dilluns, 6 de setembre de 2010

Alfa


 
silence tel que ce qui fut
avant jamais ne sera plus
Samuel Beckett


Era només un punt opac que bategava. No podrà saber-se mai la pulsació eterna d’aquest batec. Però aquell pols contenia qualsevol forma possible de medició. Contenia totes les fórmules i lleis, tots els estats i totes les formes possibles d’energia. Contenia tot allò que és possible, tots els elements i cada un dels pensaments de qualsevol entitat intel·ligent. Totes les formes i forces, tot allò que pot arribar a apercebre’s i tot allò que no, tots els elements, totes les dimensions estaven i no estaven allà, i la finitud i la infinitud, i tot el que havia de passar i haurà de passar.

Aleshores es va produir el més gran dels esdeveniments que no han passat mai, la més misteriosa de les reaccions de tots els temps i eres i instants. El punt va esclatar creant el temps i l’espai. L’espetec d’aquell incommensurable esclat no va poder ser audible fins al cap d’eons, quan ens intel·ligents van ser i seran capaços de percebre’l, fins a la seva absoluta extinció. Els bocins d’aquell esclat foren partícules que van començar a pul·lular com boges allunyant-se del punt inicial; i com més s’allunyaven, més espai tenien per moure’s amb llibertat absoluta. Durant una porció infinitament petita del primer temps, tot era ben simple, i una sola força contenia la matèria en un estat primigeni. Però, al cap i a la fi, el gran esclat no podia contenir-se més. Les forces es van separar de la primera força i van alliberar aquell incommensurable nombre de partícules.

Al principi les partícules només xocaven entre sí sense unir-se, a voltes anihilant-se, a voltes creant altres partícules. Fou en l’afany d’expandir-se que s’acabaren unint per formar partícules més grans, i aquestes es van unir per formar àtoms, el primer dels equilibris perfectes jamai ocorregut. Perquè els àtoms, alliberant de sobte la llum, expressaven una premonició absoluta que, en un esforç incalculable, havia d’ocórrer, de ser. I perquè des dels àtoms tot és i serà com va ser, és i serà, en una repetició aquí i en qualsevol indret fins al final dels temps.

L’espai, impulsat per la matèria que mantenia l’afany de les primeres partícules, era cada cop més gran. L’espai creixia i creixia i un sol centre acabà convertint-se en infinits centres. La matèria, en un espai tan gran, s’anà concentrant creant llocs en el gran lloc. I dins aquests llocs acumulats hi van haver terribles reaccions de fusió que van encendre l’espai fosc, formant punts de llum arreu dels arreus. Eren estrelles, que s’encenien i es van encenent per tots els confins de l’espai i del temps; duien la llum que maldava per encendre’s des del temps dels primers àtoms, inclús de molt abans, ja que la llum també estava continguda en el punt opac inicial. I fou gràcies a les estrelles que es van acabar de coure els elements que encara mancaven. I d’elles neixen i naixeran els cossos que, havent-se refredat, esdevenen sòlids: temps era temps, els elements havien d’estar en constant ignició, però d’ells sorgiren generacions d’elements que pogueren reposar unint-se per fer possibles els cossos sòlids. D’aquest descans va néixer la fredor en contrast a la calor, allò gran a allò petit, allò brillant a allò opac. Però aquests contrastos ja estaven dins el punt que bategava com a possibilitats eternes.

Els cossos sòlids foren el primer intent de la matèria en perpetuar-se més enllà dels àtoms. Eren com imatges gegantines de les primeres partícules. I així mateix, a imatge dels àtoms, els cossos sòlids van anar estant uns sota les ordres dels altres i tots sota les ordres de les estrelles nascudes de les acumulacions de gas. I les estrelles s’uniren formant galàxies. I les galàxies també s’acumularen.

I així fou com sorgí, per segona vegada, un delicat equilibri capaç de crear les coses més meravelloses no hagin existit mai. Equilibris dins d’equilibris, sistemes dins de sistemes en què cada peça era fonamental. I tot era gràcies a les quatre forces: fonien, unien, alliberaven, atreien trossos de matèria sòlida. I en aquests sistemes hi haurà móns equilibrats que representen el segon intent de la matèria per perpetuar-se.

En algun d’aquests cossos sòlids els elements s’uneixen per formar elements més complexos, aigua, aire, foc i terra. En alguns es combinen de dos en dos, d’altres de tres en tres, i en alguns altres existeixen tots quatre. Aleshores, el tercer equilibri es va produir, es produeix i es produirà quan, en algun indret on els quatre elements compostos s’equilibren en perfecta harmonia, aquests, al costat dels elements simples es combinen per formar els primers signes de matèria orgànica. Les molècules aviat maldaven per alliberar-se per mars d’aigua on tot pot ser possible. I elles, les molècules, a voltes unint-se, a voltes separant-se van formar la matèria orgànica com a tercer intent de la matèria per perpetuar-se.

D’allà sorgí allò que fou, és i serà el miracle i equilibri definitiu. El miracle en què els elements simples, els elements compostos i les forces hagueren, després de molts intents, d’equilibrar-se per formar les primeres cèl·lules vives. Això succeí en diversos indrets d’un sol món, i ha passat en altres móns, i seguirà passant fins al final dels temps en molts altres indrets d’altres móns.

I les cèl·lules s’uniren en l’afany de ser i perpetuar-se i expandir-se. I aquesta unió formà éssers unicel·lulars i després pluricel·lulars, tots ells capaços de repetir-se segons unes impecables lleis genètiques. Els éssers unicel·lulars eren com taques enmig d’un silenci descomunal. Foren els primers que van dirigir-se al sol i van saber transformar la llum còsmica en alguna cosa beneficiosa per a ells mateixos i per als éssers que haurien de venir després. Mentrestant, no podien fer res més, tot i ser tan complexos. Perquè no podien encara sentir les col·lisions i explosions d’aquell món que, encara refredant-se, era ple de vida.

I la vida d’aquell món volia perpetuar-se enllà dels confins del temps, segons s’assemblaven a les primeres partícules que, alliberant-se, van crear el temps i l’espai estant posseïdes per la llibertat absoluta. Aquells éssers xocaven entre sí. A voltes es fagocitaven, a voltes aconseguien unir-se simbiòticament. A voltes romanien sols i encara hi romanen i hi romandran. A voltes creixien tan i tan en nombre que, en l’afany de multiplicar-se i expandir-se esgotaven els recursos i desapareixien, essent aquest fet una llei amb què la vida aconsegueix perpetuar-se en sí mateixa, més enllà de fer-ho en els individus d’una espècie.

Amb l’ajut de la diferència unida van desenvolupar-se organismes més complexos. Fins que, després de tot, cada cèl·lula només complia una sola funció dins un ésser complex, multicel·lular. I van haver-hi plantes i fongs. I animals. I els animals van desenvolupar els sentits al cap de molt de temps. Hi van haver cèl·lules que van unir-se per formar l’ull. I l’oïda. I tots els sentits.

Els animals van voler caminar després de nedar, perquè la terra era ferma i coberta de plantes i flors que podien lliurar aliment. I la vida va anar ocupant tots els espais possibles d’aquell món en què tot creixia mogut per una voluntat cega i desenfrenada. I les espècies s’anaven succeint i s’aniran succeint, fins al temps en què el sol, fill de l’eterna llum, enllà del temps, deixarà de lluir damunt el món. I un nombre inquantificable de sols germans va naixent i va morint, fent possibles i extingint tota forma de vida possible.

Aquelles formes de vida del món il·luminat pel sol han de conviure juntes en l’harmonia de matar-se les unes a les altres per poder existir en individus agrupats. I les espècies es van succeint damunt el món amb el pas de les eres. I el grup que aconseguia dominar altres grups governant-los al seu gust, esdevingué el més intel·ligent entre tots els intel·ligents. Perquè la intel·ligència, com a darrer intent de la matèria per perpetuar-se, és l’afany de continuar existint. Així, la darrera generació de transformacions de la matèria, ja contingudes en el punt abans de tots els abans, fou el neguit de sobreviure, impuls inconscient, reflex de les partícules que van ser llençades en el moment en què allò incommensurable explotà com una veu còsmica dient: “sigui”.

Un animal anà posant-se dret i la seva debilitat el va dur a construir aparells amb què defensar-se d’altres animals i d’altres entre els seus semblants. Al principi els animals drets vivien agrupats i isolats. Van inventar algunes nocions com “gana”, “perill” i “satisfacció”. I també van comprendre què era la vastitud. Sols, perduts en una immensitat damunt aquell món, es creien els únics entre ells mateixos. Sabien quines plantes havien de menjar i quines no. Convivien amb uns animals i amb d’altres se’n protegien. Van crear una mena un lloc en el gran món. Però enllà de la vastitud, va aparèixer un altre grup d’aquells animals drets cercant elements per sobreviure. I tant necessari era per a ells sobreviure que pugnaren amb aquells que estaven primer en el lloc.

Encara massa dèbil i sempre exposat al perill de la mort, aquell animal hagué d’inventar l’eina. I l’eina fou el primer intent de la intel·ligència per perpetuar-se. Perquè amb l’eina, aquells éssers es defensaven millor. I podien sobreviure millor. I créixer en nombre.

La consciència ja havia aparegut. A poc a poc, es coneixia la utilitat de les eines i com construir-les. I la intel·ligència cada cop sabia millor com sobreviure. I aquell animal es relacionava cada cop més amb el món que l’envoltava. I s’obria al món. I cada cop més ferotge era capaç de dominar gairebé totes les espècies, algunes de les quals eren molt més fortes però sense consciència de ser. Quantes vegades s’ha produït, es produeix i es produirà el fet de saber-se en la incommensurabilitat de l’univers? Tantes com descobriments. Perquè essent conscient, aquell animal anava descobrint, a cops d’anar-se morint, un cop i un altre.

Aquell animal descobrí el foc. O potser li fou procurat com un regal del cel, perquè en altres llocs ja havien descobert el foc; perquè en algun altre món s’està descobrint el foc. I el foc, al cap i a la fi, ja existia. El foc, parent llunyà de la primera llum, en el món dels organismes va ser de gran utilitat per a la intel·ligència. Aquells qui coneixien el foc van dominar per damunt aquells qui no el coneixien. I entre els qui el coneixien hi hagueren lluites cruentes, com des del primer moment que hi van haver éssers vius. Potser enmig d’aquelles lluites fou quan s’inventà el llenguatge. O potser en períodes de repòs.

I el llenguatge apaivagà les lluites. Perquè amb el llenguatge es va aprendre a pactar, a bescanviar, a oferir, a ajudar en cas que alguna malastruga dugués a la mort. Passava que, quant més semblants entre sí eren aquells animals, més comprenien que el camí cap a supervivència era una responsabilitat comuna. Però enllà de la vastitud ha havia altres grups que van comprendre el mateix. Els grups d’enllà l’horitzó s’enfrontaren els uns amb els altres, essent entre ells quelcom diferents. A voltes uns n’exterminaven d’altres; a voltes aconseguien comprendre’s i, barrejant la diferència, fer quelcom nou i únic. Perquè aquell animal també va aprendre a sentir, a riure i a plorar. I quan va aprendre tot això va ser aleshores quan, damunt d’aquell món aparegué el llenguatge.

A mesura que transcorren les eres per aquell món hi creixen, s’expandeixen i moren les civilitzacions. Cada una deixa la seva empremta damunt el mon, ja no en forma d’organisme petrificat sinó en forma de llenguatge com a darrer intent de la intel·ligència per perpetuar-se.

Del llenguatge van sorgir les arts i els oficis. I gràcies a ell, aquell animal va aprendre a saber què olorava, què sentia, què escoltava, què veia i què menjava. I gràcies al llenguatge, en alguns indrets aquell animal es féu sedentari perquè va descobrir que podia sobreviure amb més comoditat.

I gràcies al llenguatge també aparegué el poder. Aquell cabdill capaç de fer lluitar els seus semblants que mai no van voler ser cabdills amb els semblants d’altres cabdills. Perquè volien ser enllà de les primeres vastituds, saber què hi trobarien horitzó enllà. Alguns d’ells aconseguiren anar enllà, deixant súbdits darrera seu. Pel camí arrossegaren pedres i indrets sencers. Quant més sofisticades i resistents es feien les armes, segons l’element amb què estaven fetes, més agosarat i cruel era el cabdill.

Mentrestant, aquella bèstia volia saber qui era i d’on venia a mesura, també, que es diferenciava de les altres bèsties ja temoroses de la seva presència bípeda. Al llarg de les eres múltiples realitats han maldat per a entendre-ho tot. I totes elles eren tan falses com certes. Perquè tan certa és la realitat d’un infant o la d’una bèstia que tot just acaba d’inventar el llenguatge com la de l’ens més dotat en intel·ligència gràcies a uns processos evolutius que no tenen marxa enrere.

També inventà déus, aquella bèstia, perquè l’ajudaven a entendre-ho tot. I cada déu és un petit reflex del punt que batega, continent de tot. A voltes, algun déu ensenyà a son creador que s’havia de convertir en criatura capaç de copsar, en el seu interior, allò que conté el punt opac que bategava, creador de la llum.

Només el cabdill no podia suportar els esforços d’aquells que no comprenien les coses com ell. Creia que el seu esforç era l’únic que tenia sentit, així com la seva manera de relacionar-se amb el món, el seu aspecte i la seva imatge reflectida en ell mateix. I en aquell intent salvatge de travessar muntanyes, i mars, i rius, i deserts, i inabastables regions de glaç, el cabdill, amb l’esforç de tots aquells que el seguien, anà escrivint la seva història, succeïda per la història d’un altre cabdill. I un altre, i un altre. I així anaren teixint diverses històries en una sola història. I totes les històries s’anaren succeint en el camp de batalla, on lluitaven dos bàndols entre iguals. A voltes, l’afany del cabdill era tan descomunal que la única cosa que deixava mentre passava era la mort.

Però la història no només la fan els cabdills. També aquells qui han estat enllà de la història sabent que la història dels cabdills no és la única història. O aquells qui, malgrat els designis del cabdill van morint comprenent els destins de llurs vides. O els qui han estat visionaris i han transformat el llenguatge animal al seu pler, creant temples, i jardins, i simfonies, i escriptures a voltes sagrades; aquells qui han representat l’eternitat amb colors, formes, sons, olors, conceptes, càlculs, proves, sempre impulsats per l’afany de perpetuar-se, a imatge de la matèria. O aquells que, estant més enllà d’ells mateixos, han estat capaços de percebre la llum eterna dins seu. I sentint-se infinits, mai no han temut la desaparició: han estat per primera vegada els qui han intentat superar la matèria i llur intel·ligència és l’esperit de l’univers. Perquè a l’univers només hi ha esperit si algun ens pot percebre’l com una part d’un tot, essent una sola cosa. I aquest ens va estar, està i podria estar arreu dels confins de l’univers.

I en un temps aquesta bèstia desapareixerà de damunt el món com altres criatures han desaparegut i desapareixeran del món. Desapareixerà enllà del temps i les històries. Potser haurà descobert portes en el cel que el duran a altres indrets on tot canvia de cop i volta, i les dimensions són unes altres, i les realitats i la manera de copsar allò real. Seria possible que hi hagués damunt d’aquest món una civilització formada per éssers capaços de percebre l’univers en llur interior. Perquè abans de desaparèixer, aquest animal comprendrà, i tots els misteris se li desvetllaran. Aleshores, d’ençà d’aquest fet, potser hi haurà un darrer camp de batalla amb dos bàndols disposats a anihilar-se mútuament. O potser, simplement, es repetiran els cicles i aquest animal capaç de tot s’extingirà per manca de recursos per poder sobreviure, com els seus parents més remots, els primers ésser amb vida. I els mars, els glaços i les plantes enterraran per sempre més els seus signes deixats al llarg de les civilitzacions. I el fang ho anirà petrificant tot mentre altres criatures senyoregin damunt aquell món en què la vida continuarà existint fins a l’extinció del sol.

I el sol serà una cendra en el firmament com ho són i ho seran incomptables sols gràcies als quals la vida es féu més enllà de la possibilitat continguda en el punt inicial. Perquè aquella possibilitat es féu en el temps i l’espai havent esclatat en infinites possibilitats que es combinaven entre sí. Tan sols d’una combinació d’entre incomptables combinacions va sorgir la intel·ligència, que també haurà de desaparèixer de qualsevol indret de l’univers i haurà de retornar al punt on tan sols era una possibilitat.

Perquè també s’hauran d’extingir els sols, tots els sols. I sense sols no hi ha res. Aleshores la vida no tornarà a ser enlloc de l’espai i el temps. Tot l’univers serà, aleshores, fosc. Esdevindrà la tenebra que mai no haurà existit, i cobrirà la grandària que els àtoms, impulsats per les partícules, van anar estenent pel temps i l’espai que ells mateixos crearen. Tota la matèria, coneguda o inconeguda, tant si va crear cossos opacs com lluminosos, serà una sola cosa en la gran tenebra. Tot serà matèria fosca.

Al llarg de la gran tenebra potser esdevindrà una inabastable magnitud freda i fosca eternament, amb totes les possibilitats ja esgotades. O possiblement l’univers haurà de replegar-se sobre sí mateix. Els cúmuls de matèria dispersos pel buit s’aniran unint formant un cúmul incommensurable. Els àtoms es descompondran en partícules. I en l’intent d’anihilar-se les unes a les altres cada cop n’hi haurà de menys tipus fins que l’univers tornarà a ser allò més simple. Ja sense espai ni temps i amb les quatre forces unides en una i les possibilitats reduïdes a una sola. Serà la gran possibilitat un altre cop. I totes les formes i mides, i reaccions, i varietats combinatòries, tot serà una sola cosa. Tot plegat no haurà durant ni un instant. Un buf lleuger, un simple batec. Tot serà un punt que bategava eternament.

Tot ésser amb consciència ha de copsar, quan es mori i per un sol cop, el punt que bategava. Perquè és a ell on ha de tornar, essent una possibilitat més a formar part de la gran possibilitat, enllà del temps i l’espai. I aquesta consciència que mai no podrà relatar la visió del punt que batega serà una sola cosa amb ell. I a ell hi hauran d’anar a parar infinites consciències, eternament. I eternament d’ell en rajaran en forma de possibilitats que iniciaran titàniques curses per ser, un cop, i una altre, i un altre. Perquè les possibilitats combinatòries hauran de ser eternament.

O potser allò va passar un cop i no tornarà a passar mai més. Ningú no podrà saber-ho mai. Ningú no sabrà mai si allò que s’explica tan sols és un relat d’una simple consciència. Si les lleis no són una altra cosa que explicacions parcials d’un observador atònit. Potser des del punt que batega no ha ocorregut res de res. Tal vegada algú imagina un temps i un espai que no ha existit mai i tot només és un miratge. I les lleis són fruits de càlculs i prediccions d’esdeveniments que no han existit mai. O si allò que existeix tan sols existeix mentre una consciència és capaç de percebre-ho.

Si així fos, honrat sigui el món i l’espectador que el contempla, perquè temps serà temps en què ni hi haurà món ni espectador per a contemplar-lo i intentar entendre’l. I si una altra consciència és capaç d’entendre, també, altres consciències, honrada sigui. I si una consciència en té prou amb la seva consciència, tingui o no present que allò de què és conscient potser és un engany, honrada sigui. I si una consciència és capaç de predir el destí de la intel·ligència, honrada sigui. Més enllà de tots els temps, existeixi o no, es cregui existent o no, honrada sigui qualsevol tipus de consciència, ja que ella serà capaç de crear un món i tal vegada entendre’l.

*