dimecres, 16 de març de 2016

He travessat el mirall




He travessat el mirall
i he trepitjat el jardí inconegut.
Allà sempre plou
-no manca l’aigua quan parles amb les flors.
Corres i corres
i quan estàs al límit del darrer alè
t’adones que no has arribat enlloc.
I recules, encara,
però no t’amoïnes:
ets en un altre pla
d’allò que anomenem “realitat”.
Et juro que aquí res no és ensopit.
Ni tan sols hi ha lloc
per a la moral o la política.
Creu-me: jo hi he estat,
darrera el mirall.
Saps què vol dir no tenir nom?
Vol dir que t’oblides que tens un nom,
no sols el nom amb el que t’anomenen,
sinó, encara, el nom que fa que tu siguis
algú o alguna cosa.
I vas avançant com en un joc:
al cap i a la fi
aquí la vida és una partida,
reflex de l’altra banda,
o potser l’altra banda
és un reflex deformat d’aquesta.
La diferència
(perquè, és clar, aquí
tot és igual però diferent)
és que jugues però sempre perds
i alhora sempre guanyes.
I les companyies!
Mai no coneixeràs ningú
i coneixeràs tothom.
I et diran que no ets real,
que tan sols ets el somni d’algú que dorm.
Sí: com a l’altra banda.
Però la gràcia és que aquí
res no s’assembla a res.
Encara més: mai no diries
que les persones actuen
mogudes pels instints
o les passions de l’altra banda.
Recorda que aquí
les lleis són unes altres,
i la moral també és una altra.
I la intel·ligència no està al servei de res
sinó de tu mateix.
Ai de tu si despertes d’aquest somni!
Tornaràs a caminar i a conviure
amb l’ensopida realitat.
























Música i poema: Marc Egea (per a Alenky)
Dibuix: Lali Pantone
Rapsòdia: Oriol Sauleda

*