dissabte, 21 de gener de 2012

Valentin Clastrier: viola de roda contemporània



L'any 1982 un músic que havia estat trompetista i guitarrista i que s'havia fet anomenar Gérard Clavel quan fou acompanyant, entre l'any 1968 i 1969, de Jacques Brel amb l'espectacle L'Homme de la Mancha, sorprenia tota França amb un disc anomenat La vielle à roue de l'imaginaire. Aleshores ja no es feia dir Gérard Clavel sinó Valentin Clastrier. I ja no tocava ni la trompeta ni la guitarra sinó la viola de roda. I ja era (com encara és) el millor violista de roda de tots els temps. I el creador de la viola de roda contemporània. Amb aquest disc va guanyar el Grand prix du disque el mateix 1982 i, dos anys més tard, l'ordre de Chevalier des Arts et des Lettres.

A La vielle à roue de l'imaginaire utilitzava tècniques amb l'instrument fins aleshores mai no sentides. No només quant al virtuosisme tocant a la manera "clàssica" sinó també quant als sons emprats: pizzicatos, glissandos, sons percudits, etc.. I innovacions organològiques damunt l'instrument, la més evident, el fet d'haver incrementat el nombre de cordes respecte al model de viola de roda tradicional francesa, que en tenia només sis.


Però també en aquest disc cantava en un idioma inventat per ell, d'una manera que fins aleshores mai ningú no havia cantat acompanyant-se amb aquest instrument, usant en algunes cançons la tècnica de la difonia; xiulava, utilitzava el peu per a percudir un cub de fusta -tocava la viola de roda dempeus, amb el peu dret damunt el cub. Inclús va acompanyar-se ell mateix a la guitarra en el meravellós tema "Abzébef béassda". Un disc amb la intenció de fer música, més que no pas mostrar les habilitats d'algú que havia passat més d'una dècada investigant i experimentant amb l'instrument.

Gairebé 10 anys més tard, el 1991, va publicar Hérésie. En La vielle à roue de l'imaginarie van quedar assentades les bases de la viola de roda contemporània. En aquest en Clastrier i la seva viola de roda dialogaven amb instruments i músics provinents del món del jazz contemporani europeu, com el clarinet baix de Louis Sclavis o de Michael Riessler. És a dir, que la viola de roda ja s'havia integrat en l'escena de la música contemporània. Havia sortit del ghetto de la música tradicional i antiga. Havia deixat de ser un instrument tocat pels vells d'Auvergne. I, a més, juntament amb el luthier Denis Siorat, havia creat la viola de roda electroacústica, encara amb més cordes (en total 27), més capodastres i amb un so fins aleshores mai no sentit. També la intenció d'aquest disc, més enllà de totes les innovacions, va ser la de fer música. I amb un tema molt més que profund: el càtars.


Amb tot, la discografia de Valentin Clastrier és minsa: tres discs com a solista (els dos ja mencionats més un entre mig d'ells, Les esprits de la nuit, amb Les Philharmonistes De Chateauroux, un disc gairebé descatalogat i per a autèntics col·leccionistes); un amb el que va ser el seu grup "Le bûcher des silences", sense títol, amb Michael Riessler (saxos i clarinets), Carlo Rizzo (pandereta politímbrica), Jean-Louis Matinier (acordió), Michel Godard (tuba i serpent) i Gérard Siracussa (bateria); un amb el seu trio amb Riessler i Rizzo anomenat Palude; i sis més com a col·laborador en formacions diverses. Una discografia, però, suficient com per haver deixat una magnífica herència a tots els qui ens considerem deixebles seus. I, d'alguna manera, aquesta herència arriba al punt culminant amb la publicació l'any 2006 del seu mètode La Vielle & l'univers de l'infinie roue-archet.

Una màxima podria resumir a la perfecció aquest mètode: Jouer sans souffrir. Podríem dir que sobre ella Clastrier argumenta el per què del mètode i de les innovacions que presenta respecte la viola de roda tradicional. Havent reinventat l'instrument per tal que es pugui interpretar qualsevol tipus de música imaginable, cal dissenyar un sistema que ho permeti sense haver de patir les conseqüències de les lesions físiques.

La viola de roda és un instrument melòdic, harmònic i rítmic. La rítmica es fa fent cops amb la mà dreta a mesura que aquesta gira la maneta. Doncs bé, la tècnica rítmica tradicional es feia a partir de quatre punts dins la mà dreta: polze = posició 1; índex-mig = posició 2; anular = posició 3; metacarp = posició 4.

Aquesta tècnica és excel·lent per interpretar música barroca i música tradicional. Però què passa quan volem fer rítmiques més complexes, com ara síncopes i figures com cinquets, sisets, etc.? Que la tècnica tradicional ens queda curta.

El cop de quatre tradicional es fa usant el polze, l'índex-mig, l'anular i el metacarp. El resultat és aquesta figura:


A la pràctica, però, el cop es fa polze-polze-anular-anular. Què passa quan volem fer aquestes figures (cops de sis) partint de la base que a la mà tenim quatre punts per realitzar els cops?



Que hem de fer servir la fórmula següent: polze-polze-polze-anular-anular-anular. Per a algú que no toca la viola de roda aquesta informació no li deu suposar cap mena d'inquietud. Però un violista de roda que passa temps assajant aquesta manera de fer el cop de sis, purament a base de cop de muscle, pot acabar tristament amb una tendinitis.

Jouer sans souffrir: heus aquí la qüestió. El primer que cal és redissenyar la distribució dels cops a la mà dreta. Aquest és un dels tres pilars bàsics del mètode Clastrier. Aleshores la mà queda dividida d'aquesta manera:


Enlloc de quatre, són vuit punts. I el cop de sis pot fer-se utilitzant sis d'aquests punts. Però també el simple cop de quatre, que ja no ha de ser polze-polze-anular-anular sinó en quatre punts dels vuit de què disposem actualment.

El segon pilar del mètode és la divisió dels cops en primaris, secundaris i terciaris, mentre que tradicionalment es dividien en regulars i irregulars. Efectivament, com tothom sap, les rítmiques emprades en jazz o en música contemporània són molt més complexes que les usades en la música tradicional o barroca. Per tant, des del punt de vista de la viola de roda, ens cal tenir un bon arsenal de possibilitats. Clastrier considera que els cops primaris són el cop d'un, de dos, de tres... fins al cop de nou. És a dir, cada 360º un, dos, tres... fins a nou cops. Musicalment s'expressa així: cada mig compàs dins d'un 2/4, un, dos, tres... fins a nou cops.

Els cops secundaris serien els cops irregulars, per a figures rítmiques com:


I finalment tenim els cop terciaris, que són els cops relaxats regulars i irregulars (aquells que requereixen més d'una volta per a la realització d'un patró rítmic) i els cops compostos regulars i irregulars (aquells que requereixen més d'una volta per tal de completar un compàs rítmic, com el 5/8, el 7/8, etc.).


Tenim, com a tercer pilar del mètode, les tres tècniques per fer els cops, la horitzontal, la central i la vertical, més la tradicional, que també la contempla i l'absorbeix dintre de tot el sistema.


D'aquesta manera, ens obre el ventall de cara a executar les rítmiques: usarem una o altra en funció d'allò que haguem d'interpretar, segons sigui la manera que ens resulti més fàcil. Per exemple, el cop de quatre es pot fer de quatre maneres:


En definitiva, el mètode Clastrier, mitjançant aquestes tres tècniques, deixa de banda l'antiga concepció segons la qual l'u del compàs està o bé al polze (a la posició 1) o bé a l'anular (a la posició 3). La tècnica antiga, per altra banda, no contemplava la possibilitat dels accents dins d'un mateix compàs. Ara els uns i els accents poden estar en qualsevol dels punts de la mà.

Finalment, i com a eina important de cara a la concepció del mètode, tenim un sistema de fletxes que ens ajuden a la comprensió i execució dels cops. A nivell pràctic, alguns dels cops s'expressen amb la següent nomenclatura de fletxes:


El mètode de Valentin Castrier està publicat a l'editorial francesa Modal. Les dades per obtenir-lo són:
90, Rue Jean Jaurès, BP 136, 79204 Parthenay cedex
tel.: 05 49 95 99 90
mail: accueil@famdt.com

El web de Valentin Clastrier, per consultar la seva biografia, discografia, escoltar la seva música, etc. és aquest.


Acabarem aquest article amb dos vídeos. En el primer veurem en Valentin Clastrier amb els músics Behsat Üvez (veu, saz, percussió), Steven Kamperman (clarinet alto i saxo soprà), Bart Lelivelt (acordió) i Carlo Rizzo (pandereta politímbrica) interpretant el tema de Clastrier "Et la roue de la vie" amb una espectacular introducció dels dos percussionistes:


 
En el segon vídeo em veureu a mi interpretant el tema "Madranque" que pertany al disc La vielle à roue de l'imaginaire. És el meu homenatge al mestre als quatre vents:



*