dimarts, 13 de juny de 2017

24 hores sòniques V o comptades amb els dits d'una mà


cartell de la Lali Pantone

Les cinquenes 24 hores sòniques es van celebrar a la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, els dies 10 i 11 de juny.

Entre d'altres coses, possibles i impossibles, vam honrar al Gloriós Patantum, i de tant en tant li dúiem flors. Gràcies!

A més de la quatríada de l'Alt Maresme, els participants, més o menys per ordre d'aparició van ser: Simó Egea, Jèssica Vaquerizo, Leo Roche, Albert Mestres, Eulàlia Rubió, Tina Mestres, Lídia Noguerol, Mari, Pau Cabruja, Mateu Ciurana, Núria Martínez-Vernis, Francisco Botello, Guim Valls, Víctor Bonet, Irene Agrafojo, Alba Sauleda, Berta Osés, Núria de Calella, Míriam Soetekou, Salvador Giralt, Mireia Farré, David Marcos, Joma.

Agrair a tots els qui van venir a treure el nas per aquell espai indefinible en el que les lleis d'això que en diem "món real" es transmuten a cada un dels 84.600 segons. Però sobretot a la Mercè Barnades (de tot cor) i al restaurant Tèrmic, la flor i nata de la gastronomia malavellenca.

Algunes fotografies de la Lali Pantone:



















(aquests dos dibuixos són de la Lali Pantone)

Algunes de la Míriam Soetekou:




Un parell de la Mercè Barnades Serrallonga (sens dubte, d'abans que la Llei de l'Entropia comencés a entrar en rigor en aquell sistema aïllat):



I alguns dibuixos del Joma:




Com sempre diem, no trobem les paraules justes i necessàries per...

*

dimarts, 16 de maig de 2017

La cançó més banal




Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
si en som capaços.

Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
no en som capaços.

A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l'hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.

Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me'n vaig és que jo me n'anava.
No hi miris massa.

Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s'acaba.

La faldilla et curteja un mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t'enfades, l'amor s'embolica,
ai, Josefina!

Josep Palau i Fabre, L'alienat, Ròssec

*

dimarts, 4 d’abril de 2017

Cançó a trossos




Un cel postís
sense vernís.
Dóna-li aire
al teu promès.
Si es mostra ofès
o fa el pagès
el ser garlaire
no li val res.
Fer el pidolaire
no costa gaire,
a cal drapaire
no donen res.
Si un gos rastreja
la teva flaire
o es mor d’enveja
un criticaire
dansa i punteja
sota el paraigua.
Quin rondinaire
per no dir res!

Josep Palau i Fabre, Les veus del ventríloc.

*

divendres, 31 de març de 2017

lletanies hivernals

                                                                                 terrenal
                                                                                 al fang cercant cucs
                                                                                 pedres aflorant
                                                                                 al cap de milions d'anys


Lletania:

Oració formada per una sèrie de peticions i d'invocacions que una persona diu o canta i altres persones repeteixen o hi responen.

Aquesta oració, en succeir-se de manera uniforme i repetitiva, crea un flux caracteritzat per una insistent lloança i, alhora, súplica.

Una súplica és el que Egea va cridant a través dels seus versos, una súplica a un món moltes vegades, massa vegades, diria, incomprensible,  buit, erm, convertit en no-res, fosc, fred... fred com aquestes lletanies escrites al llarg de l’hivern.

La incomprensió d’aquesta existència ens porta a qüestionar-nos-ho tot contínuament, a recitar insistentment llargues lletanies, per tal de poder arribar, al final, no a una simple resposta concreta i repetitiva i buida sinó a la veritable resposta de tot plegat, si és que n’hi ha, si és que hi és.

L’amor, la rutina, la pobresa, la misèria, la gana, les guerres, la soledat, la destrucció del paisatge, els records... formen part d’aquest món, un món on hi som només per acabar morint, com mor el pare en una carta final que es converteix en un bucle en què la vida i la mort, paradoxalment, se succeeixen i s’acaben unint.

El filòsof i músic Marc Egea i Ger canta, doncs, unes lletanies esperant i suplicant la gran resposta a tot allò que moltes vegades no entenem. Amb tot, hi podem intuir encara un bri d’esperança.


*

Aquest llibre, que vaig escriure entre el 2006 i el 2016, el podeu trobar aquí mateix.

*

dijous, 23 de març de 2017

El Cavaller




No m'esguardis, donzella:
porto la mort als ulls.

No m'esguardis, donzella
que et prendré el somni pur.

No m'esguardis, donzella:
vull estimar i no puc.

Josep Palau i Fabre, L'aprenent de poeta, Llibre segon, Balades amargues.

Podeu veure i sentir aquí el mateix poeta recitant-lo.

*

dimarts, 21 de març de 2017

Si tu cerques


                                   A en Quirze

Si tu cerques
entre els plecs
sense por
dimensions
–realitats
més enllà.

Si t’allunyes
cercant rutes
i altres llocs,
entre els sons
que et voldran
elevar.

Si fas mapes
de distàncies
que recorres
a les fosques
amb ull nu,
resolut.

Si travesses
les esferes
dels espais
que has creat
tirant línies
a la vida.

Si t’enlaires
sense obstacles,
com un fil
trencadís
cap al cel
tan serè.

*


dilluns, 20 de març de 2017

Mireu-los com torcen la boca

                                   
                                   A en Ponç

Mireu-los com torcen la boca
de tanta bondat i bon grat;
sabent de les pors i les penes,
les crostes del món carretegen;
la gana la passen clamant
amb càntics que al cel sempre entonen.

Són amos d’un temps que no fuig,
prolífics de mena i valents;
la llum clara i neta reclamen
en amplis espais saludables;
es passen les hores tement
el gran cataclisme futur.

Són ells els qui cerquen sortides
de dins la caverna dels llecs;
exalten l’ocell a la roca
enllà de la vana cridòria;
rient fan ferm glavi i coltell
per vèncer la pensa enemiga.

*