diumenge, 26 de febrer de 2012

Duduk

Hi ha instruments musicals que, sense saber per què, t'encisen i t'enamoren fins al punt de voler-los aprendre a fer sonar. I vols aprofundir en ells. Vols saber fins a quin punt pots arribar a expressar-te amb ells. I quan en tens un a les mans, vols córrer el risc de començar de zero a conèixer-lo, amb tot el desencís que, d'entrada, pot suposar aprendre a fer una cosa des de l'inici. Talment, amb els instruments musicals, passa com amb les persones. N'hi ha moltes però només aconseguim connectar amb unes poques. I amb menys encara mantenim profundes relacions i, de vegades, no podem saber per què.

És el que em va passar quan vaig sentir per primer cop el duduk armeni. Em resultava difícil de creure que allò era un instrument de vent. Hagués dit que era quelcom de corda, però amb un so hipnòtic, profund, melangiós.

Quan, de sobte, sents una atracció per un instrument ètnic determinat, vols també saber detalls del lloc d'on prové. I el lloc t'acaba fascinant. Tens la curiositat d'anar-hi. Tot el que prové d'aquell lloc t'atrau: la llengua, l'alfabet, la gastronomia, la música...


El duduk i la música relacionada amb ell ha esdevingut el símbol més important d'Armènia, tot i que també es toca en altres indrets, com a Turquia (düdük, mot onomatopeic que fa uns cent anys va donar nom a un instrument armeni anomenat dziranapogh, que vol dir "flauta d'albercoquer") i a Geòrgia (duduki). A Armènia es té com un objecte gairebé sagrat que ha aconseguit transgredir les fronteres del país per esdevenir una icona internacional considerada, per la UNESCO, patrimoni de la humanitat.

L'instrument es va popularitzar internacionalment sobretot quan en Djivan Gasparyan, un dels dudukistes més importants del món, va començar a utilitzar-lo a bandes sonores per a Hollywood i a tocar-lo al costat d'estrelles del rock. Gasparyan, gairebé divinitzat al seu país, ha popularitzat una manera de tocar el duduk calmosa, melodiosa, profundament melangiosa i utilitzant els típics ornaments de la música tradicional armènia amb discreció.



No obstant, a mi, personalment, m'agrada molt més veure'l en aquesta faceta, estant acompanyat únicament per un altre dudukista que li fa el bordó (i de vegades la base harmònica amb més d'una nota) mitjançant la respiració circular, tal i com és tradicional a Armènia:



És clar, que no només hem de tenir la vista fixada als més famosos. Hi ha dudukistes que, al meu parer, són tan o més interessants, com és el cas de Gevorg Dabaghyan:



En Levon Minassian és tot un referent a Armènia. En aquest vídeo interpreta una coneguda cançó tradicional armènia, "Aghvour Akhchik", tot i que l'arranjament és, al meu gust, bastant dubtós:



O també podem remuntar-nos en el temps i descobrir mestres del duduk clàssics, com en Levon Madoyan, tota una llegenda:



El duduk tradicional és un tub cilíndric fet de fusta d'albercoquer amb deu forats, vuit dels quals es troben a la part del davant de l'instrument i dos al darrera. Un dels de darrera es tapa amb el dit polze de la mà esquerra. L'altre amb el cos del dudukista per a obtenir la nota més greu. Aquest darrer forat pot estar a la part del davant.


Actualment, però, es construeixen duduks amb claus per a facilitar les alteracions i per a obtenir algunes notes més greus o més agudes. També existeix el duduk baix, a una octava per sota del duduk tenor en A, i normalment també està afinat en A.


L'afinació del duduk varia segons el lloc. No és un instrument gaire versàtil per tocar en moltes tonalitats. És per això que els dudukistes en disposen d'uns quants afinats en diferents tons, tot i que està força estandarditzat el duduk en A (duduk tenor) i en  C en D (duduk piccolo). També disposen de diverses inxes (en armeni gamish), segons el tipus de so que vulguin produir. Per exemple, un so més nassal l'aconsegueixen amb una inxa més tova i flexible.

Per a més informació sobre el duduk, sobretot pel que fa a la seva història, la digitació, el manteniment de les inxes i de l'instrument, la posició correcte per tocar-lo, etc. podeu anar aquí. Una explicació de la digitació de l'instrument la trobareu aquí i també aquí. Podeu consultar una història de l'instrument aquí. Sobre constructors de duduks, podeu visitar aquesta pàgina que ens parla del luthier Karen Hakobyan, aquí, o bé anar directament al seu web, aquí.

Aquí tenim un parell de videos on en Gevorg Dabaghyan ens ofereix unes lliçons de duduk:



Per acabar, podeu sentir algunes gravacions que he fet amb el duduk, segons la meva manera de tocar-lo. La primera és la cançó "Sweet wind" que vaig compondre per a dos duduks i que apareix al disc Flower of death. La podeu sentir aquí.

La meva versió de la cançó tradicional armènia "Aghvour akhchik", que amunt l'hem sentit tocada per Levon Minassian, la podeu sentir aquí.

I per últim, la cançó tradicional occitana "Adiou paure carnavau" que vaig arranjar per a tres duduks, aquí.

*

divendres, 10 de febrer de 2012

Jordi Rocosa: l'art sorgit a la perifèria

I si resultés que, al llarg de la història, les manifestacions artístiques més profundes han tingut un origen no en el poder que les ha pogut encarregar, classificar i exposar sinó en ments al marge d'aquest poder? Aquesta seria, potser, una visió descentralitzada de la història de l'art. Enllà dels faraons que van deixar el legat de les piràmides, o dels emperadors romans que van fer construir termes i circs, o de reis que van encarregar sumptuoses cúpules o quadres de grans dimensions, o, actualment, de les enormes corporacions i entitats bancàries que financen projectes artístics de tota mena.

 foto: Ester Moran

L'origen de tot plegat ha de ser quelcom més simple i més humil. El nucli de la creació, allò que impulsa la construcció d'idees, es mou en espais que no tenen res a veure amb els llocs on després es mostren aquestes idees materialitzades. Quelcom incòmode o que incomoda mou a crear. D'aquí que puguem parlar de la rebel·lió en l'art.

Així com el bebop va sorgir en antres diminuts i sorollosos, l'atonalisme i després el dodecafonisme en l'àmbit del cabaret, o la cultura de tradició oral en indrets allunyats de les grans urbs, en el món rural i en oficis que aparentment no tenen res a veure amb l'art, com l'agricultura, les escultures del Jordi Rocosa (Barcelona, 1957) sorgeixen en fredes i brutes naus industrials ubicades a la perifèria d'una ciutat post-industrial com és Cornellà.


És la creació sorgida al marge. Volgudament marginal i, potser, marginada.

L'art, com a fet col·lectiu i anònim, com a manifestació espontània i com a rebel·lió de l'ombra del poder que l'adquireix i l'encarrega. És aquí on cal investigar.

I també la figura de l'artista que esdevé obrer o, millor dit, abans que tot és obrer. No l'intel·lectual de sales, no el periodista o divulgador de la seva pròpia creació. No la figura telemediàtica.

En Rocosa treballa despreocupadament. El seu ofici és el de ferrer, forjador, soldador i enginyer. Un cop és tot això, un cop sap com treballar el ferro, allò amb què materialitza les seves idees, aleshores esdevé escultor. D'aquí la seva coherència intrínseca: primer obrer, després artista.

Les seves obres estan arrelades a un lloc. Tenen un origen territorial concret i, alhora, representen aquets mateix territori. Però també es mouen, es desplacen, així com tot centre està en constant moviment cap a altres centres. Escultures que responen a la mateixa naturalesa del ferro com a element químic. Tenen pes i volum, però alhora són lleugeres, s'eleven a dimensions còsmiques.

El ferro és un dels elements més abundants de l'univers; és la darrera cendra que deixa una estrella gran, després d'haver combustit tot l'heli, el carboni i el silici. Com que del ferro no es pot obtenir energia, l'estrella ja no combusteix i el nucli es col·lapsa per la influència de la gravetat; les parts externes es disposen cap a dins i l'estrella explota produint una supernova.









Més informació al web del Jordi Rocosa, aquí.

*