dimarts, 15 de setembre de 2015

El Grand Tour: de Rupit a Susqueda

Vam tenir l'honor i el plaer participar, tant caminant com musicalment, en una de les etapes de El Grand Tour, organitzat per la Clara Garí des de la Nau Côclea. L'art de caminar, això és. Va ser inoblidable. Aquestes són algunes de les fotografies que vaig fer:

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

Totes les cròniques de El Grand Tour, escrites per l'inefable Salvador Giralt, les podeu llegir a El Núvol, aquí.

*

dijous, 28 de maig de 2015

Cercles



Poema de Joan Puigdefàbrega, recitat per l'Oriol Sauleda i musicat per mi mateix. El podeu sentir a continuació:



*

A la ribereta guaitem
l’última pedra, i com la músi-
ca dels cercles
s’estén i es trena al silenci de la
bassa.

Potser sí, potser el cap vist de dins
és tot aigua, i una ona-
da així de perfecta
no s’hauria expandit si l’espai no era, també, mental, si el
cap no hagués vibrat en una diguem-ne
limfàtica concordança amb els e-
lements, és a dir que la

música no podria ser música en realitat si la rea-
litat i el cap no eren absència l’un de l’altre,
ermitud mútua,

enyorances creuades de for-
ma que se cerquen. És un dir,

és clar, però té a veure amb nosaltres,
perquè encara que només siguin paraules
i no puguem assegurar
que la bassa s’enyori res, passa que

quan és qües-
tió de la dig-
nitat humana,
la ment s’entesta a
assenyalar el misteri com si el misteri existís
en algun lloc amagat i molt
alt, com si l’alçada tingués a veure
amb les qualitats humanes, i par-
lem de ‘sensacions’ en gestos rectili-
nis,
i vibrem en l’estesa plana i su-
prematista del
color. La pregunta acaba essent si

l’altra cara de
l’aigua i l’altra cara de la
nit es poden intuir, i això,
que seria la clara 
demostració d’una matemàtica no
planificada, també voldria dir que
la forma tenia a veure
amb la nostra dignitat.

Però tornem-hi: no sabem que hi hagi cap mà
que ens estiri els cabells des de l’altra banda del cel. Fet
i fet no sabem ni tan sols que hi ha-
gi cel, ni tenim tampoc massa clar
si la memòria ens enganya o no ens
enganya amb les seves combinacions de
símbols sagrats.

¿Per què doncs imaginem cercles
adormits
al fons del cos, con-
comitants amb els cercles de
la bassa?

Més aviat, a la vista del desori de les coses
hauríem d’adme-
tre que la memòria profunda no era
tanta, o que no era ni tan sols
memòria, que en qualsevol
cas no passava de ser una inquieta
forma del desig, o
de la por. Seria com si esmentar el cel
o la bassa o la
forma pura fos dir-nos simple-
ment plens
de terra, que
malgrat les pa-
raules, era una pasta mineral la que
ens omplia  el cor. 

Per això ara, amb les mans
buides i la forma fre-
da
enca-
ra de la pe-
dra al palmell,
ens aturem un moment,

considerem si la nit
o la mar o el fons del cap són o no són l’amagatall de cap idea
de puresa, si a un poema li-
ric li cal o no li cal fre-
mir a l’uní-
son
amb l’uni-
vers.

I així seguim parlant, i dient, empesos
per l’estranya força de ser-ho tot i no ser res,

que d’altra no en
tenim, que
tot plegat no es tracta sinó
de conviure amb la buidor, d’exercir
la llibertat
de dir ni que sigui a les palpentes i sen-
se forma pre-
vista, que

no se’ns acut manera
d’amollar
d’una en una i com a pe-
dres les paraules, que no si-
gui a-
questa.

*

dimecres, 20 de maig de 2015

Stachel

“Els detentors del poder arrosseguen amb ells cap a la mort tot el seu entorn per tal que, en una existència al més enllà, retrobin tot allò al què estaven habituats. No hi ha res que caracteritzi més espantosament llur impotència més íntima. Ells maten en la vida, maten en la mort, un seguici de morts els segueix cap al més enllà.” 
ELIAS CANETTI, Massa i Poder

“Stachel, per a electrònica, trompeta, tárogáto, viola de roda, waterphone i percussió” és un reflexió a partir d'aquest llibre de l’escriptor Elias Canetti. En un dels capítols parla de l'ordre com a fibló (“stachel”) que es clava en aquell qui la compleix. Tan sols podrà desprendre's del fibló si, en una altra situació de poder, és capaç de repetir l'ordre a un tercer. Però hom és així realment lliure, repetint ordres per tal de desprendre's dels seus propis fiblons? No. Tan sols aquell qui ha après a eludir ordres.

El llibre s'acaba amb aquestes paraules: “El sistema de les ordres està universalment admès. Es va implantar d’una manera més clara en els exèrcits. Però, a més, molts altres àmbits de la vida civilitzada estan dominats i marcats per l'ordre. La mort com a amenaça és la moneda del poder. És fàcil col·locar aquí moneda damunt moneda i acumular enormes capitals. Qui vulgui reduir el poder, ha de mirar l'ordre de fit a fit sense temor i trobar els mitjans per treure-li el fibló.”

Mirar de fit a fit les ordres i potser, a més, ser conscient dels nostres propis fiblons per tal de no repetir el mateix joc que sembla no tenir fi. I, sobretot, saber que enguany hi ha enginys del poder d’una subtilitat racional espantosa en què l'ordre es disfressa o dissimula per tal que no es reconegui. És, per exemple, la tàctica d'inocular constantment temor. Aquesta és una ordre de les més extrema perillositat. Perquè és en estat de por constant que hom obeeix de més bon grat altres ordres i els fiblons es queden clavats immobilitzant-lo, deixant-lo incapaç de qualsevol acció.

Que la música intenti transmetre aquest neguit. I que ajudi, en qualsevol moment, a cercar solucions que ens permetin escapar del poder o, en l'extrem cas que això no sigui possible, afrontar-lo amb la convicció que ni tan sols la mort pot prendre la llibertat a algú que l'hagi cercat amb ànsia.

Novembre del 2009



*

dilluns, 13 d’abril de 2015

Uns haikus dedicats

Aquests són uns quants haikus dedicats a persones que han intervingut en fer realitat la publicació del llibre Gineceu, amb il·lustracions de la Lali Pantone i amb haikus meus:

la mar s’irisa
al tombant de la tarda.
tornen les barques.
(jordi dorca)

a mitja tarda
passa callat un gat.
l’ocelleria.
(elena arteta)

la pren busquets,
la passa a suárez, neymar,
messi... i gol!
(josep maria esquerdo)

patates fines,
ceba, llimona i oli.
verat al forn.
(cristina arteta)

entra en escena
la comtessa ermessenda.
sona un rabec.
(mont plans)

d’un traç dibuixa
les branques i les fulles.
gira la roda.
(mariàngels anfruns)

cop d’un al polze,
cop d’u a l’anular.
una bourée.
(patrick jaques)

el pedraforca,
gósol i l’estelada.
la llibertat.
(patrick jaques)

neda neptú
per les aigües del març.
defensa els peixos.
(elena)

tu, va! al matí,
quan tinguis un moment,
pensa en el lluç.
(francesc cardenyes)

de llarga cua
i de colors llampants.
has vist el quetzal.
(mar riera)

s’apaga la flama
i no és una metàfora.
és una ventada.
(oriol sauleda)

amb un ganivet
surt rabent la carnissera.
quan sent l’esmolet.
(antoni pedragosa)

terra, foc, aire
i aigua. i a dalt de tot
el cel empiri.
(merche arteta)

entrar, sortir,
gir helicoïdal.
dintre d’un somni.
(toni pedragosa)

vista des del cel
la lleugeresa té rostre
i ànima d’estel.
(musyju)

la boira densa
tot ho oculta. l’alzina
sembla estar sola.
(musyju)

passen corrent
uns quants nins. van creixent
entremaliats.
(olga esquerdo)

tot es llegeix
i es veu clar. és fet amb
tinta invisible.
(ricard ibernón / tinta invisible)

diu el filòleg:
és una A. A més
de l'oculista.
(eva sànchez)

si el peix camina
demostra el moviment.
també si vola.
(julia arteta)

l’art és mirar
tot allò que ens envolta
dues vegades.
(llibertat)

la terra és
com la mare. et sosté
i t’alimenta.
(llibertat)

de les idees
és d’on vénen les coses.
volen ocells.
(jèssica jaques)























(A tots els mecenes que ho han fet possible, moltíssimes gràcies de tot cor!)

·

divendres, 6 de març de 2015

L'enlèvement des géants

Per a flabiol, tambor i viola de roda. La podeu sentir aquí.

*


dimecres, 4 de març de 2015

Alba

Us vull presentar aquest darrer treball meu, Alba, que va aparèixer el febrer del 2015 al netlabel Modisti. Es tracta d'un recull de 17 peces electroacústiques, basades en fenòmens i en paisatges de la natura. Van ser composades els estius del 2012 i del 2013 a Labuerda, al Pirineu d'Osca, lloc que va inspirar el projecte i d'on es van fer totes les gravacions de camp a partir de les quals es van crear les peces.



Les peces de l'àlbum són:

1) Alba
2) Bèsties
3) Llum
4) Núvol
5) Raig
6) Còdols
7) Tempesta
8) Cascada
9) Esllavissada
10) Grumoll
11) Pedregada
12) Torrent
13) Pollancres
14) Fullaraca
15) Pedres
16) Ermita
17) Lunar

De totes elles tan sols diré quelcom de "Ermita". La peça està feta a partir del grinyol de la porta de l'ermita de La Virgen de Fajanillas, del segle XII, una de les tres ermites romàniques de Tella.

El disc el podeu escoltar aquí mateix, aquí. Un agraïment especial a l'equip de Modisti per haver acollit aquest àlbum al seu espai!


*

dimarts, 13 de gener de 2015

Seetetelané

Aquesta composició musical està concebuda i interpretada només amb copes de vidre. I forma part d'un projecte d'obres musicals en què només s'utilitzen estris de cuina -o que es poden trobar en una cuina- tocades per quatre instrumentistes, basades totes elles en contes africans. "Seetetelané", però, requereix tretze instrumentistes, un per cada una de les copes emprades, afinades de C4 a C3, passant per tota l'escala cromàtica.

La podeu sentir aquí. I aquesta és la partitura:


*

La història de Seetetelané prové d'un conte del poble basotho (Àfrica del Sud) amb el mateix títol, recollit per l'escriptor suís Blaise Cendrars al llibre Anthologie nègre. La versió que he fet en català és aquesta:


Hi havia una vegada un pobre home que es deia Seetetelané, que no tenia dona i només menjava ratolins, amb les pells dels quals s'havia fet unes espardenyes, una capa i uns pantalons.

Un dia va sortir a caçar i es va trobar un ou d'estruç. El va amagar dins la seva miserable cabana i va continuar caçant ratolins.

Quan va tornar a casa, hi havia, acabat de fer, un pa i un plat de “ioala”. “Qui ha estat que m'ha preparat aquest menjat tant deliciós?” va dir. Aleshores l'ou d'estruç es va trencar i va aparèixer una donzella molt bonica. I li va dir: “Jo estaré sempre al teu costat, et cuidaré i et faré plats suculents cada dia. Però mai, mai no em diguis ‘filla d'un ou d'estruç’”.

I van ser feliços junts durant uns dies. Ella el cuidava i li explicava relats meravellosos. Un dia ella va dir-li: “T'agradaria tenir gent a les teves ordres?” “Podries fer-me un cap important de tot un poble?”, va preguntar sorprès Seetetelané. Aleshores la preciosa dona va donar una cop de peu. La terra es va obrir i va començar a sortir molta gent. I tothom honorava Seetetelané i el tractaven com algú molt important. I Seetetelané esdevingué el cap d'una aldea molt important en aquella comarca. I ja no vestia amb pells de ratolí sinó de xacal. I tenia una casa fabulosa, amb un ramat que feia goig, i extensos camps de blat de moro i de mill. I Seetetelané impartia justícia entre els seus súbdits els quals tots es postraven als seus peus.

I així van passar algunes setmanes. Un dia al poblat es va celebrar una festa i Seetetelané va beure molt de blat de moro fermentat i es va embriagar. Aleshores va insultar alguns dels homes del poble. La seva dona l'intentava calmar. Però ell, totalment fora de sí, li va donar una empenta cridant-li: “Fuig del meu davant, miserable filla d'un ou d'estruç”.

I es va ficar al llit. Quan es va despertar s'adonà que ja no dormia en un llit tou sinó a terra. I ja no l'abrigaven pells de xacal sinó de ratolí. Casa seva tornava a ser la cabana miserable i del poble tan pròsper no n'havia quedat res. Però sobretot havia desaparegut la seva dona tant bonica.

Aleshores s'adonà del terrible error que havia comès. Però ja no hi havia remei. I va continuar sol, pobre i miserable fins al final dels seus dies, menjant de tant en tant algun ratolí que caçava.

*