dimecres, 23 de maig de 2012

Edward Vesala: oda a la mort del jazz

Quan en Charlie Parker va anar a Suècia l'any 1950, es va trobar amb músics que tocaven bebop si no com ell, un dels creadors del gènere, sí gairebé com ell. L'evolució del jazz als països nòrdics va anar molt estretament lligada a la dels EEUU, sempre atents a les novetats que anaven apareixent, tot i que amb el seu toc característic, inigualable, inconfundible.

No ens ha d'estranyar, doncs, que a finals dels anys 60 el jazz als països del nord d'Europa estava d'alguna manera "superat". I que els músics provinents del jazz d'aquests països busquessin altres fonts on inspirar-se per tal de crear una música nova damunt les ruïnes d'un gènere que ja ho havia explorat tot, harmònicament, rítmica i melòdica. Aquestes fonts van ser les músiques ètniques d'Àfrica i Àsia. Això es veu exemplificat en el músic noruec Jan Garbarek. Els dos primers discos que va publicar al segell ECM, Afric Peprerbird i Sart, l'any 1969 i 1970 respectivament, són dues obres que exploren els límits del jazz dins el free. Però els títols ja deixen entreveure els interessos del saxofonista en aquesta època i l'exploració que farà dins les músiques ètniques africanes i asiàtiques ('sart' significa un habitant de l'Àsia Central), donant origen al jazz pròpiament europeu, i més endavant al "World Music".
En aquesta mateixa línia podem situar el baterista i compositor finès Edward Vesala (1945-1999). Si hi ha una cosa que pot definir l'obra d'aquest grandíssim músic és la manca total de nostàlgia pel que fa al jazz. Crea damunt d'un gènere que a finals dels 60 ja ho havia explorat tot. Sense repetir el que ja s'havia dit. Ell i altres músics d'aquesta part d'Europa van reinventar el jazz. Van fusionar elements del vell gènere amb elements d'altres cultures. I el resultat va ser completament nou.


Ell, com Grabarek i d'altres, també s'endinsa en les músiques d'altres cultures, asiàtiques, africanes, iberoamericanes i en el folk de la seva terra partint del jazz més experimental de finals dels anys 60. Dos exemples: la cançó "Areous Vlor Ta" del disc Nan Madol (ECM, 1974) amb influències de la música índia. El saxofonista nordamericà Charlie Mariano toca el nadaswaram, un instrument de doble inxa del sud de l'Índia. La cançó la podeu escoltar aquí.

El segon exemple és el disc Afrikan Tähdet (Leo, 1989) on explora ritmes i melodies africanes. La curiositat d'aquest disc és que és cantat per tres nenes (dues de les quals són les seves pròpies filles) i un nen: Lumi i Aniida Vesala i Jonny i Ona Robson. Aquest és un disc per a tots els públics. Però és evident que Vesala el va concebre com a un disc infantil. Per a mi, és un dels millors que s'han fet mai dins aquest gènere. La primera cançó del disc "Lennä poni" és aquesta.

Tot això, com dic, damunt les ruïnes del jazz. Sense nostàlgies. El resultat de tot plegat és una oda a la mort del jazz, perquè és aquesta mort allò que ha donat lloc a un encontre entre el gènere extint i altres gèneres. Precisament Ode to death of jazz és un àlbum que va fer el baterista amb la seva banda Sound & Fury (ECM, 1989). Amb aquesta banda n'hi va haver dos més, d'àlbums: Invisible storm (ECM, 1991) i Nordic Gallery (1993-1994). Una banda que interpretava composicions complexes (pràcticament totes de Vesala, i les obligava a tocar de memòria), sense cap mena de concessió, ni al públic ni a la crítica ni als periodistes. Amb aquests darrers van mostrar en més d'una ocasió actituds gasives.

Sound & Fury, la banda de Vesala dels seus darrers 10 anys de carrera.
Foto: Jukka Kyrömies, extreta d'aquí.

Dues característiques de la música de Vesala és, en primer lloc, l'ús de la bateria, juntament amb altres instruments de percussió, com a un tot simfònic, creant en moltes ocasions ambients eteris i bordons percussius, com és el cas de "Tale" del disc Balladyna (ECM, 1975) amb Tomasz Stanko a la trompeta, Tomasz Skukalski als saxos soprano i tenor, Dave Holland al contrabaix i Edward Vesala a la bateria. La podeu sentir aquí.

En segon lloc, Vesala sovint construeix una lenta melodia damunt un bordó, amb el contrapunt d'una bateria més frenètica. Un exemple el tenim en la cançó "Komba" del disc Rodina (Love, 1976) amb Tomasz Stanko a la trompeta, Mircea Stan al trombó, Pekka Pöyry a la flauta, clarinet i saxos alto i soprano, Juhani Aaltonen, a la flauta i als saxos soprano, alto i tenor, Tomasz Szukalski, als saxos soprano i tenor, Pentti Lahti al clarinet baix i al saxo baríton, Pekka Rechardt a la guitarra, Esa Helasvuo al piano i al vibràfon, Pekka Sarmanto al contrabaix, Edward Vesala a la bateria, Irina Milan a la veu, rapsodes no identificats i secció de corda no identificada. La podeu sentir aquí.

No disposem de gaires vídeos de Vesala. A youtube només n'hi ha dos on ell apareix tocant en directe. Un amb Tomasz Stanko a la trompeta, Tomasz Skukalski al saxo tenor i Pekka Sarmanto al contrabaix, interpretant "First song" del mencionat disc Balladyna:



A l'altre apareix amb Jan Garbarek al saxo tenor i Arild Andersen al contrabaix, interpretant peces del disc Triptikon (ECM, 1972):



Per a més informació sobre Edward Vesala podeu llegir aquest meravellós doble article de l'indispensable Jack Torrance ons ens parla d'un dels components de Sound & Fury, Tapanni Rinne, i ens ofereix un glossari d'allò més característic de la música del nostre baterista i compositor. Aquí.

Tota la discografia de Vesala la va compilar Dan Kurdilla, aquí.


*