diumenge, 30 de desembre de 2012

24 hores sòniques o coquetejar amb la bogeria

Van ser exactament 23 hores i 10 minuts. Del dia 22 de desembre del 2012 a les 20:20 al 23 de desembre a les 19:30.

1) El text de presentació de l'acte (per Marc Egea)

Se n’ha parlat abastament. Alguns s’ho creuen. D’altres no. Es diu que el dia 21 de desembre del 2012, coincidint amb el solstici d’hivern, s’acaba el món. Què passarà després? Potser no tenim ocasió de comprovar-ho. O potser tot plegat no és més que una gran broma organitzada per una antiga civilització –si no recordo malament, els maies- que tenien fama de bromistes.

Sigui com sigui un servidor no es pensa quedar amb els braços creuats. El món continua i la broma també. Un no sap si damunt un munt de cendra i runa o si en un lloc reconeixible. Si tal com jo era abans o si transformat en un ésser espiritualment superior. I doncs? diguem-ho ja i deixem d’embolicar la troca: estaré 24 hores seguides tocant –tret de les pauses oportunes per fer les necessitats menors.

“I per què?” “Quin és el motiu?” Estàs bé?” “Què vols demostrar?” Són preguntes que potser em fareu. Però jo us dic: és necessari justificar aquesta acció?

Qualsevol justificació d’un acte, diguem que artístic, implica, una mica tràgicament, que ha de perdre la força que l’ha impulsat a fer-lo. Perquè és molt possible que provingui de la pura i simple intuïció.

Tan sols diré que a mi em fascinen els actes de protesta silenciosos, pacífics, fent, creant i treballant desproporcionadament enlloc de la protesta sorollosa, violenta i que implica deixar de fer, de crear i de treballar.

“Ah, d’acord”, diu un interlocutor més alleujat, “és tan sols un acte de protesta. I per què protestes?” La resposta és ben simple: pel mateix que tu, si és que protestes. Para’t a pensar. Tanca els ulls i sentiràs que tu i jo estem a bord del mateix barco que s’enfonsa. I com que nosaltres no hem provocat aquest enfonsament, aleshores protestem. Perquè el que volíem era navegar per arribar a algun port, o illa o a Eldorado. Oi?

“I tu sol?” Doncs no. En aquesta acció hi pot participar qui vulgui proveït d’un estri amb el qual pugui produir so –sí, la veu també serveix... i un paper, i un llenç, i un grumoll de fang i una càmera de fotos o de vídeo: i el que sigui. Només hi ha una regla: cal que entris i surtis de l’acció amb convenciment.

I ja veuràs que sí que funciona! I, a més, em donaràs ànims a mi i, evidentment, te’ls donaràs a tu mateix...



2) Un fragment Silenci de John Cage (traducció de Jordi Folgado, Núria Navarro i Oriol Sauleda)

No podem saber ara si estem continuant o si d’aquí poc hi haurà una interrupció, després de la qual ens enganxarem allà on ens havíem quedat. Tenim una manera de saber però estem conscientment no utilitzant-la. Estem cultivant desordre en nosaltres mateixos. Potser això sembla ridícul però sembla sensat quan  veiem que l’ordre que hem cultivat també és del nostre mateix fer. Així que d’alguna manera estem simplement fent el que vam deixar sense fer, però no estem estenent el nostre coneixement. Estem aprenent a dir: "No ho sé." Una altra manera de dir-ho és: "No necessitem una alliberació perquè ja estem alliberats."



3) Un altre fragment de Silenci de John Cage dit cap a les 4 del matí (traducció de Jordi Folgado, Núria Navarro i Oriol Sauleda)

En un sentit ampli, faig el que feu i vosaltres el que jo faig. Per tant, resulta econòmic per cadascú de nosaltres ser original. Aconseguim fer més si no fem el que una altra persona està fent. D’aquesta manera podem accelerar la història - la que estem fent. Sense necessitat de competir, ni tan sols amb nosaltres mateixos. Al capdavall, tots som de la mateixa espècie i tots vivim en el mateix planeta. I jo ja no sóc el que era.

4) El text (per oriol Sauleda)

Enmig de les hores sòniques que hi ha al museu, que en Marc ens brinda, i ell seu al meu costat brandant cordes de la viola de roda, la viola que roda, la maneta que gira i que gira i les cordes crepitant i el foc del so i de la llum que fa la música, i la música que és llum si sona bé, quan sona bé, sempre sona bé: no existeix enlloc del món on cap soroll no sigui ben rebut, no tingui una possible referència corresposta a ser libat de dalt a baix. Anem tensant el so. El so s’avança i crida i rebrega l’aire fent papiroflèxia pròpia d’un estel endimoniat empès pel vent: i l’infant n’és de feliç de l’alegria que fa el mar. Anar fent, anar fent, és tard però avui anem fent i anem refent o anem desfent. Ignorant del Bé i del Mal i essent-ho pròpiament però tot alhora, al mateix torn. A l’hora que no és, i no seria. Mai estarà i sempre serà, i anirà sent fins l’infinit com una escala escola de foc de colors de notes pujant corrent en espiral però cap amunt, enfilant-se i filant teixint brodant al vent dins els plecs del vendaval. El ventall de so com un fruit sec. El crepitar. Cremar-se en foc. Abrusant-se. Encenent-se. Cremant-ho tot, fulgurant, brunzint, senyal, senyor i s’enyora el temps i allò que en van endreçant dins dels calaixos. La roda gira i la maneta n’és còmplice i conscient del concert d’aquella insigne ciutat de qualsevol racó de món, punyetamón!, aquella bella dansa dels minuts són monument del que és etern: una presència intemporal del què és amor, mor per tots, pertot, perllongament del frec de la trompeta: parapanèmia! Crit. Angoixa forta del badar-se de la veu, crestejant en l’harmonia de tardor feta de foc per fulles malfiades. La p(o)es(i)a, vocals encapsades que demanen sortir i surten: orxegada forta i violenta devessall de qui vibra en la tenebra. Abraçada de comiat. El comiat és sempre o no és.

Agraïments: Amics de les Arts de Sant Pol de Mar, Ferran Armengol, Jèssica Ayala, Neus Borrell, Cau el Nus, Neus Dalmau, Carme Durich, Albert Fàbregas, Jordi Folgado, Ricard Ibernon, Pol Maresma, Fina Morgana, Hugo Nubiola, Oriol Sauleuda, Bibiana Puigdefàbregas, Joan Puigdefàbregas i tots aquells i aquelles que hi heu participat ja sigui sònicament o com a audiència mai no passiva...

*