dilluns, 25 de febrer de 2019

Cantarey mentre m'estau

Aquest és un sirventès de Guillem de Berguedà, que li hem posat música. L'adaptació al català és de Salvador Giralt:



Cantaré perquè em complau,
un cantaret gens banau,
cantat pels macips de Pau,
del bisbe fals, senyor del frau,
i d’en Folc cabrer, el papau:
quan res no els queda en el catau,
van amb el rei, al seu palau.
I van cantant liridunvau,
ballant, tocant, gentil i suau.

Gens al rei no deu pesar,
si els fa a la cort estar
sens  prometre i sens dar,
-així, tindria un joglar!-,
car només volen menjar!
Mes ara jo els faré pecar!,
que són a cort per estalviar.
I van cantant liridunvar,
ballant, notant, altet i clar.

Per ço li dic: Folc Cabrer,
perquè traí el seu cavaller
en Sabata, de Calders;
el va convidar al Soler
i el feu menjar amb la muller.
Ens guardi Déu i sant Leider
de pebrada de tal morter!
I van cantant liridunver,
ballant, tocant, cap mal no em ve.

Per ço dic: Folc Matamón,
no n’hi ha cap en tot el món
de traïció tal born.
Pere de Berga, el segon,
fa que el meu cant es torna grony.
Beseu de la mula el cony
si traïció el cor no li fon.
I van cantant liridonvon,
ballant, tocant, que això els confon.

El meu cant, en Folc, puneix,
i amb la cara l’amorteix!
Una soga al coll mereix!
Ai quina joia, quin engreix!;
em té content, vestit, em peix
i no són xufles de Rueix!
És l’alegria que adés neix!
I van cantant liridunveix,
ballant, tocant, m’agrada el deix.

Senyora:
Mai no veureu que em falli el bleix
mentre em quedi cap dent al queix!

*

dimarts, 21 d’agost de 2018

La poètica musical de Josep Guinovart

Aquest text va ser un encàrrec de la Fundació Guinovart, en motiu de la inauguració de l'exposició GU-INNO-VART al Museu de la Música de Barcelona el 14 de juny del 2018, amb obres de l'artista relacionades amb el món musical:

Hi ha artistes amb una clara vocació omnicomprensiva. El seu esforç consisteix en oferir respostes a moltes de les preguntes sorgides en el context des d’on viuen, pensen i creen i així esdevenen portaveus d’una època. Sovint es dóna el cas que, a més, tenen un ferm compromís social i empatitzen, sobretot, amb els sectors més marginals de la societat. D’aquesta manera, ells mateixos han d’actuar al marge, i aquest és un indret que no està exempt de perill.

No parlem de la pretensiosa idea wagneriana de l’obra d’art total ni tampoc de la tan trillada multidisciplinarietat que ens arriba des del context de l’art contemporani sinó més aviat de l’actitud nietzscheniana que, a través d’una mirada artística del món, crea valors i fa que cada gest de la nostra vida sigui una creació artística. I aquest acte de crear valors és possible, és clar, des d’un terreny sòlid i des d’unes concepcions del món i de la societat curosament elaborades. En molts casos, aquesta mateixa actitud anhela entendre i plasmar els sentiments que deriven d’altres manifestacions artístiques en tant que amb elles hi ha una connexió directa o un ressò primordial.

És per això que les obres d’un artista així esdevenen polièdriques. Transcendeixen la pròpia disciplina. On hi veiem un quadro també hi podem llegir un poema o escoltar una peça musical.

Un dels principals interessos artístics d’en Guinovart va ser la música, i, més enllà que ell fos un melòman, va quedar tan integrada en moltes de les seves obres que unes vegades ens trobem davant d’autèntiques peces musicals i d’altres sembla com si la poguéssim escoltar a través d’un cos tangible que no és ni un instrument musical ni un aparell reproductor. Aquesta és la força de l’abstracció guinovartiana, amb les seves pròpies particularitats, amb el seu caràcter únic i inconfusible.

Pocs com ell han estat capaços d’acostar-nos al jazz des de d’una obra plàstica. A “John Coltrane” (1980) ens fa l’efecte que ens vol comunicar els sentiments que sorgeixen escoltant, per exemple, Giant Steps: una figura fràgil feta de tubs de ferro, enlairant-se cap al cel i alliberant-se del cos. La tonada ens posa els pèls de punta, el solo de saxo ens fa lleugers com àngels i ens evadeix d’allò físic. Però també ens vol presentar el músic més espiritual i fora del món que va ser en Coltrane.

John Coltrane, 1980
Ferro. 175,5 x 73 x 48 cm

Com a amant del jazz i, en concret, de la trompeta, dins aquesta col·lecció d’obres dedicades a aquesta música no podia faltar el seu peculiar homenatge a Dizzy Gillespie (1986), on hi apareix, és clar, l’instrument amb la campana cap amunt de qui fou un dels creadors del bebop i les seves mans sostenint-lo.

Dizzy Gillespie, 1986
Tècnica mixta sobre fusta. 250 x 85 cm

A “Homenatge a Alberta Hunter” (1987) hi ha un clarinet des d’on emana el so que ens porta cap a la llum de l’escenari on hi ha la presència de la cantant que sembla estar de retorn de tot plegat i que omple l’espai escènic amb les seves lletres iròniques que diuen veritats com a punys. És com una ascensió cap a la saviesa.

Homenatge a Alberta Hunter, 1987
Tècnica mixta sobre fusta. 217 x 19 cm

La tragèdia de la cantant de blues Bessie Smith, que després de ser aclamada als escenaris, va caure a l’oblit i va morir dessagnada en patir un accident de cotxe, la veiem reflectida al seu homenatge (1986). Al capdamunt de tot, sembla reposar un àngel blanc, en contrapartida a la emperadriu del blues que, per ser negra, es van negar a atendre-la a un hospital.

Homenatge a Bessie Smith, 1986
Tècnica mixta sobre fusta. 195 x 66 cm

En Guinovart també era un apassionat del cante jondo. Tot el que ens evoca aquesta manera de cantar ho va exposar a l’obra “Jondo” (s/a). En l’artista hi descobrim la recerca d’unes arrels molt profundes a través d’uns cants d’una terra concreta que emanen de les entranyes de l’ànima com si fossin pregàries. Perquè ell tenia el do de la terra adquirit, de ben petit, en el paisatge de rostoll d’Agramunt.

Jondo, s/a
Tècnica mixta sobre fusta. 61 x 121 cm

Degut al vincle estret que va mantenir amb la poesia, també va deixar testimonis de la seva passió per Lorca des d’una relació directa amb la música. Les “Guitarres lorquianes” (1988) són objectes poètics que, tot d’una, ens presenten l’imaginari del poeta andalús i la seva vinculació amb el flamenc, a més de tota mena de referències al cante jondo i, en definitiva, a la constel·lació de sentiments que se’n deriven de tot plegat.

Guitarra lorquiana XI, 1988
Tècnica mixta sobre fusta. 86,5 x 53,5 x 5 cm

Tot allò que pot arribar a expressar la veu humana era d’interès per a en Guinovart. Per això també ens va acostar a l’òpera i a les mitologies i temàtiques que trobem en obres com, per exemple, “Tannhäuser” de Wagner. Al quadro d’aquest mateix títol (2007) ens presenta la cara del poeta medieval alemany damunt de fragments de partitures. A “Luisa Miller 4” (2007) s’hi entreveu la difícil relació d’amor entre Rodolfo i Luisa, prohibida pel pare d’aquell, i que Verdi va plasmar en aquesta òpera.

Tannhäuser, 2007
Tècnica mixta. 29 x 28 cm

Luisa Miller 4, 2007
Tècnica mixta. 28,5 x 28,5 cm

Tot plegat, la música com a art abstracte ens evoca idees que per fer-les presents en peces tangibles calen ser reduïdes amb molta cura a uns símbols concrets que conformaran una obra abstracta. O bé, si es dóna el cas, hi ha el recurs del poema plasmat en un quadro: lletres convertides en dibuixos, paraules que es transformen en colors. Podem dir, per tant, que l’empatia d’en “Guino” per la poesia i la música el van fer un poeta i un músic.

Maig, 2018

*

dimarts, 10 d’abril de 2018

La ploma de perdiu

En Quirze Egea, tenorista, i jo mateix tenim el plaer de presentar-vos "La ploma de perdiu", un disc que recull 10 temes, la gran majoria dels quals són cançons tradicionals catalanes:



El disc, que vam enregistrar el març del 2018 a Sant Iscle de Vallalta i a Sant Pol de Mar, amb en Bertus als comandaments de la taula de so i, posteriorment, a les mescles, el podeu escoltar i/o descarregar aquí mateix.

També hem fet un vídeo:



"La ploma de perdiu" és una cançó catalana d'origen medieval, i diu així:

Si n'hi havia tres ninetes 
Lumber bigudí 
Bigudon dondeta 
Biguedeta don 
Que totes tres brodaven seda 
Lumber bigudí 
Bigudeta don. 
La una era groga, l'altra verda 
I l'altra n'era vermella. 
El fill del rei s'hi (p)assejava 
Ja els demana un bri de seda. 
-Què en voleu fer del bri de seda? 
-El vull per una llaçadeta. 
-Perquè en voleu la llançadeta? 
-Per agafà una perdiueta. 
-Perquè voleu la perdiueta? 
-Per arrancar-li una plometa. 
-Perquè voleu una plometa? 
-Hi vull escriure una carteta. 
-Què en voleu fer de la carteta? 
-Vull enviar-la a l'amoreta. 
-Què en voleu fer de l'amoreta? 
-Li vull donar una abraçadeta.

*

divendres, 9 de març de 2018

Sargantana fidel

De la poetessa Teresa d'Arenys:



                                                                      A un cavaller

Sargantana fidel a les pedres del mas,
a mi no em val l’ardent solell d’aquest migdia:
quant que triga l’amic, i va dir que vindria!
Si coneixes on dorm, no t’hi acostessis pas.

Al plegamans devot que detura el meu pas
i assenyala senders, jo no preguntaria.
Insectes cridaners, borinots, gelosia,
si li sabeu menyspreu, no me’l brunzíssiu pas.

En les cuites d’amor en Sol és embaràs:
l’esperaré de nit... i si tampoc venia
i tu, mussol atent, li saps traïdoria,
xiscla que és mort, no ho amaguessis pas.

Teresa d’Arenys. Esteles íntimes (1965-2015).

*

dijous, 8 de març de 2018

Oh insignificante vida

De la poetessa madrilenya Marina Oroza:



Oh insignificante vida
un rayo de luz
atraviesa la ventana
ni siquiera prende su fulgor
levanta el vuelo audaz
resplandece un dedo espía 
y no encuentra nada
del rostro que sería
sino fuera por el sol
oh insignificante y densa vida
bajo techo detrás de las paredes
en función del gran papel
que es hacer de intermediaria
caminando sobre hielo
la quintaesencia de una luz
aleatoriamente funámbula
entre la tierra y el sol
la luminosidad de la distancia
el universo se expande
solo están fijas las estrellas lejanas
¿cuando empezará a contraerse?
todo se aleja, estamos en el centro
de nuestra insignificante vida
solo podemos saber el color de su luz
ni su forma ni su tamaño
la carne mínima que somos
proyectada hacia afuera
infinitamente pequeña nuestra vida
mientras el universo se expande
todo se aleja vivimos en el centro
de nuestra insignificante vida
cuanto mas pequeña mas irradia
la luz quiere atravesar la frontera,
a pesar de que no logra escapar
nuestra insignificante vida
continúa ejerciendo fuerza gravitatoria
atrae hacia dentro y proyecta chorros
electromagnéticos hacia fuera.

*

divendres, 29 de desembre de 2017

Uccellino



El dia de Nadal vaig tenir el plaer de presentar el meu nou disc "Uccellino", enregistrat només amb flabiols, tambors i tambors de cordes. Només he utilitzat la viola de roda en el tema "L'Enlévement des Géants".

Dedicat a tots els ocellets, ocells i ocellots del món, i sempre que sigui possible en llibertat!

Com sempre, agrair a la Lali Pantone el dibuix i el disseny de la portada.

En Jordi Martí, sempre atent a les novetats discogràfiques, en va escriure aquesta ressenya. Gràcies, Jordi!

El disc el podeu escoltar aquí mateix!

*

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Europa

Donant l’esquena al jove clam
tu, vella Europa, agonitzes
sense que hagin cicatritzat
les tantes nafres de la història.
Rebufen aires criminals
sota el postís somriure cínic,
exhibint principis corcats
damunt els quals creus elevar-te.
Tants desposseïts et vindran
reclamant el teu furt d’imperi!
Des del cim de la por cauràs
fent-te bocins tu i ta moneda.
Però amb els càntics és en va:
restes antiga i desvalguda
en aquest confús joc d’humans
d’uns pocs contra la majoria.

*