dimarts, 14 de setembre de 2010

Guillem de Peitieu: Babariol

El dia 26 de setembre del 2010, a les dotze del migdia, el poeta i escriptor Salvador Giralt i jo mateix vam estrenar l'espectacle "Babariol" al cicle Poesia als Parcs. Va ser a la Font del Pradelló, a Olzinelles, Sant Celoni.

El nucli d'aquest espectacle serà el poema "Farai un vers, pos mi sonelh" de Guillem de Peitieu (ca. 1071-ca.1126). Considerat el primer trobador en llengua romànica de qui es té notícia, d'aquest noble d'Occitània es conserven onze poesies algunes de les quals, pel to obscè, posen de manifest la vida desenfrenada que va dur: segons les biografies, Guillem de Peitieu era amant de la vida llicenciosa, de la companyia femenina i dels bons àpats, i sovint és titllat de despietat amb els seus vassalls. D'altres, però, són poemes amorosos sensuals i delicats, emmarcats dins la temàtica de l'amor cortès. 

Però, a més, va tenir una carrera militar fructífera. Va ser comandant de la croada del 1101 promoguda pel papa Pasqual II i va emprendre diverses guerres contra els comptes de Tolosa. Ell i Alfons I el Batallador van emprendre una batalla en què intentaren prendre als musulmans el regne de València. 

Fou excomulgat dues vegades, una per abandonar la seva muller legítima; l'altra per prendre la dona del seu vassall el vescomte de Châtellerault, Amauberga, a qui anomena Dangerosa (Perillosa). Potser aquest és el motiu pel qual, sovint, la temàtica dels seus poemes és una crítica i burla als poders eclesiàstics.

Noble de llinatge, heretà de son pare uns dominis que superaven el doble dels del rei. Era novè duc d'Aquitània i Gascunya (per això fou conegut també com Guillem IX d'Aquitània) i setè comte de Poitiers. 

El poema "Farai un vers, pos mi sonelh" tracta d'un cavaller que, per obtenir el favor de dues dames, es fa passar per mut, pronunciant tan sols els mots "babariol, babariol, babarian". Les dues dames, Agnès i Ermessèn, el posen a prova treient-li un gat que el deixa malferit. No obstant, no pronuncia ni un sol mot, per tant les dames es convencen que realment és mut i el guareixen i l'obsequien.

Heus-lo:

Farai un vers, pos mi sonelh,
E•m vauc e m'estauc al solelh.
Donnas i a de mal conselh,
Et sai dir cals:
Cellas c'amor de cavalier tornon a mals.

Donna no fai pechat mortal
Que ama cavalier leal!
Mas s'ama monge o clergau
Non es raizo:
Per dreg la deuri'hom cremar ab un tezo.

En Alvernhe, part Lemozi,
M'en anei totz sols a tapi:
Trobei la moller d'En Guari
E d'En Bernart;
Saluderon mi sinplamentz per san Launart.

La una•m diz en son latin:
"O, Deus vos salv, don pelerin;
Mout mi semblatz de belh aizin,
Mon escient;
Mas trop vezem anar pel mond de folla gent."

Ar auzires qu'ai respondutz;
Anc no li diz ni ba ni butz,
Ni fer ni fust no ai mentagutz,
Mas sol aitan:
"Babariol, babariol, babarian."

So diz n'Agnes a n'Ermessen:
"Trobat avem que anam queren:
Sor, per amor Deu l'alberguem,
Que ben es mutz,
E ja per lui nostre conselh non er saubutz."

La una•m pres sotz son mantel
Et mes m'en la cambra, el fornel:
Sapchatz qu'a mi fo bon e bel,
E•l foc fo bos,
Et eu calfei me volentiers als gros carbos.

A manjar mi deron capos,
E sapchatz agui mais de dos,
Et no•i ac cog ni cogastros,
Mas sol nos tres;
E•l pans fo blancs e•l vins fo bos.

La traducció al català, "Us faré un vers, tinc son a frec" és de Lola Badia:

Us faré un vers, tinc son a frec,
camino un xic, al sol m’ajec.
Hi ha dames de seny temorenc.
Sabeu qui són?
Les qui d’amor de cavaller
diuen afront.

Dama poc ha pecat mortal
que estima un cavaller lleial-
Estimar clergue sí que és mal.
Té gran raó
si algú crema isardament
amb un tió.

A Alvèrnia, ran Llemosí
anava sol com pelegrí.
Topo la dona d’en Guari
i d’en Bernart.
Em fan salut, pel bon patró
Sant Lleonard.

L'una que em diu amb veu galant:
“Que Déu us guardi, vianant!
Sembleu persona benanant
de bon regent.
Massa veiem com va pel món
la folla gent.”

Ara sabeu el so que els fiu:
No contestí ni Pau ni piu,
no esmentí flames ni caliu,
sols aquest cant:
“Babariol, babariol,
babarian.”

N’Agnès avisa n’Ermessèn:
“Heus ací aquell que estem volent.
Bona germana, qui no el pren?
Sembla ben mut, -
Si l’alberguem, el nostre afany
poc és sabut.”

Amb son mantell em tapa un poc
i em porta vora d’un bon foc,
dins de sa cambra, que és bon lloc.
Més d’un buscall
em dóna escalf de voluptat
en llur fogall.

Per menjar em feren mant capó,
més de dos foren, Déu n’hi do.
No hi hagué coc ni marmitó,
només tots tres.
El pa era blanc, el vi, dolçor,
el pebre, espès.

“N’Agnès, potser és home dubtós.
Per descobrir si és enganyós,
portem-li en nostre gatet ros
ben prestament.
Veuràs que el fa parlar sobtós
si de cert ment.”

N’Agnès que cerca l’odiós:
de grans bigotis, grandiós;
així que el viu, haguí paors
i patiment.
Per poc no perdo la valor
i l’ardiment.

En havent begut i menjat
em despullí ben de llur grat.
Darrera em posen aquell gat
galifardeu.
L’una l’arria del costat
fins sobre el peu.

Tiren la cua del dolent
que m’esgarrinya iradament.
De nafres foren més de cent
tot d’un seguit;
jo no em moguí pas, baldament
em creguí occit.

I fa una dona a l’altra, amén:
“És mut, això em dóna entenent.
Banyem-lo prest, fem-lo content,
dem-li delit.”
Més de vuit dies restí allí
molt ben servit.

Amb cent vuitanta-vuit assalts
de cavaller sense rivals
me les vaig fotre, pro certs mals
elles m’han mes.
I encar si perdo el corretjam
i el bon arnès.

Monet, porta’ls demà al matí
aquest vers meu de bon sentir,
dret a la dona d’en Guarí
i d’en Bernat,
i digue’ls que pel meu amor
matin el gat!


Per a l'espectacle "Babariol", vaig musicar aquest poema; el canto i m’acompanyo de la viola de roda. Sona així:



Els poemes que va preparar en Salvador per a l'espectacle, tots seus, poc o molt giren a l'entorn de la temàtica del poema de Guillem de Peitieu o bé de la seva personalitat extravagant, desenfrenada i aventurera. Almenys, aquest seria l'ideal de vida però sempre és estroncat per la imposició de les normes i actituds de la societat d'enguany. Són poemes que expliquen situacions quotidianes que sovint poden arribar a ser grotesques, sempre des d'una ironia finíssima i des d'un humor subtil i elegant.

El mateix poema "Babariol" d'en Giralt, parla d'un personatge que enyora un altre tipus de vida a un altre lloc, que no pas la seva existència gris i monòtona pròpia de l'home real d'avui, que es desplaça dia rera dia en cotxe per l'autopista per anar a la feina, travessant llocs on la natura no sembla tenir-hi lloc i on la mà de l'avarícia especulativa senyoreja arreu. Ideal de sortir dels paràmetres que imposa la vida d'avui: feines inestables, factures interminables, amors impossibles, ciment, especulació, anuncis... Tal és la "realitat" que cau com un cop de puny però que el personatge sembla gairebé no afectar-li, com si aquesta "realitat" la somniés, com si l'acceptés i digués: "quin remei", com si no se l'acabés de creure. Aquests versos es repeteixen tres vegades al llarg del poema:

per curar l’avorriment
d’una vida que no entenc,
i lliurar-me a l’aventura
de ser amic de la Natura
-que no faig literatures!-,
tornaria a la cançó
que animava el trobador:
babariol, babariol, babarian!

Aquí teniu, per acabar, un video d'en Salvador Giralt recitant "Indigestió", que també forma part de l'espectacle. Espero que disfruteu:




*