La balada de l'onze de setembre

Quan la nit de l'onze de setembre del 2001 vaig apagar la televisió després d'haver vist un cop i un altre els dos avions estavellant-se contra les Torres Bessones de Nova York i com aquestes s'ensorraven, vaig tenir una amarga sensació. Em vaig sentir paranoic en sospitar que darrera aquell atemptat hi havia algú més que un grup terrorista islàmic. Que tot allò havia sigut una de les més perverses trames mai no executades en tota la història.

Potser era un intent de contrarestar la única font d'informació que se m'oferia, la de la televisió occidental.

Des d'un punt de vista racional no podia ni puc conèixer la trama de res. No sabem més davant una única versió dels fets. Ens manquen altres fonts d'informació, altres perspectives. No sabem si allò ho va provocar en George Bush i tot l'aparell que el sostenia o bé una mena de líder dels talibans que s'anomenava Osama Bin Laden. O bé el segon amb el consentiment del primer. O bé si es podria haver evitat i no es va fer. O si se sabia que es cometrien els atemptats i es va deixar que es cometessin -com a Pearl Harbor, que se sabia que seria bombardejat pels japonesos. 

A l'època de l'imperi Romà, Neró va ser testimoni d'un gran incendi a Roma. Va ser el juliol l'any 64 després de Crist. Avui encara no podem saber si aquell incendi va ser un accident o si el va provocar Neró per reconstruir la ciutat segons els seus criteris. Uns historiadors diuen una cosa. I d'altres una altra absolutament diferent, contrària en actitud a la primera. Uns diuen que mentre les flames cremaven Roma ell estava cantant i tocant la lira. D'altres que estava en una ciutat més o menys allunyada i que, en assabentar-se de l'accident, va anar corrents a Roma per fer-se càrrec de la ciutat i va aportar diners del tresor de l'imperi per intentar aturar la catàstrofe.

Mai no podrà saber-se la trama real dels fets, ni la de Roma el juliol del 64, ni la de de Nova York el setembre del 2001. La informació ens és del tot inaccessible, perquè o bé és imparcial o bé està manipulada. Per tant, tot plegat esdevé una odissea entre les transferències de pensaments d'uns pocs individus que creuen tenir el control del destí de la humanitat.

Ni podem jutjar si Neró va ser tan dèspota com una part de la història ens l'ha presentat. En algunes fonts es diu que durant els primers anys del seu lideratge suprem tenia la intenció d'alliberar els pobres i els lliberts de la opressió. Tot i saber, per altres fonts, que va matar la seva pròpia mare, era malgastador i va ser un sanguinari perseguidor de cristians.

Sigui pels motius que sigui (Neró per buscar un culpable a l'incendi de Roma, Bush per netejar la seva imatge del país que representa davant del món) les víctimes sempre seran les mateixes: la gran massa de població que no se li permet d'entrar en el reduït cercle d'aquells que tramen la història, quedant en la ignorància i, en molts casos, en la pobresa perquè el reduït cercle elitista pugui existir ostentosament.

Sempre són les mateixes víctimes, que després, però, es tornen opressores. Aquesta és la dualitat: oprimits i opressors. I els uns es transmuten en els altres. Successivament.

Després de conèixer la notícia, el passat dia 1 de maig del 2011, que les forces de l'exercit dels E.E.U.U van prendre i matar Bin Laden, torno a rememorar aquell 11 de setembre del 2011. I el pensament paranoic: Bin Laden és un invent de les forces governamentals i administratives dels E.E.U.U. per poder justificar una intervenció a Afganistan. Per justificar, a gran escala, el negoci de les armes.

Tant és: sempre hi ha un punt d'inflexió. Sempre queda el recurs de prendre distància. Adoptar una actitud escèptica. I en aquest cas, tornem al mateix: qui em pot demostrar que Bin Laden estava viu? Qui em pot dir que està mort? És un invent? Ha existit mai? És un personatge creat per la CIA per justificar qualsevol atac armamentístic a l'Afganistan, a l'Irak, a Líbia...

L'escèptic dirà que no l'importa en absolut.

Sigui com sigui, un sempre pren posició. L'escepticisme absolut demana una manera de ser determinada. I el meu caràcter m'obliga a prendre posició. I arribo a la conclusió que quelcom inaccessible trama fins al punt d'anular tot escepticisme, tota possible dualitat. Quelcom es vol imposar com a única font possible de veritat. La informació perversament dirigida és l'instrument d'aquest poder anònim, grandiós, pervers. Un sol poder. Una única veritat fidedigne.

Hi ha un sol, poder, però? No. N'hi ha un que és, indiscutiblement, suprem. El poder de la Natura contra tot. Contra ella mateixa. Com el matricidi de Neró.

*

Aquest poema el vaig escriure aquell 11 de setembre. Just després d'haver apagat el televisor...

LA BALADA DE L'ONZE DE SETEMBRE

"Es, por supuesto, la claudicación de la inteligencia

lo que hace revivir en nosotros la querencia

del rebaño o de la jauría."

J. A. Marina

"algú em pot dir com se fa

sense molestar?

E. Casasses

"Per Déu la i la Bandera,
no m'ho puc pas creure!
Emmudeixo davant uns fets
sense precedents en la història
de la humana humanitat."

Ara
que tothom calli i escolti
i guardi les opinions
per a l'estona de la cervesa.
Hom té l'avidesa de la informació,
i és així és com ha de ser.
Per això la Mare Pàtria
(si és que és avinent
tal denominació)
l'anirà facilitat
dosificada i a pleret.

"Ràpid, consellers,
escriviu-me un bon discurs,
que el poble no em pot veure
callat i esmaperdut."

Mentrestant,
un i altre cop
les mateixes imatges.
Cal explotar al màxim
la tràgica notícia.
"Nosaltres", diuen,
"de les pedres en fem or;
volíeu acció,
gent benestant:
heu-la aquí, doncs."

"Consellers, diplomàtics,
per les Barres i Estrelles,
voleu fer el fotut favor
de passar-me un guió escrit?"

Aviat apareixen,
com cargols sota la pluja,
els primers a condoldre's.
La por fa estralls
arreu el planeta.

"Oh, súbdits!
Així és com m'agrada,
que ploreu per Mi
i per la afectada Nació.
Mes: és això
el que he de dir?

I un cop. I un altre.
I deu. I vint.
I trenta cops
les imatges a la tele.
Cal fer ben palès
que aquesta tragèdia
és gairebé
de còsmica magnitud.
Cal que les imatges
quedin ben impreses
en la memòria de tothom.

"Qui s'atreveix a dir
que perdo els estreps?
(Malgrat tot, ai las,
què feliços que eren
aquells dies en què presidia
un equip de beisbol
i no aquesta Gloriosa Potència
escollida pel Destí.
Déu salvi Amèrica!
Ja parlo, ja parlo.
Glòria!"

Comencen a guardar-se
minuts de silenci per arreu
i es deixa sentir
algun que altre plany
o discurs d'afectació.
Així és com ha de ser.
I els corresponsals
es permeten d'opinar
tot mostrant -i per què no?-
llur rostre humà.

"Més val que surtis
amb cara d'espant,
vell xaruc palestí!
(Pels cinc costats del Pentàgon!
Quina manera de vestir-te!)
I tu, maleït rus,
que de cinturó negre presumeixes,
ja pots començar a lamentar
aquesta ferotge calúmnia
si és que no vols rebre
altes dosis de barró."

Les conjectures són nombroses.
S'ha de mantenir, però,
una opinió unificada:
això és un crim
contra la sencera humanitat.
I cal observar la història
des d'una sola perspectiva
o bé gratar-la a consciència
bo i cercant antecedents
de cara a una possible acció.

"Consellers!"

Amb aquesta
ja en comptem quaranta
les vegades que a la televisió...
Encara podria quedar
algun escèptic infidel.
Els incrèduls ja són
carn de laboratori.

"Va, aprofiteu:
justifiqueu els vostres actes.
M'has sentit, petit J. M.,
marioneta espanyola?
(On deuen viure
aquests espanyols?
Al sud o al nord?)
I tu, rus putiner?
M'has sentir?
Au, va,
aprofita per a justificar
les teves accions al Càucas.
Aprofiteu-vos-en, poble escollit
de l'estrella de sis puntes
(que ningú no em parli
de cinc o de dos,
malgrat que jo, ara mateix,
ho hagi fet sense adonar-me'n.)"

Les xifres de morts...
Els directors de diari
es freguen les mans.
I els de les cadenes
de televisió. Tothom
pot fer el seu agost
-o setembre, més ben dit!
Es vendran samarretes
i es filmaran pel·lícules
d'alt pressupost.

"No saben el que fan",
diuen encara
els tendres manipulats.
"Però ho fan",
contesten els gats vells
que poden galejar
de vint-i-cinc mil hores
de vol televisiu.
També hi ha algun
innocent botiguer
que es pregunta qui pagarà
aquesta trencadissa.
Però, per damunt de tot,
ara més que mai sovintegen
els especialistes en Amèrica
i en estratègia militar.

"Pels Cinquanta Un Estats
de la Nació Americana!
Em voleu dir
per què trigueu tant?
Veniu tots cap a mi,
que us finançaré
la vostra insignificant
lluita antiterrorista!"

Als planys i a les pregàries
s'afegeixen les detencions
puix a la fi apareixen
els primers sospitosos.
Apressa saber
qui és el dolent
i les hipòtesis ja són
més aviat absurdes.
Només un exemple:
dos i cinc són set:
està més que clar:
això és l'Apocalipsi.
Set és quatre i tres:
els elements i... la Trinitat.

I un altre cop més
les imatges a la tele.
Déu salvi Amèrica!

"Què, consellers?
El temps passa,
el poble em reclama.
Però paciència, paciència.
La complicitat
entre els grans inversors
i els alts comandaments
d'aquest exèrcit gloriós
ha de ser absoluta.
Quina culpa en tenen
els pobres consellers?
M'agradaria de saber
què hagués fet en el meu lloc
aquell promotor de fel·lanòmanes.
Oh pare meu
i besavi de la Nació:
tu sí que en sabies!"

El nombre de sospitosos
es va reduint.
Ja tothom parla
d'un sol cordur.

"Tu,
rata-fastigosa-del-desert!
Ho pagaràs ben car,
a fe de Déu que sí.
Aconseguirem demostrar
que has estat tu
l'autor d'aquesta humiliació.
Qui et penses que ets?
Per ventura no saps
amb qui te la jugues?
He de parlar, oh Déu!
Moveu-me els fils,
monstres de les finances
i alts càrrecs militars.
No us adoneu
que Jo represento
la Nació sencera
i que si no fos així
no em podria merèixer?"

Les pèrdues ja es valoren
en centenars de mils de bilions.
Baixen les borses
i les companyies aèries
treuen foc pels queixals.
"És un crim, és un crim".
Ho han aconseguit:
ja tothom pensa igual
i creu que les pèrdues
són irreversibles.
Qui funciona per sí sol
ha estat emmudit a cops
de censura democràtica.

"Voleu veure com resolc
aquest fatal assumpte?
Ho voleu veure,
líders dels països conquerits
per la nostra eminent i subtil
estratègia coca-colesca?"

Ha arribat el moment
(sens dubte sublim)
esperat per, almenys,
una tercera part de la humanitat:
parlarà el President
per calmar els ànims
de la població mundial
i elevar la moral
a l'alçada de les pèrdues.

"Oh primera dama:
cerca'm la corbata
(tot plegat m'ha sorprès
ben desprevingut)
més bonica i elegant,
que mostri amb claredat
el Meu patriotisme sincer.
També el barret de cowboy,
que a tú m'encomano,
Texas del meu cor.
Prepareu-vos a sentir
les paraules de qui us salvarà.
Em vull mostrar ben ferm,
i sense cap deix de feblesa):
Això ha estat un atemptat
contra Mi i contra la Nació.
Jo duré el món sencer
a la victòria final.
El món sencer!
L'autor d'aquest crim
odia la nostra llibertat
i no podrà escapar-se'n
de l'Americana Perspicàcia.
Som els més fots
i ens venjarem... vull dir
farem justícia
(consellers:
us demanaria que escriguéssiu
amb lletres més grosses
que a Mi la lectura
no se'm dóna gaire bé.)
He de fer una crida
a tota la humanitat
per demanar calma absoluta
i avisar a tot bon americà
que hi haurà guerra,
la guerra cobejada
des del punt de vista
del Sublim Vencedor.
Wanted, wanted!
Viu o mort!
Recompensa!
Déu salvi Amèrica!"

I així és
com tots els qui creuen
que caldria reflexionar
a l'entorn del succés
(ja convertit
en un dels més significatius
de la Història Universal)
i qüestionar-se, un cop més,
les gens sòlides
estructures d'occident,
apagant el televisor
es fiquen al llit
amb l'amarg regust de saber
que després de tants segles
de civilitzacions i cultures,
de tractats filosòfics,
de sublims obres d'art,
i de màgics enginys,
la humanitat ha arribat
al zenit de la ridiculesa
i que el teatre del món,
tant podrit com està,
romandrà per sempre

dividit en dos bàndols.
I la gran majoria,
-els ben dominats,
necessiten plorar
damunt la bandera
reclamant venjança
contra qui ha ferit
llur orgull patriòtic
o, si més no, pro-americà.

*