Glenn Gould i l'atonalisme

És probable que associem el nom de Glenn Gould a Bach. No manquen raons: el seu debut com a instrumentista van ser les Variacions Goldberg, les quals va enregistrar l'any 1955 als estudis de la CBS de Nova York quan només tenia 22 anys. Va ser l'única obra que va enregistrar dues vegades. Hi ha també la versió de l'any 1981, amb un tempo molt més calmat, a diferència de l'ímpetu juvenil que va impregnar en la primera versió. Les Variacions van ser com una mena de targeta de presentació del pianista, tot i que el legat que va deixar de Bach és monumental.

Però també cal associar-lo a molts altres compositors: a W. A. Mozart (de qui va enregistrar totes les sonates per a piano, tot i que les darreres no li agradaven, amb la qual cosa es permetia ironitzar dient que Mozart potser no va morir massa d'hora sinó massa tard), a L. van Beethoven, a G. Bizet, a R. Wagner, a J. Brahms, a M. Ravel, a R. Strauss, J. Sibelius, a P. Hindemith, a D. Shostakovich i, inclús, a un compositor poc conegut del segle XVII, l'anglès Orlando Gibbons, de qui havia dit que era el seu compositor preferit.

Com a exemple, aquí el tenim fent una sublim interpretació de La Valse de Ravel:


Però sobretot, en Glenn Gould cal associar-lo també a A. Schoenberg, A Webern i A. Berg. De Schoenberg va enregistrar la integral per a piano i tots els lieder, a més d'incloure'l en programes concertístics i escriure alguns articles sobre ell. Qualificava les seves primeres obres atonals com a autèntiques obres mestres, al nivel de compositors com Bach, Mozart i Brahms. Deia que la música de Schoenberg, a més d'haver acabat amb la tonalitat vigent durant tants segles, havia trencat també amb la coservadora harmonia vertical, tornant a la visió horitzontal de la música, a la idea contrapuntística de l'època de Gibbons i de Bach. Aquí rau, segons Gould, l'èxit fonamental del dodecafonisme.

 

Si aquesta opinió del canadenc era una de les seves moltes provocacions i iconoclàsties poc ens importa. És evident que considerava la música de Schoenberg i dels seus deixebles Webern i Berg com a part fonamental de la seva visió artística en conjunt. O, si ho volem, com a ideal, tal i com ho van ser les fugues de Bach i l'ús harmònic que va fer aquest dels 12 tons, una tasca que, d'alguna manera, va continuar evolucionant el compositor vienès més de dos-cents anys després. De fet, quan Schoenberg va morir l'any 1952, Gould va fundar la New Music Associates junt amb el seu amic periodista Robert Fulford. Van oferir dos concerts amb música exclusivament de Schoenberg i un tercer amb música d'aquest i de Bach com a declaració que tots dos compositors van ser innovadors i no tan allunyats en les seves concepcions harmòniques i contrapuntístiques.

He escollit tres obres en tres videos de Gould dels molts que hi ha a Internet -el legat que va deixar per a programes de televisió va ser immens; enregistrar en estudis de gravació i de televisió era el que va fer a partir del moment en què va deixar d'oferir concerts en públic). En el primer d'ells apareixen Glenn Gould i Yehudi Menuhin tocant la Fantasia op. 41 de Shoenberg. Abans, però, a mode d'intruducció i en un video separat, tenim una interessant discussió entre els dos intèrprets sobre Schoenberg en general i sobre aquesta obra en particular:


Heus aquí l'obra. Només començar se'm posen els pèls de punta:

La segona obra que he triat és d'Anton Webern. Es tracta de les Variacions per a piano, op. 27:

I per últim la Sonata per a piano en un moviment op. 1 d'Alban Berg:

Per a més informació sobre la relació de Gould amb Schoenberg i el dodecafonisme, és interessant l'article de Robert Everett-Green "Our man for Bach, but also Schoenberg", que podeu llegir aquí. També és imprescindible el recull d'articles i petits assajos que va deixar Gould arreu, en revistes, diaris i cobertes de discos, titulat Glenn Gould: Escritos críticos, Turner, 1984.

*