dilluns, 2 de juliol de 2012

Ustad Bismillah Kahn

Per a l'Agustí Fernàndez


Bismillah Khan. Cal no oblidar-se mai dels músics que han fet que la raça humana sigui una mica més digna. En general, tots els músics del món ho procuren, facin el gènere que facin. Però n'hi ha uns pocs escollits que s'eleven per damunt de les eres, els gèneres, les races i qualsevol tipus de definició i classificació. El problema és el desconeixement. Els compartiments estancs. Vull dir, quan per exemple pensem en un gènere com la improvisació (si és que és correcte parlar de "gènere de la improvisació") ens vénen al cap noms i estils de la nostra cultura. No s'hi pot fer res. Però i si intentem anar més enllà? És aquí on rau el problema: que no hi ha gèneres. I ens adonem de l'absurditat de classificar les músiques. I que parlar de 'jazz' o de 'folk', per exemple, significa parlar d'uns móns en què no hi ha regles establertes quant a formes, sons, estructures i altres. D'aquí que John Coltrane i Bismillah Khan són la mateixa cosa. Cerquen el mateix: la espiritualitat, creant el poble que encara falta. I d'aquí que ustad Bismillah Khan sigui quelcom més que un simple músic, més que un virtuós del shehnai (com ho podria ser d'un altre instrument). Perquè està absolutament arrelat a la seva cultura però la transgredeix i la fa universal. És algú que no ens ensenya a tocar. No ens dóna classes de shehnai. Ni tan sols ens ensenya a improvisar. Ens ensenya a escoltar. A restar en silenci. A callar.

Raga. Què vol dir improvisar? Si analitzem mínimament la música occidental dels darrers 1000 anys, ens adonarem que descansa sobre la gran base de la improvisació. Això ho dic una mica a la babalà. Perquè en aquest terreny, qualsevol hi pot dir la seva, i evidentment, sempre tindrà raó. Però si partim d'aquesta idea, que tota la música es basa en la improvisació, aleshores ens adonem que torna ser absurd parlar de gèneres i de classificacions. I la música esdevé quelcom indefinible. I entenem la frase de Bismillah Khan: "encara que l'espècie humana desaparegui, la música continuarà existint". No cal un ser que la percebi perquè sigui. Això va més enllà de les dues grans corrents filosòfiques europees, sempre en pugna: l'empirisme i el racionalisme. Va més enllà, en definitiva, de qualsevol filosofia diem que racional. I una raga, com a tal, només és una estructura, una excusa, si es vol, per tal que això sigui possible. Aleshores, què diferencia, en essència, una raga d'un estàndard jazzístic? Dic en essència, no en la forma. Si del que es tracta és d'arribar a la música en estat pur (evidentment una cançó comercial de tres minuts no ho aconseguirà), no hi ha cap diferència. No res o ben poca cosa ens separa d'un músic que "toca ragues". Encara que ens reunim uns quans músics i improvisem "sense cap mena d'estructura pactada" (la qual cosa, és impossible: de totes maneres sempre hi ha una estructura, ni que sigui inconscient) el que estarem fent és el mateix que uns quans músics interpretant una raga: música en estat pur. Un cop més, ens toca escoltar. Restar en silenci. Callar.

Shehnai. Sempre és mal rebut un instrumentista que col·loca un instrument en un indret on "no hi pertoca", on d'entrada no ha estat mai col·locat. I és que les estructures estilístiques, les tradicions, en definitiva, quan se solidifiquen, són indestructibles. Només en casos molt concrets es veu amb bons ulls la inclusió d'un instrument "nou" dins un estil: quan aquest instrument dóna un caire exòtic a tot plegat, a un tipus de música ja d'entrada destinada a consumir-se massivament. O quan un individu molt famós descobreix, com qui descobreix la sopa d'all, una música exòtica i decideix aprendre un dels instruments propis d'aquesta música. Tot això expressa d'una manera superba l'esnobisme que per desgràcia regeix el món. En realitat tot això són bloquejos mentals. De vegades no ens adonem que no és la trompeta el que fa que en Miles Davis sigui en Miles Davis, o la guitarra el que fa que en Paco de Lucía sigui en Paco de Lucía. Etc. Ens aquests casos, la trompeta i la guitarra són simples excuses, eines amb les quals s'expressen dues ments que van més enllà de qualsevol gènere i definició. I que 'jazz' i 'flamenc' només són etiquetes per a col·locar els discos de Davis i de De Lucía a FNAC. Aleshores, on han d'estar ubicats els discos de Bismillah Khan en una botiga? En la secció d'instruments exòtics? En la secció 'Índia'? Què ridícul, oi? Doncs és així. Però, en realitat, com a consumidors occidentals, si entrem en una botiga a comprar un disc de Bismillah Khan, ens hauria d'agradar trobar-lo a la secció de jazz, o de música clàssica. Perquè el que busquem no és un virtuós del shehnai, sinó aquesta persona que va més enllà del shehnai. I que el shehnai del Bishmillah Khan hauria de poder entrar, sense cap dificultat en un grup de jazz, o de rock, o d'improvisació lliure, o en una orquestra simfònica, si és que en aquests contextos no hi predomina l'anècdota musical -l'esnobisme, en definitiva.



*

1 comentari:

marc ha dit...

genial! merci per penjar-ho, no ho coneixia.

Marc Riera