African Tales

Aquest disc va sortir a la llum l'estiu del 2016. Es tracta d'un àlbum en què els únics instruments utilitzats són estris de cuina -o que habitualment poden trobar-se en una cuina. El vaig enregistrar entre el març i el desembre del 2014. I el podeu escoltar i/o descarregar aquí mateix.

Els temes que composen l'àlbum estan basats en contes africans. I les fonts han estat bàsicament dues: la meravellosa antologia Mis cuentos africanos de Nelson Mandela (Siruela, 2007) i el llibre Antología Negra del poeta i escriptor suís Blaise Cendrars (Árdora, 2010) i traduït per Manuel Azaña, qui fou president de la República Espanyola entre els anys 1931-1933, el 1936 i entre el 1936-1939.

Vaig publicar una entrada relacionada amb un dels temes del disc, "Seetetelané" (que podeu llegir aquí) com una nota prèvia a aquest treball. I vaig afegir una versió en català del conte que va inspirar aquesta peça musical. La idea, per a un futur, és fer una versió personal i en català de cada un dels contes que inspiren African Tales, partint de la base que els contes d'arreu es van transformant a mesura que passen per diferents imaginaris. O en altres paraules, un poble es fa seves històries l'origen de les quals pot ser molt remota. Com diu Mandela al pròleg Mis cuentos africanos: "Un conte és un conte i qualsevol pot explicar-lo com li dicti la seva imaginació, la seva forma de ser i el seu entorn; i si al conte li surten ales i altres se l'apropien, no hi ha manera de retenir-lo al costat nostre. Qualsevol dia tornarà a nosaltres enriquit amb nous detalls i amb una veu nova".

De moment, la meva versió d'aquests contes queda registrada en forma de música.

Un cop més, he d'agrair a la gent de Discordian Records per haver acollit aquest àlbum, a El Pricto i a en Ralph Lopinski -aquest darrer va fer la masterització final de tots els temes. També, un cop més, la participació de la Lali Pantone, que va fer el meravellós dibuix per a la portada. I per últim a en Jordi Martí per la crítica que va fer del disc a Sons de la Mediterrània, i que podeu llegir aquí.

*

Seetetelané

Aquesta composició musical està concebuda i interpretada només amb copes de vidre. I forma part d'un projecte d'obres musicals en què només s'utilitzen estris de cuina -o que es poden trobar en una cuina- tocades per quatre instrumentistes, basades totes elles en contes africans. "Seetetelané", però, requereix tretze instrumentistes, un per cada una de les copes emprades, afinades de C4 a C3, passant per tota l'escala cromàtica.

La podeu sentir aquí. I aquesta és la partitura:

*

La història de Seetetelané prové d'un conte del poble basotho (Àfrica del Sud) amb el mateix títol, recollit per l'escriptor suís Blaise Cendrars al llibre Anthologie nègre. La versió que he fet en català és aquesta:

Hi havia una vegada un pobre home que es deia Seetetelané, que no tenia dona i només menjava ratolins, amb les pells dels quals s'havia fet unes espardenyes, una capa i uns pantalons.

Un dia va sortir a caçar i es va trobar un ou d'estruç. El va amagar dins la seva miserable cabana i va continuar caçant ratolins.

Quan va tornar a casa, hi havia, acabat de fer, un pa i un plat de “ioala”. “Qui ha estat que m'ha preparat aquest menjat tant deliciós?” va dir. Aleshores l'ou d'estruç es va trencar i va aparèixer una donzella molt bonica. I li va dir: “Jo estaré sempre al teu costat, et cuidaré i et faré plats suculents cada dia. Però mai, mai no em diguis ‘filla d'un ou d'estruç’”.

I van ser feliços junts durant uns dies. Ella el cuidava i li explicava relats meravellosos. Un dia ella va dir-li: “T'agradaria tenir gent a les teves ordres?” “Podries fer-me un cap important de tot un poble?”, va preguntar sorprès Seetetelané. Aleshores la preciosa dona va donar una cop de peu. La terra es va obrir i va començar a sortir molta gent. I tothom honorava Seetetelané i el tractaven com algú molt important. I Seetetelané esdevingué el cap d'una aldea molt important en aquella comarca. I ja no vestia amb pells de ratolí sinó de xacal. I tenia una casa fabulosa, amb un ramat que feia goig, i extensos camps de blat de moro i de mill. I Seetetelané impartia justícia entre els seus súbdits els quals tots es postraven als seus peus.

I així van passar algunes setmanes. Un dia al poblat es va celebrar una festa i Seetetelané va beure molt de blat de moro fermentat i es va embriagar. Aleshores va insultar alguns dels homes del poble. La seva dona l'intentava calmar. Però ell, totalment fora de sí, li va donar una empenta cridant-li: “Fuig del meu davant, miserable filla d'un ou d'estruç”.

I es va ficar al llit. Quan es va despertar s'adonà que ja no dormia en un llit tou sinó a terra. I ja no l'abrigaven pells de xacal sinó de ratolí. Casa seva tornava a ser la cabana miserable i del poble tan pròsper no n'havia quedat res. Però sobretot havia desaparegut la seva dona tant bonica.

Aleshores s'adonà del terrible error que havia comès. Però ja no hi havia remei. I va continuar sol, pobre i miserable fins al final dels seus dies, menjant de tant en tant algun ratolí que caçava.

*