dilluns, 19 de desembre del 2011

Ironia i perversitat

L'art sense la ironia i la perversitat és impensable. I no obstant, veient el que ens arriba des de la cultura oficial, sembla que aquestes dues virtuts cada cop tenen menys pes, guanyant cada cop més terreny allò políticament correcte, el sentimentalisme, la manca de profunditat, allò convencional...

Però és el públic qui cada cop es torna més intolerable a propostes que realment remouen l'estómac, creen controvèrsia i xocs interns, deixen volar la imaginació cap a fites insospitades i posen de manifest l'eterna contradicció, el conflicte present en cada individu i en les coses de l'univers?

No m'atreviria a afirmar-ho. El públic, quan es troba davant d'una manifestació artística en què l'artista ha volgut comunicar una idea precisa, no acostuma a reaccionar amb indiferència -la pitjor de les reaccions. Què és el que falla, aleshores? Els mitjans que busquen l'audiència fàcil i complaent? Els polítics que cerquen recaptar el major nombre de vots? La televisió mediocritzant? Els sempre presents agents de l'espectacle que busquen en la mediocritat general la seva autoafirmació? Deu ser. Perquè si el públic només coneix allò que vessa sentimentalisme buit, no consumirà una altra cosa.

Per a mi el problema principal rau en el fet que l'audiència no coneix. I no coneix perquè no se li ofereix. I en aquest cercle ens quedem tancats.

L'art, sobretot la música, està estancat. Congelat dins els seu propi sistema d'acontentament i buit entreteniment. Caldrà estar sempre al marge per poder donar i rebre més enllà d'allò políticament correcte.

Què és irònic i pervers? Permeteu-me definir-ho ostensivament mostrant aquest vídeo. Un programa de televisió dels E.E.U.U. dels anys 50 del segle XX. Devia ser una època en què els mitjans no estaven tan amoïnats en mostrar allò que sempre es refereix a sí mateix, en provocar la llagrimeta fàcil, en dirigir-se a les ments mediocritzades per ells mateixos, en provocar accions buides i sense cap mena de profunditat? És interessant veure com reacciona el públic:


*

divendres, 9 de desembre del 2011

Cycles

And who art thou? said I to the soft-falling shower, Which, strange to tell, gave me an answer, as here translated: I am the Poem of Earth, said the voice of the rain, Eternal I rise impalpable out of the land and the bottomless sea, Upward to heaven, whence, vaguely form'd, altogether changed, and yet the same, I descend to lave the drouths, atomies, dust-layers of the globe, And all that in them without me were seeds only, latent, unborn; And forever, by day and night, I give back life to my own origin, and make pure and beautify it; (For song, issuing from its birth-place, after fulfillment, wandering, Reck'd or unreck'd, duly with love returns.)
Walt Whitman, Leaves of Grass


  

All "Cycles", here.

*

dilluns, 28 de novembre del 2011

Lux aeterna

Lux aeterna luceat eis, Domine:
cum Sanctis tuis in aeternum, quia pius es.
Requiem aeternam dona eis, Domine:
et lux perpetua luceat eis.


*

dissabte, 26 de novembre del 2011

Un nou àlbum: Chuveirinho



Aquest disc ja té uns quants anys. Vaig acabar-lo a finals del 2006. I he decidit no publicar-lo físicament. Ni penjar-lo a cap netlabel. Sinó posar-lo a la venda en diverses botigues virtuals. Una d'elles a iTunes, aquí mateix:


Heus aquí, un comentari de cada un dels títols:

1) Hanuman: déu mono venerat en la mitologia hindú. 

2) Neti, neti: expressió iòguica que significa "ni això ni allò". És a dir, que no es pot assolir Brahma a base de coneixements, descripcions o comparacions: és "neti neti".

3) Marcabrú: poeta trobador i joglar del segle XII. Es diu que era tan lleig que no va tastar mai cap dona. Aquesta cançó està dedicada al meu fill Ponç.

4) Hel: podria significar "infern", però la cançó està dedicada a la Hel que apareix a la pel·lícula "Metròpolis" de Fritz Lang.

5) Majada: una mena de barraca enmig de la muntanya per tal de protegir el pastor i el seu ramat de la intempèrie durant l'època de la transhumància (és a dir, l'època en què els pastors duien el ramat a pasturar a les muntanyes, a finals d'hivern i durant tot l'estiu).

6) Noli me tangere: una història curiosa. Santa Cecília, patrona dels músics, volia restar al servei de Déu, per tant, no volia casar-se. Son pare, però, la va obligar a casar-se amb un home. La primera nit de noces, ell s'acostà a Santa Cecília i ella li va dir "Noli me tangere", és a dir, "no em toquis".

7) Olala: no significa absolutament res, tret de l'expressió francesa. Però aquí és més aviat com un crit d’alegria inventat per mi.

8) Ignorantiae asylum: l'asil de la ignorància. Hi ha una frase de John Wilkins, filòsof anglès del segle XVI, que diu: "Miraculum est ignorantiae asylum". Jo, però, aquesta expressió l'entenc en un bon sentit, ja que la ignorància pot ser el camí recte cap a la veritat (almenys, des del punt de vista del budisme, el zen o l'hinduisme).

9) Xestobium rufo-villosum: Una història divertida: Noè va construir l'arca i hi va ficar totes les bèsties, excepte el xestobium rufo-villosum, és a dir, l'”escarabat del rellotge de la mort" (què maco!): el corc comú, que es menja la fusta, tant la larva com l'adult. Els motius d’aquesta exclusió són evidents. Ja és hora de retre-li homenatge a aquesta bestieta. 

10) Pali-palan: flor del Brasil.

11) Chuveirinho: flor del Brasil, també.

12) Vigilàmbul: paraula poètica. Que cadascú la interpreti com vulgui. Això tan sols és un epíleg...

No ens oblidem dels crèdits:

Marc Egea: viola de roda, flautes, loops, marimba, berimbau, arpa de boca, waterphone, kazoo i percussions.
Pilar Subirà: marimba i vibràfon.
Franco Molinari: contrabaix.
Enric Canada: bateria.

Composicions i arranjaments: Marc Egea.
Enregistrat al taller de la Pilar Subirà el desembre del 2006.
Enginyer de so: PeterSkuce.
Edició i mescles: Ferran Conangle.

I per últim, no està de menys afegir una crítica del Jack Torrance en persona. Si, heu llegit bé: en Jack Torrance:

"En el quefer de Marc Egea, sovint un mateix moviment comporta dues coses. Qüestionar sobre l’origen de tot, endinsar-se en el fosc. Buscar una solució estètica innovadora, topar amb una forma vella i incontestable. Un pas endavant, un pas enrere, per què no? Allò esotèric, allò misteriós es confon amb la llum, amb el despertar. I cercar el coneixement no és una altra cosa que la forma que tenen alguns de trobar-se bé en aquest món. Com els trobadors medievals o com els pensadors de l’època fosca, tan estimats per ell.

"En la seva música existeix, erecta, una noció verbal. Treballa amb les notes i sons més com si aquests fossin paraules. Allò tradicional és una qualitat, no un simple tret. De la mateixa manera que passa amb la poesia popular o amb el blues rural. Està plena de girs, entonacions i inflexions més propis d’una llengua, que pot traficar amb significats simbòlics, mitges veritats i mentides fabuloses.

"Explicar coses, aquesta és la qüestió. Per això no és estrany que la forma d’aquesta bella planta brasilera, que és el Chuveirinho, ens remeti a les tremoloses flames d’un foc, amb els seus pistils i estams volent abraçar l’aire. O també al Big Bang, aquell instant corbat, sostingut i increïble.

"Potser en aquest disc s’ha acostat més a aquestes coses que ell explica sobre què vol fer. Hi ha aquesta base tradicional, que ell concep d’una manera àmplia, mal·leable i constructiva, i en la qual inclou Orient i Occident, el Mediterrani i l’Europa de l'Est. Hi ha també aquesta inclinació característica seva cap al jazz, cosa que definitivament fa la seva música molt especial. I trobem aquest afecte pels vells instruments populars, fins i tot per als petits instruments als quals pocs hi presten atenció, i que ell sap integrar amb finor, extraient d’ells un color especial.

"Chuveirinho és l’últim viatge que ens proposa Marc Egea, ple de força i inspiració, geocèntric i heliocèntric, amb el cor en el passat però albirant el futur."

*


dilluns, 14 de novembre del 2011

Una carta de Peter Brook

Per tal de pujar-nos a tots els ànims i la moral, per tal que res no ens aturi a qui alguna cosa oculta ens impulsa a crear i a presentar al públic les creacions, per tal d'estar més enllà dels esdeveniments, cal llegir atentament aquesta carta del dramaturg, escenògraf i realitzador anglès Peter Brook, extreta del seu llibre Más allá del espacio vacío, que reprodueixo íntegrament aquí:


Estimado Mr. Howe,

Su carta llega inesperadamente y me pone en aprietos.
Se pregunta usted cómo ser director.
Los directores de teatro son sus propios empleadores. Un director que está sin trabajo es un contrasentido explícito; es como decir que un pintor está sin trabajo, y muy diferente a decir que es un actor quien está sin trabajo; el actor es siempre víctima de circunstancias ajenas. Uno se hace director creyéndose director, y después convenciendo a los demás de que eso es verdad. De manera tal que, en cierto modo, conseguir trabajo es un problema que tiene que ser resuelto apelando a las mismas habilidades y recursos que hacen falta para ensayar. No conozco otra manera que no sea la de convencer a la gente para que trabaje con usted, lograr así emprender algún trabajo -incluso sin recibir paga por ello- y presentarlo al público; donde sea, en un sótano, en la trastienda de un pub, en la guardia de un hospital, en una cárcel. La energía que produce el trabajo es más importante que ninguna otra cosa.
De manera que no permita que nada ni nadie le impida estar en activo, aun en las circunstancias más precarias, en vez de perder tiempo buscando las condiciones ideales, que quizá nunca lleguen. En última instancia, el trabajo llama al trabajo.
Sinceramente.

*

dijous, 20 d’octubre del 2011

Glenn Gould i l'atonalisme

És probable que associem el nom de Glenn Gould a Bach. No manquen raons: el seu debut com a instrumentista van ser les Variacions Goldberg, les quals va enregistrar l'any 1955 als estudis de la CBS de Nova York quan només tenia 22 anys. Va ser l'única obra que va enregistrar dues vegades. Hi ha també la versió de l'any 1981, amb un tempo molt més calmat, a diferència de l'ímpetu juvenil que va impregnar en la primera versió. Les Variacions van ser com una mena de targeta de presentació del pianista, tot i que el legat que va deixar de Bach és monumental.


Però també cal associar-lo a molts altres compositors: a W. A. Mozart (de qui va enregistrar totes les sonates per a piano, tot i que les darreres no li agradaven, amb la qual cosa es permetia ironitzar dient que Mozart potser no va morir massa d'hora sinó massa tard), a L. van Beethoven, a G. Bizet, a R. Wagner, a J. Brahms, a M. Ravel, a R. Strauss, J. Sibelius, a P. Hindemith, a D. Shostakovich i, inclús, a un compositor poc conegut del segle XVII, l'anglès Orlando Gibbons, de qui havia dit que era el seu compositor preferit.

Com a exemple, aquí el tenim fent una sublim interpretació de La Valse de Ravel:


Però sobretot, en Glenn Gould cal associar-lo també a A. Schoenberg, A Webern i A. Berg. De Schoenberg va enregistrar la integral per a piano i tots els lieder, a més d'incloure'l en programes concertístics i escriure alguns articles sobre ell. Qualificava les seves primeres obres atonals com a autèntiques obres mestres, al nivel de compositors com Bach, Mozart i Brahms. Deia que la música de Schoenberg, a més d'haver acabat amb la tonalitat vigent durant tants segles, havia trencat també amb la coservadora harmonia vertical, tornant a la visió horitzontal de la música, a la idea contrapuntística de l'època de Gibbons i de Bach. Aquí rau, segons Gould, l'èxit fonamental del dodecafonisme.
 
Si aquesta opinió del canadenc era una de les seves moltes provocacions i iconoclàsties poc ens importa. És evident que considerava la música de Schoenberg i dels seus deixebles Webern i Berg com a part fonamental de la seva visió artística en conjunt. O, si ho volem, com a ideal, tal i com ho van ser les fugues de Bach i l'ús harmònic que va fer aquest dels 12 tons, una tasca que, d'alguna manera, va continuar evolucionant el compositor vienès més de dos-cents anys després. De fet, quan Schoenberg va morir l'any 1952, Gould va fundar la New Music Associates junt amb el seu amic periodista Robert Fulford. Van oferir dos concerts amb música exclusivament de Schoenberg i un tercer amb música d'aquest i de Bach com a declaració que tots dos compositors van ser innovadors i no tan allunyats en les seves concepcions harmòniques i contrapuntístiques.

He escollit tres obres en tres videos de Gould dels molts que hi ha a Internet -el legat que va deixar per a programes de televisió va ser immens; enregistrar en estudis de gravació i de televisió era el que va fer a partir del moment en què va deixar d'oferir concerts en públic). En el primer d'ells apareixen Glenn Gould i Yehudi Menuhin tocant la Fantasia op. 41 de Shoenberg. Abans, però, a mode d'intruducció i en un video separat, tenim una interessant discussió entre els dos intèrprets sobre Schoenberg en general i sobre aquesta obra en particular:


Heus aquí l'obra. Només començar se'm posen els pèls de punta:


La segona obra que he triat és d'Anton Webern. Es tracta de les Variacions per a piano, op. 27:


I per últim la Sonata per a piano en un moviment op. 1 d'Alban Berg:


Per a més informació sobre la relació de Gould amb Schoenberg i el dodecafonisme, és interessant l'article de Robert Everett-Green "Our man for Bach, but also Schoenberg", que podeu llegir aquí. També és imprescindible el recull d'articles i petits assajos que va deixar Gould arreu, en revistes, diaris i cobertes de discos, titulat Glenn Gould: Escritos críticos, Turner, 1984.

*

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Le Grand Macabre

György Ligeti va estrenar aquesta obra amb èxit aclaparador el 12 d'abril de l'any 1978 a Estocolm, nord enllà. Està dividida en dos actes i conté quatre escenes. El llibret el va escriure el mateix Ligeti juntament amb el dramaturg i titellaire Michael Meschke. Tots dos es van basar en l'obra La ballade du grand macabre de le l'escriptor belga Michel de Ghelderode (1898-1962), el qual tenia la mort com a tema principal de totes les seves obres.

Michel de Ghelderode

La història succeeix a Brueghelland (referència claríssima al pintor belga Brueghel). L'època és indeterminada. Succeeix que Nekrotzar, el Gran Macabra, una mena d'àngel de la mort, arriba a la cort del príncep Go-Go per anunciar la fi del món, que l'ha de provocar ell mateix junt amb Piet von Fass, un borratxo. A la cort del príncep tot és disbauixa i desordre. El mateix príncep es dóna contínuament a la beguda i a l'orgia. Tots plegats s'emborratxen a la cort i Nekrotzar s'oblida de destruir el món.

El llibret de l'obra en alemany original (l'òpera s'ha interpretat també en suec, en italià i en anglès), traduit al castella, el podeu trobar aquí.

Per tenir una idea del to irònic i grotesc de l'obra, de bon començament tenim una magnífica obertura interpretada amb bocines. Podeu sentir la versió de l'any 1979, dirigida per Elgard Howarth, amb Inga Nielsen (soprano), Olive Fredricks (mezzo), Peter Haage (tenor), Dieter Weller (baríton), i el Cor i l'Orquestra de la Ràdio Danesa, recollida en doble CD a Wergo. Aquí.

Per a mi aquesta òpera representa un bon compendi de les troballes musicals de Ligeti. Hi sentim passatges que ens recorden moltes de les seves obres. Continuament hi ha referències a altres compositors a qui Ligeti admirava i va saber transgredir amb absolut mestratge. I també moments de gran lirisme i misteri barrejats amb humorisme i escalogia. Com aquest exemple extret de l'acte primer, escena segona, que podeu sentir aquí. O aquest altre extret de l'acte segon, escena tercera, on hi sentim fragments clarament ligetians, aquí.

Aquí podem veure dos videos magnífics de dos moments de l'òpera, interpretats per la Filarmònica de Nova York. En el primer tenim la Gepopo, la cap de policia, interpretada per la soprano Barbara Hannigan:



En aquest altre, tenim la brillant interpretació dels dos ministres, el Blanc i el Negre, al començament de l'acte segon. També hi apareix el príncep Go-Go:



Més tard, entre 1988 i 1991, Ligeti va escriure Mysteries of the Macabre, una mena de versió reduïda de l'òpera, per a soprano i conjunt de càmera. Podem veure i sentir dues versions magnífiques. La primera l'interpreta la mateixa Barbara Hannigan:



La segona és interpretada pel pianista Carlos Chamorro i la soprano Silvia Spinatto:



De Mysteries of the Macabre hi ha una versió per a trompeta. S'explica que no la va fer Ligeti sinó que un trompetista va suggerir de fer-ne una versió per a trompeta en un moment en què s'havia d'estrenar l'obra i la soprano no estava disponible perquè estava malalta.

*

dijous, 22 de setembre del 2011

Sunt lacrimae rerum

Ja fa temps que volíem editar aquest CD. Finalment hem tirat pel dret amb una edició limitada de 100 còpies autoeditades. El treball, realitzat conjuntament entre l'Anna Maluquer i jo, deu el seu origen a un encàrrec que ens van fer el 2009 per a l'homenatge a Joan Vinyoli en motiu del 25è aniversari de la seva mort. El recital-homenatge es va fer primer a Begur el 15 de setembre del 2009 i després a Barcelona, a l'Arts Santa Mònica, el 27 de novembre del 2009.


El disc consta de de 23 poemes recitats per l'Anna i musicats per mi, extrets de les obres El callat (1956), Realitats (1963), Tot és ara i res (1970), Vent d'aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Domini màgic (1984) i Passeig d'aniversari (1984). La tria dels poemes la va fer la biògrafa Cristina Badosa, tenint Begur, el lloc d'estiueig de Vinyoli, com a fil conductor: "La tria de poemes que proposo s’adapta a un itinerari poètic de Joan Vinyoli que té com a escenari interior Begur, un espai molt important a la seva poesia a partir dels seus estiuejos del 1954 fins al 1978, que va haver de deixar, en patir la trombosi cerebral."


Voldria introduir aquí tres exemples, tres, que apareixen al disc, els poemes amb el seu àudio corresponent. El tres poemes pertanyen al llibre El callat, 1956:

1) "El camí"

Aquest és el camí: pel recremat areny,
he sentit el cruixir de la neu en el bosc;
on jo queia ferit sota el pes de les ombres,
m’he trobat de genolls entre el vent i la llum.

Abocat a l’incendi del matí gloriós,
o petjant la planura de la nit sense temps,
l’aigua vera no és per als llavis la pedra;
en la set del qui cerca neix profunda la deu.

Podeu sentir l'aùdio aquí.

2) "Diumenge"

Quan ja per entre els pins
fresseja el mar de l’aire
i les copes són plenes
de l’hidromel solar;
quan esclaten les roses
i les flors de migdia cremen
a les terrasses vora l’aigua,
Diumenge, dret a les escales,
en el replà d’un alt silenci
ric dels secrets de cel·les i de pòrtics,
mira per sobre les teulades
la llisa mar guspirejant i sap.

Després de molta lluita, sols després
de l’incessant combat entre la roca
i el foc, madura i pren la flama.
Després de molta lluita, sols després,
pot la mirada omplir-se i retenir
calladament. I el gra madura als camps.

Podeu sentir l'aùdio aquí.

3) "El callat"

M’endinso pel teu àmbit, primavera
del càntic, una veu entre les veus
ofertes al Callat, que per les coses
m’envia el seu alè. Quina avinguda
secreta tot de sobte m’ha portat
a delitós paratge? Selva muda,
com els infants camino, lliure, lliure,
sentint la quasi veu del Callat
arriba a mi, bevent el seu somriure.

Podeu sentir l'aùdio aquí.

Tot el disc el podeu sentir sencer i descarregar aquí.

*

diumenge, 11 de setembre del 2011

Pierrot Lunaire

Un dels origens de l'art més representatiu del segle XX van ser els cabarets. Llocs que inspiraven grans talents, provinents de tot terreny artístic. Cultura subversiva, sorgida purament de la independència a qualsevol norma establerta. Experimentació sense experiència. Allà es treballava, es creava sense referents de cap mena. Moltes vegades aquells talents eren menyspreats, però intuïen que les seves creacions eren quelcom important. Seguien implacables un camí, dugués on els dugués.

Pierrot Lunaire fou concebuda des del cabaret i la seva estructura polièdrica de varietats artístiques aparentment inconnexes.

L'obra ha perdurat com una joia de la música contemporània, fonament evident de tota la música posterior, fins als nostres dies, potser en part gràcies a que l'actriu i cantant Albertine Zehme la comissionés a Schoenberg suggerint-li ella mateixa els textos: 21 dels poemes de l'obra Pierrot lunaire: rondels bergamasques del poeta belga Albert Giraud, traduïts a l'alemany per un altre poeta: Otto Erich Hartleven. Tres mesos després d'estar acabada, Zehme la va estrenar, cantant ella mateixa, en un teatre (el Berlin Choralion Saal) on sabia que tindria bona acollida. Zehme era cantant especialitzada en melodrama i experta en el  Sprechstimme. Zehme tenia molt clar què volia i com ho volia dur a terme. Va ser ella qui es va valdre dels dots compositius de Schoenberg i la molta experiència que tenia en compondre cançons per a cabaret. El resultat entre els dos artistes va ser increïble. Al cap de poc temps d'haver-se estrenat, tothom parlava d'aquesta obra, ja sigui per lloar-la, ja sigui per a menysprear-la com a quelcom decadent. Schoenberg no sabia ni tan sols que aquell esbós per a una obra de gran calibre místic seria el "punt de partida" de la música que es fa enguany. Ni tan sols la invenció del dodecafonisme va superar la troballa d'Albertine.

Per a més informació sobre Pierrot Lunaire i per poder sentir cadascun dels 21 poemes musicats per Schoenberg (7 en cadascuna de les 3 parts), podeu anar aquí.

Algú va tenir la cortesia de penjar al youtube l'obra i poder-la seguir a través de la partitura:

1era part:



2ona part:



3era part:



*

dijous, 8 de setembre del 2011

L'Atalante, per a viola de roda i cobla

No fa ni dos mesos que la cobla "La flama de Farners" va presentar el disc Convidats. La peculiaritat d'aquest treball és que les obres presentades les hem composat diversos autors que, no pertanyent directament al món de la cobla, hem proposat, en la gran majoria dels casos, un maridatge entre aquesta i un instrument o instruments que li són aliens.

Les obres i els autors són, segons l'ordre en què aparèixen al disc, Rapsòdia per a tres quartans i cobla, de Marcel Casellas; L'Atalante per a viola de roda i cobla, meva; L'altra caravana per a acordió diatònic i cobla, de Perepau Jiménez; Encara hi som per a manola, timbales i cobla, de Eduard Iniesta i Ingilberga per a cobla, de Paco Viciana.

El projecte va ser ideat i dirigit per l'actual director de "La flama de Farners", company del nostre grup Kaulakau, Jordi Molina.


Som conscients que L'Atalante no representa cap innovació des d’un punt de vista musical tret del fet que per primera vegada es produeix un maridatge entre una viola de roda i una cobla, amb tots els riscos que això pot arribar a suposar –el més evident és el de l’afinació. El que sí podria ser d’interès, diguéssim que musical, és la gènesi de l’obra, ja que va ser escrita, a mode de work in progress, en tres etapes amb la finalitat de convertir-se, ja des del principi, en una peça per a aquesta instrumentació.

La primera versió va ser una obra per a viola de roda acústica solista, ja estrenada en diversos llocs amb una acústica favorable per tal que la viola de roda no calgui estar connectada a cap artefacte electrònic. Ja hi són presents els vuit compassos a 4/4 que conformen el tema principal (compassos 14 a 21 de la peça aquí presentada, que introdueix la viola de roda) amb els quals es duu a terme una sèrie de variacions i improvisacions. Més endavant s’introdueix el 3/4, tal i com també passa a la versió per a cobla.

La segona fase va ser una peça escrita per viola de roda i “live-looping”. Aquesta versió comença amb una base inicial en loop (creada en directe) en 4/4, damunt la qual es presenta el tema principal i una sèrie d’improvisacions. La base va patint diverses transformacions fins a convertir-se en una base ternària. Aquesta versió de L'Atalante es va convertir en una part de la Suite Catilèmica o Lemicàtica, presentada en ocasió del concert “Diagonals” que es va fer el 3 de juliol del 2010 al mirador de Montjuïc, a Barcelona, en què vam participar músics provinents del Centre Artesà Tradicionàrius i del Gràcia Territori Sonor. La suite és una peça tancada i que ja forma part del nostre repertori en el projecte “Marc Egea Solo Electroacúsic”.

Finalment, tenim aquesta versió per a viola de roda acústica i cobla. La intenció no és que la viola de roda adopti un paper protagonista a mode del format clàssic “concert”, sinó que s’integri en la instrumentació de la cobla, en la seva massa sonora, i dialogui amb alguns dels instruments que la conformen. Sí és cert que de vegades és la cobla qui sosté les intervencions de la viola, però en altres passatges és la viola qui fa de base harmònica per a algun o alguns instruments de la cobla. Des d’aquest punt de vista, hi ha intervencions per a gairebé tothom.

Caldria afegir alguna nota sobre el títol. L'Atalante és el nom del segon i darrer llargmetratge del malaguanyat director francès Jean Vigo (1905-1934). És una història d’amor tràgic entre un mariner i la seva dona a bord de l'Atalante, un vaixell que duu el nom de la pel·lícula. Vigo va acabar aquesta obra poc abans de morir als 29 anys de tuberculosi. La pel·lícula va ser mutilada sense escrúpols per la censura francesa i no es va presentar al públic, restaurada amb més o menys fortuna, fins al cap de vàries dècades. L'escassa filmografia de Vigo és precursora de la Nouvelle Vague, influenciant a importants autors posteriors, com Truffaut, Godard, Resnais, etc.


No cal dir que devem un agraïment a tots els col·legues de la Cobla “La Flama de Farners” per la bona disposició i voluntat a l'hora d’interpretar la peça, i a en Jordi Molina, que, com a director d’aquesta cobla, del projecte en conjunt, i de L'Atalante en particular, aporta noves idees sobre la manera d’entendre un conjunt instrumental com és la cobla i, indirectament, la viola de roda. A tots ells va dedicada L'Atalante. I a tots els que com, Jean Vigo, innoven i fan evolucionar l'art, tot i els riscos que això comporta, sense tenir la sort d’obtenir el més mínim reconeixement en vida.

Podeu sentir l'Atalante a continuació, en una interpretació de la Cobla Simfònica de Catalunya i jo mateix:



*

dimarts, 16 d’agost del 2011

Omega (3)

Era només un punt opac que bategava.
M. E. Alfa

Latitud 19º 35’ 15” S, longitud 16º 53’ 14” E. Des d’aquest punt es va llançar un comunicat als caps de totes les nacions de la terra, en totes les llengües, el qual assegurava que allà mateix hi havia un petit poblat a imatge i semblança d’un poble conegut que es trobava a més de 500 km de distància al SE . EI comunicat demanava auxili a tots els habitants de la terra. Que aquell poblat desapareixeria per sempre més i que, abans, tenien l’extrema necessitat de comunicar una molt important informació.

Una expedició internacional de geologia va sentir la crida des dels seus escassos aparells de comunicació. Localitzada a poques milles del punt on, suposadament, es trobava el poblat, es va llençar a socórrer-lo d’algun estat catastròfic que suposés la seva immediata desaparició. Quan l’expedició estava a poca distància, va rebre un segon comunicat procedent del poblat avisant que només una persona hi podria entrar. Al cap de poca estona, tots els aparells electrònics van deixar de funcionar.

La persona que va entrar al poblat va ser escollida per sorteig entre els membres de l’expedició. En arribar-hi, va ser conduïda a una de les cabanes més grans del poblat, on l’esperaven tots els habitants, homes, dones i nens.

Aviat es va estendre el rumor d’aquell comunicat per tot el món. Tot i que els satèl·lits no van trobar cap indici que en aquell punt hi hagués hagut mai un poblat, totes les nacions van enviar corts de periodistes i científics al lloc assenyalat. Cap ésser humà no hi va poder arribar mai. Però just abans de l’entrada del visitant, un tercer comunicat va ser enviat al món sencer anunciant que tot ésser humà havia d’acomiadar-se dels seus en les properes hores, ja que un cataclisme imminent havia d’acabar amb l’espècie humana.

L’únic ésser humà que va poder escoltar el missatge en la seva totalitat va ser aquell a qui li va tocar entrar al poblat, en boca d’una dona jove que, posant-se en peus, va dir:

 <<Jo sóc la Memòria d’Hipàtia, la més sàvia de tots els savis de la meva època. La meva llum ha perdurat al llarg dels segles fins el dia d’avui. I a mi em toca dir ara el destí de tota la humanitat.

<<Des de que l’home és home la guerra ha esdevingut un estat permanent en ell, entre races, estirps, famílies i nacions. I les causes que les han provocat han estat incomptables. Perquè la guerra entre els humans és un reflex de la natura, sempre en constant pugna, segons les eternes lleis de la supervivència.

<<En nom dels déus i els profetes, hom ha matat i s’ha matat a sí mateix. Així ha estat des de temps immemorials.

<<Per defensar idees han corregut rius de sang. Tanta sang que podrien omplir-se fins a set vegades tots els oceans de la terra.

<<Jo mateixa vaig ser violada, torturada i esquarterada. Les meves despulles van ser llençades als gossos i les meves obres cremades. No per les meves idees sinó perquè no podien suportar que jo parlés en boca dels déus.

<<La humanitat ha conegut la desgràcia des de totes les dimensions possibles. Les civilitzacions han estat en pugna des dels seus albors. I no hi ha hagut mai cap tribu al món que hagi gaudit d’un període de pau gaire perllongat.

<<Ara que esteu en vies de crear una civilització que ocupi el món sencer, us encamineu cap a la pau perpètua. Ja no haureu de lluitar més els uns contra els altres i abolireu tots els sacrificis en nom dels profetes.

<<Però aquesta gran civilització que ja gairebé domina el planeta no podria ser possible si unes poques nacions no sotmetessin a la majoria d’elles i si no declaréssiu, tots els humans, la guerra ja no contra vosaltres sinó contra la terra, la vostra primera mare.

<<Des de que podeu escriure la història heu après ben poca cosa. Però heu desenvolupat una fascinant habilitat amb les mans. Tanmateix, els avenços que heu creat amb aquesta habilitat vostra us conduiran irremeiablement a la vostra desaparició.

<<No heu pogut escapar de la vostra condició. La natura que us ha creat us acabarà destruint. Porucs, sou esclaus de la vostra condició, que porteu en el vostre ésser l’espurna que fou possible que la vida fos. Car la matèria, després de titànics esforços, s’ha perpetrat en cossos sòlids, després en móns, més tard en matèria orgànica i finalment en intel·ligència. I alguna cosa d’un gran poder és necessari perquè quelcom sigui després d’un esforç d’una magnitud incalculable. I aquest gran poder vosaltres el porteu dins.

<<Conserveu el gran poder dels equilibris que us han conduit fins a vosaltres: els àtoms, els sistemes, les molècules i les cèl·lules. Perquè sense aquest gran poder aquests equilibris no haguessin estat possibles.

<<Conserveu el gran poder de tots els intents de la intel·ligència per tal de perpetrar-se: l’eina, la  consciència, el foc i el llenguatge. Perquè sense aquest gran poder la intel·ligència ho hagués estat possible.

<<I aquest poder us ha portat a ser com sou. I us ha de portar a la vostra desaparició. Ja no hi ha marxa enrere. Heu de desaparèixer com han desaparegut altres éssers intel·ligents que, moguts pel mateix poder universal també han desaparegut o hauran de desaparèixer.

<<Ja no hi ha marxa enrere. Heu destruït la terra. Allò que us ha fet ser com sou –la vostra natura, us ha de destruir.

<<Aquest és el preu que haureu de pagar, com a déus intel·ligents de la natura: saber que heu de desaparèixer.

<<I com que no heu pogut sortir d’allò que sou, esteu redimits. Perquè la natura es destrueix per poder crear altres formes. Perquè tot allò possible pugui ser.

<<Vosaltres no en teniu cap culpa. Des del moment en què vau aparèixer, havíeu de desaparèixer, després de tants i tants intents, processos, proves i lluites dins les entranyes de la natura. Així com quan neix una criatura, ha de morir.

<<La vostra intel·ligència no ha pogut crear un paradís en la terra malgrat els intents d’uns pocs. Perquè la natura no hi entén, de paradisos.

<<Tot allò que heu creat, inclús els vostres déus a qui heu obeït fins a la mort, us ha conduit a la vostra extinció.

<<El vostre destí és extingir-vos. Quantes vegades no ho heu comprès, observant primitius éssers fossilitzats, que havent esgotat els seus recursos, van extingir-se?

<<Us heu reproduït sense límit. Així ho ha decidit la vostra natura –la natura en sí mateixa. I la vostra civilització esgotarà els recursos de la terra. Aquesta és la gran tragèdia: per obeir les lleis eternes de la natura per perpetrar-se, heu d’acabar desapareixent.

<<I desapareixereu redimits. Cap dels vostres actes és injustificat ja que, essent fills de la natura, tota acció respon a uns impulsos l’origen dels quals es troba des del moment en què tot va ser. Cada acció humana conté els titànics processos que us han conduit a ser com sou. Els quatre equilibris, els quatre intents de la matèria per perpetrar-se, els quatre intents de la intel·ligència per perpetrar-se.

<<En vosaltres la intel·ligència ha pogut ser –la intel·ligència que no és una altra cosa que un procés de la matèria. La intel·ligència en el seu punt més culminant. I amb vosaltres, aquesta intel·ligència –i  per aquesta intel·ligència, desapareixerà, i també desapareixereu vosaltres com a entitats capaces de percebre.

<<Però altres entitats perceben. I altres entitats hi haurà que també percebran. Perquè el do de percebre no és tan sols vostre, sinó que és un do de la natura.

<<La pròpia intel·ligència us ha destruït. Però deixeu que altres éssers l’assoleixin –així ha de ser, que ells també desapareixeran.

<<Ni culpables ni innocents. Ni vençuts ni vencedors. Les trompetes del judici no sonaran i els morts no ressuscitaran ni ningú no serà jutjat. I tots els vius us haureu de reunir amb les morts –no a l’inrevés.

<<No heu pogut escapar de la natura. I no obstant, quants intents no hi ha hagut entre vosaltres per escapar de la natura? Venerats han estat al llarg de les generacions, a través dels segles.

<<Jo mateixa vaig poder escapar de la natura malgrat el meu destí final. I en memòria m’he convertit. Perquè només la memòria pot perdurar enllà de les eres, fins que l’univers es replegui en sí mateix.

<<Perquè la memòria conté allò que ha succeït i succeirà. I només qui escapa de la natura, essent sagrat, coneix els secrets més amagats.

<<Només perdurarà la memòria d’aquells que hagin escapat de la natura. D’aquells que han percebut els fenòmens i han creat bellesa.

<<Ells perduraran en una terra on faran possible allò que sí podia ser possible i que la vostra natura d’humans no us ha permès de fer possible. Crearan un món on tot podrà ser sense que res no hagi de morir.

<<Tal vegada aquest món serà enllà de les estrelles, però serà per la memòria d’allò que hagués pogut ser i no ha estat.

 I dirigint-se al visitant, va continuar dient:

 <<El teu viatge ja no té retorn. Et trobaràs en un nou món, després de molts i molts anys. I allà viuràs com a memòria lliure, en un somni que només tindrà final quan t’hagis mort.

<<Aquest món l’imaginaràs tal i com has imaginat aquest. I serà un món que no és, tal i com aquest tampoc no és.

<<I els homes del nou món et rebran amb els braços oberts com un germà seu. Perquè en aquest món no hi haurà separació entre races i pobles i nacions i estats sinó que tots els homes i dones formareu una única germandat de memòries lliures.

<< Memòries lliures que haureu sobreviscut a les tempestes més infernals, enllà de les civilitzacions. Sereu supervivents entre tots els morts que us han precedit. I com a supervivents, ningú de vosaltres no tindrà el poder per damunt dels altres. Perquè tots haureu sobreviscut, no només un cabdill que ha lluitat contra un altre cabdill i, que, en conseqüència, se sent en possessió del poder, inclús per lluitar contra un altre cabdill.

<<I aquells que sobreviureu no sereu escollits per ningú més que per la natura. I ella no farà distinció entre pobles i races. I els pocs que quedin en vida sabran reeixir d’entre la ruïna, ja que en ells també hi haurà el gran poder necessari perquè tot sigui. Així com hauran quedat en vida perquè en aquests mateixos instants saben com reeixir de la ruïna.

<<I aquells que ara saben com reeixir de la natura crearan una germandat de memòries lliures capaces de transcendir la natura. I els seus fills continuaran aquesta germandat. I els néts, i besnéts, fins a l’extinció del sol.

<<Perquè en els pocs que quedareu amb vida, la matèria haurà assolit un intent més de perpetrar-se: la vida espiritual.

<<I la vida espiritual serà la possibilitat perpetrada entre la natura i una de les seves filles, la intel·ligència. I per això, conviurà pacíficament amb la natura. I només els altres éssers de la natura podran lluitar ferotgement amb les memòries lliures.

<<Perquè entre les memòries lliures ja no hi haurà mai més cap cabdill. Però recordaran tots els cabdills com aquelles criatures la natura de les quals van fer possible que la vida espiritual pogués ser.

<<Tots conviureu harmònicament amb la natura que us ha engendrat: per fi dominareu la natura sense haver de destruir-la. I la natura us donarà allò que necessiteu. La natura us ha portat fins a perpetrar-se per cinquè cop. I vosaltres la venerareu i ella ja no us tornarà a destruir.

<<Aquesta possibilitat, la natura l’ha pogut materialitzar en vosaltres. I amb tota probabilitat, no haurà de destruir aquesta possibilitat perquè una altre pugui ser, sinó que serà la culminació dins un procés que acabarà amb el replegament de l’univers sobre sí mateix.

<<Així ha quedat dit i així haurà de ser.

 El visitant havia entrat en un estat d’hipnosi. Quan va despertar, tot el que l’envoltava havia desaparegut. Aquelles gents, aquella dona que es va presentar com a Memòria d’Hipàtia, aquella enorme cabana, el poblat sencer. Es va trobar sol i perdut i va decidir d’anar a trobar els companys de l’expedició. Però també havien desaparegut. I va comprendre que havia passat molt de temps.

Però semblava que ja no quedava ningú. I va decidir que caminaria pel món per veure si quedava algú. I si no quedava ningú no voldria seguir vivint.

I al cap de pocs dies de caminar va trobar un poblat habitat per unes gents que van resultar-li familiars per la seva manera de vestir i d’enraonar. Eren gents que potser ja havia visitat al llarg de la seva expedició. El van rebre com si fos un membre d’aquell poblat a qui feia molt de temps que no havien vist. Veient-lo en un estat d’esgotament i mig fora de sí, van dispensar-li tota mena d’atencions.

Però volia saber on es trobava i què havia passat amb els seus companys de l’expedició. Ells no van saber què respondre sobre els seus companys . Però van dir-li que es trobava prop de punt Zero i que vivien l’any 237 després de la gran desaparició.

Van alimentar-lo, van proporcionar-li roba i calçat. Van respondre totes les seves preguntes i van atendre tots els seus terribles dubtes. I al cap d’uns dies, ja recuperat, van exhortar-lo a que anés a voltar pel món, a la recerca d’altres éssers humans. Que allà on anés seria rebut com ells l’havien rebut. I van pronosticar-li què és el que aniria veient, al llarg del seu viatge, i com tot allò que ell recordava, ciutats, pobles, monuments, paisatges, ara estaria completament cobert per la vegetació. I no obstant, allà on anés mai no es trobaria sol. Perquè el món era poblat per gent com ells.

I va viatjar durant molts i molts anys i va veure allò que li van dir que veuria. I finalment va arribar al punt des d’on havia sortit –el punt Zero. I allà havia de ser el lloc on havia de deixar constància del que li havia dit la Memòria d’Hipàtia.

Havia entès, a la fi, que aquell món era la possibilitat d’allò que hagués pogut ser entre els seus germans que van viure l’extinció final i que mai no va arribar a ser.

*

dilluns, 15 d’agost del 2011

Omega (2)


que trepitges la terra


i pots respirar


no seria possible


en un món mort


pels camins empolsegats


trinxades les roques


que han trepitjat


els teus avantpassats


per fer camins en el no-res

*