dimarts, 16 d’agost de 2011

Omega (3)

Era només un punt opac que bategava.
M. E. Alfa

Latitud 19º 35’ 15” S, longitud 16º 53’ 14” E. Des d’aquest punt es va llançar un comunicat als caps de totes les nacions de la terra, en totes les llengües, el qual assegurava que allà mateix hi havia un petit poblat a imatge i semblança d’un poble conegut que es trobava a més de 500 km de distància al SE . EI comunicat demanava auxili a tots els habitants de la terra. Que aquell poblat desapareixeria per sempre més i que, abans, tenien l’extrema necessitat de comunicar una molt important informació.

Una expedició internacional de geologia va sentir la crida des dels seus escassos aparells de comunicació. Localitzada a poques milles del punt on, suposadament, es trobava el poblat, es va llençar a socórrer-lo d’algun estat catastròfic que suposés la seva immediata desaparició. Quan l’expedició estava a poca distància, va rebre un segon comunicat procedent del poblat avisant que només una persona hi podria entrar. Al cap de poca estona, tots els aparells electrònics van deixar de funcionar.

La persona que va entrar al poblat va ser escollida per sorteig entre els membres de l’expedició. En arribar-hi, va ser conduïda a una de les cabanes més grans del poblat, on l’esperaven tots els habitants, homes, dones i nens.

Aviat es va estendre el rumor d’aquell comunicat per tot el món. Tot i que els satèl·lits no van trobar cap indici que en aquell punt hi hagués hagut mai un poblat, totes les nacions van enviar corts de periodistes i científics al lloc assenyalat. Cap ésser humà no hi va poder arribar mai. Però just abans de l’entrada del visitant, un tercer comunicat va ser enviat al món sencer anunciant que tot ésser humà havia d’acomiadar-se dels seus en les properes hores, ja que un cataclisme imminent havia d’acabar amb l’espècie humana.

L’únic ésser humà que va poder escoltar el missatge en la seva totalitat va ser aquell a qui li va tocar entrar al poblat, en boca d’una dona jove que, posant-se en peus, va dir:

 <<Jo sóc la Memòria d’Hipàtia, la més sàvia de tots els savis de la meva època. La meva llum ha perdurat al llarg dels segles fins el dia d’avui. I a mi em toca dir ara el destí de tota la humanitat.

<<Des de que l’home és home la guerra ha esdevingut un estat permanent en ell, entre races, estirps, famílies i nacions. I les causes que les han provocat han estat incomptables. Perquè la guerra entre els humans és un reflex de la natura, sempre en constant pugna, segons les eternes lleis de la supervivència.

<<En nom dels déus i els profetes, hom ha matat i s’ha matat a sí mateix. Així ha estat des de temps immemorials.

<<Per defensar idees han corregut rius de sang. Tanta sang que podrien omplir-se fins a set vegades tots els oceans de la terra.

<<Jo mateixa vaig ser violada, torturada i esquarterada. Les meves despulles van ser llençades als gossos i les meves obres cremades. No per les meves idees sinó perquè no podien suportar que jo parlés en boca dels déus.

<<La humanitat ha conegut la desgràcia des de totes les dimensions possibles. Les civilitzacions han estat en pugna des dels seus albors. I no hi ha hagut mai cap tribu al món que hagi gaudit d’un període de pau gaire perllongat.

<<Ara que esteu en vies de crear una civilització que ocupi el món sencer, us encamineu cap a la pau perpètua. Ja no haureu de lluitar més els uns contra els altres i abolireu tots els sacrificis en nom dels profetes.

<<Però aquesta gran civilització que ja gairebé domina el planeta no podria ser possible si unes poques nacions no sotmetessin a la majoria d’elles i si no declaréssiu, tots els humans, la guerra ja no contra vosaltres sinó contra la terra, la vostra primera mare.

<<Des de que podeu escriure la història heu après ben poca cosa. Però heu desenvolupat una fascinant habilitat amb les mans. Tanmateix, els avenços que heu creat amb aquesta habilitat vostra us conduiran irremeiablement a la vostra desaparició.

<<No heu pogut escapar de la vostra condició. La natura que us ha creat us acabarà destruint. Porucs, sou esclaus de la vostra condició, que porteu en el vostre ésser l’espurna que fou possible que la vida fos. Car la matèria, després de titànics esforços, s’ha perpetrat en cossos sòlids, després en móns, més tard en matèria orgànica i finalment en intel·ligència. I alguna cosa d’un gran poder és necessari perquè quelcom sigui després d’un esforç d’una magnitud incalculable. I aquest gran poder vosaltres el porteu dins.

<<Conserveu el gran poder dels equilibris que us han conduit fins a vosaltres: els àtoms, els sistemes, les molècules i les cèl·lules. Perquè sense aquest gran poder aquests equilibris no haguessin estat possibles.

<<Conserveu el gran poder de tots els intents de la intel·ligència per tal de perpetrar-se: l’eina, la  consciència, el foc i el llenguatge. Perquè sense aquest gran poder la intel·ligència ho hagués estat possible.

<<I aquest poder us ha portat a ser com sou. I us ha de portar a la vostra desaparició. Ja no hi ha marxa enrere. Heu de desaparèixer com han desaparegut altres éssers intel·ligents que, moguts pel mateix poder universal també han desaparegut o hauran de desaparèixer.

<<Ja no hi ha marxa enrere. Heu destruït la terra. Allò que us ha fet ser com sou –la vostra natura, us ha de destruir.

<<Aquest és el preu que haureu de pagar, com a déus intel·ligents de la natura: saber que heu de desaparèixer.

<<I com que no heu pogut sortir d’allò que sou, esteu redimits. Perquè la natura es destrueix per poder crear altres formes. Perquè tot allò possible pugui ser.

<<Vosaltres no en teniu cap culpa. Des del moment en què vau aparèixer, havíeu de desaparèixer, després de tants i tants intents, processos, proves i lluites dins les entranyes de la natura. Així com quan neix una criatura, ha de morir.

<<La vostra intel·ligència no ha pogut crear un paradís en la terra malgrat els intents d’uns pocs. Perquè la natura no hi entén, de paradisos.

<<Tot allò que heu creat, inclús els vostres déus a qui heu obeït fins a la mort, us ha conduit a la vostra extinció.

<<El vostre destí és extingir-vos. Quantes vegades no ho heu comprès, observant primitius éssers fossilitzats, que havent esgotat els seus recursos, van extingir-se?

<<Us heu reproduït sense límit. Així ho ha decidit la vostra natura –la natura en sí mateixa. I la vostra civilització esgotarà els recursos de la terra. Aquesta és la gran tragèdia: per obeir les lleis eternes de la natura per perpetrar-se, heu d’acabar desapareixent.

<<I desapareixereu redimits. Cap dels vostres actes és injustificat ja que, essent fills de la natura, tota acció respon a uns impulsos l’origen dels quals es troba des del moment en què tot va ser. Cada acció humana conté els titànics processos que us han conduit a ser com sou. Els quatre equilibris, els quatre intents de la matèria per perpetrar-se, els quatre intents de la intel·ligència per perpetrar-se.

<<En vosaltres la intel·ligència ha pogut ser –la intel·ligència que no és una altra cosa que un procés de la matèria. La intel·ligència en el seu punt més culminant. I amb vosaltres, aquesta intel·ligència –i  per aquesta intel·ligència, desapareixerà, i també desapareixereu vosaltres com a entitats capaces de percebre.

<<Però altres entitats perceben. I altres entitats hi haurà que també percebran. Perquè el do de percebre no és tan sols vostre, sinó que és un do de la natura.

<<La pròpia intel·ligència us ha destruït. Però deixeu que altres éssers l’assoleixin –així ha de ser, que ells també desapareixeran.

<<Ni culpables ni innocents. Ni vençuts ni vencedors. Les trompetes del judici no sonaran i els morts no ressuscitaran ni ningú no serà jutjat. I tots els vius us haureu de reunir amb les morts –no a l’inrevés.

<<No heu pogut escapar de la natura. I no obstant, quants intents no hi ha hagut entre vosaltres per escapar de la natura? Venerats han estat al llarg de les generacions, a través dels segles.

<<Jo mateixa vaig poder escapar de la natura malgrat el meu destí final. I en memòria m’he convertit. Perquè només la memòria pot perdurar enllà de les eres, fins que l’univers es replegui en sí mateix.

<<Perquè la memòria conté allò que ha succeït i succeirà. I només qui escapa de la natura, essent sagrat, coneix els secrets més amagats.

<<Només perdurarà la memòria d’aquells que hagin escapat de la natura. D’aquells que han percebut els fenòmens i han creat bellesa.

<<Ells perduraran en una terra on faran possible allò que sí podia ser possible i que la vostra natura d’humans no us ha permès de fer possible. Crearan un món on tot podrà ser sense que res no hagi de morir.

<<Tal vegada aquest món serà enllà de les estrelles, però serà per la memòria d’allò que hagués pogut ser i no ha estat.

 I dirigint-se al visitant, va continuar dient:

 <<El teu viatge ja no té retorn. Et trobaràs en un nou món, després de molts i molts anys. I allà viuràs com a memòria lliure, en un somni que només tindrà final quan t’hagis mort.

<<Aquest món l’imaginaràs tal i com has imaginat aquest. I serà un món que no és, tal i com aquest tampoc no és.

<<I els homes del nou món et rebran amb els braços oberts com un germà seu. Perquè en aquest món no hi haurà separació entre races i pobles i nacions i estats sinó que tots els homes i dones formareu una única germandat de memòries lliures.

<< Memòries lliures que haureu sobreviscut a les tempestes més infernals, enllà de les civilitzacions. Sereu supervivents entre tots els morts que us han precedit. I com a supervivents, ningú de vosaltres no tindrà el poder per damunt dels altres. Perquè tots haureu sobreviscut, no només un cabdill que ha lluitat contra un altre cabdill i, que, en conseqüència, se sent en possessió del poder, inclús per lluitar contra un altre cabdill.

<<I aquells que sobreviureu no sereu escollits per ningú més que per la natura. I ella no farà distinció entre pobles i races. I els pocs que quedin en vida sabran reeixir d’entre la ruïna, ja que en ells també hi haurà el gran poder necessari perquè tot sigui. Així com hauran quedat en vida perquè en aquests mateixos instants saben com reeixir de la ruïna.

<<I aquells que ara saben com reeixir de la natura crearan una germandat de memòries lliures capaces de transcendir la natura. I els seus fills continuaran aquesta germandat. I els néts, i besnéts, fins a l’extinció del sol.

<<Perquè en els pocs que quedareu amb vida, la matèria haurà assolit un intent més de perpetrar-se: la vida espiritual.

<<I la vida espiritual serà la possibilitat perpetrada entre la natura i una de les seves filles, la intel·ligència. I per això, conviurà pacíficament amb la natura. I només els altres éssers de la natura podran lluitar ferotgement amb les memòries lliures.

<<Perquè entre les memòries lliures ja no hi haurà mai més cap cabdill. Però recordaran tots els cabdills com aquelles criatures la natura de les quals van fer possible que la vida espiritual pogués ser.

<<Tots conviureu harmònicament amb la natura que us ha engendrat: per fi dominareu la natura sense haver de destruir-la. I la natura us donarà allò que necessiteu. La natura us ha portat fins a perpetrar-se per cinquè cop. I vosaltres la venerareu i ella ja no us tornarà a destruir.

<<Aquesta possibilitat, la natura l’ha pogut materialitzar en vosaltres. I amb tota probabilitat, no haurà de destruir aquesta possibilitat perquè una altre pugui ser, sinó que serà la culminació dins un procés que acabarà amb el replegament de l’univers sobre sí mateix.

<<Així ha quedat dit i així haurà de ser.

 El visitant havia entrat en un estat d’hipnosi. Quan va despertar, tot el que l’envoltava havia desaparegut. Aquelles gents, aquella dona que es va presentar com a Memòria d’Hipàtia, aquella enorme cabana, el poblat sencer. Es va trobar sol i perdut i va decidir d’anar a trobar els companys de l’expedició. Però també havien desaparegut. I va comprendre que havia passat molt de temps.

Però semblava que ja no quedava ningú. I va decidir que caminaria pel món per veure si quedava algú. I si no quedava ningú no voldria seguir vivint.

I al cap de pocs dies de caminar va trobar un poblat habitat per unes gents que van resultar-li familiars per la seva manera de vestir i d’enraonar. Eren gents que potser ja havia visitat al llarg de la seva expedició. El van rebre com si fos un membre d’aquell poblat a qui feia molt de temps que no havien vist. Veient-lo en un estat d’esgotament i mig fora de sí, van dispensar-li tota mena d’atencions.

Però volia saber on es trobava i què havia passat amb els seus companys de l’expedició. Ells no van saber què respondre sobre els seus companys . Però van dir-li que es trobava prop de punt Zero i que vivien l’any 237 després de la gran desaparició.

Van alimentar-lo, van proporcionar-li roba i calçat. Van respondre totes les seves preguntes i van atendre tots els seus terribles dubtes. I al cap d’uns dies, ja recuperat, van exhortar-lo a que anés a voltar pel món, a la recerca d’altres éssers humans. Que allà on anés seria rebut com ells l’havien rebut. I van pronosticar-li què és el que aniria veient, al llarg del seu viatge, i com tot allò que ell recordava, ciutats, pobles, monuments, paisatges, ara estaria completament cobert per la vegetació. I no obstant, allà on anés mai no es trobaria sol. Perquè el món era poblat per gent com ells.

I va viatjar durant molts i molts anys i va veure allò que li van dir que veuria. I finalment va arribar al punt des d’on havia sortit –el punt Zero. I allà havia de ser el lloc on havia de deixar constància del que li havia dit la Memòria d’Hipàtia.

Havia entès, a la fi, que aquell món era la possibilitat d’allò que hagués pogut ser entre els seus germans que van viure l’extinció final i que mai no va arribar a ser.

*