dijous, 20 d’octubre de 2016

Edgar Varèse: Ecuatorial



Així com hi ha compositors del segle XX molt reconeguts pel gran públic, tot i que, moltes vegades, no coneix les seves obres, el cas d'Edgar Varèse sembla que no hagi quallat en l'imaginari col·lectiu. L'any 1995 es va programar Déserts al Palau de la Música de Barcelona. Gran part del públic assistent va xiular l'obra. Era l'any 1995, i Déserts s'havia escrit i estrenat quaranta anys abans! Evidentment, això és un símptoma clar de l'estat cultural i perceptiu que gaudeix el nostre país. Les coses, més de quinze anys després, no sembla que hagin canviat gaire.

Varèse va néixer a París l'any 1885. El 1915 va emigrar als EEUU on fou adoptat. Va morir a Chicago l'any 1965. No va ser fins al final de la seva vida que les seves obres van gaudir d'un cert èxit. A la seva mort, un dels seus seguidors més fidels, Pierre Boulez, va escriure: "Ara que el teu temps s'acaba, tot comença".

Aquest article no pretén fer un recorregut exhaustiu per la vida i l'obra d'aquest compositor. Però sí que voldria destacar un parell d'anècdotes relacionades amb dos grans músics del segle XX que van tenir una certa relació amb Varèse. El primer d'ells fou Charlie Parker. Parker sempre havia tingut la dèria d'ampliar els seus coneixements musicals i compondre obres més enllà de les tonades jazzístiques. Poc abans de morir va visitar Varèse a casa seva i li va demanar que fos el seu mestre. Varèse, coneixedor del geni del saxofonista, li va dir que no podia ser, que havia d'anar-se'n una temporada a Europa, però que quan tornés als EEUU, tindria molt de gust en ensenyar-li allò que li demanés. Malauradament, Parker va morir poc després d'aquest episodi, a 35 anys, víctima de la vida al límit que havia dut des de l'adolescència.

També Varèse va tenir un encontre amb Frank Zappa. Zappa volia aprendre a orquestrar i va recórrer al compositor, a qui admirava des de ben jove, perquè fos el seu mestre. Però pel que sembla, el nivell de coneixements que li exigia era tan elevat, que Zappa va desistir. Tot i així mai no va deixar d'admirar-lo i moltes vegades va reconèixer que va ser una de les seves influències més destacades.

Pioner de la música electrònica realitzada manualment amb cinta -en aquella època es trigaven dies per completar pocs segons de música-, mai no va deixar d'investigar en el terreny de la matèria sonora.

Les principals obres de Varèse són Amériques (1920-21), Offrandes (1921), Hyperprism (1923), Octandre (1924), Intégrales (1925), Arcana (1925-1927), Ionisation (1929-1931), Densité 21,5 (1936), Déserts (1954), Poème électronique (1958) i Nocturnal (1961).

Una de les meves obres preferides és Ecuatorial. La va compondre i estrenar l'any 1934. La partitura fou escrita per cantant baix solista, orgue, piano, conjunt de metall i percussió i dues ones martenot (visiteu aquest enllaç on l'ondista Jean Laurendeau fa una preciosa explicació de les ones martenot).

El text de l'obra per a baix solista és en castellà i està extret del llibre sagrat dels Mayes Popol Vuh. Aquesta obra, escrita en llengua quitxé, fou traduïda pel frare sevillà Francisco Ximénez:

Oh constructores, oh formadores.
Vosotros véis. Vosotros escucháis.
No nos abandonéis!
Espíritu del cielo, espíritu de la tierra.
Dadnos nuestra descendencia, nuestra posteridad,
Mientras haya días, mientras haya albas.
Que numerosos sean los verdes caminos,
Las verdes sendas que vosotros nos dáis!
Que tranquilas, muy tranquilas estén las tribus!
Que perfectas, muy perfectas sean las tribus!
Que perfecta sea la vida,
La existencia que nos dáis!
Oh, maestro gigante,
Huella del relámpago, esplendor del relámpago,
Gavilán.
Maestros magos dominadores, poderosos del cielo,
Procreadores, engendradores.
Antiguo secreto, antigua ocultadora,
Abuela del día, abuela del alba,
Que la germinación se haga!
Que el alba se haga!
Hengh hongh whoo!
Salve belleza del día!
Dadores del amarillo, del verde.
Hoo hoo hoo whoo!
Dadores de hijas, de hijos.
Hongh hengh whoo whengh!
Dad la vida, la existencia a mis hijos, a mi prole!
Que no haya desgracia ni infortunio.
Vuestra potencia, vuestra hechicería.
Que buena sea la vida de vuestros sostenes,
De vuestros nutridores.
Antes vuestras bocas, antes vuestros rostros.
Espíritus de cielo,
Espíritus de la tierra.
Hooh oh ah whoo hé oh ha!
Dad la vida, dad la vida, dad la vida!
Ho hé whoo!
Dad la vida, oh fuerza envuelta en el Cielo,
En la tierra, en los cuatro ángulos,
En las cuatro extremidades.
En tanto exista el alba,
En tanto exista la tribu.

Espero que gaudiu d'aquesta meravellosa composició:



*

Em moc en el dibuix
























Un altre poema de Joan Puigdefàbrega, també recitat per l'Oriol Sauleda i musicat per mi mateix. El podeu sentir a continuació:



*

Em moc en el dibuix,
com si altre moviment no hi ha-
gués que la ratlla al paper que el fa
a ell i a mi
se m'emporta.

A cops m'encamino i a cops em de-
sencamino, dies
m'hi trobo i dies m'hi
perdo, mai
no n'he dut el compte.

Si que sé que el temps ha passat
com si un estrany cos-
tum ni après ni heretat m'hagués
fet caminar
amb un dibuix a dintre, pot-
ser una sola ratlla ella amb ella
trenada, el
dibuix que és camí
i el dibuix que és senalla.

Hi ha di-
visions i fractures,
interseccions, l'om-
bra dels esborronaments, la precisió
dels talls,
i un agut
travessament als punts, perquè
el dibuix és ell mateix,
real,

i en parlo
no tant pel gest que el fa,
per la mà que crea el seu
espai, que el diu i que
s'hi diu,

sinó que segueixo la
ratlla
com a camí carener, que
tot arrenca i acaba a la carena
d’on el traç es
multiplica i es tor-
ça i es parteix,
com si a la mà el di-
buix
se li escapés, com
si deixar-lo anar fos
la única manera
que tingués
de servar
l'impuls que l'encetava.

La mirada és golafre d'aquest
gest que no
li pertany, per això surt, i va
de dintre cap a fora,
ens buida d’una llum que corre
i que tremola
dins el  magí
per abocar-se en el ne-
gre aclariment del carbonet,
fent-se llum sobre un blanc
que perd fons,

sobre to-
ta la incertesa i la profunditat que enca-
ra no hem fet nostra i
que només per
això, pel fet de no ser nos-
tra, resulta incomprensible,

perquè clavem les mans i la
llengua en la
cosa que ningú
no posseeix
sinó que es genera,
com si de molt endins ressonés, i
així anem,
descabdellant l'exacte
pes de cada cosa.

I és que davant el dibuix, res
no es coneix d'entrada,
cap cosa ens pot fer seus
ni res podem
fer nostre, cap
seducció mimètica
no pot endur-se'ns els ulls
ni ens guia cap semblança.

No existeix el camí sinuós
del record, les
coses conegudes no són
conegudes sinó
que són precisament allò
que qui sap si sabrem
algun dia conèixer.

Només l'espai és allò que era abans
abans de
reconèixer, abans que el
pensament pogués lligar-hi caps.

Com si efecti-
vament l'encaix i la
memòria, qui sap
quins, haguessin d'omplir l'instant
que precedeix la primera
experiència.

I així em mi-
ro la ratlla amb l'espai tot davant,
ample i buit i desert amb un
‘encara’ escrit
com si hagués de venir
un insospitat moviment,
una mena d'alba,
una cosa que falta,
com si una hora incom-
pleta ens anés empenyent.

Però, ¿com es pot
pensar en la ratlla
i en l'espai
que de la ratlla
neix sense que vingui al cap
el no-res? Com si
fos condició de l'obertura, en allò
tot just obert,
no és l'absència la única
cosa que hi pot caber?

I després de l'obertura,
no ha de vindre el tancament?

El no-res, ¿no és també
on s'escola l'espai
quan l'espai es desinfla?

Entre el gest que ens obre
i el gest que ens tanca
¿no és la vida la única
cosa capaç de ser,
la única resposta?

¿Estic
parlant doncs dels espais
habitats?

¿Quina mena d'arquitectura
tremola en el dibuix?

Ara, amb els ulls
tancats, poso
la mà en el paper,
moc els dits per la ratlla.

El fregament ressona una mica
i mentre sona dura. Viure, ¿no és fer
l'espai durador? Allargar-lo?

I quan el so habita l'espai
¿no és llavors que es desplega
el temps de la paraula?

Perquè alguna cosa tenen
les paraules de rat-
lla, de gest que s'obre i fa camí
i en l'anar discurseja,

quan
surten de la boca, suspeses en l'espai,
i corren
com butllofes
sense encara
esclatar
si no és a les orelles;
i són so
que rodola,
i són espai
que dura, no sé

ben bé com dir-ho, un
dibuix que s'ha fet temps,
i ara és pura vida.

I penso en les
paraules i penso en la mirada,
les veig com corren
amb una expressió
estranya, en un
és i no és
de gos abandonat
que volta cercant l'amo
i que encara
no sap
que els camins desertats són
la única casa
que podrà dir-ne seva.

La pregunta central és si arribarem a
compartir alguna cosa ve-
rament,
si el dibuix o
la paraula
poden ser-nos avui espai
compartit,
si des de la
mirada
i des de la paraula es
pot viure huma-
nament, i quin
dibuix pot sortir
d'un espai que puguem dir-ne
casa nostra.

No ho sé, les co-
ses són confuses a vegades.

Miro a fora i plou,
la gent trepitja un fang
de blanca porcellana encara
sense forn.
Al costat hi ha un museu
d'antiga arqueologia.

Jo també camino, com si hagués
de refer
a cada pas

totes les passes.

*