dimecres, 19 d’octubre del 2016

24 hores sòniques IV o seure a veure què passa


Cartell de la Lali Pantone

Enguany la crònica arriba tard, però arriba. "Quant anys fa que dura aquest deliri?". Les 24 hores sòniques IV es van celebrar entre les 12h del dia 21 a les 12h del dia 22 de maig del 2016, a Capdevila de l'Espà, entre Saldes i Gósol. Els pals de paller vàrem ser l'Oriol Sauleda i jo mateix. I la Lali Pantone, que no va poder venir per raons majors. I els nostres incondicionals amfitrions van ser la Roser Comas i en Jordi Espona de la Capdevila, que ens van rebre amb els braços oberts!

Entre els molts participants, a més de la Roser i en Jordi, van ser en Pep Solà, la Caterina, en J. M. Berenguer "Charli", en Xose Valdivieso, en Patrick Jaques, la Núria de Calella, en Jordi Folgado, la Clara Folgado, la Violeta Folgado, la Neus Borrell, en Francesc Quintana, la Nuné Grigor, en Guim Valls, la Joana Pineda, la Ferrer Escandell i molts altres els noms dels quals, malauradament, no em vénen a la memòria.

Aquestes són algunes fotos que va fer en Xose Valdivieso:






Aquestes les va fer en Pep Solà:











I aquestes darreres me les va fer arribar en Patrick Jaques:




L'Oriol va escriure una crònica prèvia a l'acte que podeu llegir aquí. L'Oriol també ha fet un bloc on recull gran part de la informació (perquè és impossible recollir-la tota) d'edicions passades i esperem que futures! El podeu trobar aquí.

Com sempre, gràcies a tots i a totes els qui feu possible aquesta gran aventura!

*

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Beauvois

1

2

3

4

5

6

7

8

9

Beauvois. Del festival Pianoscope, on vaig participar el 15 i 16 d'octubre del 2016.

*

Alenky: Through The Looking-Glass

Aquest és el "teaser" oficial del primer projecte del quartet Alenky, Through The Looking-Glass, basat en la novel·la de Lewis Carroll:



Charles Lutwidge Dodgson, més conegut com a Lewis Carroll (1832-1898) fou un sacerdot, matemàtic, fotògraf i escriptor anglès que va passar a la història sobretot per la seva famosa i conegudíssima novel·la Alícia al país de les meravelles. Degut a l'èxit que va obtenir amb la publicació d'aquest llibre, en va escriure una segona part, Alícia a través del mirall.

M'he inspirant en la lectura d'Alícia a través del mirall per escriure 16 peces musicals que són interpretades en directe pel quartet "Alenky" (en homenatge al cineasta txec Jan Švankmajer, que va fer una pel·lícula titulada Alenky basada en Alícia al país de les meravelles).

En escena Alenky està integrat per Manu Sabaté a la gralla i al clarinet baix, Joan Antoni Pich al violoncel, Arnau Obiols a la bateria i jo mateix a la viola de roda electroacústica. En presentacions a Catalunya, la formació s'estén a cinc membres, amb l'Oriol Sauleda, actor i rapsode, que ajudarà a explicar-nos la història de Lewis Carroll.

No hi ha un estil musical concret que pugui definir la música interpretada per Alenky, però sí que hi conflueixen elements del folk, el jazz, el rock i la improvisació lliure.

El vídeo l'ha fet l'Alba Sauleda. Del so se n'ha encarregat el Bertus Roig. I les il·lustracions les ha fetes la Lali Pantone.

*

dimecres, 16 de març del 2016

He travessat el mirall




He travessat el mirall
i he trepitjat el jardí inconegut.
Allà sempre plou
-no manca l’aigua quan parles amb les flors.
Corres i corres
i quan estàs al límit del darrer alè
t’adones que no has arribat enlloc.
I recules, encara,
però no t’amoïnes:
ets en un altre pla
d’allò que anomenem “realitat”.
Et juro que aquí res no és ensopit.
Ni tan sols hi ha lloc
per a la moral o la política.
Creu-me: jo hi he estat,
darrera el mirall.
Saps què vol dir no tenir nom?
Vol dir que t’oblides que tens un nom,
no sols el nom amb el que t’anomenen,
sinó, encara, el nom que fa que tu siguis
algú o alguna cosa.
I vas avançant com en un joc:
al cap i a la fi
aquí la vida és una partida,
reflex de l’altra banda,
o potser l’altra banda
és un reflex deformat d’aquesta.
La diferència
(perquè, és clar, aquí
tot és igual però diferent)
és que jugues però sempre perds
i alhora sempre guanyes.
I les companyies!
Mai no coneixeràs ningú
i coneixeràs tothom.
I et diran que no ets real,
que tan sols ets el somni d’algú que dorm.
Sí: com a l’altra banda.
Però la gràcia és que aquí
res no s’assembla a res.
Encara més: mai no diries
que les persones actuen
mogudes pels instints
o les passions de l’altra banda.
Recorda que aquí
les lleis són unes altres,
i la moral també és una altra.
I la intel·ligència no està al servei de res
sinó de tu mateix.
Ai de tu si despertes d’aquest somni!
Tornaràs a caminar i a conviure
amb l’ensopida realitat.
























Música i poema: Marc Egea (per a Alenky)
Dibuix: Lali Pantone
Rapsòdia: Oriol Sauleda

*

dimarts, 15 de setembre del 2015

El Grand Tour: de Rupit a Susqueda

Vam tenir l'honor i el plaer participar, tant caminant com musicalment, en una de les etapes de El Grand Tour, organitzat per la Clara Garí des de la Nau Côclea. L'art de caminar, això és. Va ser inoblidable. Aquestes són algunes de les fotografies que vaig fer:

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

Totes les cròniques de El Grand Tour, escrites per l'inefable Salvador Giralt, les podeu llegir a El Núvol, aquí.

*

dijous, 28 de maig del 2015

Cercles



Poema de Joan Puigdefàbrega, recitat per l'Oriol Sauleda i musicat per mi mateix. El podeu sentir a continuació:



*

A la ribereta guaitem
l’última pedra, i com la músi-
ca dels cercles
s’estén i es trena al silenci de la
bassa.

Potser sí, potser el cap vist de dins
és tot aigua, i una ona-
da així de perfecta
no s’hauria expandit si l’espai no era, també, mental, si el
cap no hagués vibrat en una diguem-ne
limfàtica concordança amb els e-
lements, és a dir que la

música no podria ser música en realitat si la rea-
litat i el cap no eren absència l’un de l’altre,
ermitud mútua,

enyorances creuades de for-
ma que se cerquen. És un dir,

és clar, però té a veure amb nosaltres,
perquè encara que només siguin paraules
i no puguem assegurar
que la bassa s’enyori res, passa que

quan és qües-
tió de la dig-
nitat humana,
la ment s’entesta a
assenyalar el misteri com si el misteri existís
en algun lloc amagat i molt
alt, com si l’alçada tingués a veure
amb les qualitats humanes, i par-
lem de ‘sensacions’ en gestos rectili-
nis,
i vibrem en l’estesa plana i su-
prematista del
color. La pregunta acaba essent si

l’altra cara de
l’aigua i l’altra cara de la
nit es poden intuir, i això,
que seria la clara 
demostració d’una matemàtica no
planificada, també voldria dir que
la forma tenia a veure
amb la nostra dignitat.

Però tornem-hi: no sabem que hi hagi cap mà
que ens estiri els cabells des de l’altra banda del cel. Fet
i fet no sabem ni tan sols que hi ha-
gi cel, ni tenim tampoc massa clar
si la memòria ens enganya o no ens
enganya amb les seves combinacions de
símbols sagrats.

¿Per què doncs imaginem cercles
adormits
al fons del cos, con-
comitants amb els cercles de
la bassa?

Més aviat, a la vista del desori de les coses
hauríem d’adme-
tre que la memòria profunda no era
tanta, o que no era ni tan sols
memòria, que en qualsevol
cas no passava de ser una inquieta
forma del desig, o
de la por. Seria com si esmentar el cel
o la bassa o la
forma pura fos dir-nos simple-
ment plens
de terra, que
malgrat les pa-
raules, era una pasta mineral la que
ens omplia  el cor. 

Per això ara, amb les mans
buides i la forma fre-
da
enca-
ra de la pe-
dra al palmell,
ens aturem un moment,

considerem si la nit
o la mar o el fons del cap són o no són l’amagatall de cap idea
de puresa, si a un poema li-
ric li cal o no li cal fre-
mir a l’uní-
son
amb l’uni-
vers.

I així seguim parlant, i dient, empesos
per l’estranya força de ser-ho tot i no ser res,

que d’altra no en
tenim, que
tot plegat no es tracta sinó
de conviure amb la buidor, d’exercir
la llibertat
de dir ni que sigui a les palpentes i sen-
se forma pre-
vista, que

no se’ns acut manera
d’amollar
d’una en una i com a pe-
dres les paraules, que no si-
gui a-
questa.

*

dimecres, 20 de maig del 2015

Stachel

“Els detentors del poder arrosseguen amb ells cap a la mort tot el seu entorn per tal que, en una existència al més enllà, retrobin tot allò al què estaven habituats. No hi ha res que caracteritzi més espantosament llur impotència més íntima. Ells maten en la vida, maten en la mort, un seguici de morts els segueix cap al més enllà.” 
ELIAS CANETTI, Massa i Poder

“Stachel, per a electrònica, trompeta, tárogáto, viola de roda, waterphone i percussió” és un reflexió a partir d'aquest llibre de l’escriptor Elias Canetti. En un dels capítols parla de l'ordre com a fibló (“stachel”) que es clava en aquell qui la compleix. Tan sols podrà desprendre's del fibló si, en una altra situació de poder, és capaç de repetir l'ordre a un tercer. Però hom és així realment lliure, repetint ordres per tal de desprendre's dels seus propis fiblons? No. Tan sols aquell qui ha après a eludir ordres.

El llibre s'acaba amb aquestes paraules: “El sistema de les ordres està universalment admès. Es va implantar d’una manera més clara en els exèrcits. Però, a més, molts altres àmbits de la vida civilitzada estan dominats i marcats per l'ordre. La mort com a amenaça és la moneda del poder. És fàcil col·locar aquí moneda damunt moneda i acumular enormes capitals. Qui vulgui reduir el poder, ha de mirar l'ordre de fit a fit sense temor i trobar els mitjans per treure-li el fibló.”

Mirar de fit a fit les ordres i potser, a més, ser conscient dels nostres propis fiblons per tal de no repetir el mateix joc que sembla no tenir fi. I, sobretot, saber que enguany hi ha enginys del poder d’una subtilitat racional espantosa en què l'ordre es disfressa o dissimula per tal que no es reconegui. És, per exemple, la tàctica d'inocular constantment temor. Aquesta és una ordre de les més extrema perillositat. Perquè és en estat de por constant que hom obeeix de més bon grat altres ordres i els fiblons es queden clavats immobilitzant-lo, deixant-lo incapaç de qualsevol acció.

Que la música intenti transmetre aquest neguit. I que ajudi, en qualsevol moment, a cercar solucions que ens permetin escapar del poder o, en l'extrem cas que això no sigui possible, afrontar-lo amb la convicció que ni tan sols la mort pot prendre la llibertat a algú que l'hagi cercat amb ànsia.

Novembre del 2009



*

dilluns, 13 d’abril del 2015

Uns haikus dedicats

Aquests són uns quants haikus dedicats a persones que han intervingut en fer realitat la publicació del llibre Gineceu, amb il·lustracions de la Lali Pantone i amb haikus meus:

la mar s’irisa
al tombant de la tarda.
tornen les barques.
(jordi dorca)

a mitja tarda
passa callat un gat.
l’ocelleria.
(elena arteta)

la pren busquets,
la passa a suárez, neymar,
messi... i gol!
(josep maria esquerdo)

patates fines,
ceba, llimona i oli.
verat al forn.
(cristina arteta)

entra en escena
la comtessa ermessenda.
sona un rabec.
(mont plans)

d’un traç dibuixa
les branques i les fulles.
gira la roda.
(mariàngels anfruns)

cop d’un al polze,
cop d’u a l’anular.
una bourée.
(patrick jaques)

el pedraforca,
gósol i l’estelada.
la llibertat.
(patrick jaques)

neda neptú
per les aigües del març.
defensa els peixos.
(elena)

tu, va! al matí,
quan tinguis un moment,
pensa en el lluç.
(francesc cardenyes)

de llarga cua
i de colors llampants.
has vist el quetzal.
(mar riera)

s’apaga la flama
i no és una metàfora.
és una ventada.
(oriol sauleda)

amb un ganivet
surt rabent la carnissera.
quan sent l’esmolet.
(antoni pedragosa)

terra, foc, aire
i aigua. i a dalt de tot
el cel empiri.
(merche arteta)

entrar, sortir,
gir helicoïdal.
dintre d’un somni.
(toni pedragosa)

vista des del cel
la lleugeresa té rostre
i ànima d’estel.
(musyju)

la boira densa
tot ho oculta. l’alzina
sembla estar sola.
(musyju)

passen corrent
uns quants nins. van creixent
entremaliats.
(olga esquerdo)

tot es llegeix
i es veu clar. és fet amb
tinta invisible.
(ricard ibernón / tinta invisible)

diu el filòleg:
és una A. A més
de l'oculista.
(eva sànchez)

si el peix camina
demostra el moviment.
també si vola.
(julia arteta)

l’art és mirar
tot allò que ens envolta
dues vegades.
(llibertat)

la terra és
com la mare. et sosté
i t’alimenta.
(llibertat)

de les idees
és d’on vénen les coses.
volen ocells.
(jèssica jaques)























(A tots els mecenes que ho han fet possible, moltíssimes gràcies de tot cor!)

·

divendres, 6 de març del 2015

L'enlèvement des géants

Per a flabiol, tambor i viola de roda. La podeu sentir aquí.

*