dijous, 28 de maig de 2015

Cercles



Poema de Joan Puigdefàbrega, recitat per l'Oriol Sauleda i musicat per mi mateix. El podeu sentir a continuació:



*

A la ribereta guaitem
l’última pedra, i com la músi-
ca dels cercles
s’estén i es trena al silenci de la
bassa.

Potser sí, potser el cap vist de dins
és tot aigua, i una ona-
da així de perfecta
no s’hauria expandit si l’espai no era, també, mental, si el
cap no hagués vibrat en una diguem-ne
limfàtica concordança amb els e-
lements, és a dir que la

música no podria ser música en realitat si la rea-
litat i el cap no eren absència l’un de l’altre,
ermitud mútua,

enyorances creuades de for-
ma que se cerquen. És un dir,

és clar, però té a veure amb nosaltres,
perquè encara que només siguin paraules
i no puguem assegurar
que la bassa s’enyori res, passa que

quan és qües-
tió de la dig-
nitat humana,
la ment s’entesta a
assenyalar el misteri com si el misteri existís
en algun lloc amagat i molt
alt, com si l’alçada tingués a veure
amb les qualitats humanes, i par-
lem de ‘sensacions’ en gestos rectili-
nis,
i vibrem en l’estesa plana i su-
prematista del
color. La pregunta acaba essent si

l’altra cara de
l’aigua i l’altra cara de la
nit es poden intuir, i això,
que seria la clara 
demostració d’una matemàtica no
planificada, també voldria dir que
la forma tenia a veure
amb la nostra dignitat.

Però tornem-hi: no sabem que hi hagi cap mà
que ens estiri els cabells des de l’altra banda del cel. Fet
i fet no sabem ni tan sols que hi ha-
gi cel, ni tenim tampoc massa clar
si la memòria ens enganya o no ens
enganya amb les seves combinacions de
símbols sagrats.

¿Per què doncs imaginem cercles
adormits
al fons del cos, con-
comitants amb els cercles de
la bassa?

Més aviat, a la vista del desori de les coses
hauríem d’adme-
tre que la memòria profunda no era
tanta, o que no era ni tan sols
memòria, que en qualsevol
cas no passava de ser una inquieta
forma del desig, o
de la por. Seria com si esmentar el cel
o la bassa o la
forma pura fos dir-nos simple-
ment plens
de terra, que
malgrat les pa-
raules, era una pasta mineral la que
ens omplia  el cor. 

Per això ara, amb les mans
buides i la forma fre-
da
enca-
ra de la pe-
dra al palmell,
ens aturem un moment,

considerem si la nit
o la mar o el fons del cap són o no són l’amagatall de cap idea
de puresa, si a un poema li-
ric li cal o no li cal fre-
mir a l’uní-
son
amb l’uni-
vers.

I així seguim parlant, i dient, empesos
per l’estranya força de ser-ho tot i no ser res,

que d’altra no en
tenim, que
tot plegat no es tracta sinó
de conviure amb la buidor, d’exercir
la llibertat
de dir ni que sigui a les palpentes i sen-
se forma pre-
vista, que

no se’ns acut manera
d’amollar
d’una en una i com a pe-
dres les paraules, que no si-
gui a-
questa.

*

dimecres, 20 de maig de 2015

Stachel

“Els detentors del poder arrosseguen amb ells cap a la mort tot el seu entorn per tal que, en una existència al més enllà, retrobin tot allò al què estaven habituats. No hi ha res que caracteritzi més espantosament llur impotència més íntima. Ells maten en la vida, maten en la mort, un seguici de morts els segueix cap al més enllà.” 
ELIAS CANETTI, Massa i Poder

“Stachel, per a electrònica, trompeta, tárogáto, viola de roda, waterphone i percussió” és un reflexió a partir d'aquest llibre de l’escriptor Elias Canetti. En un dels capítols parla de l'ordre com a fibló (“stachel”) que es clava en aquell qui la compleix. Tan sols podrà desprendre's del fibló si, en una altra situació de poder, és capaç de repetir l'ordre a un tercer. Però hom és així realment lliure, repetint ordres per tal de desprendre's dels seus propis fiblons? No. Tan sols aquell qui ha après a eludir ordres.

El llibre s'acaba amb aquestes paraules: “El sistema de les ordres està universalment admès. Es va implantar d’una manera més clara en els exèrcits. Però, a més, molts altres àmbits de la vida civilitzada estan dominats i marcats per l'ordre. La mort com a amenaça és la moneda del poder. És fàcil col·locar aquí moneda damunt moneda i acumular enormes capitals. Qui vulgui reduir el poder, ha de mirar l'ordre de fit a fit sense temor i trobar els mitjans per treure-li el fibló.”

Mirar de fit a fit les ordres i potser, a més, ser conscient dels nostres propis fiblons per tal de no repetir el mateix joc que sembla no tenir fi. I, sobretot, saber que enguany hi ha enginys del poder d’una subtilitat racional espantosa en què l'ordre es disfressa o dissimula per tal que no es reconegui. És, per exemple, la tàctica d'inocular constantment temor. Aquesta és una ordre de les més extrema perillositat. Perquè és en estat de por constant que hom obeeix de més bon grat altres ordres i els fiblons es queden clavats immobilitzant-lo, deixant-lo incapaç de qualsevol acció.

Que la música intenti transmetre aquest neguit. I que ajudi, en qualsevol moment, a cercar solucions que ens permetin escapar del poder o, en l'extrem cas que això no sigui possible, afrontar-lo amb la convicció que ni tan sols la mort pot prendre la llibertat a algú que l'hagi cercat amb ànsia.

Novembre del 2009



*