divendres, 10 de febrer de 2012

Jordi Rocosa: l'art sorgit a la perifèria

I si resultés que, al llarg de la història, les manifestacions artístiques més profundes han tingut un origen no en el poder que les ha pogut encarregar, classificar i exposar sinó en ments al marge d'aquest poder? Aquesta seria, potser, una visió descentralitzada de la història de l'art. Enllà dels faraons que van deixar el legat de les piràmides, o dels emperadors romans que van fer construir termes i circs, o de reis que van encarregar sumptuoses cúpules o quadres de grans dimensions, o, actualment, de les enormes corporacions i entitats bancàries que financen projectes artístics de tota mena.

 foto: Ester Moran

L'origen de tot plegat ha de ser quelcom més simple i més humil. El nucli de la creació, allò que impulsa la construcció d'idees, es mou en espais que no tenen res a veure amb els llocs on després es mostren aquestes idees materialitzades. Quelcom incòmode o que incomoda mou a crear. D'aquí que puguem parlar de la rebel·lió en l'art.

Així com el bebop va sorgir en antres diminuts i sorollosos, l'atonalisme i després el dodecafonisme en l'àmbit del cabaret, o la cultura de tradició oral en indrets allunyats de les grans urbs, en el món rural i en oficis que aparentment no tenen res a veure amb l'art, com l'agricultura, les escultures del Jordi Rocosa (Barcelona, 1957) sorgeixen en fredes i brutes naus industrials ubicades a la perifèria d'una ciutat post-industrial com és Cornellà.


És la creació sorgida al marge. Volgudament marginal i, potser, marginada.

L'art, com a fet col·lectiu i anònim, com a manifestació espontània i com a rebel·lió de l'ombra del poder que l'adquireix i l'encarrega. És aquí on cal investigar.

I també la figura de l'artista que esdevé obrer o, millor dit, abans que tot és obrer. No l'intel·lectual de sales, no el periodista o divulgador de la seva pròpia creació. No la figura telemediàtica.

En Rocosa treballa despreocupadament. El seu ofici és el de ferrer, forjador, soldador i enginyer. Un cop és tot això, un cop sap com treballar el ferro, allò amb què materialitza les seves idees, aleshores esdevé escultor. D'aquí la seva coherència intrínseca: primer obrer, després artista.

Les seves obres estan arrelades a un lloc. Tenen un origen territorial concret i, alhora, representen aquets mateix territori. Però també es mouen, es desplacen, així com tot centre està en constant moviment cap a altres centres. Escultures que responen a la mateixa naturalesa del ferro com a element químic. Tenen pes i volum, però alhora són lleugeres, s'eleven a dimensions còsmiques.

El ferro és un dels elements més abundants de l'univers; és la darrera cendra que deixa una estrella gran, després d'haver combustit tot l'heli, el carboni i el silici. Com que del ferro no es pot obtenir energia, l'estrella ja no combusteix i el nucli es col·lapsa per la influència de la gravetat; les parts externes es disposen cap a dins i l'estrella explota produint una supernova.









Més informació al web del Jordi Rocosa, aquí.

*