havia trencat també amb la coservadora harmonia vertical, tornant a la visió horitzontal de la música, a la idea contrapuntística de l'època de Gibbons i de Bach. Aquí rau, segons Gould, l'èxit fonamental del dodecafonisme.
 
Si aquesta opinió del canadenc era una de les seves moltes provocacions i iconoclàsties poc ens importa. És evident que considerava la música de Schoenberg i dels seus deixebles Webern i Berg com a part fonamental de la seva visió artística en conjunt. O, si ho volem, com a ideal, tal i com ho van ser les fugues de Bach i l'ús harmònic que va fer aquest dels 12 tons, una tasca que, d'alguna manera, va continuar evolucionant el compositor vienès més de dos-cents anys després. De fet, quan Schoenberg va morir l'any 1952, Gould va fundar la New Music Associates junt amb el seu amic periodista Robert Fulford. Van oferir dos concerts amb música exclusivament de Schoenberg i un tercer amb música d'aquest i de Bach com a declaració que tots dos compositors van ser innovadors i no tan allunyats en les seves concepcions harmòniques i contrapuntístiques.

He escollit tres obres en tres videos de Gould dels molts que hi ha a Internet -el legat que va deixar per a programes de televisió va ser immens; enregistrar en estudis de gravació i de televisió era el que va fer a partir del moment en què va deixar d'oferir concerts en públic). En el primer d'ells apareixen Glenn Gould i Yehudi Menuhin tocant la Fantasia op. 41 de Shoenberg. Abans, però, a mode d'intruducció i en un video separat, tenim una interessant discussió entre els dos intèrprets sobre Schoenberg en general i sobre aquesta obra en particular:


Heus aquí l'obra. Només començar se'm posen els pèls de punta:


La segona obra que he triat és d'Anton Webern. Es tracta de les Variacions per a piano, op. 27:


I per últim la Sonata per a piano en un moviment op. 1 d'Alban Berg:


Per a més informació sobre la relació de Gould amb Schoenberg i el dodecafonisme, és interessant l'article de Robert Everett-Green "Our man for Bach, but also Schoenberg", que podeu llegir aquí. També és imprescindible el recull d'articles i petits assajos que va deixar Gould arreu, en revistes, diaris i cobertes de discos, titulat Glenn Gould: Escritos críticos, Turner, 1984.

*

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Le Grand Macabre

György Ligeti va estrenar aquesta obra amb èxit aclaparador el 12 d'abril de l'any 1978 a Estocolm, nord enllà. Està dividida en dos actes i conté quatre escenes. El llibret el va escriure el mateix Ligeti juntament amb el dramaturg i titellaire Michael Meschke. Tots dos es van basar en l'obra La ballade du grand macabre de le l'escriptor belga Michel de Ghelderode (1898-1962), el qual tenia la mort com a tema principal de totes les seves obres.

Michel de Ghelderode

La història succeeix a Brueghelland (referència claríssima al pintor belga Brueghel). L'època és indeterminada. Succeeix que Nekrotzar, el Gran Macabra, una mena d'àngel de la mort, arriba a la cort del príncep Go-Go per anunciar la fi del món, que l'ha de provocar ell mateix junt amb Piet von Fass, un borratxo. A la cort del príncep tot és disbauixa i desordre. El mateix príncep es dóna contínuament a la beguda i a l'orgia. Tots plegats s'emborratxen a la cort i Nekrotzar s'oblida de destruir el món.

El llibret de l'obra en alemany original (l'òpera s'ha interpretat també en suec, en italià i en anglès), traduit al castella, el podeu trobar aquí.

Per tenir una idea del to irònic i grotesc de l'obra, de bon començament tenim una magnífica obertura interpretada amb bocines. Podeu sentir la versió de l'any 1979, dirigida per Elgard Howarth, amb Inga Nielsen (soprano), Olive Fredricks (mezzo), Peter Haage (tenor), Dieter Weller (baríton), i el Cor i l'Orquestra de la Ràdio Danesa, recollida en doble CD a Wergo. Aquí.

Per a mi aquesta òpera representa un bon compendi de les troballes musicals de Ligeti. Hi sentim passatges que ens recorden moltes de les seves obres. Continuament hi ha referències a altres compositors a qui Ligeti admirava i va saber transgredir amb absolut mestratge. I també moments de gran lirisme i misteri barrejats amb humorisme i escalogia. Com aquest exemple extret de l'acte primer, escena segona, que podeu sentir aquí. O aquest altre extret de l'acte segon, escena tercera, on hi sentim fragments clarament ligetians, aquí.

Aquí podem veure dos videos magnífics de dos moments de l'òpera, interpretats per la Filarmònica de Nova York. En el primer tenim la Gepopo, la cap de policia, interpretada per la soprano Barbara Hannigan:



En aquest altre, tenim la brillant interpretació dels dos ministres, el Blanc i el Negre, al començament de l'acte segon. També hi apareix el príncep Go-Go:



Més tard, entre 1988 i 1991, Ligeti va escriure Mysteries of the Macabre, una mena de versió reduïda de l'òpera, per a soprano i conjunt de càmera. Podem veure i sentir dues versions magnífiques. La primera l'interpreta la mateixa Barbara Hannigan:



La segona és interpretada pel pianista Carlos Chamorro i la soprano Silvia Spinatto:



De Mysteries of the Macabre hi ha una versió per a trompeta. S'explica que no la va fer Ligeti sinó que un trompetista va suggerir de fer-ne una versió per a trompeta en un moment en què s'havia d'estrenar l'obra i la soprano no estava disponible perquè estava malalta.

*