Tardoral, tardorenc, tardorada

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

*

L'me marì

L’me marì l’è ‘ndà al mercà quand’agli altri vena
Larallalà

L’è andà a cumprà ‘n cavà e la mena cà na mula

Larallalà

U l’ha purtà a beivi intu na rusa succia

Larallalà

U la purtà a mangia intu na cotura

Larallalà

L’è  pasà da suta an pei cl’era cargà ‘d sigule

Larallalà

Ne drivà una sun pè i ughè marsì l’uregia

Larallalà

(cançó tradicional piemontesa)

*

Cheikh Lô: una veu espiritual

Una barreja entre el funcky, l'afro-jazz i la música cubana és el que s’anomena mbalax, la música contemporània de l’ètnia wòlof a la qual pertany en Cheikh Lô i que ha influenciat molts altres estils com per exemple el rap i el reggae. És un so que barreja els ritmes africants més frenètics amb sons elèctrics importats del rock i el pop europeu. També és característic d’incorporar-hi una secció de fustes i metalls –sobretot saxos i trompetes o aquests instruments com a solistes. 

En Cheikh N'Digël Lô Va néixer el 1959 a Bobo Dioulasso, un poble petit de Burkina Fasso tocant amb la frontera de Mali. El 1978 es va establir definitivament al Senegal, d’on eren els seus pares, on va tocar la percussió en diverses bandes de mbalax com ara la Orquesta Volta Jazz. Uns quants anys més tard es va interessar per la guitarra i va començar a composar les seves pròpies cançons. Després d’alguns intents d’enregistraments en solitari, fets amb escassos recursos i amb una mínima distribució, arriba el 1996 el seu gran debut a l’escena internacional gràcies a l’ajut del qui també és un artista senegalès reputat internacionalment, en Yussou N'Dur, produint-li el seu primer àlbum anomenat “Ne La Thiass” (1996) per al segell “World Circuit”.

Pertany a la germandat “Baye Fall”, un branca de la gran germandat Mouride la qual manté el precepte de Cheikh Amadou Bamba M’Becke, fundador de Mouridisme al segle XIX en plena lluita dels senegalesos contra els colonitzadors francesos: “resa com si haguessis de morir demà i treballa com si mai no haguessis de morir”. Els membres d’aquesta branca Mouride es caracteritzen per dur llargues rastes, inclús de molt abans de la tradició rasta jamaicana. Al deixeble més notable de Bamba, en Cheikh Ibra Fall, conegut també com a Lamp Fall, en Cheikh Lô va dedicar un disc l'any 2005. 

Heus aquí un video on presenta Jamm (2010), el seu quart i darrer disc –fins a hores d'ara:

I aquí en una actuació en directe:

I al final de tot, dues cançons: "Cheikh Ibra Fall"  del seu primer disc Ne La Thiass (1996), que podeu sentir aquí. I "Zikr" del segon disc Bambay Gueej (1999) que podeu sentir aquí.

*

Divuit visions de Cuceglio

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

Cuceglio / Cusele

*

Ustad Bismillah Kahn

Per a l'Agustí Fernàndez

Bismillah Khan. Cal no oblidar-se mai dels músics que han fet que la raça humana sigui una mica més digna. En general, tots els músics del món ho procuren, facin el gènere que facin. Però n'hi ha uns pocs escollits que s'eleven per damunt de les eres, els gèneres, les races i qualsevol tipus de definició i classificació. El problema és el desconeixement. Els compartiments estancs. Vull dir, quan per exemple pensem en un gènere com la improvisació (si és que és correcte parlar de "gènere de la improvisació") ens vénen al cap noms i estils de la nostra cultura. No s'hi pot fer res. Però i si intentem anar més enllà? És aquí on rau el problema: que no hi ha gèneres. I ens adonem de l'absurditat de classificar les músiques. I que parlar de 'jazz' o de 'folk', per exemple, significa parlar d'uns móns en què no hi ha regles establertes quant a formes, sons, estructures i altres. D'aquí que John Coltrane i Bismillah Khan són la mateixa cosa. Cerquen el mateix: la espiritualitat, creant el poble que encara falta. I d'aquí que ustad Bismillah Khan sigui quelcom més que un simple músic, més que un virtuós del shehnai (com ho podria ser d'un altre instrument). Perquè està absolutament arrelat a la seva cultura però la transgredeix i la fa universal. És algú que no ens ensenya a tocar. No ens dóna classes de shehnai. Ni tan sols ens ensenya a improvisar. Ens ensenya a escoltar. A restar en silenci. A callar.

Raga. Què vol dir improvisar? Si analitzem mínimament la música occidental dels darrers 1000 anys, ens adonarem que descansa sobre la gran base de la improvisació. Això ho dic una mica a la babalà. Perquè en aquest terreny, qualsevol hi pot dir la seva, i evidentment, sempre tindrà raó. Però si partim d'aquesta idea, que tota la música es basa en la improvisació, aleshores ens adonem que torna ser absurd parlar de gèneres i de classificacions. I la música esdevé quelcom indefinible. I entenem la frase de Bismillah Khan: "encara que l'espècie humana desaparegui, la música continuarà existint". No cal un ser que la percebi perquè sigui. Això va més enllà de les dues grans corrents filosòfiques europees, sempre en pugna: l'empirisme i el racionalisme. Va més enllà, en definitiva, de qualsevol filosofia diem que racional. I una raga, com a tal, només és una estructura, una excusa, si es vol, per tal que això sigui possible. Aleshores, què diferencia, en essència, una raga d'un estàndard jazzístic? Dic en essència, no en la forma. Si del que es tracta és d'arribar a la música en estat pur (evidentment una cançó comercial de tres minuts no ho aconseguirà), no hi ha cap diferència. No res o ben poca cosa ens separa d'un músic que "toca ragues". Encara que ens reunim uns quans músics i improvisem "sense cap mena d'estructura pactada" (la qual cosa, és impossible: de totes maneres sempre hi ha una estructura, ni que sigui inconscient) el que estarem fent és el mateix que uns quans músics interpretant una raga: música en estat pur. Un cop més, ens toca escoltar. Restar en silenci. Callar.

Shehnai. Sempre és mal rebut un instrumentista que col·loca un instrument en un indret on "no hi pertoca", on d'entrada no ha estat mai col·locat. I és que les estructures estilístiques, les tradicions, en definitiva, quan se solidifiquen, són indestructibles. Només en casos molt concrets es veu amb bons ulls la inclusió d'un instrument "nou" dins un estil: quan aquest instrument dóna un caire exòtic a tot plegat, a un tipus de música ja d'entrada destinada a consumir-se massivament. O quan un individu molt famós descobreix, com qui descobreix la sopa d'all, una música exòtica i decideix aprendre un dels instruments propis d'aquesta música. Tot això expressa d'una manera superba l'esnobisme que per desgràcia regeix el món. En realitat tot això són bloquejos mentals. De vegades no ens adonem que no és la trompeta el que fa que en Miles Davis sigui en Miles Davis, o la guitarra el que fa que en Paco de Lucía sigui en Paco de Lucía. Etc. Ens aquests casos, la trompeta i la guitarra són simples excuses, eines amb les quals s'expressen dues ments que van més enllà de qualsevol gènere i definició. I que 'jazz' i 'flamenc' només són etiquetes per a col·locar els discos de Davis i de De Lucía a FNAC. Aleshores, on han d'estar ubicats els discos de Bismillah Khan en una botiga? En la secció d'instruments exòtics? En la secció 'Índia'? Què ridícul, oi? Doncs és així. Però, en realitat, com a consumidors occidentals, si entrem en una botiga a comprar un disc de Bismillah Khan, ens hauria d'agradar trobar-lo a la secció de jazz, o de música clàssica. Perquè el que busquem no és un virtuós del shehnai, sinó aquesta persona que va més enllà del shehnai. I que el shehnai del Bishmillah Khan hauria de poder entrar, sense cap dificultat en un grup de jazz, o de rock, o d'improvisació lliure, o en una orquestra simfònica, si és que en aquests contextos no hi predomina l'anècdota musical -l'esnobisme, en definitiva.

*

Edward Vesala: oda a la mort del jazz

Quan en Charlie Parker va anar a Suècia l'any 1950, es va trobar amb músics que tocaven bebop si no com ell, un dels creadors del gènere, sí gairebé com ell. L'evolució del jazz als països nòrdics va anar molt estretament lligada a la dels EEUU, sempre atents a les novetats que anaven apareixent, tot i que amb el seu toc característic, inigualable, inconfundible.

No ens ha d'estranyar, doncs, que a finals dels anys 60 el jazz als països del nord d'Europa estava d'alguna manera "superat". I que els músics provinents del jazz d'aquests països busquessin altres fonts on inspirar-se per tal de crear una música nova damunt les ruïnes d'un gènere que ja ho havia explorat tot, harmònicament, rítmica i melòdica. Aquestes fonts van ser les músiques ètniques d'Àfrica i Àsia. Això es veu exemplificat en el músic noruec Jan Garbarek. Els dos primers discos que va publicar al segell ECM, Afric Peprerbird i Sart, l'any 1969 i 1970 respectivament, són dues obres que exploren els límits del jazz dins el free. Però els títols ja deixen entreveure els interessos del saxofonista en aquesta època i l'exploració que farà dins les músiques ètniques africanes i asiàtiques ('sart' significa un habitant de l'Àsia Central), donant origen al jazz pròpiament europeu, i més endavant al "World Music".

En aquesta mateixa línia podem situar el baterista i compositor finès Edward Vesala (1945-1999). Si hi ha una cosa que pot definir l'obra d'aquest grandíssim músic és la manca total de nostàlgia pel que fa al jazz. Crea damunt d'un gènere que a finals dels 60 ja ho havia explorat tot. Sense repetir el que ja s'havia dit. Ell i altres músics d'aquesta part d'Europa van reinventar el jazz. Van fusionar elements del vell gènere amb elements d'altres cultures. I el resultat va ser completament nou.

Ell, com Grabarek i d'altres, també s'endinsa en les músiques d'altres cultures, asiàtiques, africanes, iberoamericanes i en el folk de la seva terra partint del jazz més experimental de finals dels anys 60. Dos exemples: la cançó "Areous Vlor Ta" del disc Nan Madol (ECM, 1974) amb influències de la música índia. El saxofonista nordamericà Charlie Mariano toca el nadaswaram, un instrument de doble inxa del sud de l'Índia. La cançó la podeu escoltar aquí.

El segon exemple és el disc Afrikan Tähdet (Leo, 1989) on explora ritmes i melodies africanes. La curiositat d'aquest disc és que és cantat per tres nenes (dues de les quals són les seves pròpies filles) i un nen: Lumi i Aniida Vesala i Jonny i Ona Robson. Aquest és un disc per a tots els públics. Però és evident que Vesala el va concebre com a un disc infantil. Per a mi, és un dels millors que s'han fet mai dins aquest gènere. La primera cançó del disc "Lennä poni" és aquesta.

Tot això, com dic, damunt les ruïnes del jazz. Sense nostàlgies. El resultat de tot plegat és una oda a la mort del jazz, perquè és aquesta mort allò que ha donat lloc a un encontre entre el gènere extint i altres gèneres. Precisament Ode to death of jazz és un àlbum que va fer el baterista amb la seva banda Sound & Fury (ECM, 1989). Amb aquesta banda n'hi va haver dos més, d'àlbums: Invisible storm (ECM, 1991) i Nordic Gallery (1993-1994). Una banda que interpretava composicions complexes (pràcticament totes de Vesala, i les obligava a tocar de memòria), sense cap mena de concessió, ni al públic ni a la crítica ni als periodistes. Amb aquests darrers van mostrar en més d'una ocasió actituds gasives.

Sound & Fury, la banda de Vesala dels seus darrers 10 anys de carrera.
Foto: Jukka Kyrömies, extreta d'aquí.

Dues característiques de la música de Vesala és, en primer lloc, l'ús de la bateria, juntament amb altres instruments de percussió, com a un tot simfònic, creant en moltes ocasions ambients eteris i bordons percussius, com és el cas de "Tale" del disc Balladyna (ECM, 1975) amb Tomasz Stanko a la trompeta, Tomasz Skukalski als saxos soprano i tenor, Dave Holland al contrabaix i Edward Vesala a la bateria. La podeu sentir aquí.

En segon lloc, Vesala sovint construeix una lenta melodia damunt un bordó, amb el contrapunt d'una bateria més frenètica. Un exemple el tenim en la cançó "Komba" del disc Rodina (Love, 1976) amb Tomasz Stanko a la trompeta, Mircea Stan al trombó, Pekka Pöyry a la flauta, clarinet i saxos alto i soprano, Juhani Aaltonen, a la flauta i als saxos soprano, alto i tenor, Tomasz Szukalski, als saxos soprano i tenor, Pentti Lahti al clarinet baix i al saxo baríton, Pekka Rechardt a la guitarra, Esa Helasvuo al piano i al vibràfon, Pekka Sarmanto al contrabaix, Edward Vesala a la bateria, Irina Milan a la veu, rapsodes no identificats i secció de corda no identificada. La podeu sentir aquí.

No disposem de gaires vídeos de Vesala. A youtube només n'hi ha dos on ell apareix tocant en directe. Un amb Tomasz Stanko a la trompeta, Tomasz Skukalski al saxo tenor i Pekka Sarmanto al contrabaix, interpretant "First song" del mencionat disc Balladyna:



A l'altre apareix amb Jan Garbarek al saxo tenor i Arild Andersen al contrabaix, interpretant peces del disc Triptikon (ECM, 1972):



Per a més informació sobre Edward Vesala podeu llegir aquest meravellós doble article de l'indispensable Jack Torrance ons ens parla d'un dels components de Sound & Fury, Tapanni Rinne, i ens ofereix un glossari d'allò més característic de la música del nostre baterista i compositor. Aquí.

Tota la discografia de Vesala la va compilar Dan Kurdilla, aquí.

*

Rau rau: Big Bang Valona i Anna Maluquer

Ha arribat el moment que tan estàvem esperant i presentar el disc Rau rau. L'hem fet la Big Bang Valona, conduïda per mi, i l'Anna Maluquer, que ha recitat els textos i n'ha fet la tria. El personal és:

Anna Maluquer: rapsòdia i selecció dels textos

Marc Egea: conducció, taragot i veu

Mireia Estol: clarinet soprano i veu

Montse Hernàndez: clarinet soprano i veu

Ricard Ibernon: clarinet soprano, triangle i veu

Joan Sauleda: clarinet soprano i veu

Míriam Soetekou: clarinet soprano i veu

Bertus Roig: clarinet alt i veu

Ferran Armengol: saxo soprano, piano i veu

Bibiana Puigdefàbregas: saxo alt i veu

Jordi Armengol: saxo tenor i veu

Kiku Llamas: saxo baríton i veu

Fèlix Forster: trompeta, objectes i veu

Joan Puigdefàbregas: trompeta i veu

Willi Soetekou: fluegelhorn i veu

Albert Fàbregas: trombó i veu

Francesc Malpesa: bombardí i veu

Francesc Cardenyes: tuba i veu

Roser Godino: claves i veu

Isabel Llari: pandereta i veu

Eva Sànchez: maraques i veu

Herbert Soetekou: taula de rentar i veu

Eva Fàbregas: plats i veu

Carlus Llamas: caixa i veu

Marta Rocafort: bombo i veu

El disc va ser enregistrat a “44.1 estudi de gravació”, Aiguaviva, Girona, el dia 21 de maig del 2011. L'enginyer de so i les mescles les va fer en Carles Xirgo. La coberta l'ha fet el pintor i poeta Perejaume. El disseny gràfic l'ha fet en Francesc Cardenyes. La serigrafia l'ha fet en Josep Tobella a Icària. El disc ha estat editat per Tinta Invisible.

 

Una mostra del que apareix en el disc és, en primer lloc, un poema de Josep Palau i Fabre, "El poema: La música", que podeu sentir aquí.

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló

Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.

Tàntata, to-ta-tó.

Ti, to-te-tà, femí, suntà.

Tonte-tonte, tan-tó.

Un-se-mi, abborà, sen-tó.

Minsi, minsi, abborà, fe-mi, abborà.

Lacatemisotà-uptacomalacoció.

Ció, lacatemí, ipsutà.

Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.

Bam-ba-là, bam-ba-là, no-tetemí.

Inta, magdà, to-te-mí.

Inta. Inta, magdà.

La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.

Lacatamoresí.

El disc conté tres poemes de de Joan Brossa. Un d'ells és "El jardí de la reina", i el podeu sentir aquí.

Aquest és el jardí de la Reina.

Aquesta és la clau del jardí de la Reina.

Aquesta és la cinta que sosté la clau del jardí
de la Reina.

Aquest és el peix que ha mossegat la cinta que sosté
la clau del jardí de la Reina.

Aquests són els ulls que brillen com el peix que ha
mossegat la cinta que sosté la clau
del jardí de la Reina.

Aquestes són les mans que han fet ombra als ulls que
brillen com el peix que ha mossegat la cinta que
sosté la clau del jardí de la Reina.

Aquest és el cabell que han pentinat les mans que han
fet ombra als ulls que brillen com el peix que ha
mossegat la cinta que sosté la clau del jardí de
la Reina.

Aquesta és la font que ha mullat el cabell que han
pentinat les mans que han fet ombra als ulls que
brillen com el peix que ha mossegat la cinta que
sosté la clau del jardí de la Reina.

Aquest és el caminal que voreja la font que ha mullat
el cabell que han pentinat les mans que han fet ombra
als ulls que brillen com el peix que ha mossegat la cinta
que sosté la clau del jardí de la Reina.

Hi ha també el poema de Jacint Verdaguer "Lli", que podeu sentir aquí.

I

Jo

só

bri

fi

de lli,

dret

i prim

fins al cim.

Colliu-me,

quan floriré;

teixiu-me, i us vestiré

d’un llani-llini

blanc com l’armini.

II

Jo

só

bri

fi

de lli.

Mon tronc

és un jonc;

ma flor,

un robí.

Tinc

cinc

fulles

en la flor,

totes belles

i vermelles

com un cor.

Per acabar, voldria explicar una anècdota pel que fa a la portada. Quan en Perejaume ens va explicar la idea, el dia que vam reunir-nos per recollir totes les nostres les signatures, que apareixen a la portada, van començar a aparèixer crítiques, tals com: el format és incòmode per poder llegir els textos; no hi ha cap impressora que pugui imprimir un format tan llarg, i, en cas que es pugui imprimir, els costos seran enormes; el paper no podrà sostenir el CD, etc. En Perejaume, però, tenia claríssima la idea, i tenia claríssim que el format és del tot possible. Que jo sàpiga, no s'ha editat mai un CD utilitzant aquest format de portada, com un acordió. Les idees innovadores sempre es veuen impossibles de dur a terme, a primer cop d'ull. Suposo que a Aaron Manby li devia passar una cosa similar quan va dissenyar el primer vaixell amb casc metàl·lic de la història.

*

Cancó de ronda

A la gent d'aquesta casa,
a la gent d'aquesta casa,
Déu us doni bona nit,
Déu us doni bona nit;
a l'amo i a la mestressa,
a l'amo i a la mestressa,
i a tots els que ho han sentit,
i a tots els que ho han sentit.

Donzelleta agraciada,
donzelleta agraciada,
desperteu-se si dormiu,
desperteu-se si dormiu;
que el galant que més us aima,
que el galant que més us aima,
i a la porta el teniu,
i a la porta el teniu.

La noia d'aquesta casa,
la noia d'aquesta casa,
n'és alta com un palmar,
n'és alta com un palmar;
i ditxós en serà el jove,
i ditxós en serà el jove
que amb ella es podrà casar,
que amb ella es podrà casar.

Donzelleta agraciada,
donzelleta agraciada,
quins cabells teniu tan fins,
quins cabells teniu tan fins;
me'n donguéssiu tres o quatre,
me'n donguéssiu tres o quatre,
per cordes al violí,
per cordes al violí.

Què fareu quan sereu gran,
que fareu quan sereu gran
que tindreu el compliment,
que tindreu el compliment;
si ara que sou joveneta,
si ara que sou joveneta
ja enamoreu a la gent
ja enamoreu a la gent.

Què fareu quan sereu gran,
què fareu quans ereu gran
a l'edat de vint-i-un anys,
a l'edat de vint-i-un anys;
fareu caure els fadrinets,
fareu caure els fadrinets
com els moixonets al ram,
com els moixonets al ram.

Veu: Artur Blasco
Flabiol i tambor: Marc Egea

*

Kudsi Erguner: la mística i l'experimentació

Foto: Philippe Sibile

Uns dels grans mestres del ney turc, la flauta de canya més emprada en les cerimònies dels dervixos giradors, Erguner es mou entre la tradició de la música otomana i l'experimentació i la improvisació de caire més contemporani. Profund coneixedor de la tradició mevleví, va obrir, a principis dels anys 80, un centre a París anomenat Institut Mevlana dedicat a l'estudi i divulgació de la música clàssica sufí. L'any 1978 va col·laborar en la pel·lícula Trobades amb homes notables de Peter Brook.

L'ordre dervix Mevleví (coneguda a occident com l'ordre dels dervixos giradors) va ser fundada al segle XIII a Konya, Turquia, pels seguidors del poeta sufí Jalal al-Din Muhammad Rumi. El mot 'mevleví' deriva de mawlana, en àrab, mevlana en turc i significa "el nostre mestre", que fou el sobrenom de Rumi. Cal aclarir, però, en primer lloc, que els dervixos eren monjos místics musulmans que predicaven la pobresa i l'austeritat. De fet, el mot 'dervix' deriva del persa darwesh i significa "aquell qui demana almoina". I, en segon lloc, el sufisme és una manera d'anomenar l'aspecte místic de l'Islam. Sovint, però, els dos conceptes esdevenen sinònims, i dervix vol dir el mateix que sufí.

Jove i dervix

Es considera, per tant, que els mevlevís són dervixos provinents de la tradició sufí. Però tenen la particularitat de celebrar un ritual meditatiu consistent en una dansa anomenada Sema en la qual, només homes (tot i que res no impedeix que les dones siguin dervixes), giren sobre sí mateixos. Mantenen els braços estesos per simbolitzar l'ascendència espiritual cap a la veritat alliberada de l'ego. Assoleixen, doncs, l'èxtasi mitjançant els girs d'aquesta dansa, la qual va acompanyada musicalment per un o diversos neys i instruments de percussió com el bendhir.

Dervix girador. Foto extreta d'aquí.

Ja de ben jove, Kudsi Erguner, junt amb el seu pare Uvi Erguner, interpretaven músiques per a les cerimònies mevlevís. En aquest esplèndid i llarg vídeo el veiem interpretant diversos temes d'invocació sufí, acompanyat per Hamdi Akatay (bendhir i tonbak), Derya Türkan (kemençe), Yunus Balcioğlu (veu) i Hakan Güngör (kanun):

Aquí el podem veure amb el gran contrabaixista Renaud Garcia-Fons i el percussionista Bruno Caillat:

Conèixer la seva tradició musical a fons no li ha impedit, però, experimentar amb improvisacions més contemporànies. Aquí el podem sentir amb Markus Stockhausen a la trompeta i Mark Nauseef a les percussions:

Per a més informació sobre Erguner, podeu consultar el seu arxiu de notícies (en turc), aquí. Podeu adquirir el seu llibre La fuente de la separación. Viajes de un músico sufí, ressenyat aquí, on també hi podeu llegir alguns capítols molt interessants com aquest i aquest. També és interessant aquest article publicat al bloc del col·lectiu "El pitufo rojo", aquí.

*

El pes del món

El Món és una criatura pesada i consentida

que demana atencions de tota mena,

un nen aviciat que sempre vol anar a coll

i pesa com el plom i fa de mal portar...

I encara, si només fossin vaques i paisatges,

però hi ha moltes més coses...:

indústries, autopistes, ciutats de tota mena i condició,

els avions, els trens, els transatlàntics, les muntanyes,

els gratacels altíssims,

i tants de personatges omplint els hemicicles

amb discussions inacabables....,

tot és aquí ficat en aquest nen!,

i moltes altres coses....:

idees,  nuvolades, rodolins,

i les metamorfosis simultànies

i polifòniques que el tornen inquiet;

i gent per tot arreu, hi ha molt de moviment,

un formiguer de gent infatigable omplint tots els racons

amb els seus tràfecs sorprenents...

Tot és aquí, ficat en aquest nen!

I també certes coses..., suposo que m'enteneu,

hi ha certes coses que pesen més del compte,

això és el més pesat de tot:

algunes coses que pesen més del compte!

Sort dels músics que m'ajuden

a mantenir en suspens

aquesta criatura tan pesada!

Canteu-li una cançó perquè no pesi,

canteu-li una cançó que el torni lleuger com una ploma...

Demanes atencions de tota mena,

demanes abraçades i petons,

demanes que t'acotxin,

demanes que et bressolin,

demanes que t'adormin amb cançons...

Demanes que et consolin quan gemegues,

que et portin i et passegin pels jardins,

demanes que et contemplin,

et riguin les gracietes,

i sonin, per distreure't, el zing-zing...

Ho va calcular en Sergi que en sap molt.

Després de fer un munt d'operacions

al seu quadern de fulls quadriculats,

penjant i despenjant el llapis del relleix de les orelles,

a prop d'allà on li bull el rapidíssim pensament:

“el pes del món”, ha dit amb gran solemnitat,

 “és de cinc mil nou-cents  seixanta quadrilions

d'atapeïts i densos quilograms!”.

No hi ha balança en aquest món

que pugui suportar aquest disbarat de pes:

cinc mil nou-cents seixanta quadrilions...

Un número molt llarg que costa de pair,

un fotiment de zeros i més zeros

que es perden pels marges de la dreta

del seu quadern de fulls quadriculats,

el cartipàs d'en Sergi.

És clar que de vegades m'assalten alguns dubtes...

Em pregunto..., em pregunto si estic prou preparat,

i si potser m'hauria d'entrenar...

Porto una vida tirant a sedentària

sense deports ni llargues caminades,

mai no refuso l'ascensor quan hi ha ascensor,

i vaig amunt i avall amb motoreta...,

no faig abdominals i menjo el que m'agrada...

Moltes vegades m'assalten alguns dubtes...

Ara mateix em tiben els braços i els canells!,

-redéu quin pes més absolut!-,

les cames em tremolen i els genolls

grinyolen com frontisses rovellades,

els costa d'aguantar!,

i fins i tot em sembla que se m'inflen les venes en el coll

i el cor se m'accelera,

i això per no parlar de la columna principal...

Sort dels músics que m'ajuden

a mantenir en suspens

aquesta criatura tan pesada!

Canteu-li una cançó perquè no pesi!

Canteu-li una cançó que el torni lleuger com una ploma...!

Demanes que et netegin les caquetes,

et banyin i et mantinguin sempre net,

que et mimin i et pentinin,

et freguin amb colònies,

i t'alcin mentre et diuen: patufet!

A l'hora de la nit quan t' acoquines

demanes a la mama protecció.

Demanes i demanes,

demanes que t'estimin,

demanes i demanes atencions...

Però m'esforço, i tant com m'esforço!,

m'esforço a aguantar el Món

i bufo gairebé perdent l'alè...

Sabeu perquè m'esforço en un treball

que sobrepassa la força i la mesura

d'un home qualsevol del segle vint-i-un?

Perquè sóc èpic!

Sí, perquè sóc èpic!

Que vingui algun cronista

a escriure aquesta gesta!

Que toquin les campanes i proclamin

que el Món està en suspens:

ni a dalt ni a baix,

ni massa amunt ni massa avall!,

enmig.

El Món està en suspens...

Salvador Giralt

*