dilluns, 16 de maig de 2011

Marcel Duchamp i els artistes













Encapçalar un article o assaig sobre Duchamp dient "l'artista dadaista" és començar malament. Si hi ha alguna cosa impossible és encasellar Duchamp dins algun "isme".

Però això no és un assaig sobre Duchamp ni res que se li assembli. És simplement constatar un dels seus arguments per a justificar l'actitud que manifestava davant de l'art, i que al meu parer és del tot aplicable en els nostres dies. I en qualsevol terreny artístic.

Fa uns dies en Salvador Giralt va presentar el seu darrer llibre Orgia numeral en una llibreria de Girona. Abans de començar el seu espectacle, una dona que l'havia vingut a veure donava una ullada als llibres exposats a la venda. Per iniciar una conversa amb ella vaig referir-me a la gran quantitat de llibres que es vénen i a la dificultat d'escollir-ne algun. Quan ella ja n'havia adquirit dos, vaig mostrar-li un de petit. Marcel Duchamp, Cartas sobre el arte (Elba, 2010). Li vaig llegir la cita. Me'l va prendre de les mans. Va anar al mostrador. El va comprar i me'l va tornar dient-me que me'l deixava.

No sé si dedicar-li aquest escrit compensa el seu bell gest. Si mes no, haver llegit les poques pàgines del llibre (Duchamp no va ser, volgudament, gaire prolífic) m'ha format una opinió més sòlida del que representa ser artista enguany, abandonant, potser, vells prejudicis provinents de concepcions antiquades de l'Estètica i de l'Art.

Citem un fragment d'una carta de l'any 1952 que Duchamp va dirigir a Jean Crotti, un pintor francès, segon marit de sa germana. Crotti li demana a son cunyat opinió sobre la seva obra. I la resposta, recollida en aquesta carta és:

<<Me pides opinión sobre tu obra, mi querido Jean. Es difícil decirlo en pocas palabras, sobre todo para mí, que no tengo ninguna fe -de tipo religioso- en la actividad artística como valor social.

<<Los artistas de todos los tiempos son como jugadores de Montecarlo, y la lotería ciega hace sobresalir a los unos y arruina a los otros. A mi parecer, ni los ganadores ni los perdedores merecen que uno se ocupe de ellos. Es un buen negocio personal para el ganador y uno malo para el perdedor.

<<No creo en la pintura en sí. Todo cuadro está hecho no por el pintor sino por los que lo miran y le conceden sus favores; dicho de otro modo, no existe pintor que se conozca a sí mismo o sepa lo que hace -no hay ningún signo externo que explique por qué un Fra Angélico y un Leonardo son igualmente "reconocidos".

<<Todo elllo no es más que un golpe de suerte. Los artistas que, en vida, han sabido hacer valer sus baratijas son excelentes vendedores, pero nada garantiza la inmortalidad de su obra. E incluso la posteridad es una hermosa cabrona que escamotea a unos y hace renacer a otros (El Greco), sin que nada le impida volver a cambiar de opinión cada 50 años.

(...)

<<No te hablaré de tu sinceridad porque ése es el lugar común más corriente y el menos válido. Todos los mentirosos, todos los bandidos son sinceros. La falta de sinceridad no existe. Los pícaros son sinceros, la malicia es la clave de su éxito, pero todo su ser está hecho de sinceridad maliciosa.

<<En dos palabras: haz menos autoanálisis y trabaja con placer sin preocuparte de las opiniones, la tuya o la de los demás.>>


No crec que pugui expressar-se més clarament. Un artista té sort o no en té. Juga a la la loteria.

I és el públic qui fa els quadres i no l'artista. L'artista no sap el que fa. No és representant de res.

Evidentment, Duchamp es refereix a la pintura. Però crec que això pot aplicar-se a qualsevol disciplina artística.

En algun lloc de la seva autobiografia Groucho Marx diu que per ser un artista reconegut, potser afortunat econòmicament parlant, no n'hi ha prou en tenir talent. També cal tenir sort. Quan això m'ho digui un individu que va amassar una autèntica fortuna (i que també la va perdre quan l'havia de perdre, concretament a la gran crisi del 29, per especulador), és més digne de creure. Però també és creïble si la font ve d'algú que, malgrat haver tingut talent, no ha tingut sort.

Evidentment, perquè et toqui la loteria cal jugar. Qui tingui més recursos, del tipus que siguin, tindrà més opcions a guanyar. Conec un cas d'un milionari que va comprar tota una sèrie de la loteria del "Niño", gastant una fortuna, i va guanyar. Si ets milionari encara ho seràs més.

Però no només recursos econòmics. Hi ha una àmplia gama de recursos, innats o adquirits, que poden afavorir que a un artista li "toqui la loteria".

El talent és un recurs. Però no és l'únic. I de vegades tampoc no és indispensable. Això estem acostumats a constatar-ho, dia rera dia, en els mitjans de comunicació, aparador dels artistes que han estat "seleccionats" per la loteria cega.

El "saber fer" és requeriment indispensable per a desenvolupar qualsevol ofici, exeptuant, en molts casos, el d'artista. No és, per tant, un recurs necessari perquè toqui la loteria.

Un altre recurs és tenir la virtut de saber què necessita el públic en una època determinada. Ara són molts els artistes que busquen la complicitat de l'audiència evadint-los dels problemes de la societat dels quals pocs n'estem exclosos. Aquests tenen més números perquè els toqui.

Però que cap artista guanyador es cregui que tot ha estat degut al seu geni. El divisme, gran mal entre artistes guanyadors, és un dels principals defectes que la societat tolera. Perquè és la societat qui, en certa mida, tria l'artista i ella l'ha de tolerar després sigui com sigui. La societat, al cap i a la fi, fa de mà innocent a l'hora de triar l'artista que ha de ser el seu "representant".

També estan tota la colla de representants, mànagers, programadors, tècnics de cultura, agents, etc.. Sí, tots ells també fan la seva tasca a l'hora de triar els artistes. Són els qui jutgen quins artistes guanyen i quins perden. I el seu selectiu principal és el negoci que podran fer a costa d'una artista i si, a més, aquest farà les delícies del públic per tal que puguin penjar-se la medalla.

Tampoc un artista perdedor ha de pensar que la societat no el valora prou o que no l'entén. O que el país on viu no funciona perquè no entén el seu art. Com a molt, l'artista perdedor ha de lamentar la seva mala sort en no ser guanyador. Res més.

Tot artista ha de continuar jugant, és clar, sabent que el nombre d'artistes a ser escollits, enguany, és molt nombrós. No hi ha hagut abans una altra època en la història que hagi produit tans artistes. Ara tothom ho pot ser. Els recursos estan a l'abast de tothom.

Però des d'aquest punt de vista, un es pregunta quin és el paper bàsic de l'artista en la societat. Una pregunta deixada a l'aire. Si més no la resposta podria estar davant de cent turistes en xancletes visitant "El Guernica" de Picasso. Evidentment, el sentit d'aquest quadre ja no és el mateix que suposadament li va donar l'autor.

Potser tan sols queda jugar a escacs. I entre jugada i jugada, per descansar la ment, donar una ullada irònica, distant, freda i despreocupada a tot plegat.

O potser continuar "creant" i intentar, si es vol, vendre aquestes creacions de la millor manera possible per tal de no perdre gaire en la inversió. Això sí, treballant amb plaer i despreocupat de les opinions pròpies i dels altres, tal i com recomana Duchamp al seu cunyat.

Aleshores, des d'aquesta concepció de Duchamp, és possible que s'entengui millor tot això:








No cal dir els títols. Estan en qualsevol enciclopèdia de l'art del segle XX. Aquests objectes, accions, conceptes artístics, readymades o com ho vulgueu dir formen part de la Història de l'Art Universal. Sembla irònic, oi?

*

La balada de l'onze de setembre


















Quan la nit de l'onze de setembre del 2001 vaig apagar la televisió després d'haver vist un cop i un altre els dos avions estavellant-se contra les Torres Bessones de Nova York i com aquestes s'ensorraven, vaig tenir una amarga sensació. Em vaig sentir paranoic en sospitar que darrera aquell atemptat hi havia algú més que un grup terrorista islàmic. Que tot allò havia sigut una de les més perverses trames mai no executades en tota la història.

Potser era un intent de contrarestar la única font d'informació que se m'oferia, la de la televisió occidental.

Des d'un punt de vista racional no podia ni puc conèixer la trama de res. No sabem més davant una única versió dels fets. Ens manquen altres fonts d'informació, altres perspectives. No sabem si allò ho va provocar en George Bush i tot l'aparell que el sostenia o bé una mena de líder dels talibans que s'anomenava Osama Bin Laden. O bé el segon amb el consentiment del primer. O bé si es podria haver evitat i no es va fer. O si se sabia que es cometrien els atemptats i es va deixar que es cometessin -com a Pearl Harbor, que se sabia que seria bombardejat pels japonesos. 

A l'època de l'imperi Romà, Neró va ser testimoni d'un gran incendi a Roma. Va ser el juliol l'any 64 després de Crist. Avui encara no podem saber si aquell incendi va ser un accident o si el va provocar Neró per reconstruir la ciutat segons els seus criteris. Uns historiadors diuen una cosa. I d'altres una altra absolutament diferent, contrària en actitud a la primera. Uns diuen que mentre les flames cremaven Roma ell estava cantant i tocant la lira. D'altres que estava en una ciutat més o menys allunyada i que, en assabentar-se de l'accident, va anar corrents a Roma per fer-se càrrec de la ciutat i va aportar diners del tresor de l'imperi per intentar aturar la catàstrofe.

Mai no podrà saber-se la trama real dels fets, ni la de Roma el juliol del 64, ni la de de Nova York el setembre del 2001. La informació ens és del tot inaccessible, perquè o bé és imparcial o bé està manipulada. Per tant, tot plegat esdevé una odissea entre les transferències de pensaments d'uns pocs individus que creuen tenir el control del destí de la humanitat.

Ni podem jutjar si Neró va ser tan dèspota com una part de la història ens l'ha presentat. En algunes fonts es diu que durant els primers anys del seu lideratge suprem tenia la intenció d'alliberar els pobres i els lliberts de la opressió. Tot i saber, per altres fonts, que va matar la seva pròpia mare, era malgastador i va ser un sanguinari perseguidor de cristians.

Sigui pels motius que sigui (Neró per buscar un culpable a l'incendi de Roma, Bush per netejar la seva imatge del país que representa davant del món) les víctimes sempre seran les mateixes: la gran massa de població que no se li permet d'entrar en el reduït cercle d'aquells que tramen la història, quedant en la ignorància i, en molts casos, en la pobresa perquè el reduït cercle elitista pugui existir ostentosament.

Sempre són les mateixes víctimes, que després, però, es tornen opressores. Aquesta és la dualitat: oprimits i opressors. I els uns es transmuten en els altres. Successivament.

Després de conèixer la notícia, el passat dia 1 de maig del 2011, que les forces de l'exercit dels E.E.U.U van prendre i matar Bin Laden, torno a rememorar aquell 11 de setembre del 2011. I el pensament paranoic: Bin Laden és un invent de les forces governamentals i administratives dels E.E.U.U. per poder justificar una intervenció a Afganistan. Per justificar, a gran escala, el negoci de les armes.

Tant és: sempre hi ha un punt d'inflexió. Sempre queda el recurs de prendre distància. Adoptar una actitud escèptica. I en aquest cas, tornem al mateix: qui em pot demostrar que Bin Laden estava viu? Qui em pot dir que està mort? És un invent? Ha existit mai? És un personatge creat per la CIA per justificar qualsevol atac armamentístic a l'Afganistan, a l'Irak, a Líbia...

L'escèptic dirà que no l'importa en absolut.

Sigui com sigui, un sempre pren posició. L'escepticisme absolut demana una manera de ser determinada. I el meu caràcter m'obliga a prendre posició. I arribo a la conclusió que quelcom inaccessible trama fins al punt d'anular tot escepticisme, tota possible dualitat. Quelcom es vol imposar com a única font possible de veritat. La informació perversament dirigida és l'instrument d'aquest poder anònim, grandiós, pervers. Un sol poder. Una única veritat fidedigne.

Hi ha un sol, poder, però? No. N'hi ha un que és, indiscutiblement, suprem. El poder de la Natura contra tot. Contra ella mateixa. Com el matricidi de Neró.

*

Aquest poema el vaig escriure aquell 11 de setembre. Just després d'haver apagat el televisor...

LA BALADA DE L'ONZE DE SETEMBRE

"Es, por supuesto, la claudicación de la inteligencia
lo que hace revivir en nosotros la querencia
del rebaño o de la jauría."
J. A. Marina

"algú em pot dir com se fa
sense molestar?
E. Casasses


"Per Déu la i la Bandera,
no m'ho puc pas creure!
Emmudeixo davant uns fets
sense precedents en la història
de la humana humanitat."

Ara
que tothom calli i escolti
i guardi les opinions
per a l'estona de la cervesa.
Hom té l'avidesa de la informació,
i és així és com ha de ser.
Per això la Mare Pàtria
(si és que és avinent
tal denominació)
l'anirà facilitat
dosificada i a pleret.

"Ràpid, consellers,
escriviu-me un bon discurs,
que el poble no em pot veure
callat i esmaperdut."

Mentrestant,
un i altre cop
les mateixes imatges.
Cal explotar al màxim
la tràgica notícia.
"Nosaltres", diuen,
"de les pedres en fem or;
volíeu acció,
gent benestant:
heu-la aquí, doncs."

"Consellers, diplomàtics,
per les Barres i Estrelles,
voleu fer el fotut favor
de passar-me un guió escrit?"

Aviat apareixen,
com cargols sota la pluja,
els primers a condoldre's.
La por fa estralls
arreu el planeta.

"Oh, súbdits!
Així és com m'agrada,
que ploreu per Mi
i per la afectada Nació.
Mes: és això
el que he de dir?

I un cop. I un altre.
I deu. I vint.
I trenta cops
les imatges a la tele.
Cal fer ben palès
que aquesta tragèdia
és gairebé
de còsmica magnitud.
Cal que les imatges
quedin ben impreses
en la memòria de tothom.

"Qui s'atreveix a dir
que perdo els estreps?
(Malgrat tot, ai las,
què feliços que eren
aquells dies en què presidia
un equip de beisbol
i no aquesta Gloriosa Potència
escollida pel Destí.
Déu salvi Amèrica!
Ja parlo, ja parlo.
Glòria!"

Comencen a guardar-se
minuts de silenci per arreu
i es deixa sentir
algun que altre plany
o discurs d'afectació.
Així és com ha de ser.
I els corresponsals
es permeten d'opinar
tot mostrant -i per què no?-
llur rostre humà.

"Més val que surtis
amb cara d'espant,
vell xaruc palestí!
(Pels cinc costats del Pentàgon!
Quina manera de vestir-te!)
I tu, maleït rus,
que de cinturó negre presumeixes,
ja pots començar a lamentar
aquesta ferotge calúmnia
si és que no vols rebre
altes dosis de barró."

Les conjectures són nombroses.
S'ha de mantenir, però,
una opinió unificada:
això és un crim
contra la sencera humanitat.
I cal observar la història
des d'una sola perspectiva
o bé gratar-la a consciència
bo i cercant antecedents
de cara a una possible acció.

"Consellers!"

Amb aquesta
ja en comptem quaranta
les vegades que a la televisió...
Encara podria quedar
algun escèptic infidel.
Els incrèduls ja són
carn de laboratori.

"Va, aprofiteu:
justifiqueu els vostres actes.
M'has sentit, petit J. M.,
marioneta espanyola?
(On deuen viure
aquests espanyols?
Al sud o al nord?)
I tu, rus putiner?
M'has sentir?
Au, va,
aprofita per a justificar
les teves accions al Càucas.
Aprofiteu-vos-en, poble escollit
de l'estrella de sis puntes
(que ningú no em parli
de cinc o de dos,
malgrat que jo, ara mateix,
ho hagi fet sense adonar-me'n.)"

Les xifres de morts...
Els directors de diari
es freguen les mans.
I els de les cadenes
de televisió. Tothom
pot fer el seu agost
-o setembre, més ben dit!
Es vendran samarretes
i es filmaran pel·lícules
d'alt pressupost.

"No saben el que fan",
diuen encara
els tendres manipulats.
"Però ho fan",
contesten els gats vells
que poden galejar
de vint-i-cinc mil hores
de vol televisiu.
També hi ha algun
innocent botiguer
que es pregunta qui pagarà
aquesta trencadissa.
Però, per damunt de tot,
ara més que mai sovintegen
els especialistes en Amèrica
i en estratègia militar.

"Pels Cinquanta Un Estats
de la Nació Americana!
Em voleu dir
per què trigueu tant?
Veniu tots cap a mi,
que us finançaré
la vostra insignificant
lluita antiterrorista!"

Als planys i a les pregàries
s'afegeixen les detencions
puix a la fi apareixen
els primers sospitosos.
Apressa saber
qui és el dolent
i les hipòtesis ja són
més aviat absurdes.
Només un exemple:
dos i cinc són set:
està més que clar:
això és l'Apocalipsi.
Set és quatre i tres:
els elements i... la Trinitat.

I un altre cop més
les imatges a la tele.
Déu salvi Amèrica!

"Què, consellers?
El temps passa,
el poble em reclama.
Però paciència, paciència.
La complicitat
entre els grans inversors
i els alts comandaments
d'aquest exèrcit gloriós
ha de ser absoluta.
Quina culpa en tenen
els pobres consellers?
M'agradaria de saber
què hagués fet en el meu lloc
aquell promotor de fel·lanòmanes.
Oh pare meu
i besavi de la Nació:
tu sí que en sabies!"

El nombre de sospitosos
es va reduint.
Ja tothom parla
d'un sol cordur.

"Tu,
rata-fastigosa-del-desert!
Ho pagaràs ben car,
a fe de Déu que sí.
Aconseguirem demostrar
que has estat tu
l'autor d'aquesta humiliació.
Qui et penses que ets?
Per ventura no saps
amb qui te la jugues?
He de parlar, oh Déu!
Moveu-me els fils,
monstres de les finances
i alts càrrecs militars.
No us adoneu
que Jo represento
la Nació sencera
i que si no fos així
no em podria merèixer?"

Les pèrdues ja es valoren
en centenars de mils de bilions.
Baixen les borses
i les companyies aèries
treuen foc pels queixals.
"És un crim, és un crim".
Ho han aconseguit:
ja tothom pensa igual
i creu que les pèrdues
són irreversibles.
Qui funciona per sí sol
ha estat emmudit a cops
de censura democràtica.

"Voleu veure com resolc
aquest fatal assumpte?
Ho voleu veure,
líders dels països conquerits
per la nostra eminent i subtil
estratègia coca-colesca?"

Ha arribat el moment
(sens dubte sublim)
esperat per, almenys,
una tercera part de la humanitat:
parlarà el President
per calmar els ànims
de la població mundial
i elevar la moral
a l'alçada de les pèrdues.

"Oh primera dama:
cerca'm la corbata
(tot plegat m'ha sorprès
ben desprevingut)
més bonica i elegant,
que mostri amb claredat
el Meu patriotisme sincer.
També el barret de cowboy,
que a tú m'encomano,
Texas del meu cor.
Prepareu-vos a sentir
les paraules de qui us salvarà.
Em vull mostrar ben ferm,
i sense cap deix de feblesa):
Això ha estat un atemptat
contra Mi i contra la Nació.
Jo duré el món sencer
a la victòria final.
El món sencer!
L'autor d'aquest crim
odia la nostra llibertat
i no podrà escapar-se'n
de l'Americana Perspicàcia.
Som els més fots
i ens venjarem... vull dir
farem justícia
(consellers:
us demanaria que escriguéssiu
amb lletres més grosses
que a Mi la lectura
no se'm dóna gaire bé.)
He de fer una crida
a tota la humanitat
per demanar calma absoluta
i avisar a tot bon americà
que hi haurà guerra,
la guerra cobejada
des del punt de vista
del Sublim Vencedor.
Wanted, wanted!
Viu o mort!
Recompensa!
Déu salvi Amèrica!"

I així és
com tots els qui creuen
que caldria reflexionar
a l'entorn del succés
(ja convertit
en un dels més significatius
de la Història Universal)
i qüestionar-se, un cop més,
les gens sòlides
estructures d'occident,
apagant el televisor
es fiquen al llit
amb l'amarg regust de saber
que després de tants segles
de civilitzacions i cultures,
de tractats filosòfics,
de sublims obres d'art,
i de màgics enginys,
la humanitat ha arribat
al zenit de la ridiculesa
i que el teatre del món,
tant podrit com està,
romandrà per sempre

dividit en dos bàndols.
I la gran majoria,
-els ben dominats,
necessiten plorar
damunt la bandera
reclamant venjança
contra qui ha ferit
llur orgull patriòtic
o, si més no, pro-americà.

*