Aquests nois eren uns genis. I les generacions posteriors no ho hem sabut fins que no hem tingut l'oportunitat de sentir la música que feien. I l'hem sentit gràcies a l'aportació dels mateixos components supervivents, de molts companys que o bé els havien seguit quan actuaven o bé, havent-los descobert posteriorment, han tingut la gentilesa de reeditar el seu únic disc o de recuperar material inèdit d'algun dels seus concerts.
Aquests concerts es van desenvolupar al llarg de tota la dècada dels 70 del segle XX. I el que feien no era free jazz, ni rock progressiu, ni rock simfònic, ni improvisació lliure. I, no obstant, era una mica de tot això. Era quelcom incatalogable que, potser, avui es mouria en una escena determinada, dins el món de la lliure improvisació o el jazz més experimental. Sigui com sigui, enguany un grup com els Perucho's tindria absoluta vigència. Era una música avançada al seu temps en una escena on aquest tipus de propostes eren incatalogables, inimaginables.
Iconoclastes, perversos, irònics (sobretot amb la premsa o, millor dit, amb les poques vegades que van tenir l'ocasió de ser entrevistats), creatius, els Perucho's, com és de suposar, no van tenir l'acollida que ells mateixos haguessin volgut. Amb tot, creien amb fermesa en allò que feien i el resultat era, encara que pugui haver-hi algú no s'ho cregui, rigorós i sòlid. Els seus concerts eren una aventura total i absoluta. Mai no van fer dos concerts iguals. I no era només per utilitzar la improvisació com a base (tot i la meticulositat amb què estructuraven els temes) sinó per una actitud de renovar-se i reinventar-se constantment.
La formació original estava formada per l'Oriol Perucho a la bateria, en Jordi Graells a la guitarra (el "guitaferrista", li deien, degut a que utilitzava sovint el slide per tocar el seu instrument), l'Oriol Pons de Vall, "Ginger" al saxo soprà i l'Albert Subirats al saxo alt. De tots ells queden vius els dos Oriols.
Tan sols van enregistrar un disc, el Vermell, com se l'anomena, o simplement "disc vermell". I ho van fer pòstumament, l'any 1979, un cop ja s'havien separat, en col·laboració amb uns quants músics més (entre molts altres en Víctor Nubla i l'Eduard Altaba). En el disc no hi va gravar en Jordi Graells. Temps abans havia caigut en l'addicció a l'heroïna. Entre el 1977 i el 1978 els seus companys havien hagut de buscar altres músics per a substituir-lo als concerts -i també perquè algun membre era cridat a fer el servei militar. A l'hora de gravar el disc van convidar en Jordi Graells a l'estudi però va ser incapaç d'enregistrar res. El "disc vermell" va aparèixer al segell "Umyu" fundat pels membres de Macromassa. I va passar sense pena ni glòria per l'escena barcelonina del moment tot i la distribució posterior que en va fer el segell "Filobus Records".
El "disc vermell", juntament amb documents sobre el grup, tot dins una capsa de cartró, va ser reeditat el 2011 per La Olla Express i Cabaret Hoffman. Per a més informació, podeu anar a la mateixa entrada publicada al web de La Olla Express, aquí. També podeu anar al magnífic i imprescindible bloc de Jack Torrance, Overlook Hotel, on hi ha cinc entrades sobre els Perucho's, la primera aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la cinquena aquí.
Ara ve la meva reflexió sobre tot plegat. Òbviament és un luxe poder sentir aquest disc. D'ell n'hem d'aprendre. És un referent obligat per als qui, poc o molt, ens dediquem a la lliure improvisació i a l'experimentació. Les generacions d'ara hem de saber que fa dècades ja hi havia ments disposades a arriscar-se artísticament parlant. Però sense caure en la mitomania, ni en el victimisme, ni en allò de "és que en aquest país"... És cert que si els Perucho's, enlloc de ser catalans, haguessin estat nord-americans, anglesos o alemanys, ara gaudirien d'un lloc privilegiat en l'escena de la improvisació mundial. I serien un referent per a molta gent d'arreu del món. Ja sabem també que la cultura oficial, mancada gairebé sempre d'ironia i perversitat (d'això n'hem parlat aquí), no accepta, no tolera, i menys fa més de trenta anys, propostes artístiques com la dels Perucho's. Però també és cert que el que cal és insistir. És la única manera. Jo no en conec d'altre. De ningú no és la culpa que els Perucho's s'haguessin separat com a banda l'any 1979, quan encara, segurament, tenien moltes coses a dir. Probablement, amb el temps, haguessin trobat un racó on ser apreciats i valorats. Tothom té dret a tenir un racó, en aquest món del material sensible. Un reconeixement més gran per part de l'audiència, que és, en definitiva, el que busca qualsevol artista, faci el que faci. No ens enganyem: és així. Perquè la música, el teatre, el cinema, tot, és impossible sense públic.
L'ofici de músic és un dels més difícils que existeix. Ningú no ho té fàcil d'entrada. I ningú no s'escapa de la loteria cega que fa que alguns tinguin èxit i siguin reconeguts i d'altres oblidats. D'això també n'hem parlat aquí. El que avui és minoritari i underground, demà pot ser majoritari i oficial. Per cada artista que té èxit, n'hi ha centenars que s'estan podrint fent coses meravelloses que ningú no coneix. I avui un artista és valorat i reconegut i demà pot ser un autèntic indigent de l'art. Que ningú no s'enganyi: tot és una qüestió de sort. Jugues amb material sensible i al cap i a la fi, res no depèn de tu.
Cal repetir-ho: la única manera és continuar tirant els daus. Insistir. Seguir endavant, malgrat tot. Creient en el que fas (d'això n'hem d'aprendre dels Perucho's, sobretot d'això) i sent sincer en el que fas.
La resta, és pura banalitat.
*
